Obre el menú principal

Diccionari Grec-Català

El Diccionari Grec-Català. D'Homer al segle II dC, és un diccionari bilingüe grec antic-català, fruit de l'obra col·lectiva d'un grup d'hel·lenistes catalans, sota la direcció de Joan Alberich i Mariné i Francesc J. Cuartero i Iborra, publicat l'any 2015.[1][2][3]

Infotaula de llibreDiccionari Grec-Català. D'Homer al segle II dC.
Tipus llibre
Fitxa
Autor Joan Alberich i Mariné, Jaume Almirall i Sardà, Xavier Crosas i Casacuberta, Francesc J. Cuartero i Iborra, Josep Granados i Serrat, Joan Andreu Martí i Gebellí, Daniel Ramon i Garcia i Montserrat Ros i Ribas.
Llengua Català i grec antic
Publicació Barcelona, Catalunya, 2015
Editorial Enciclopèdia Catalana i Fundació Cambó
Format Tapa dura amb sobrecoberta
Dades i xifres
Gènere Diccionari biblingüe
Nombre de pàgines 1.888
Altres dades
ISBN 9788441224223
Modifica les dades a Wikidata

AutorsModifica

Els seus autors són els hel·lenistes Joan Alberich i Mariné, Jaume Almirall i Sardà, Xavier Crosas i Casacuberta, Francesc J. Cuartero i Iborra, Josep Granados i Serrat, Joan Andreu Martí i Gebellí, Daniel Ramon i Garcia i Montserrat Ros i Ribas.[4][1][5] L'obra és fruit de 20 anys de treball,[6] i és el primer diccionari grec antic-català en què el corpus lèxic grec no és copiat d'algun altre diccionari previ.[6][4]

ContingutModifica

El diccionari comprèn el corpus lèxic dels textos grecs inclosos entre el període que s'inicia amb Homer i els poemes hesiòdics, fins als volts de l'any 200 dC. Per tant, inclou el vocabulari de l'època anomenada arcaica, el classicisme, l'hel·lenisme, gran part de la literatura d'època imperial, incloent-ho la Segona Sofística, els textos veterotestamentaris (versió dels Setanta) i neotestamentaris, i els primers autors cristians.[4] L'obra també conté la totalitat dels noms propis (antropònims, patronímics, gentilicis, teònims, topònims, etc.) i, per tant, en fa la normalització pel que fa a la seva transliteració al català.[6][7] En el seu ànim exhaustiu, inclou també una gran proporció d'hàpaxs i dìs legómena (mots documentats només una o dues vegades, respectivament).[4]

Criteris per a la transcripció catalana de noms propis, noms comuns i adjectius d'origen grecModifica

La transcripció catalana de noms propis, noms comuns i adjectius grecs es du a terme en el diccionari, en general, d'acord amb les normes habituals, especialment les seguides a les edicions de la Fundació Bernat Metge[7] i a partir de les llistes i de les normes establertes en l'obra La transcripció dels noms propis grecs i llatins, de J. Alberich, M. Ros i J. Morera.[8][9]

El diccionari fa extensius els criteris de transcripció dels noms propis grecs a la grafia dels noms comuns i dels adjectius d'origen grec.,[10] amb l'ànim, expressat pels autors, de contribuir a «generalitzar les formes catalanes resultants de la transcripció adequada en substitució d'altres».[10] En la intruducció al diccionari es fan, no obstant, algunes precisions:

Dígrafs -mm-, -nn- o -ll-Modifica

Si en grec, o també en llatí, es troben -mm-, -nn- o -ll-, en català s'escriu -mm-, -nn- o -l·l-. Així: Britànnia, britànnic, Còmmode, crisàl·lide, Peloponnès, etc.[10]

Sigma o única essaModifica

Quan en grec i en llatí només hi ha una sigma o una sola essa, en català es transcriu amb una sola essa. Així, per exemple: Cnosos.[10]

Grup consonàntic -ct- davant iModifica

El grup consonàntic -ct- davant i es transcriu en català per -cc-. Així, per exemple: amficcionia, de la mateixa manera que en català es grafia acció.[10]

AccentuacióModifica

Parteix del criteri de respecte de les normes de la prosòdia llatina i, per tant, té en compte la quantitat vocàlica de la penúltima síl·laba. Així, doncs, el criteri seguit és evitar l'accentuació dislocada quan la penúltima síl·laba del mot grec és llarga, com Antioquia, Berenice, Cleonica, decàtlon, Filadelfia, Heraclit, iber, Ifigenia, Nicodemia, octasil, odèon, Pantèon, pentàtlon, Policlit, Tessalonica, etc. També queda reflectida la síl·laba breu en casos com Càstor, Nàucratis, amàzona, estilòbata, Hèlena, Mèntor, Ocèan, òmega, pedòtriba, tíasos, troglòdita, Úranos, etc.[10] També segueix el criteri d'evitar l'accent dislocat en la grafia catalana de duúmvir, triúmvir i pòntifex, mots d'origen llatí amb vocal breu a la penúltima síl·laba.[10] També té en compte el criteri consistent en considerar breu una vocal que ho és per naturalesa, encara que vagi seguida de dues consonants, sempre que la primera sigui una oclusiva i la segona una lateral, és a dir, el grup format per muta cum liquida. Així, en català són mots esdrúixols: càtedra, èxedra, clèpsidra, tànagra, Tànagra, Pàtrocle, Pèricles, etc.[10]

ReferènciesModifica

BibliografiaModifica

Enllaços externsModifica