Obre el menú principal
Aquest article tracta sobre la deessa de la maternitat. Si cerqueu el riu, vegeu «Riu Isis».

Isis (versió grega; en egipci, Aset) és la deessa de la maternitat i la fertilitat a l'antic Egipte. És una divinitat de la vida, la mort i el renaixement i forma part de l'Ennèada (conjunt dels nou déus egipcis més importants). A vegades, Isis s'identificava amb la deessa dels escorpins Serket i també estava fortament connectada amb la deessa Sopdet amb qui finalment es va fusionar.

Infotaula personatgeIsis
Isis.svg
Tipus divinitat egípcia
Context
Mitologia religió de l'antic Egipte
Dades
Sexe dona
Família
Cònjuge Osiris, Min i Serapis
Mare Nut
Pare Geb
Fills Horus
Germans Seth i Neftis
Altres
Part de mitologia egípcia
Modifica les dades a Wikidata
Estàtua d'Isis

El jeroglífic que representa el seu nom inclou la paraula tron i també en porta un al seu cap com a símbol de la seva identitat, és per això que, alguns estudiosos la relacionen amb la reialesa. Posteriorment, durant el període de dominació grega, era la dea patrona dels mariners.

Isis era filla de Nut, dea del cel, i Geb, déu de la terra i es va casar amb Osiris, el seu germà i pare del seu fill Horus[1] i junts governaren les Dos Terres, l'Alt i el Baix Egipte. A més a més d'Horus, Isis era la mare de Min (en altres versions, eren amants). El déu lleó Arensnuphis era el seu company.

El mite d'OsirisModifica

Tenim coneixement d'aquest mite sobretot gràcies a un text de Plutarc. Un dia Seth va convidar Osiris a un banquet però era una trampa, ja que Seth havia decidit assassinar a Osiris per ocupar el seu lloc. Amb l'excusa de veure si un taüt tenia la mida adequada, Seth va demanar a Osiris que s'estirés a dintre, fet que va aprofitar, juntament amb els seus acòlits, per tancar el taüt i, després d'esquarterar-lo, llençar-lo al Nil. Isis no es va resignar a la mort del seu amat i va decidir recuperar tots els trossos i reconstruir-ne el cos per tornar-lo a la vida però va ser incapaç de trobar el sexe d'Osiris, perque se l'havia empassat un peix. Sense rendir-se Isis va cridar a la seva germana Nephtys i juntes van estar pregant durant hores per intentar que tornés d'entre els morts però va ser en va. Finalment Isis va prendre la forma d'un milà femella i va batre les ales per tornar l'alé vital al difunt i al veure que no funcionava es va posar al lloc on havia d'estar el sexe, fent que aquest reaparegués i que Osiris tornes d'entre els morts per fecundar-la, donant lloc al naixement del seu fill Horus a Khemnis.[2]

Isis
en jeroglífic
  
,
 
 o  
,
 
 


 
Isis amb el petit Horus

Isis i el Nom del déu SolModifica

Explica el mite que la màgia còsmica d'Isis prové de la seva facultat per conèixer els misteris de l'univers i, per sobre de tots els misteris, el del nom secret de Ra. L'única cosa que al principi no coneixia Isis d'entre totes les coses del cel i la terra era el nom secret de Ra que aquest mai havia confiat a ningú. Per tal de descobrir-lo, Isis va idear un plà. Recollint una escopinada del déu i barrejant-la amb terra va crear una serp que va amagar en un arbust. Quan Ra va passar a prop, el rèptil el va mossegar i, tot i que no es trobava en perill de mort, si que patia dolors molt grans. Ra va cridar als nou deus de la Ennèada per què l'ajudessin però cap d'ells podia fer res. Així és com Isis es va oferir a guarir al déu a canvi que li digués el seu nom secret, cosa que aquest finalment va fer però amb la condició què no li digués a ningú excepte al seu fill Horus.[2][1]

IconografiaModifica

Isis és simbolitzada sovint per una vaca, o també pel cap d'una vaca o amb cap humà i banyes (il·lustrant una connexió amb Hathor). En l'art, se la representava amb el seu fill, Horus, una corona i un voltor, i a vegades amb el vol d'estels damunt el cos d'Osiris. Aquesta representació fou presa pel cristianisme per representar la mare de Déu amb Jesucrist a la falda. Juntament amb la seva germana Nephthys, es poden veure en els costats dels taüts en forma humana, protegint els morts.

El culte al món greco-romàModifica

El culte d'Isis aconseguí gran preeminència en el món hel·lenístic durant els últims segles,[2] fins que fou prohibit finalment pels cristians en el segle vi. Malgrat la popularitat del creixement del culte del misteri d'Isis, es creu que els misteris d'Isis no eren del tot benvinguts per les classes dirigents a Roma. El príncep August considerava aquests ritus de natura "pornogràfica" i capaços de destruir la fibra moral romana. És per això que no és sorprenent que part del programa de reconstrucció d'Augustus després de la caiguda de la República romana fos un intent d'infondre vida nova als déus vells de Roma. Tàcit escriu que, després de l'assassinat de Cèsar per part de Brutus, s'havia decretat un temple en honor a Isis en un moment de debilitat; Augustus el suspengué, i intentà fer tornar els romans als déus romans que s'associaven amb l'estat. Finalment, l'emperador romà Gaius abandonà les reticències cap als cultes orientals i va ser en el seu regnat que el festival Isiac s'establí a Roma. Segons Josephus, el mateix Gaius portava vestimenta femenina i participava en els misteris i Isis adquiria en l'edat hel·lenística un "nou rang com a dea principal del Mediterrani".

Les perspectives romanes sobre el culte eren sincrètiques, car en les noves deïtats solien veure-hi simplement aspectes d'altres deïtats familiars. Per a alguns romans, Isis només era un aspecte de la romana Cíbele, els rituals orgiàstics de la qual feia temps que s'havien establert a Roma.

A Catalunya, s'hi conserva un exemplar de figura d'Isis a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, del període ptolemaic, dels segles IV-I aC.[3]

ReferènciesModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a:Isis
  1. 1,0 1,1 Littleton, C.Scott. Mythology. The illustrated anthology of world myth & storytelling. (en anglès). Londres: Duncan Baird Publishers, 2002, p. 25. ISBN 9781903296370. 
  2. 2,0 2,1 2,2 Jacq, Christian. Las egipcias. Retratos de mujeres del Egipto faraónico. (en espanyol). segona. Barcelona: Planeta, octubre de 2000, p. 24,25,27,29,42. ISBN 9788408036166. 
  3. Trullén, Josep Maria (dir). Biblioteca Museu Víctor Balaguer. Guia de les Col·leccions del Museu. Organisme Autònom BMVB, 2001, p.35. ISBN 84-931438-3-9.