Santa Maria de Valldonzella
El monestir de Santa Maria de Valldonzella és un conjunt arquitectònic situat al carrer del Císter, al barri de Sant Gervasi - la Bonanova de Barcelona, catalogat com a bé cultural d'interès local.[1]
![]() | ||||
---|---|---|---|---|
Dades | ||||
Tipus | Monestir i monestir cistercenc ![]() | |||
Arquitecte | Bernardí Martorell i Puig ![]() | |||
Característiques | ||||
Estil arquitectònic | modernisme català arquitectura modernista ![]() | |||
Ubicació geogràfica | ||||
Entitat territorial administrativa | Sant Gervasi - la Bonanova (Barcelonès) ![]() | |||
Lloc | Císter, 39-45 / Pl. Calvó, 3 / Claravall, 1-3 / Jesús i Maria, 18-30 / Vista Bella, 16-20 ![]() | |||
| ||||
Bé cultural d'interès local | ||||
Id. IPAC | 40346 ![]() | |||
Id. Barcelona | 2233 ![]() | |||
Activitat | ||||
Diòcesi | arquebisbat de Barcelona ![]() | |||
Lloc web | valldonzella.cat ![]() | |||
Història
modificaL'origen del monestir és l'ermita de Santa Margarida, una capella romànica al costat d'una masia, situada en una vall boscosa de Collserola.[1][2] Sembla que el 1175 ja hi havia una petita comunitat femenina, de la que no s'especifica la regla que seguia, i el 1226, Berenguer II de Palou cedí el lloc al monestir de Santes Creus de l'orde del Cister per a que hi establís un monestir, que fou inaugurat el 1237.[3][1][2] La primera comunitat era formada per 11 monges, amb Berenguera de Cervera com abadessa.[3][1] A causa de la inseguretat del lloc, considerat com a solitari i agrest, el 1263 les monges van obtenir el permís de Jaume el Conqueridor per a traslladar-se extramurs de Barcelona, prop del portal de Santa Antoni, on construïren un nou monestir, que fou inaugurat el 1269.[3][1][2] Una part de la comunitat degué oposar-s'hi, com sembla demostrar la llegenda de l'oposició de la imatge de la Verge al trasllat.[1][2] El 1308 ja comptava amb 35 monges,[1] i a principi del segle xiv unes 50, la majoria filles de la noblesa ciutadana.[3]
El monestir fou molt afavorit pels reis i els bisbes de Barcelona, que li uniren la parròquia de Sant Esteve de Parets (1291) i de Santa Creu d'Olorda (1416).[3][1] Com a prova del seu prestigi, el 1395 hi tindria residència el rei Joan el Caçador, i el 1410 hi emmalaltí i morí Martí l'Humà,[4] i, pocs anys després, la seva vídua Margarida de Prades s'hi retirà.[1][3] També va ser utilitzat com a residència reial per Ferran el Catòlic i la seva mare Joana Enríquez,[5] atès que estava situat prop de la carretera que comunicava Barcelona amb la resta de la Península, essent el portal de Sant Antoni el lloc d'entrada dels reis a la ciutat.[1]
La reforma tridentina afectà molt la vida del monestir, ja que insistí en la clausura i prohibí d'entrar-hi més novícies, fins que el 1599 fou atenuada pel Vaticà gràcies a la intervenció de Felip III de Castella.[3][1] Durant la Guerra dels Segadors, les monges abandonaren el monestir i es traslladaren dins la ciutat, i el 1652, últim any de la guerra, el monestir fou destruït durant el setge de Barcelona.[3][1]
El 1674, les monges es traslladaren al conevnt de Santa Maria de Natzaret, priorat depenent de Santa Maria de Poblet, situat al carrer de Natzaret, actualment de Valldonzella.[3][1] El 1814, el convent fou destruït en bona part pels francesos, i les monges es van haver de refugiar a Mataró, fins que fou reedificat el 1826.[3][1] El 1835 foren exclaustrades, i el 1847, unes poques hi tornaren.[3][1] El 1909, durant la Setmana Tràgica, el convent fou incendiat i les monges es refugiaren a la Torre dels Pardals, propietat de la família Valls i Martí.[1]
Finalment, el 1913 es traslladaren a l'actual indret per consell del bisbe Torras i Bages, en un nou monestir projectat per l'arquitecte Bernardí Martorell i Puig,[1] amb la intervenció del contractista Josep Bayó. L'abril del mateix van començar les obres de la capella provisional, però l'església definitiva, dedicada a l'Assumpció no seria inaugurada fins a l'abril del 1919 i consagrada el 1922.[1] El 19 d'octubre del 1911, les monges van comprar al monestir de Sant Cugat un valuós cadiratge del segle xv, que encara es conserva en bon estat.[1]
Actualment, la comunitat és formada per 9 monges, que seguint les regles ora et labora, ofereixen un servei d'hostatgeria i realitzen treballs d'enquadernació.[1]
Aquest article o secció s'està elaborant i està inacabat. Un viquipedista hi està treballant i és possible que trobeu defectes de contingut o de forma. Comenteu abans els canvis majors per coordinar-los. Aquest avís és temporal: es pot treure o substituir per {{incomplet}} després d'uns dies d'inactivitat. |
Entre les abadesses rellevants hi ha Berenguera de Cervera (1237-49), Guillema de Sarrià (dades incertes), Sibil·la Desllor (1278-95), Rocabertí Icart (1339-47?), Constança de Cabrera (1403-33), Violant d'Esplugues (1433), Angelina Desplà (1438-68), Violant Sunyal (1468-72), Francesca Sarriera (1473-74), Francesca Joana de Casanova (1476), Caterina Boyl (1478-1503) i Esperança Roca i Roca (1900-1924).
Descripció
modificaL'església és planta de creu llatina, d'una sola nau de 10 m de llum i 45 m de longitud, coberta amb voltes ogivals nervades quadripartites de cinc trams i amb un transsepte de dos trams. El presbiteri és de planta heptagonal, amb una girola entorn de l'altar major proveït d'un baldaquí, destruït e juliol del 1936. L'interior recorda el gòtic flamenc, però està proveït de diferents elements de l'eclecticisme del principi del segle xx, com els arcs parabòlics i materials com el totxo i la pedra artificial, especialment a la girola. A ls murs s'obren uns magnífics finestrals decorats amb vitralls, també recordant l'arquitectura medieval.[1]
El claustre és de més de 30 m en quadre, proveït d'unes arcades que combinen el totxo vist per les columnes amb pedra artificial a la base i capitells i arcs, també de totxo, a plec de llibre i perfil escarser.[1] Alguns capitells i les rajoles valencianes per a la Sala Capitular foren reaprofitats de l'antic monestir.[1]
Referències
modifica- ↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 1,13 1,14 1,15 1,16 1,17 1,18 1,19 1,20 1,21 1,22 «Convent de Valldonzella». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Obiols Bou, Montserrat. El Monacat femení en la Catalunya medieval: Santa Maria de Valldaura (1241-1399) (tesi). Universitat de Barcelona. Departament de Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica, 15/09/2005, p. 123.
- ↑ 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 «Valldonzella». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «La mort i les exèquies de Martí I l'Humà». En guàrdia!. Catalunya Ràdio, 19-02-2022. [Consulta: 13 agost 2024].
- ↑ Rovira i Virgili, 1931, p. 497.
Vegeu també
modificaBibliografia
modifica- Albacete i Gascón, Antoni; Güell i Baró, Margarida. El Reial Monestir de Santa Maria de Valldonzella de Barcelona (1147–1922). Història i art en un centre d'espiritualitat cistercenca. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2013. ISBN 978-84-9883-569-4.
- Albacete i Gascón, Antoni; Güell i Baró, Margarida. , 2014, p. 45-58.
- Bassegoda i Nonell, Joan «L'arquitecte Bernardí Martorell i Puig (1877-1937)». Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, núm. 17, 2003, pàg. 31-55.
- Madurell i Marimon, Josep Maria. Miscel·lània de notes històriques del Monestir de Valldonzella. Germandat de Valldonzella, 1976 (Estudis cistercencs (12)).
- Mas, Josep «Notes històriques del Monestir de Santa Maria de Valldonzella de Barcelona». Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona [Barcelona], vol. 1, núm. 6, 1902, pàg. 303-308.
- Piguer i Jover, Joan-Josep. Restauració de la vida comunitària íntegra al cenobi de Valldonzella: una lliçó d'història i d'espiritualitat. Germandat de Valldonzella, 1986 (Estudis cistercencs (4)).
- Pladevall, Antoni; Català Roca, Francesc. Els Monestirs Catalans. Barcelona: Destino, 1968.
- Rogers, Laura. Biografía de la Rda Madre Mª de la Esperanza Roca y Roca : abadesa del monasterio de Sta Maria de Valldonzella y compendio histórico de este monasterio, por una religiosa del mismo; corregida y revisada por el R.P. Jaime Pons, S.J.. Casulleras, 1935.
- Rovira i Virgili, Antoni. Història Nacional de Catalunya. vol.VI. Barcelona: Pàtria, 1931.
Enllaços externs
modifica- Santa Maria de Valldonzella - Lloc web oficial
- «Convent de Valldonzella». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
- «El Monestir de Valldonzella. Una història molt moguda - (Dani Cortijo) Història de Barcelona». Altres Barcelones. betevé, 18-03-2024.
- «Guia temàtica Biblioteca ETSAB: Convent de Valldonzella». UPCommons.