Rosendo Mercado

Rosendo Mercado Ruiz (Madrid, 23 de febrer de 1954) és un guitarrista, cantant i compositor espanyol de Rock. Va formar part dels grups Ñu i Leño, i és considerat un dels més importants representants del denominat rock espanyol.

Infotaula de personaRosendo
Rosendo - 09.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
NaixementRosendo Mercado Ruiz
23 febrer 1954 Modifica el valor a Wikidata (66 anys)
Madrid Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Altres nomsRosendo Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióCantant, guitarrista, compositor
Activitat1972-Present
GènereRock dur Modifica el valor a Wikidata
EstilRock, Rock urbà
InstrumentFender Stratocaster Modifica el valor a Wikidata
Artistes relacionatsLeño, Ñu
Premis

Lloc webwww.rosendo.es
IMDB: nm0580180 Musicbrainz: 4c7e8420-1ed6-4878-8b86-70bdd3ee5803 Songkick: 190863 Discogs: 551241 Allmusic: mn0000349367 Modifica els identificadors a Wikidata

HistòriaModifica

InicisModifica

Rosendo va néixer al barri madrileny d'O'Donnell, fill d'immigrants procedents de Bolaños de Calatrava. Es va criar al barri de Carabanchel, on viu actualment. Després d'abandonar els estudis a l'escola d'engenyeria ICAI, el 1972 s'incorporà com a guitarrista a Fresa, un conjunt que tocava versions de cançons de moda i de vegades acompanyava a solistes. Després de diversos canvis al grup, la banda va passar a dir-se Ñu. El 1974 Rosendo va descrubir la música de Rory Gallagher, que s'ha convertit en una de les seves influències més grans, juntament amb altres grups com Jethro Tull, Canned Heat, Cream, Deep Purple o Black Sabbath.

LeñoModifica

Article principal: Leño

Després de fer el servei militar durant el 1975, participà en la gravació del primer disc de Ñu. Les seves relacions amb José Carlos Molina no eren bones i el 1977 Rosendo abandonà la formació per a crear Leño. El nom de Leño va ser donat sense saber-ho per Molina, en rebutjar diverses cançons de Rosendo, dient-li que "estas canciones son un Leño". Amb ell, que a més a més de la guitarra, s'encargava de la veu en el nou grup, al baix hi ha Chiqui Mariscal i Ramiro Penas com a bateria.

Van debutar el 1978 com a teloners de Asfalto. Van ser contractats per Vicente Romero, que estava posant en marxa Chapa Discos y va publicar el disc col·lectiu "Viva el rollo, Vol II. Rock del Manzanares", on s'inclouen dues cançons de la banda, "Este Madrid" y "Aprendiendo a escuchar".

El 1979 va sortir al mercat el primer disc de Leño, fent ús del nom del grup com a títol d'aquest. L'àlbum, produït per Teddy Bautista, conté cançons amb grans parts instrumentals, entre les quals destaquen "El tren" y "Este Madrid". Durant la gravació, Chiqui Mariscal abandonà el grup i fou substituis per Tony Urbano, fet reflectit a la portada del disc.

"Más madera", el segon àlbum de Leño, va aparèixer el 1980. Molt influenciat pels arrangament fets per Teddy Bautista, les cançons són més curtes i l'estil menys pesat.

El 1981 graven a la sala Carolina el disc "En directo". A pesar de comptar amb un so no excessivament bo, el disc va tenir bones vendes. Entre les cançons incloses està una de les més conegudes de Rosendo, "Maneras de vivir", que només havia estat gravada anteriorment en un estudi per un disc senzill. Participen en el disc Luz Casal (coros) i Teddy Bautista (teclats).

L'últim disc oficial de Leño, "¡Corre, corre!",es va fer amb més medis gràcies a l'èxit de l'anterior treball. Es va gravar a Londres, amb la producció de Carlos Narea, i en el disc destaquen cançons com "Sorprendente" i "¡Qué desilusión!".

El 1983 participen en "Rock de una noche de verano", una gira organitzada per Miguel Ríos, que es converteix en una fita de la història del rock en espanyol, al posar en marxa una sèrie de concerts por tota la geografia espanyola usant grans medis de so i llum. A la tardor de 1983, quan estaven en el moment de més èxit, el grup decideix separar-se.

Posteriorment, el 1997 es posa a la venda el recopilatori "Maneras de vivir", que recollia el millor de la banda i algun tema inèdit, com "Aprendiendo a escuchar" o la versió d'estudi de "Maneras de vivir".

El 2006, i després d'una llarga i dura batalla legal, els components de Leño consegueixen posar a la venda "Vivo 83", un directe gravat a la seva última gira, al que acompanya un DVD que repassa la trajectòria del grup.

El 2010, i a iniciativa del mateix grup, surt a la venda "Bajo la corteza", un disc on 26 artistes interpreten cançons de Leño.

En solitariModifica

Problemes amb la seva anterior discogràfica (Zafiro, a la que formava part Chapa Discos), van retardar fins a 1985 la sortida del primer disc en solitari de Rosendo, "Loco por incordiar", editat per RCA, gravat a Alemanya i produït per Carlos Narea. Va ser el moment de més èxit comercial de la seva carrera, gràcies a cançons com "Agradecido", "Pan de higo" o la que dóna títol a l'àlbum. En canvi, "Fuera de lugar", editat al següent any, genera reaccions negatives entre els crítics de heavy. El seu últim disc per a RCA, "...A las lombrices", es publicà el 1987 i fou rebut amb fredor. La producció va anar a càrrec de Jo Dworniak. En aquest disc s'incorporà al grup al baixista Rafael J. Vegas, del qual encara segueix.

Després de deixar RCA, Rosendo va passar a gravar amb Twins. El primer àlbum amb aquesta nova discogràfica és "Jugar al gua" (1988), que conté algunes cançons amb un estil diferent a l'anterior (per exemple, el reggae "Del pulmón") però també un dels seus temes clau, "Flojos de pantalón". El segon disc per a Twins va ser "Directo" (1989), que inclou cançons de tota la seva trajectoria fins al moment, incloent dos temes de Leño.

Rosendo va sufrir un nou canvi de discogràfica quan Twins es va unir amb DRO, companyia ha continuat gravant fins al 2007. El primer àlbum per a DRO, "Deja que les diga que no", apareix el 1991. La producció fou compartida amb Eugenio Muñoz, que també participaria en diversos discs posteriors. Un any després apareix "La tortuga", disc que conté una cançó que sonava sovint a la ràdio, "Majete", la que li proporcionaria de nou cert èxit.

Amb "Para mal o para bien" (1994) va gravar per primera vegada a l'estudi d'El Cortijo del Aire, en el Cabo de Gata. Algunes cançons destacades del disc són "De qué vas?" i "Hasta de perfil". Aquesta última és un tema de crítica al poder i en ell hi col·labora tres components de Celtas Cortos.

El següent disc, "Listos para la reconversión" es publicà el 1996. Després d'aquest disc van abandonar la banda dos músics que portaven amb ell molts anys, el teclista Gustavo Di Nóbile i el bateria Miguel Ángel Jiménez. Després de publicar l'any sigüent, la banda sonora de la pel·lícula "Dame algo", dirigida per Héctor Carré el 1998, va començar una nova etapa en què fara ús del format de trio (baix, bateria i guitarra, eliminant el teclat) i va canviar temporalment la seva guitarra de tota la vida, una Fender Stratocaster, per una Gibson, li canvia les pastilles originals per les del model Stratocaster, declarant que "sent fidel a Fender, el que li atrau de la Gibson és l'estètica". Posteriorment tornaria a la Fender perquè no s'acostumava a la Gibson, especialment pel tacte. El primer disc d'aquesta nova etapa és "A tientas y barrancas" (1998), al que li segueix, el 1999 "Siempre hay una historia... en directo", que es grava en el pati de la presó de Carabanchel i aconsegueix el primer disc d'or en la carrera del madrileny.

L'any 2000, la ciutat de Leganés posa el seu nom a un carrer del municipi. En l'acte d'inauguració Rosendo declarà: «No puc dir res més que gràcies. Aquestes coses només passen una vegada a la vida, i si passen. Em sento avergonyit, orgullós i content».

"Canciones para normales y mero dementes" es va publicar el 2001. És un disc que, a pesar de l'endurecimient del so, manté el bon nivell de vendes aconseguit amb el directe. "Canciones para normales y mero dementes" obre una nova etapa que quedarà reflectit en el seu sigüent àlbum: "Veo, veo... Mamoneo" (2002), també disc d'or, en bona part gràcies al single "Masculino singular". En 2005 es posa a la venda "Lo malo es... ni darse cuenta", que podria considerar-se com a component d'una trilogia, juntament als dos anteriors.

Mentrestant, el 2004, la seva discogràfica posa a la venda "Salud y buenos alimentos", una caixa amb dos CD recopilatoris, un de rareses i un DVD amb videoclips i un conciert gravat a Mèxic.

En 2006 rep la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts.

El 29 de maig de 2007 surt a la llum el seu nou disc, "El endémico embustero y el incauto pertinaz", gravat durant els mesos de dicembre de 2006 i gener de 2007 i que consta d'onze temes. El so és similar al que arrosega en els seus últims discos, però buscant temes més lents. El disc surt en una caixa similar als llibres medievals.

En 2008 començar a recórrer Espanya en una gira juntament amb Barricada i Aurora Beltrán (excantant de Tahúres Zurdos). La gira, coneguda com a Otra noche sin dormir, comença el 4 d'abril en el Velódromo de Anoeta de San Sebastián, per a finalitzar el 26 de setembre a la plaça de toros de Las Ventas, a Madrid. En aquesta gira aprofita per rememorar tots els seus grans èxits, tant de l'etapa amb Leño, como en solitari. El 2 de desembre de 2008 surt un pack amb 2 DVD i un CD del concert de Las Ventas.

Després de 3 anys sense material nou, en els quals Rosendo estava de gira amb Barricada i Aurora Beltrán i preparant el disc de versions de Leño, el 29 de juny de 2010 posa a la venda "A veces cuesta llegar al estribillo", un disc amb 11 noves cançons.

DiscografiaModifica

LeñoModifica

SolitariModifica

Altres CDsModifica

  • Leño
  • Solitari

BibliografiaModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Rosendo Mercado
  • BABAS, Kike, y TURRÓN, Kike. La Sana Intención. Conversaciones con Rosendo. Zona d'Obras / SGAE. Madrid, 2003
  • FERNÁNDEZ, Iñaki. Rosendo. Historia del rock urbano. Editorial La máscara. Valencia, 1997. ISBN 84-7974-250-X.
  • VV.AA. Rosendo. Publicaciones y Ediciones SGAE. Madrid, 1997.
  • Revista Efe Eme, núm. 68, maig de 2005