Obre el menú principal

Santa Maria de Manlleu

HistòriaModifica

L'església parroquial va ser consagrada per Idalguer bisbe de Vic l'any 906, pertanyia al terme de la ciutat de Roda, fins que va passar a formar part del castell de Manlleu. Pels senyors del castell, Pere Amat de Manlleu i la seva muller Guisla de Queralt, va ser construïda i consagrada en 1086 una nova església.[1]

Durant els segles XI-XII es va fundar la canònica de Santa Maria de Manlleu, a la qual corresponen les dependències de tipus monacal del conjunt eclesiàstic. Arnau de Malla, bisbe de Vic, va donar l'estatut jurídic l'any 1102 per a la fundació d'un monestir agustinià. Posseïa drets parroquials de les esglésies de Sant Martí Sescorts, Església de Sant Miquel de Sorerols i Santa Maria de Puigpardines, a més de possessions de masies i terres. A partir del segle XV va anar decaient fins que el 1592 el papa la va dissoldre i la va unir al convent dominicà de Tremp. La població augmentà degut a la protecció que els garantia l'església davant el poder dels nobles. Entre 1770 i 1782 es readaptà la construcció medieval a les exigències de culte i l'augment de la població.[1]

Orígens (906)Modifica

L'església parroquial de Santa Maria de Manlleu va ser consagrada per Idalguer, bisbe de Vic, el 8 de novembre de l'any 906; havia estat reconstruïda sobre un edifici anterior pel veguer Fedanci. Se li van assignar delmes i primícies per al manteniment i supervivència i, segons el document d’acta o dotalia, es va delimitar un terme parroquial.[2]

La seva titularitat requeia en un canonge de la catedral de Vic com a “capellanus” de Manlleu que delegava en un sacerdot resident a la vil·la Cortada propera al temple.[3]

El 1084, el bisbe de Vic Berenguer Seniofred de Lluçà va fer cessió als senyors del castell de Manlleu, el matrimoni Pere Amat de Manlleu i Guisla de Queralt, dels delmes i primícies que pertanyien a Santa Maria. Aquests van promoure la reforma de l’edifici, que va ser consagrat el 23 d’octubre de 1086. Dos anys després, va morir de Pere Amat i el bisbe de Vic va donar per acabat el pacte de cessió i va voler recuperar els seus drets sobre l’església manlleuenca. Guisla de Queralt, vídua de Pere Amat, va rebutjar el retorn i el bisbe de Vic la va excomunicar. Finalment, el 26 de juliol de 1098, Guisla va renunciar a les seves pretensions just abans de morir.[3]

En aquella època, al voltant de l’església de Santa Maria es va aplegar una petita comunitat de religiosos amb la intenció de viure d’acord amb la regla de sant Agustí, que a finals del segle XI vivien de forma canonical o regular. Finalment, el bisbe vigatà Arnau de Malla, va donar l'estatut jurídic l'any 1105 per a la fundació d'un monestir agustinià sota la direcció d’un prior. El primer prior conegut de la canònica és Bernat de Saniàs que ocupava el càrrec el 17 de juny de 1151.[4] 

Canònica agustiniana (1102 - 1592)Modifica

Ben aviat, la influència de la canònica manlleuenca es va estendre més enllà del mateix bisbat de Vic. L’any 1108, la vescomtessa Ermessenda de Bas va fer cessió a la canònica de l’església de Santa Maria de Puigpardines, a Sant Privat de Bas, on la comunitat va fundar una pabordia. Des del segle XII, també va posseir la jurisdicció sobre l’església de Sant Miquel de Sorerols a Tavertet, i la de Sant Martí Sescorts a l’Esquirol. D’aquesta primera època es conserven quatre capitells, de fàbrica senzilla i amb una decoració molt simple, que formaven part de l’antic claustre (instal·lats actualment darrere la rectoria) i quatre capitells més elaborats que formaven part de l’edifici eclesiàstic, tres dels quals són al Museu Episcopal de Vic.[5]

El monestir, progressivament, es va convertir en el centre d’una sagrera en la qual es van edificar les primeres cases del nucli urbà de Manlleu. El prior de la comunitat exercia coma “senyor de la sagrera” que, a partir de 1275, només va conservar en l’aspecte eclesiàstic mentre que el domini civil va ser exercit pel senyor de Centelles. Durant els segles XIII i principi del XIV, les dotacions de la canònica van augmentar fins al punt de permetre l’augment de cinc a set canonges. Aquesta època de prosperitat va perdurar fins a la crisi de mitjan segle XIV arran de la Pesta Negra i posteriorment va entrar en decadència. A causa del terratrèmol del 2 de febrer de 1428, que va afectar el monestir de Sant Joan de les Abadesses, la canònica de Manlleu va ser-hi unida per poder restaurar-lo. El 1467, però, tornava a tenir prior propi. La davallada, però, va ser acusada a mesura que avançava el segle XV i, especialment, el XVI fins al punt que van caldre importants obres per habitar-hi. En aquests temps, els priors eren comendataris sense tenir residència a les dependències canonicals. En destaquen noms com els de Francesc Tarafa, canonge i arxiver capitular de Barcelona. El seu nebot, Marc Antoni Tarafa també va ser-ne prior i va promoure la rehabilitació arquitectònica del monestir amb la construcció el 1571, entre altres obres, de l’ala goticorenaixentista del claustre que actualment es conserva com a galeria entre la rectoria i l’església on consta gravat l’escut de la família.[6]

Dependència del convent dominicà de Tremp (1592)Modifica

En la butlla ”Suscepti cura” de 22 d’agost de 1592, el papa Climent VIII va extingir les canòniques regulars agustinianes de Catalunya i el Rosselló, amb la consegüent secularització dels seus components i el traspàs de rendes a altres convents. Així, la canònica manlleuenca va passar a dependre del convent dominicà de Tremp (Pallars Jussà). Tot i els intents que la canònica esdevingués col·legiata, amb un plet que s’oposava a l’annexió, l’1 de juny de 1606 es va dictar sentència a favor del dominicans de Tremp. Al capdavant de l’església, convertida en parròquia, es va posar un “vicari perpetu” com a delegat del convent trempolí.[7]

Temple barroc (1770-1936)Modifica

Entre 1770 i 1782 es reforma l’antic edifici del temple parroquial. Es construeix el temple barroc de d’amplada, de llargada i d’alçada, d’una sola nau amb altar major i deu altars laterals, amb tribunes a la part superior. El 21 de juny de 1821 es comencen les obres de la Capella del Santíssim o Capella Fonda annexa a la nau principal. La primera pedra és col·locada davant la presència del bisbe de Vic Francesc Strauch i Vidal. S’hi van col·locar els confessionaris. El 25 de juliol de 1835 se suprimeixen els monestirs i convents amb menys de 12 professos, fet que afecta al convent dominicà de Tremp, i Santa Maria de Manlleu passar a dependre directament del Bisbat de Vic. Cinc anys abans, Ramon Mas havia deixat de signar com a “vicari perpetu” i va passar a fer-ho com a rector. Entre 1846 i 1849, per la Segona Guerra Carlina, s’elimina la cúpula de teulada de rajoles del campanar per instal·lar-hi un telègraf òptic amb finalitats militars.[8]

El 1846 s’inicia la construcció de l’altar major sufragat per aportacions particulars i amb la venda d’entrades del teatre que hi havia al carrer de la Passió. La imatge central, la Verge Assumpta envoltada de les figures de la Santíssima Trinitat en l’escena de l’entrada de la Mare de Déu al cel. No seria enllestit fins al 1873 quan es procedeix al seu daurat. L’any 1851, Jaume Vilaró, prevere i comensal primer de l‘església parroquial, fill de Manlleu, instal·la un orgue a la tribuna situada davant l’altar de la Capella del Santíssim. Aquest orgue devia desaparèixer a l’incendi de 1877. Entre 1860 i 1863 es reforma i millora de l’entorn del temple, construint unes escales al davant, aplanament del carrer dels Capellans amb una rebaixa del nivell. El 14 d’agost de 1863 s’inauguren de les quatre campanes del campanar. La major, de 1100 quilos va ser batejada amb el nom d’Assumpta, les altres eren més petites: una de 800 quilos i les altres dues de 600 i 400 quilos respectivament. El 31 de desembre de 1877, s’incendia la Capella del Santíssim o Capella Fonda. A toc de campana s’avisa la població que porten galledes i altres atuells per llençar-hi aigua. Es va fer una doble filera, fins al riu Ter. Per una filera baixaven els atuells buits i per l’altra els plens d’aigua. Tot i els esforços, les pèrdues van ser quantioses. Es van cremar dues pintures de grans mides representat la crucifixió, l’una, i el camí del Calvari, l’altra, del reconegut pintor barceloní Antoni Caba. La reconstrucció va comportar guardar el Santíssim a la nau principal que, provisionalment, va resultar inservible per als oficis mentre durava la reconstrucció. Curiosament, en les setmanes següents, les misses es deien des del balcó de can Munt a la plaça de Dalt Vila.[9]

L’any 1885 s’enllosa el temple. Aquests fet suposa una controvèrsia arran de l’existència de dues tombes amb làpida a la part central del temple. Corresponien, una al mossèn Raimon Mas, primer rector de Manlleu, mentre que l’altra pertanyia a la família Vilaró. El dia de difunts de 1884, el manlleuenc Josep Casas i Reig va enllestir un text, posteriorment editat a la Imprenta de Luís Tasso y Serra de Barcelona, sobre un dilema que havia sorgit entre els seus compatricis. L’opuscle es titulava “Las tumbas de la iglesia parroquial de Santa Maria de Manlleu bajo el punto de vista histórico-jurídico” i justificava la supressió per raons d’higiene i perquè considerava que les dues famílies no tenien dret adquirits. De fet, no es té constància que les dues tombes fossin col·locades, de nou, al sòl del temple parroquial. Les restes del rector Raimon Mas es devien col·locar en un nínxol dins el cementiri que, a més, era propietat parroquial, La família Vilaró, devia aprofitar la controvèrsia per passar les que li corresponien al mateix cementiri on, el 1916, faria edificar un dels dos monuments funeraris que hi havia al recinte fins al 1936; aquest contenia una escultura representant la Fe esculpida en pedra per l’artista Clarassó.[10]

L’any 1886 s’instal·la l’estructura metàl·lica a la part alta del campanar. Es canvia l’antic rellotge, que només tenia una esfera, per un que oferia l’hora a quatre cares amb toc de quarts i hores. El rellotge va costar 2.850 pessetes, l’armadura de ferro, unes 1000 pessetes i la campana de 15 o 16 quintars de pes amb un preu de 23 duros el quitar. A la campana s’hi va fer gravar les imatges de la Mare de Déu Assumpta, Sant Josep i Sant Jaume amb l’escut de Manlleu. A tota aquesta despesa, l’Ajuntament només hi va aportar 2000 pessetes i la resta es va recollir per subscripció pública. El 1891, l’antic rellotge es va vendre per 4 duros. De la cura i manteniment del rellotge se’n feia càrrec Joan Grau que cobrava, a partir de 1864, 12 duros l’any. El 14 d’agost de 1892, Francesc d’Assís Aguilar i Serrat, fill de Manlleu i aleshores bisbe de Sogorb, va presidir la consagració per delegació del bisbe vigatà Morgades. Les accions preparatòries, el dia anterior, es van fer a l’entrada principal de l’edifici de can Puget on es va instal·lar un altar ben guarnit. Sobre la taula s’hi va col·locar l’urna dels Sants Màrtirs que posseïa la parròquia (Sant Víctor, Sant Pacífic, Santa Justa i Santa Clara) i les altres relíquies que havien de servir per a la consagració: les dels sants vigatans, Just, Llucià i Marcià, i del ripollès sant Eudald. A les 6 del matí es va iniciar la cerimònia en aquest punt de can Puget i, seguidament, el bisbe Aguilar amb la resta de religiosos, es van dirigir a l’església de Santa Maria.[11]

El 14 d’agost de 1898 s’inaugura el gran orgue, construït als tallers barcelonins de Pau Xuclà, amb interpretació del mestre Eusebi Daniel, organista i compositor del Reial Conservatori de Brussel·les i professor d’orgues de l’Escola Municipal de Barcelona. El doctor Jaume Dachs, degà de la catedral de Barcelona, va fundar un benefici d’organista que, el 26 de maig de 1911 va ser ocupat per mossèn Josep Aulet i Fiol.[12]

Entre 1903 i 1910 es reforma la façana en la qual, posteriorment, al timpà se situa un relleu de marbre de l’escultor barceloní Josep Llimona i Bruguera. El 3 d’octubre de 1926 se situa la tomba del bisbe Aguilar al lateral de l’altar de Sant Josep. El 29 de maig de 1932, es col·loca la imatge de la Mare de Déu de Montserrat, obra de l’escultor Josep M. Camps i Arnau, a l’altar de Sant Francesc.

Altars laterals[13]Modifica

A l’esquerra de l’altar majorModifica

Sant Josep.- Pagat pels fusters i devots del sant i ja venia del temple anterior, de principi del segle XVIII. Figures: sant Josep, sant Ramon Nonat i santa Teresa. Relleu de sant Laietà

Sant Isidre.- Pagat pels pagesos. Figures: sant Isidre, Mare de Déu del Carme, sant Bonaventura, Mare de Déu de la Mercè i retaule de l’arcàngel sant Miquel

Sant Sebastià.- Pagat pels fabricants de teixits. Figures.- sant Sebastià, sant Roc amb el gos, sant Joan Baptista, Sagrada Família i santa Llúcia

Sants Màrtirs.- Pagat pel Baró de Canyellas. Figures: Sants Màrtirs (Víctor, Pacífic, Justa i Clara), sant Antoni (des de mitjan segle XIX), sant Rafael amb el jove Tòbit, relleu de sant Carles Borromeu. Dins una urna, santa Filomena.

Sant Crist.- Pagat per la família Regàs. Figueres: Escena del Crucificat acompanyat de la Mare de Déu i l’apòstol sant Joan pintats en un tapís; també sant Joaquim i santa Anna i una urna amb el Crist Jacent. En el mur lateral, en una fornícula, hi havia la imatge de la Mare de Déu de Gràcia, que fins al 1846 havia estat presidint a l’altar major.

A la dreta de l’altar majorModifica

Nostra Sra. del Roser.- Pagat pels propietaris del mas Erm.

Figures: una talla de la Mare de Déu i el Nen Jesús emmarcada per columnes salomòniques; sant Domènec i santa Rosa de Lima.

Sant Sever.- Pel fet de ser patró dels paraires i teixidors va ser pagat per aquests col·lectius. Figures: Sant Sever, els Sants Metges, Cosme i Damià, i relleu de la Mare de Déu dels Àngels.

'Santíssim Sagrament o 'Capella fonda (amb la Verge dels Dolors) amb entrada entre els altars de sant Sever i sant Francesc. Als murs laterals, hi havia l’altar del Sagrat Cor (dreta) i l’altar de la Verge Immaculada (esquerra)

Sant Francesc d’Assís.- Pagat pels germans terciaris, de l’Orde Franciscà Seglar. Datava de principis del segle XIX. Figures: Sant Francesc acompanyat de quatre àngels, sant Antoni de Pàdua, sant Salvador d’Horta i la Mare de Déu de Montserrat. En els murs laterals hi havia dos plafons: una escena de la Porcíuncula i escena de Sant Francesc s’hi moria, bevent aigua del pou.

Santa Eulàlia.- Pagat pel rector Tomàs Puigcarbó (1849-1890). Figures: Santa Eulàlia, santa Rosa, sant Francesc Xavier i la Verge Dormida. Al mur lateral, dins una fornícula, la imatge de la Divina Pastora que es venerava fins al l’església annexa a la casa Cortada de la qual era titular Sant Antoni de Pàdua.

Entre altar i altar.- Hi havia grans imatges, pagades per mossèn Pere Comas (cada any en pagava una que, per la Festa major, s’esposava al presbiteri), que corresponien a:

(Esquerra): sant Ferran, sant Ildefons, sant Vicenç Ferrer, sant Josep de Calassanç i sant Ramon de Penyafort.

(Dreta): sant Leandre, sant Ermenegild, sant Pere Nolasc, sant Joan de Déu i sant Ignasi de Loiola

La destrucció (1936)Modifica

El 21 de juliol de 1936, pel matí s’hi fa la darrera missa. Al vespre, gairebé a la fosca, és sostret el mobiliari i elements artístics del temple i són incendiats davant mateix a la plaça. Allò que no es va poder treure, va ser cremat al mateix lloc i apagat unes hores després. Finalment, al cap d’un parell de dies, les flames van tornar a prendre's a l’espai del temple que, mesos després seria enderrocat deixant, només, la part inferior de la façana i el campanar.[14]

La reconstrucció (1939-1955)Modifica

Les  tropes franquistes van ocupar Manlleu el 4 de febrer de 1939 i el 27 de març del mateix any, el rector de Santa Maria, iniciava la reconstrucció del temple, amb projecte de l’arquitecte Josep M. Pericas, amb una reunió amb les autoritats i els manlleuencs més rellevants de l’època. La façana va seguir la tipologia de façanes d'època barroca, que transformà la majoria d'esglésies parroquials de la comarca. Consta d'una gran portalada emmarcada per dues columnes de fust llis i capitells de fulles d'acant, amb una porta de testera recta i un frontó circular amb un conjunt escultòric al timpà (amb la representació de la Verge); hi ha un rosetó a la part central de la façana emmarcat per dues columnes, iguals a les anteriors. La façana culmina en un frontó entretallat, com els que perfilen la majoria de façanes barroques. El campanar té cinc cossos separats per motllures semicirculars llises, a manera de franges horitzontals. La base és de planta quadrada, però a partir del segon nivell és de planta poligonal. Està coronat per una estructura molt treballada de ferro forjat que protegeix una campana, afegida al segle XIX. Les finestres són de mig punt. A partir de gener de 1941 es va procedir a l’aixecament de murs mitjançant la utilització de còdols de riu. Les dificultats econòmiques dificulten les obres a mitjan 1942 i durant un any resten aturades. El 7 de desembre de 1945, s’habilita el nou temple per realitzar-hi l’activitat litúrgica. El 1953, el pintor barceloní Carles Llobet i Raurich va assumir la decoració de la volta de l’absis que es va completar amb les pintures de la part inferior, al fons del presbiteri, tot emmarcant, a partir del 8 de desembre de 1966, la figura de la Mare de Déu Assumpta realitzada per Josep M. Camps i Arnau que, en primera instància havia de ser col·locada a Santa Maria del Mar de Barcelona.[13]

Les darreres dècades (1955-2014)Modifica

El 16 d’agost de 1963, el bisbe de Vic Ramon Masnou va beneir i inaugurar els locals, situats a la planta baixa de la rectoria, de l’anomenada Guarderia infantil Mn. Puntí que esdevindria, en el futur, l’escola bressol municipal. L’any 1971 van ser reposades les restes del bisbe Josep Aguilar a una de les capelles laterals. L’anterior havia estat destruïda, com tot el temple, per la Guerra Civil. El disseny de nou  mausoleu va ser obra de Francesc d’Assís Pujol i el relleu de pedra de l’escultor Josep Viladomat. L’any 1995, la parròquia va celebrar el cinquantenari des de la reconstrucció posterior a la Guerra Civil amb diversos actes i amb la publicació, en fascicles, del volum Pinzellades històriques. Manlleu: 1945 – 1995.[15] L’any 2006, la parròquia i l’Ajuntament de Manlleu van commemorar els 1100 anys des de la consagració de Santa Maria amb un dens programa d’activitats de diferent tipologia.

L'edificiModifica

L'any 1936 es destruí l'església amb el seu mobiliari, ornaments i imatges incloses; en restà tan sols la façana i el campanar. Es reconstruí un cop finalitzada la guerra.[1] La façana segueix la tipologia de façanes d'època barroca, que transformà la majoria d'esglésies parroquials de la comarca. Consta d'una gran portalada emmarcada per dues columnes de fust llis i capitells de fulles d'acant, amb una porta de testera recta i un frontó circular amb un conjunt escultòric al timpà (amb la representació de la Verge); hi ha un rosetó a la part central de la façana emmarcat per dues columnes, iguals a les anteriors. La façana culmina en un frontó entretallat, com els que perfilen la majoria de façanes barroques.[1]

El campanar té cinc cossos separats per motllures semicirculars llises, a manera de franges horitzontals. La base és de planta quadrada, però a partir del segon nivell és de planta poligonal. Està coronat per una estructura molt treballada de ferro forjat que protegeix una campana, afegida al segle XIX. Les finestres són de mig punt.[1]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 «Santa Maria de Manlleu». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 30 agost 2014].
  2. «Acta de consagració: transcripció de l'acta de Consagració del Temple de Santa Maria». [Consulta: 20 novembre 2014].
  3. 3,0 3,1 Pladevall, Antoni. La canònica de Santa Maria de Manlleu. Manlleu: Fundació Caixa Manlleu; Parròquia de Santa Maria; Ajuntament de Manlleu, 2008, p. 11. 
  4. Pladevall, Antoni. "Els inicis històrics: la parròquia de Santa Maria de Manlleu" dins Manlleu: aproximació a la història, l'entorn, l'economia i l'estructura social. Manlleu: Eumo, 15 gener 1990, p. 80. ISBN 8476022263. 
  5. «Manlleu arqueològic: Santa Maria de Manlleu». Ajuntament de Manlleu. [Consulta: 20 novembre 2014].
  6. Gaja, Esteve. Història de Manlleu. Barcelona: Jaimes Libros, 1976, p. 78-79. ISBN 8470910957. 
  7. Gaja, Esteve. Història de Manlleu. Barcelona: Jaimes Libros, 1976, p. 121-122. ISBN 8470910957. 
  8. Roca, Alexandre. Manlleu: episodis d'ahir. El Papiol: Efadós, 22 abril 2003, p. 248-250. ISBN 849555027X. 
  9. Torrent, Domingo. Manlleu: croquis para su historia (en castellà). Vic: Imprenta y Librería de Ramon Anglada, 1893, p. 171-186. 
  10. Casas, José. Las tumbas de la iglesia parroquial de Sta. Maria de Manlleu bajo el punto de vista histórico-jurídico. Barcelona: Luis Tassó y Serra, 1884, p. [s.p.]. 
  11. Gaja, Esteve. El Manlleu del segle XIX. Manlleu: Esteve Gaja i Molist, 1983, p. 99-102. ISBN 8439802293. 
  12. Roca, Alexandre. Manlleu: episodis d'ahir. El Papiol: Efadós, 22 abril 2003, p. 182-185. ISBN 849555027X. 
  13. 13,0 13,1 Gaja, Esteve. La reconstrucció del temple de Sta. Maria de Manlleu. Manlleu: Esteve Gaja i Molist, 1986, p. 15-25. 
  14. Gaja, Esteve. La Guerra Civil a Manlleu. Manlleu: Gràfiques Manlleu, 1979, p. 47-51. 
  15. Pinzellades històriques de Manlleu 1945-1995. Manlleu: Parròquia de Santa Maria de Manlleu, 1995, p. 61-64. 

BibliografiaModifica

  • Gaja, Esteve (1979). La Guerra civil a Manlleu. Manlleu: Gràfiques Manlleu, p. 47-52
  • Gaja, Esteve (1986). La reconstrucció del temple de Santa Maria. Manlleu: [l'autor]
  • Pinzellades històriques de Manlleu 1945-1995 (1995). Manlleu: Parròquia de Santa Maria
  • Pladevall, Antoni (1999), Guies Catalunya Romànica: Osona. Barcelona: Pòrtic. ISBN 84 7306 528 X
  • Pladevall, Antoni (2008). La canònica de Santa Maria de Manlleu. Manlleu: Fund. Caixa Manlleu; Parròquia de Santa Maria; Ajuntament de Manlleu.
  • Torrent, Domingo (1893). Manlleu: croquis para su historia. Vich: Imprenta y Librería de Ramon Anglada, p. 172-186

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Santa Maria de Manlleu