Apostasia en l'islam

visions sobre la renúncia de l'islam per part d'un musulmà
(S'ha redirigit des de: Rida)

L'apostasia en l'islam (en àrab ارتداد o ردة, irtidād o ridda) és una noció polèmica, ja que segons algunes interpretacions ha de ser castigada amb la pena de mort, malgrat que no hi ha cap versicle de l'Alcorà que estableixi un càstig terrenal per a l'apostasia (només estableix que aquesta existeix i que Déu la menysprea).

Opinió legal sobre l'apostasia mitjançant una fàtua per a un home que es converteix al cristianisme.

Com en moltes altres tradicions musulmanes, hi ha diferències entre les diverses escoles de pensament sobre com tractar l'apostasia. Malgrat que hi ha un cert consens teòric entre les quatre fiqh (escoles de jurisprudència) que un apòstata mereix la mort, d'altres interpretacions no hi estan d'acord i, en acabat, en la majoria països musulmans rarament s'aplica aquesta pena.

En general, l'islam considera que no només és apòstata el qui renúncia a la fe musulmana de manera expressada explícitament, de paraula o per escrit, sinó que també ho és qui du a terme actes de deslleialtat o blasfems.

Segons l'Alcorà modifica

Els versicles 2:256, 3:72, 3:90, 4:48, 4:137i 5:54de l'Alcorà tracten sobre l'apostasia directament; no n'hi ha cap que prescrigui cap càstig terrenal ni, menys encara, la pena de mort.

El versicle 4:137, per exemple, sembla implicar que hom pot apostatar més d'una vegada, cosa que no seria pas possible si l'apòstata fos executat després de la primera apostasia.

Les interpretacions més avançades sobre el versicle alcorànic que no ha d'haver-hi compulsió en matèria religiosa sembla contradir la idea de pena de mort per als apòstates i porta els seguidors del moviment l'Alcorà tot sol a rebutjar qualsevol tipus de sanció contra els apòstates.

Interpretacions modifica

Tanmateix, Ibn Warraq a Apostasy and Human Rights Arxivat 2005-12-02 a Wayback Machine. assenyala que alguns antics estudiosos musulmans trobaren suport en l'Alcorà per establir la pena de mort contra els apòstates. Així, cita aix-Xafií (mort l'any 820), el fundador d'una de les quatre escoles ortodoxes de la llei en l'islam sunnita, segons el qual el versicle 2:217 significa que als apòstates se'ls ha d'aplicar la pena de mort; ath-Thalabí i al-Khàzan també expressaren aquesta mateixa opinió, i, a més, assenyala Ibn Warraq, ar-Razí en el seu comentari a l'aleia 2:217 diu que un apòstata ha de ser mort. Ibn Warraq també cita comentaris de Baydawi (mort el 1315 o el 1316) sobre el versicle 4:89 que

Qualsevol que renunciï a la seva creença, obertament o secretament, agafeu-lo i mateu-lo allà on el trobeu, igual com qualsevol altre infidel

Afzal ur-Rahman qui, a Muhammad, Blessing for Mankind, Seerah Foundation, Londres, Segona edició revisada, 1988, pàgina 218, sota l'entrada «Apostasia» afirma:

Aquells que abandonen l'islam i no se'n penedeixen i, a més, porten la guerra i el conflicte a la terra han de ser considerats com a assassins, cal lluitar contra ells amb l'espasa perquè és l'únic que pot redreçar-los (9:12). I a Sura An-Nahl, Qualsevol que renunciï voluntàriament a la fe, incorre en la Ira de Déu i hi ha establerts severs torments per a aquesta gent" (16:106)

Tanmateix, alguns estudiosos musulmans rebutgen la interpretació de Mawdudi; així, S. A. Rahman a Punishment of Apostasy in Islam, Institut de Cultura Islàmica, Lahore, l972, pàgina 54 conclou que

No sols no hi ha establert cap càstig per a l'apostasia al Llibre (és a dir, a l'Alcorà) sinó que, a més, la Paraula de Déu clarament estableix la mort natural de l'apòstata, que serà castigat només en el més enllà

Rahman afegeix que no hi ha referència a la pena de mort en cap dels vint casos d'apostasia mencionats en l'Alcorà. A Punishment of Apostasy in Islam, Rahman declara el versicle 2:256 com

un dels més importants de l'Alcorà, que conté una carta de llibertat de consciència sense paral·lels en els annals religiosos de la humanitat

Rahman continua criticant els intents dels estudiosos musulmans duts a terme durant segles d'estrènyer el seu ample significat humanitari i d'imposar límits al seu abast per intentar reconciliar-lo amb les seves interpretacions de la Sunna de Mahoma.

Ara bé, Ibn Baaz, a Maqaalaat li'l-Shaykh Ibn Baaz, rebutja la idea que el versicle 2:256 tracti sobre l'apostasia i afirma que només pot aplicar-se als dhimmís, persones no musulmanes residents en un país islàmic, que paguen el seu tribut, la jizya, i que es troba abrogat posteriorment.

Segons els hadits modifica

Els hadits (el conjunt de paraules atribuïdes a Mahoma i relats per part de suposats testimonis de fets de la vida del Profeta) inclouen algunes afirmacions que alguns estudiosos consideren la base per castigar l'apostasia amb la pena de mort. Alguns hadits del recull Sahih Bukharí, considerats les més fiables per la majoria dels musulmans, es citen a continuació:

  • L'Apòstol d'Al·là digué: La sang d'un musulmà, que confessa que ningú no té el dret a ser adorat excepte Al·là i que jo sóc el seu Profeta, no pot ser vessada si no és en un d'aquests tres casos: en Qisas per assassinat, una persona casada que cometi adulteri i en el d'algú que renegui de l'islam i abandoni els musulmans (Sahih Bukharí Vol. 9, llibre 83, número 17, narrada per Abdullah)
  • Explicada per Ikrima: Alí va fer cremar algunes persones i aquestes notícies arribaren a ibn 'Abbas, qui digué, Si jo hi hagués estat, no els hauria cremat pas, ja que el Profeta digué No castigueu ningú amb el càstig d'Al·là. Sense cap mena de dubte, els hauria mort perquè el Profeta va dir Si algun musulmà renega de la religió, mateu-lo — Volum 4, Llibre 52, Capítol 149, Número 260. p. 160-161.
  • La regulació legal concernent tant a l'home o a la dona que abandoni l'islam (apòstates). Ibn 'Umar, Az-Zuhri i Ibrahim digueren, Una dona apòstata(que abandona l'islam), ha de ser morta i cal obligar els renegats a penedir-se. Al·là digué: — ' Com guiarà Al·là una gent que deixa de creure després d'haver cregut i després d'haver fet testimoni que l'Apòstol (Mahoma) era veritable, i que els Clars Senyals l'havien assenyalat? I Al·là no guia pas la gent que fa el mal. Ja que per a aquests, el premi és que sobre ells caigui la maledicció d'Al·là, dels àngels i de tota la humanitat. Per a ells, hi haurà l'Infern. El seu turment no serà ni alleugerit ni posposat excepte per a aquells que es penedeixin i facin esmena. Veritablement, Al·là perdona i és molt compassiu. Amb tota seguretat, a aquells que deixaren de creure després d'haver cregut, i que continuen en l'abandó de la fe, mai no els serà acceptat el penediment i ells són els que s'han extraviat. (Sura 3:86-90) — Volum 9, Llibre 84, Capítol 2, p. 42-43.
  • 57. Explicada per Ikrima: Alguns ateus foren duts davant d'Alí i ell es va fer cremar. La notícia va arribar a Ibn Abbas que digué Si jo hi hagués estat, no els hauria cremat pas, perquè l'Apòstol d'Al·là va prohibir-ho dient no castigueu ningú amb el càstig d'Al·là. Els hauria mort segons la dita de l'Apòstol d'Al·là A tot aquell que abandoni la religió islàmica, mateu-lo — Volum 9, Llibre 84, Capítol 2, Número 57, pàgina 45
  • 58. Explicada per Abu Burda: Abu Musa digué: Vaig anar a veure el Profeta amb dos homes (de la tribu) d'Aix'ariyin, l'un a la meva dreta i l'altre a la meva esquerra, mentre l'Apòstol d'Al·là s'estava raspallant les dents, i tots dos homes li van demanar feina. El Profeta digué: Abu Musa (O 'Abdullah bin Qais!). vaig dir, per Ell Qui va enviar-te amb la Veritat, aquests dos homes no em van dir el que duien al seu cor i no vaig adonar-me que busquessin una feina Com si estigués mirant el seu raspall en un racó sota els seus llavis, va dir No nomenem mai ningú que busqui una feina. Però, Abu Musa! (or 'Abdullah bin Qais!) vés-te'n al Iemen.'" El profeta va enviar aleshores Mu'adh bin Jabal darrere seu i quan Mu'adh va trobar-lo, va estendre una catifa i li va demanar de seure-hi. Hi havia un altre home amb Abu Musa. Mu'adh preguntà, "Qui és aquest(home)?" Abu Muisa digué, "Ell era un jueu que es convertí a l'islam però que ha tornat al judaisme." Llavors, Abu Musa demanà a Mu'adh de seure però, Mu'adh digué, "No seuré fins que ell hagi estat mort. Aquest és el judici d'Al·là i del seu Apòstol (per a aquests casos) i ho repetí tres vegades. Llavors, Abu Musa ordenà que l'home fos mort, i fou assassinat. Abu Musa afegí, "Llavors vam parlar sobre les pregàries de la nit i un de nosaltres digué Jo prego i dormo, espero que Al·là em recompensi pel meu son i per la meva pregària" — Volum 9, Llibre 84, Capítol 2, Número 58, p. 45-46.
  • 271. Explicada per Musa: Un home va convertir-se a l'islam, però després tornà al Judaisme. Mu'adh bin Jabal vingué i veié l'home amb Abu Musa. Mu'adh preguntà, "Què passa amb aquest home?" Abu Musa contestà: " Va convertir-se a l'islam i després tornà la Judaisme." Mu'adh digué, " No seuré pas si no el mates perquè aquest és el veredicte d'Al·là i del Seu Apòstol. — Volum 9, Llibre 89, Capítol 12, Número 271, p. 201.

Què constitueix apostasia en l'islam modifica

En termes generals modifica

Diferents grups poden considerar diferents accions com a apostasia, tanmateix un manual de la xara datat dels primers temps de l'islam, redactat segons la tradició xafiïta[1] proporciona la següent llista d'accions que es consideren abandó de l'islam:

  1. Postrar-se davant d'un ídol, tant si es fa de broma com seriosament, com aquell que considera el Creador com una cosa originada en el temps. Es consideren ídols, el sol o la lluna, i igual com la prostració és abaixar el cap davant d'algú que no sigui Al·là, si algú intenta reverenciar-lo amb la reverència deguda a Al·là
  2. Tenir intenció d'abandonar la fe, encara que sigui en el futur, o tenir el dubte de si abandonar-la o no: hom comet immediatament apostasia
  3. Pronunciar paraules que impliquin haver deixat de creure com ara "Al·là és el tercer de tres," o "Jo sóc Al·là" llevat que estigui fent una cita o que sigui un boig, a qui no es pot considerar responsable
  4. Dir mal d'Al·là o del Seu Missatger (Al·là el beneeixi i li doni pau)
  5. Negar l'existència d'Al·là, La Seva benigna eternitat, La Seva eternitat sense fi, o negar els atributs que el consens dels musulmans Li atribueixen;
  6. Tenir una actitud irreverent amb el nom d'Al·là, El seu poder, La Seva interdicció, La Seva promesa o La Seva amenaça
  7. Negar qualsevol vers de l'Alcorà o qualsevol cosa que, pel consens dels savis, hi pertany, o afegir-hi algun vers que no hi pertanyi
  8. Dir burlescament, "No sé què és la fe";
  9. Respondre a algú que digui, "No hi ha cap poder ni cap força que la d'Al·là", però no et salvarà pas de la fam
  10. Un tirà que davant d'una persona oprimida digui, "Això és per decret d'Al·là," contestar-li, "Jo actuo sense ordre d'Al·là"
  11. Dir que un musulmà és un no creient (kafir) (dis: w47) en unes paraules que no puguin pas interpretar-se simplement com que és un desagraït per les mercès d'Al·là
  12. Quan algú demani ser instruït en les paraules de la Professió de Fe(Ar. Shahada, les paraules, "La ilaha ill Allahu Muhammadun rasulu Llah" (No hi ha cap més déu sinó Al·là, Mahoma és el Missatger d'Al·là)), rebutjar d'ensenyar-les-hi
  13. Descriure un Musulmà o algú que vulgui convertir-se a l'islam com a no creient (kufr);
  14. Negar el caràcter obligatori d'una cosa que, segons el consens dels Musulmans, forma part de l'islam, com és ben conegut, tal és el cas de la pregària (salat) or fins i tot alguna de les cinc pregàries obligatòries, si no hi ha excusa
  15. Afirmar que algun dels Missatgers o Profetes d'Al·là és un mentider o que no ha estat enviat per Al·là

Ala' al-Din 'Abidin hi afegeix les següents:

  1. Menysprear la religió de l'islam;
  2. Crure que les coses per si mateixes o per la seva pròpia natura tenen un poder independent de la voluntat d'Al·là
  3. Negar l'existència dels àngels o dels jinn (def: w22), del Cel
  4. Ser irreverent amb alguna norma de la Llei Sagrada
  5. Negar que Al·là concebés el missatge del Profeta (Al·là el beneeixi i li doni pau) com a religió a creure per tot el món sencer (dis: w4.3-4) (al-Hadiyya al-'Ala'iyya (y4), 423-24).)

Com es desprèn d'aquesta llista, els conceptes de blasfèmia, heretgia i apostasia es troben enllaçats pel concepte islàmic de kufr. No hi ha consens entre tots els musulmans sobre els actes que constitueixen apostasia, diferents autoritats citen diferents maneres de convertir-se en apòstata

En qüestions de monoteisme i politeisme modifica

  • Una declaració o conducta pública que negui l'islam, les seves creences, símbols i elements principals com ara afirmacions del tipus Crec en altres déus a part d'Al·là o Al·là té una forma material.
  • Adorar un ídol.
  • Negar l'existència de Déu (ateisme).
  • Dir que el món ha existit des de l'eternitat, de manera que es negui l'existència d'Al·là com a creador.
  • Dir que el món és etern i sense fi, de tal manera que pugui interpretar-se com una negació de la resurrecció.
  • Creure en la reencarnació en aquest món, de tal manera que pugui interpretar-se com una negació de la resurrecció.

Respecte dels profetes modifica

  • Donar a entendre que hom pot esdevenir profeta mitjançant l'exercici espiritual, ja que això significa admetre la possibilitat d'un profeta posterior a Mahoma
  • Afirmar que hi ha hagut profetes posteriors a Mahoma (com ara Joseph Smith, o el Bab)
  • Maleir un profeta
  • Acusar un profeta de patir deficiències físiques com ara que sigui coix o paralític.
  • Qüestionar la perfecció del coneixement d'un profeta o difamar-ne la personalitat, moral, virtuts o religió.

Sobre les creences modifica

  • Qualsevol acció que clarament indiqui blasfèmia, com ara cremar l'Alcorà o tractar-lo amb odi o menyspreu. Aquesta mateixa norma també s'aplica als llibres dels Hadits.
  • Contradir les afirmacions que són acceptades pel consens de la comunitat musulmana (umma), com ara dir que les pregàries i el dejuni no són pas obligatoris o que no cal observar la prohibició de l'adulteri. No seguir les doctrines no implica pas apostasia, però dir que no han de ser seguides sí que constitueix apostasia, ja que contradiu les creences, mentre que no seguir les doctrines contradiu només les pràctiques.

Determinació de l'apostasia modifica

En una societat islàmica, l'apostasia es determina pel testimoni de dos musulmans adults, de condició respectable, les narracions dels quals coincideixin. A més, qualsevol pena de mort ha de basar-se en el testimoni de quatre musulmans adults, de respectable condició i les narracions dels quals concordin.

Segons la tradició islàmica, el tema de l'apostasia es tracta basant-se en les normes de les tradicionals escoles de pensament religiós: malikita, hanafita, xafiïta, hanbalita i jafarita.

Penes per a l'apostasia modifica

Els punts de vista sobre les penes de l'apostasia varien entre els musulmans. Hi ha molts estudiosos que han establert que la pena per l'apostasia sota la llei islàmica, és a dir, sota la xara és la mort, però també hi ha estudiosos segons els quals l'apostasia no ha d'implicar cap pena terrenal.

Un dels estudiosos que defensa la pena de mort per als apòstates, el Dr. A. Rahman I., a Doi in Shariah: The Islamic Law (A.S. Noordeen, Kuala Lumpur, Malàisia, 1998, p. 265-267), afirma

La pena de mort en cas d'apostasia ha estat admesa amb acord unànime per totes les quatre escoles de jurisprudència islàmica

Alhaji Ajijola[2] afirma que l'apostasia és una sentència Hadd i la pena prescrita és la mort. Adbul Qadir Oudah, un prolífic estudiós egipci de la xara a Criminal Law of Islam (Traduït per S. Zakir Aijaz, Kitab Bhavan, Nova Delhi, Índia, 1999 (Edició corregida), Volum II. p. 258-262; Volum IV. p. 19-21, ISBN 81-7151-273-9) afirma que el punt de vista defensat pels juristes pertanyents a les quatre escoles de l'islam és

Segons la xara, prendre-li la vida a un apòstata és una acció sense pena o exempta de càstig. Per tant, si algú el mata, no serà considerat culpable

La qüestió legal entre les diferents escoles consisteix a establir quan un musulmà pot actuar contra un apòstata sense sanció per part de l'estat. A 'Abdurrahmani'l-Djaziri's Kitabul'l-fiqh 'ala'l-madhahibi'l-'arba'a (Vol. 5, pp. 422–440) (Traduït de l'àrab) Primera edició anglesa (Villach): 1997: s'hi afirma que

Tots els quatre imams (els fundadors de les quatre escoles de llei islàmica) -Al·là els beneeixi- estan d'acord que l'apòstata l'abandó de l'islam pel qual queda fora de dubte -Al·là ho prohibeixi- ha de ser mort, i la seva sang ha de ser vessada sense contemplacions. L'hipòcrita i l'heretge que es fa passar per musulmà però que, secretament, continua sent un no creient, també ha de ser mort.

Segons Abdurrahmani'l-Djaziri's Kitabul'l-fiqh 'ala'l-madhahibi'l-'arba'a i.e Apostasy in Islam according to the Four Schools of Islamic Law (Vol. 5, pp. 422–440) Primera Edició Anglesa (Villach): 1997), la Llei Islàmica concedeix a l'apòstata fins a tres dies de presó per penedir-se i tornar a l'islam, si persisteix en l'apostasia cal matar-lo sense contemplacions. Hi ha diferències entre les quatre escoles en alguns detalls sobre com tractar els diferents aspectes d'imposar penes que afectin els béns i propietats de l'apòstata i sobre els drets de la seva família. S'estableix una distinció entre Murtad Fitri, un apòstata nascut de pares musulmans, i Murtad Milli, un apòstata que s'havia convertit a l'islam procedent d'una altra religió. Es mencionen algunes penes addicionals com ara que el divorci és automàtic si un dels cònjuges apostata, la pèrdua de la pàtria potestat sobre els fills i la pèrdua de totes les propietats i drets d'herència; si l'apòstata és menor d'edat serà reclòs en una presó fins que arribi a la majoria i, aleshores, serà mort, el tipus d'execució que es recomana és el de decapitació mitjançant l'espasa.

Hi ha també estudiosos liberals segons els quals l'apostasia no implica cap pena terrenal i l'Alcorà només avisa els apòstates de càstigs al Més Enllà. S.A.Rahman, un antic Cap de la Justícia del Pakistan a (Punishment of apostasy in Islam," Kazi Publ., (1986) ISBN 0-686-18551-X) conclou que no hi ha pena de mort en cap dels vint casos d'apostasia mencionats a l'Alcorà. Abdullah Saeed i Hassan Saeed (Freedom of Religion, Apostasy and Islam, Ashgate Publishing, (30 de març, 2004),ISBN 0-7546-3083-8) argumenta que la pena de mort per apostasia en el dret islàmic entra en conflicte amb uns quants fonaments de l'islam i amb el concepte modern de llibertat de religió. Sostenen que el desenvolupament de la llei de l'apostasia en els primers temps de l'islam fou uns instrument religiós i polític i que hi havia una gran diversitat d'opinió entre els primers musulmans sobre el càstig a l'apostasia. A (Murder in the name of Allah, Lutterworth Press 1989, ISBN 0-7188-2805-4)Mirza Tahir Ahmed, el líder espiritual dels Ahmadis, un grup que es considera una secta musulmana però acusat d'apostasia pel fet d'haver estat declarat no musulmans en molts països musulmans, conclou al seu llibre

Si no ve agreujada per algun altre crim, l'apostasia no és pas punible en aquest món. Aquesta és una ensenyança de Déu. Aquesta és una ensenyança del seu Sant Profeta. Aquest és el punt de vista confirmat pels juristes Hanafi,26 Fateh al-Kadeer 27 Chalpi, 28 Hafiz ibn Qayyim, Ibrahim Nakhai, Sufyan Thauri i molts altres. L'afirmació dels Maududians que disposen de consens sobre la tradició que consideren correcta és una mera ficció

.

Aquest punt de vista el comparteixen alguns estudiosos musulmans tant medievals, com ara Sufyan al-Thawri com moderns, per exemple Hasan at-Turabi, que argumenten que el hadit en què es basa la idea de condemnar a mort els apòstates cal entendre-la com a referida només a la traïció política a la comunitat musulmana i no pas com a l'apostasia en general. Islam on Line Arxivat 2008-05-25 a Wayback Machine.. Aquests estudiosos afirmen que hi ha llibertat per convertir-se tant a l'islam com de l'islam, i consideren el hadit en qüestió com a insuficient per establir la pena de mort; segons ells, l'apostasia és un crim greu, però que no mereix pas la pena de mort.

Amb l'excepció d'alguns països islàmics, com ara l'Iran i l'Aràbia Saudita, els actuals estats musulmans no es basen pas en la xara. Aquests estats sorgiren com a resultat del colonialisme europeu i, en un principi, es legitimen amb una ideologia nacionalista laica. Per això, tenen constitucions escrites, les quals tenen preferència sobre tota d'altra llei, inclosa la xara, per la qual cosa aquests estats han de mirar d'harmonitzar les institucions modernes amb la llei islàmica. En conseqüència, la pena de mort per als apòstates no s'aplica avui dia en molts països islàmics, però una gran majoria de musulmans consideren una greu ofensa que algú abandoni l'islam. Un exemple de la necessitat de reconciliar un codi penal constitucional amb la xara són les lleis contra la blasfèmia vigents al Pakistan. El 1980, sota el mandat del president Zia-ul-Haq, va ser instituït el Tribunal Federal de la xara al qual se li conferia jurisdicció per examinar qualsevol llei vigent per assegurar-se que no fos contrària a l'islam; en els seus primers actes, aquest tribunal va promulgar cinc lleis que, explícitament, condemnaven les minories religioses:

  • la llei contra la blasfèmia
  • la llei penalitzant les injúries a l'Alcorà
  • la prohibició d'insultar les esposes, família i companys del Profeta de l'islam
  • dues lleis restringint les activitats dels ahmadis, declarats no musulmans

En temps del Califat, l'apostasia es considerava traïció i, per tant, es castigava amb la mort, sota l'autoritat del califa, els casos més famosos foren els dels Màrtirs de Còrdova. Avui dia, l'apostasia es castiga amb la mort a Aràbia Saudita, Qatar, Iemen, Iran, el Sudan i Mauritània. Al Pakistan la blasfèmia també es castiga amb la mort. El 1980, el codi penal del Pakistan va tipificar com a delicte el fet de formular crítiques contra qualsevol personalitat reverenciada per l'islam. El 1986, aquesta llei fou estesa per incloure específicament el Codi Penal 295-C: les injúries al Sant Profeta de paraula, escrita o oral, o amb dibuixos o qualsevol insinuació que, directament o indirecta, ofengui el nom sagrat nom del Profeta, la pau sigui amb ell es castiguen amb la mort o amb la cadena perpètua i, a més, amb una multa. L'octubre de 1990, el Tribunal Federal de la xara va establir que la pena pel menyspreu cap al Profeta és la mort i cap altra. En el seu informe de 1996,[3] Amnistia Internacional va explicar que, al Pakistan, aquestes lleis es feien servir, a més, per perseguir els membres de minories religioses com ara els cristians i els Ahmadis i que

En tots els casos coneguts per Amnistia Internacional, aquestes acusacions s'han formulat arbitràriament, basant-les només en les creences dels membres de les minories religioses i contra membres de la majoria musulmana partidaris d'idees modernes. Les proves disponibles indiquen que les acusacions foren plantejades com a mesura coercitiva contra els membres de les minories religioses i els dissidents de la majoria musulmana i que l'hostilitat cap a les minories religioses sovint es relaciona també amb enemistats personals, enveges professionals o rivalitats econòmiques o amb un desig d'aconseguir avantatges polítics

El cas més destacat d'un personatge actual acusat d'apostasia, a causa d'haver blasfemat, és Salman Rushdie per haver escrit el seu llibre Els Versicles Satànics; Rushdie fou condemnat a mort per l'aiatol·là Khomeini, el 1989.

L'apostasia en el passat recent modifica

Resulta impossible efectuar un recompte o dur una estadística dels musulmans que abandonen l'islam perquè els exmusulmans són molt refractaris a declarar la seva apostasia fins i tot a amics i familiars a causa de la por a represàlies i marginació, fins i tot en el cas que resideixin en països occidentals. Als països musulmans, la més greu amenaça contra els apòstates ve de persones individuals que, prenent-se la justícia pel seu compte, assassinin el sospitós d'apostasia, en aquests casos, la justícia penal d'aquell país no actua contra el culpable d'aquest assassinat. Un exemple entre molts es donà a Bangladesh, on un apòstata que havia esdevingut predicador evangelista fou apunyalat mentre tornava de veure una versió filmada de l'Evangeli de Lluc. A Bangladesh, no hi ha llei contra l'apostasia però ningú no perseguí l'assassí de l'apòstata (Gartenstein-Ross, Daveed: When Muslims Convert, divendres, 4 de març del 2005, Commentary Magazine 2005). Hi ha informacions sobre uns dos-cents mil musulmans que han abjurat de l'islam al Regne Unit (Muslim apostates cast out and at risk from faith and family by Anthony Browne), els quals s'exposen a agressions, violència i fins i tot ser assassinats pels musulmans.

En el seu informe del 2005 sobre el Pakistan, Amnistia Internacional exposà el cas de Samuel Masih un cristià de vint-i-set anys empresonat l'agost del 2003 i acusat d'haver llençat escombraries a terra a prop d'una mesquita a Lahore. Segons la secció 295 del Codi Penal del Pakistan, injuriar un lloc de culte és un delicte que es castiga amb dos anys de presó. Samuel Masih va estar reclòs a la presó de Lahore però fou traslladat a l'hospital el maig del 2004 perquè patia de tuberculosi. Va morir en ser atacat per un agent de policia a l'hospital.

D'altres exemples de persecució d'apòstates convertits al cristianisme a Kuwait, el Sudan, Iran, Iemen, Pakistan, Egipte i Bangladesh els ha presentats la Fundació Barnabas (Barnabas Fund: The Application of the Apostasy Law in the world today Arxivat 2005-07-27 a Wayback Machine.). L'informe de la Fundació Barnabas conclou que:

L'àmbit de l'apostasia i la blasfèmia i dels "crims" que s'hi relacionen és una síndrome molt complexa en totes les societats musulmanes, que toca un nervi molt sensible i provoca grans explosions emocionals contra els sospitosos d'actes de traïció i d'atacs contra l'islam i el seu honor. Mentre que, per una banda, hi ha algunes poques veus dissidents dins de les societats musulmanes, l'amenaça d'aplicació de les lleis d'apostasia i blasfèmia contra qualsevol que en critiqui l'aplicació és una arma suficient per intimidar els oponents, silenciar les crítiques, castigar els rivals i rebutjar innovacions i reformes, i per mantenir les comunitats no musulmanes "al seu lloc".

Uns punts de vista similars els expressa l'entitat no religiosa International Humanist and Ethical Union (Vegeu: The fate of Infidels and Apostates under Islam Arxivat 2012-08-01 at Archive.is).

Raons per a la pena de mort modifica

Abu Ala Maududi sintetitza algunes de les objeccions que hom pot presentar a les raons que els estudiosos islàmics donen per justificar la pena de mort per als apòstates. Aquestes objeccions són:

  • La pena de mort per als apòstates va contra la llibertat de consciència. Com es pot acceptar enviar un apòstata a la forca quan ha decidit deixar l'islam?
  • Una fe que hom manté per por a la mort no pot ser pas una fe genuïna. Aquesta fe serà manifestament una actitud hipòcrita duta a terme per salvar la vida.
  • Si totes les religions establissin la pena de mort per a l'apostasia, no sols resultaria difícil per als musulmans convertir-se a una altra religió, sinó també que els no musulmans es convertissin a l'islam.
  • Resulta incongruent dir per una banda No ha d'haver-hi compulsió en religió (Alcorà 2:256) i Qualsevol que vulgui creure deixeu-lo creure i qualsevol que no vulgui creure deixeu-lo que no cregui (Alcorà 18:30) i, per l'altra, amenaçar amb la pena de mort qui abandoni l'islam

Maududi afirma que els malentesos i les crítiques a la pena de mort per als apòstates es basen en una mala comprensió fonamental de l'islam. Ell afirma que:

Si l'islam fos realment una religió en el sentit que s'entén avui dia, certament resultaria absurd prescriure la pena de mort per a aquells que volen deixar-la perquè se senten insatisfets amb els seus principis

L'Islam no és pas únicament una religió en l'actual sentit tècnic del terme sinó un complet sistema de vida, que es refereix no pas únicament a l'àmbit metafísic sinó a la naturalesa i a qualsevol cosa de la naturalesa. No tracta pas únicament de la salvació de l'ànima després de la mort, sinó d'un autèntica organització de la vida abans de la mort

Quan exposen objeccions sobre la pena de mort per als apòstates, els crítics tenen al cap només una religió. En canvi, quan presentem els arguments que demostren la validesa d'aquest càstig, els musulmans tenim present no pas una simple religió sinó un estat construït sobre una religió i l'autoritat dels dels principis, més que no pas l'autoritat d'una família, clan o poble

I com que es tracta d'un estat, Maududi declara que l'islam té dret a protegir la seva existència declarant proscrits els actes que destrueixin el seu ordre i, així, equipara apostasia amb traïció. Llavors, passa a explicar les diferències entre un kàfir, un dhimmí i la legitimitat de la pena de mort per a ells si apostaten després d'haver-se convertit a l'islam, i per a aquells nascuts de pares musulmans. Afirma Maududi:

De totes maneres, el cas és que els nens nascuts de família musulmana se'ls considera musulmans i, segons la llei islàmica, la porta de l'apostasia mai no estarà oberta per a ells. Si algun d'ells renuncia a l'islam, mereixerà la pena de mort igual com un convers a l'islam que després renunciï a la fe. Tots els juristes de l'islam hi estan d'acord. En aquest tema no hi ha cap diferència entre els entesos en la xara.

Maududi considera l'amenaça d'execució no pas com un mitjà per obligar algú a mantenir-se dins de l'islam sinó la manera de mantenir fora de la comunitat islàmica aquells que no hi estan sincerament compromesos. Maududi rebutja la tercera objecció perquè, a diferència de les altres religions que són lliures d'intercanviar creients, l'islam és la base en què les idees i les accions de la societat i de l'Estat estan construïdes i per tant no pot permetre mantenir les portes obertes cap a la seva ruïna, a l'esmicolament de la seva estructura, a la fractura de l'esquelet de la seva existència i compara la pena de mort per als apòstates a les penes per traïció previstes pels codis penals del Regne Unit i dels Estats Units. Maududi també rebutja l'acusació d'incongruència amb aquestes paraules:

No ha d'haver-hi compulsió en religió (Alcorà 2:256) significa que no hem d'obligar ningú a convertir-se a la nostra religió. I aquesta és realment la nostra pràctica. Nosaltres avisem de bon principi a qualsevol que vulgui venir i anar-se'n que la porta no és pas oberta per venir i anar-se'n. Per tant, qualsevol que vulgui venir ha de saber abans de venir que no hi ha possibilitat de tornar enrere.

Bàsicament, aquests mateixos arguments els exposa l'escriptor xiïta Sayyid Muhammad Rizvi al seu breu article Apostacy (Irtidad) in Islam,, basant-se en les opinions dels primers estudiosos de l'islam

Com que els musulmans que es diuen liberals no accepten pas la pena de mort per als apòstates, és evident que no presenten pas arguments a favor de la pena de mort per als apòstates.

Referències modifica

  1. Dependència del Viatgers: Un Manual Clàssic de la Llei Sagrada Islàmica, traducció d'Umdat al-salik per Ibn Naqib mort el 1368, ISBN 0-915957-72-8
  2. Alhaji Ajijola, Introduction to Islamic Law, p.128, International Islamic Publishers, Nova Delhi, Índia, 1989
  3. «The death penalty under the blasphemy law - Amnesty International Report ASA 33/10/96». [Consulta: 25 octubre 2012].

Vegeu també modifica

Enllaços externs modifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Apostasia en l'islam