Viquipèdia

Sara Forestier

actriu francesa

Sara Forestier (Copenhaguen, 4 d'octubre de 1986) és una actriu i director francesa.

Infotaula de personaSara Forestier

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement4 octubre 1986 Modifica el valor a Wikidata (37 anys)
Copenhaguen (Dinamarca) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióCours Florent Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióactriu, actriu de veu, actriu de cinema, narradora d'audiollibres, directora de cinema Modifica el valor a Wikidata
Activitat2001 Modifica el valor a Wikidata –
Premis
IMDB: nm1271759 Allocine: 90966 Rottentomatoes: celebrity/sara_forestier Allmovie: p392012 Metacritic: person/sara-forestier TMDB.org: 17074
iTunes: 198720519 Last fm: Sara+Forestier Musicbrainz: 668bb134-21e4-418f-8d1e-09607dedc7ba Discogs: 1421117 Modifica el valor a Wikidata

Es va donara conèixer el 2004 pel drama L'Esquive, d'Abdellatif Kechiche, que li va valer el César a la millor actriu revelació. El 2006 va ser impulsada al paper protagonista amb el drama Hell, de Bruno Chiche, però després va continuar amb papers secundaris.

El 2010, va impressionar amb l'èxit de crítica i comercial sorpresa Le Nom des gens, de Michel Leclerc. Va guanyar el César a la millor actriu. El mateix any va interpretar a France Gall al biopic Gainsbourg, vie héroïque, de Joann Sfar. El 2012, va acompanyar Roschdy Zem al thriller Une nuit, de Philippe Lefebvre, i es retroba amb Michel Leclerc per a la comèdia social Télé Gaucho.

Confirma sent la cap de cartell de Suzanne (2013), Mes séances de lutte (2014), Primaire (2016), i M (2017), que també va escriure i dirigir.

També participa en el càsting del thriller L'amour est un crime parfait (2013), d'Arnaud i Jean-Marie Larrieu, i del drama independent La Tête haute, (2015), de Emmanuelle Bercot.

Biografia

modifica

Joventut i revelació crítica

modifica

Sara Forestier, nascuda a Copenhaguen[1] a Dinamarca, va créixer a París, al costat dels seus dos germans. El seu pare treballa en la reforma d'apartaments i la seva mare és secretària en un despatx d'advocats[2].

Als 13 anys, va aconseguir el seu primer paper al cinema acompanyant una amiga a un càsting: finalment va ser ella la seleccionada. Després de la seva aparició a la pel·lícula Les Fantômes de Louba, el seu nom va començar a circular entre els agents, i va passar per càstings durant la seva escolarització[3][4].

El 2004, va interpretar el paper principal femení a L'Esquive, dirigida per Abdellatif Kechiche. La seva interpretació de Lydia, una noia de la ciutat HLM assajant una peça de Marivaux per a una actuació de final de curs, li va valer el César a la millor actriu revelació[5].

Consagració (2005-2011)

modifica
 
L'actriu al 64è Festival Internacional de Cinema de Canes, després de l'èxit de Le Nom des gens.

Primer va confirmar el seu nou estatus unint-se als prestigiosos càstings de tres llargmetratges: Un fil à la patte, de Michel Deville, Le Courage d'aimer, de Claude Lelouch i Quant m'estimes?, de Bertrand Blier. També va acceptar prestar la seva veu al personatge del jove Abba, a la pel·lícula d'animació Astèrix i els víkings, dirigida per Stefan Fjeldmark, i estrenada el 2006.

Però aquest any també li permet consolidar-se com a nou cap de cartell: el paper principal de Hell, sota la direcció de Bruno Chiche, li permet oferir una actuació impressionant com una jove perduda i torturada. També actua a Uns quants dies de setembre, la primera producció del guionista Santiago Amigorena al costat de Juliette Binoche i John Turturro. Finalment, participa en el càsting del thriller El perfum: història d'un assassí, na coproducció internacional dirigida per Tom Tykwer.

Es va centrar a França durant l'any següent: va actuar al teatre en una obra de Florian Zeller i va dirigir tres curtmetratges: Ça se voit direct, Un de toi i T MOI. Al mateix temps, protagonitza el drama Jean de La Fontaine, le défi, de Daniel Vigne. En el paper de Perette, s'enfronta a Lorànt Deutsch en el paper de Jean de La Fontaine i Philippe Torreton com a Jean-Baptiste Colbert. Finalment, està dirigida per Roman Polanski per a un segment de la pel·lícula Chacun son cinéma, titulat Cinéma érotique.

L'any 2009 li va permetre diversificar-se. Si bé és lectora, per a les edicions Thélème, de la novel·la La Chamade de Françoise Sagan, s'endinsa en el gènere de terror interpretant el paper femení protagonista del llargmetratge Humains, de Jacques-Olivier Molon. Allà troba Lorànt Deutsch. A més, forma part del repartiment reunit per Alain Resnais per la seva aclamada Les males herbes. Finalment, va provar la comèdia popular amb Victor, dirigida per Thomas Gilou.

L'any 2010 va trobar l'èxit amb produccions més populars: interpreta France Gall al biopic Gainsbourg, vie héroïque, interpretació lliure de la vida del cantant produïda per l'autor de còmics Joann Sfar. Però sobretot interpreta el paper principal a Le Nom des gens (2010), pel·lícula de Michel Leclerc presentada a l'obertura de la Setmana de la Crítica al 63è Festival Internacional de Cinema de Canes. Encarna Bahia Benmahmoud, el paper d'una jove extravertida que opta per tenir relacions sexuals amb homes amb una opinió política diferent a la seva per convertir-los a la seva causa. Se la veu en particular al costat de Lionel Jospin, en una aparició plena d'autocrítica per part del polític. Per la seva actuació, va rebre el César a la millor actriu el 2011[5].

Confirmació i realització (des de 2012)

modifica
 
L'actriu als Césars 2014, nominada per Suzanne.

El 2012, va interpretar el paper femení principal al thriller Une nuit, de Philippe Lefebvre, al costat de Roschdy Zem, després es va retrobar amb el director Michel Leclerc per a una altra comèdia popular i política, Télé Gaucho.

El 2013, va formar amb el ballarí James Thierrée la parella al centre de la comèdia dramàtica Mes séances de lutte, escrita i dirigida per Jacques Doillon. També participa en el càsting del thriller franco-suís L'amour est un crime parfait d'Arnaud i Jean-Marie Larrieu. Però sobretot interpreta el paper del drama Suzanne, de Katell Quillévéré al costat d'Adèle Haenel i François Damiens. La seva actuació li va valer el Valois a la millor actriu al Festival de Cinema Francòfon d'Angoulême 2013, així com una nominació a la categoria de millor actriu al César 2014.

El 2015, va interpretar a Séverine, una jove mare aclaparada per l'educació del seu fill Malony (Rod Paradot), a La Tête Haute , d'Emmanuelle Bercot. El seu paper de mare amorosa però inconscient i destructiva li va valdre una nominació a la 41a cerimònia dels Premis César, com a millor actriu en un paper secundari.

Va tornar el 2016com a professora a la comèdia dramàtica Primaire, d'Hélène Angel. Tanmateix, la pel·lícula no va tenir l'èxit esperat. L'any següent, presenta el seu primer llargmetratge com a directora, M, en què també interpreta el paper protagonista femení.

Preses de posició

modifica

Convidada a l'espectacle On n'est pas couche del 26 de setembre de 2009, Sara Forestier defensa el dret de les dones a portar un vel islàmic que considera que no és necessàriament una mostra de submissió, i denuncia les posicions dels polítics sobre aquest tema. Posteriorment declara:

« Només volia dir que coneixia dones que portaven mocador al cap però que també portaven calces a casa, eren qualsevol cosa menys submises. La vida és sovint més complexa del que pensem[6]. »

L'endemà de la 45a cerimònia dels Premis César del 2020, Sara Forestier lamenta no haver seguit Adèle Haenel, que va abandonar la salle Pleyel després de la concessió del César al millor director a Roman Polanski per L'oficial i l'espia, i fins i tot va declarar haver passat la nit sense dormir

Filmografia

modifica

Cinema

modifica

Televisió

modifica

Clip

modifica

Directora

modifica
Llargmetratges
  • 2017 : M – també guionista
Curtmetratges

Teatre

modifica

Distincions

modifica

Premis

modifica

Nominacions

modifica

Referències

modifica
  1. ↑ «Sara Forestier». AlloCiné.
  2. ↑ «Biographie de Sara Forestier». franceinter.fr..
  3. ↑ «Sara Forestier. La force vive». L'Express Styles, supplément à L'Express, 23 ost 2013, pàg. 50 à 53.
  4. ↑ Sara Forestier, une actrice qui n’a pas froid aux yeux, Télérama, 9 novembre 2013
  5. ↑ 5,0 5,1 « Sara Forestier : “J'étais vierge !” » leparisien.fr, 26 février 2011.
  6. ↑ « Sara Forestier : “Se concentrer sur son désir” », Les Inrockuptibles, 26 décembre 2013
  7. ↑ La película bosnia "Gori Vatra" gana Palmera de Oro de la Mostra Valencia, ABC, 24 de juliol de 2004
  8. ↑ (francès) Fondation Gan. «Sara Forestier : Lauréat 2013». fondation-gan.com, 12-11-2014.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Sara_Forestier&oldid=33630212»