Viquipèdia

Seitai

El Seitai (整体?) és una activitat cultural sobre la vida i la salut desenvolupada en l'àmbit educatiu.[1] Fou desenvolupada al Japó per Haruchika Noguchi (1911-1976) cap a mitjans del segle xx. La paraula està composta per dos ideogrames: SEI (regulat, coordinat, en ordre) i TAI (cos, organisme), que es pot traduir com «el cos en ordre».[2]

Ideograma de Seitai

El terme «seitai» ja existia en la medicina tradicional xinesa des de fa segles. Però és durant la dècada del 1920 que al Japó es recupera i es fa servir amb uns ideogrames diferents;[3] primer, per Michio Takahashi, un mestre de seitaijutsu i més tard per Haruchika Noguchi a partir de 1943. En el seu desenvolupament tingué rellevància les reunions realitzades per un grup d'experts en diferents àmbits de la medicina tradicional japonesa, anomenat Dainippon Rengo Chiryoshikai, grup que fou liderat per Noguchi.[4]

Antecedents històrics modifica

L'origen de la paraula «seitai» està exposada en una obra en japonès de Michio Takahashi, un mestre de seitaijutsu (正体術) molt popular a començaments de la dècada del 1920.[5] Mallory Fromm ho resumeix així:[3]

Segons fonts fiables, el terme «seitai» prové de la medicina clàssica xinesa i és conegut des de fa segles. Al començament del segle xx, aquesta paraula va esdevenir popular, però amb ideogrames diferents.

Michio Takahashi va utilitzar ja el terme «seitai». L'ideograma per a «sei» és 正, que vol dir, "natural, correcte", tot i que Takahashi l'utilitzà com a verb. Takahashi parla del seitai com a: tadashii karada (正體), «el cos conforme» (correcte/cos adequat). El terme per a cos, karada (體), prové del xinès clàssic; aquest fet suggereix que Takahashi volia situar la seva escola en una línia concreta.[3]

També es s'escrivia «seitai» amb l'ideograma 正体, un nou kanji per a escriure «cos» i que li donava un enfocament més modern. Posteriorment aparegué escrita així, 正胎, que es pot traduir com a «l'úter conforme». Això va donar lloc el terme seitaijutsu escrit així: 正胎術, que es traduiria com «l'art de l'úter conforme». Més endavant, va derivar cap a 生体, el «cos viu». I, finalment com a 整体, «posar el cos en el millor ordre possible», terme que Noguchi va fer públic l'any 1943. Aquesta escriptura de la paraula «seitai» va esdevenir el referent i actualment és coneguda com a «Seitai Noguchi».[3]

Seitai Noguchi modifica

Article principal: Haruchika Noguchi

El que es coneix actualment per seitai, la cultura seitai ha estat desenvolupat per Haruchika Noguchi al Japó després de la Segona Guerra Mundial. Noguchi col·laborà i coordinà un grup de destacats experts en medicines tradicionals del Japó, que es reuniren periòdicament durant la Segona Guerra Mundial.[6] Yoshida Naoki descriu així la composició d'aquest grup:[4]

Abans i després de guerra, existia una organització anomenada Dainippon Rengo Chiryoshikai, sota la direcció de Haruchika Noguchi. Recordo Akiko, la dona de Noguchi, dient-me: «Amb perspectiva, sembla que aquest va ser el període més feliç de la seva vida». De fet, és probable que fos així perquè el seitai sōhō havia arribat a la seva maduresa, de manera que aquest període ha sigut el moment en què la filosofia del seitai ha pres forma.

El grup Dainippon Rengo Chiryoshikai modifica

El grup Dainippon Rengo Chiryoshikai estava constituït per individus de primer nivell en el món de la terapèutica tradicional al Japó. El mestre Noguchi no va donar mai noms però, pel que se sap, tots eren membres rellevants, amb ganes de compartir els seus secrets i les tradicions que coneixien. Per a cada tipus de sōhō eren acceptats tan sols els resultats de les experiències basades en el tractament de vint persones o més. D'aquesta manera, els membres van reunir resultats consistents i, a partir d'aquell moment, el seitai sōhō va ser considerat un mètode de tractament preferent.[4]

Alguns membres eminents:[4]

  • El famós Mestre Gosaku Nonaka, que podia curar ràpidament les malalties de pell.
  • El Mestre Uzo Nagamatsu, que havia descobert el «punt de Nagamatsu», també anomenat “detox punt” (5è punt de l'abdomen).
  • El Mestre Seiji Miyamawari, conegut per diagnosticar les malalties amb les úniques indicacions que obtenia en tocar el còccix.
  • El Mestre Kazumichi Shibata, fundador del sokushindo, que se centraven en els peus i les mans.[7][8]
  • El Mestre Shinichi Yamada que practicava el puraana sōhō [prāṇha sōhō], relacionat amb el yukihō.[9][10]

Es va dir que hi havia també el mestre Ryotaro Kajima que va inventar 978 tècniques (sōhō), dels quiropràctics i dels acupuntors, i era un mestre que viatjava a peu pels pobles de pescadors de tot Japó, tot investigant sobre el soseihō, una tècnica de reanimació tradicional.[4]

Noguchi els anomenava els seus «col·legues» tot i que entrava en competició amb ells. Chiwaki Matsumoto, del Reigaku Dōjō, és el mestre que va exercir la influència més important sobre el mestre Noguchi. Hi havia també Kyotsuki Matsubara que va descobrir el katsugen undō. Es pot distingir clarament la traça de Michio Takahashi, el fundador del seitaijutsu, un altre mestre que va precedir Noguchi.[4]

El mestre Noguchi es basà en la seva sensibilitat per seleccionar entre les tècniques que aquests docents consagrats compartien amb tota llibertat el que s'ajustava a la seva percepció de la vida. Incorporava elements a partir dels efectes observables per, a continuació, aplicar-los en el desenvolupament del seitai sōhō. Es pot dir que aquesta és la veritable història menys coneguda del seitai.[4]

Aquesta llista hauria de ser completada amb Keizo Hashimoto, inventor del Sōtai (操体), i Tsunezo Ishii, creador de la mètode del «ki viu» del qual Noguchi reconeixia haver-se inspirat molt.[11][12] La teràpia d'aquest últim està molt connectada amb el katsugen undō:[13]

Tsunezo Ishii (1875- ?) era un gran general de l'exèrcit japonès. Jubilat l'any 1923, va tornar d'Amèrica després d'haver servit a l'ambaixada japonesa. Va formar el Seiki Kenkyujo (Living Ki Research Institute). Aquest institut havia per a objectiu d'utilitzar els poders de guariment del ki per a una «teràpia d'auto-reforçament del ki viu» (生気自強療法 seiki jikyō ryōhō). Va publicar tres llibres sobre aquesta teràpia l'any 1925 Utilitzava el sistema nerviós per despertar el moviment espontani.

La perspectiva de Noguchi modifica

Haruchika Noguchi, havia estudiat de manera autodidacta molts mètodes terapèutics orientals i occidentals.[14] Però el Seitai Noguchi no només es recolza en el coneixement de mètodes terapèutics o relacionats amb la salut, sinó també en el Tao i el Zen.[15] Tanmateix, als anys cinquanta, a prop de quaranta anys, va decidir de renunciar a l'enfocament terapèutic. Itsuo Tsuda, escriptor i filòsof que va estudiar amb ell, descriu aquest canvi de perspectiva de la següent manera:[16]

Quan ell [H. Noguchi] aconseguia curar l'estómac dèbil, el pacient es posava a menjar desmesuradament i tornava amb mal de fetge; era un simple traspàs, un canvi de malaltia. La gent es posaven a fer disbarats sense tenir en compte les necessitats del seu organisme, amb la idea que bastava d'anar amb Noguchi per a posar-se bé. Esdevenia el reparador dels errors comesos pels seus pacients. S'havia establert un grau important de dependència. Quan s'absentava per anar de viatge, els seus pacients estaven neguitosos i emmalaltien. Tractant de treure les crosses dels pacient, va esdevenir ell mateix una altra crossa, però aquesta vegada encara més gran. Llavors és quan arribà a desenvolupar el concepte de Seitai, perquè la gent pogués caminar amb els seus propis peus; cal aprendre a servir-se del propi cos.»

El Seitai descansa sobre el postulat de Noguchi que el cos té una capacitat natural per reequilibrar-se de manera que s'assegura el seu bon funcionament. Al contrari, perdria aquesta capacitat quan s'utilitza de manera poc adequada, es per sensibilitat (desensibilitza), o esdevé apàtic.[17] El Seitai té l'objectiu de restaurar aquesta sensibilitat i aquestes capacitats d'autoregulació o reequilibri.[17]

Segons Haruchika Noguchi, a força de buscar retre's la vida més fàcil o de buscar protegir-se per quedar en bona salut, el cos es va afeblir:

Tots els animals viuen prenent els canvis exteriors com dels estímuls, adaptant-se a ells. Adaptar-se significa viure canviant la forma o les funcions del cos perquè allò convingui amb l'entorn Sol l'ésser humà considera que és sa de viure adaptant l'entorn a les seves necessitats Per a aquesta raó, fa constantment esforços per canviar aquest entorn Per arribar aquí més ràpidament, he vingut en cotxe més aviat que a peu, però si en fem una comoditat diària, les nostres cames van a afeblir-se gradualment i perquè s'afebliran, farem més d'esforços per evitar la marxa Hi ha l'aliment: hem trobat maneres de retre-la més digerible fent-la bullir o rostir i amanint-la. Però mantenint, si no fetes ni rostir ni bullir aquests aliments, trobeu que és difícil de menjar-los i si l'aliment no és molt digerible, l'estómac trobi que és massa difícil; l'estómac s'ha adaptat ell mateix a aquesta situació.[] Així cada vegada que adaptem l'entorn a nosaltres mateixos, la necessitat de fer de noves millores sorgeix i esdevenim encara més fluixes […] Aquest no és perquè hem perdut aquesta facultat natural que el cos esdevé fluix però ben perquè ens la posseïm.» [17]

Segons aquesta concepció, la salut és considerada d'una manera particular: la malaltia no seria que el símptoma d'un cos que tracti de restablir el seu equilibri, i esdevindria crònic quan els recursos per restablir la salut vindrien a faltar o serien obstaculitzades.[18] Haruchika Noguchi en parlava així «Si us fa mal, fa mal, oi? Si fa mal és perquè les forces del cos s’uneixen, s’activen els enllaços de tot el cos i es repara la lesió. El dolor, la febre alta i la diarrea són activitats de recuperació del cos.»[17]

Pràctiques Seitai modifica

Seitai Sōhō modifica

El Seitai Sōhō (整体 操法?) (操法?) (o tècnica Seitai) és una actuació que pretén ajudar el cos d'un individu a recuperar la seva pròpia vitalitat, permetent així que es reequilibri tot sol. Aquesta intervenció ha de ser específica i adaptada a cada individu, i sols els experts formats a l'institut Seitai Kyōkai de Tòquio saben aplicar-la.[19] Segons les situacions, aquests poden igualment proposar exercicis corporals específics (体操 Taisō) que estimulen les reaccions naturals del cos. Aquests exercicis específics els pot fer un mateix o, en certs casos, amb l'ajuda d'una altra persona.[20]

Katsugen Undō modifica

El Katsugen Undō (活元運動?) (o «Moviment regenerador» en la traducció d'Itsuo Tsuda) està descrit per Haruchika Noguchi com un exercici del sistema motor extrapiramidal (que està format pels circuits nerviosos responsables de la motricitat involuntària, com els reflexos i el control de la postura): «El cos humà està dotat d'una capacitat natural que reajusta la seva situació. Aquesta capacitat és responsabilitat del sistema motor extrapiramidal. Aquesta pràctica va ser reconeguda pel Ministeri d'Educació japonès, posteriorment, Ministeri d'Educació, de la Cultura, dels Esports, de la Ciència i de la Tecnologia.[16][21][14]

 
Joves practicant Katsugen Undō al Seitai Kyōkai, Tòquio, 1970

Yuusuke Noguchi, fill de Haruchika Noguchi i responsable tècnic de l'institut Seitai, en parlava així:[20]

[És] una mena d'educació física que utilitza el moviment involuntari. Així, hauríeu de considerar-ho com un mitjà per restaurar la resiliència del cos. Segurament no és una forma de «misticisme oriental». Realment no hi ha res verdaderament extraordinari en el Katsugen Undō. És simplement la manifestació d'una activitat interna que posseeixen originàriament els éssers humans.»

En altres termes, com precisa Itsuo Tsuda:[21]

Hi ha dues formes de moviment regenerador: una existeix de fet en tots els individus, en forma de reaccions naturals de l'organisme, com són badallar, esternudar, moure's mentre dormim, etc.; l'altra, la pràctica desenvolupada fa mig segle, pel Mestre Haruchika Noguchi».

Haruchika Noguchi ha desenvolupat així un mètode per practicar un tipus de gimnàstica responsable d'exercitar aquest sistema involuntari. Aquesta pràctica s'inscriu plenament en la seva concepció del Seitai, que hauria de permetre al cos de reequilibrar-se ell mateix. Els exercicis tècnics preliminars d'aquesta pràctica apunten llavors a posar el cos en un estat de receptivitat vers les seves pròpies necessitats: «No es fa el moviment regenerador. És ell que es desencadena, responent a les necessitats de l'organisme.»[21]

Yuki modifica

El yuki, al costat del katsugen undo, és una de les pràctiques senzilles de la cultura seitai. Noguchi la va definir a partir dels ideogrames yu (agradable) i ki (vida o comunicació amb un mateix i amb els altres, a través de les mans); és a dir, ki (txi) agradable. Desenvolupa un diàleg interior per tal de recuperar la fluïdesa del moviment espontani.[22] Fins a 1948, Nouchi denominava amb el terme «shokushu», aquesta comunicació espontània que sorgeix de les mans i la respiració. "Shoku" es pot traduir per "tacte o contacte" i "shu" vol dir "mans".[23]

Aquesta pràctica se la pot fer un mateix o es pot realitzar per parelles per tal de cultivar la sensibilitat natural amb les mans.[23] Abunden diverses pràctiques amb les mans, algunes d'elles en el context de determinades religions o activitats espirituals. Però el yuki no té aquest tipus d'enfocaments i és molt simple perquè es basa en uns actes instintius que qualsevol persona té; és habitual en la relació entre una mare i el seu fill, posar-se la mà en la zona del cos que molesta (un queixal, la panxa, etc.). El yuki fa servir les mans només per posar l'atenció en la respiració automàtica que vol recuperar una amplitud perduda; recuperar el moviment de la respiració pecto-ventral.[22]

Taiheki modifica

Article principal: Taiheki

Noguchi va crear el concepte de taiheki per assenyalar una "certa definició congènita i hereditària, que es transmet de pares a fills i d'avis a néts, i fa que, en la naturalesa de cada ésser humà, predominin una o diverses de les cinc oseis + i -". I la va resumir en la següent classificació (basada en el que ell exposava en dos dels seus llibres els grups de taiheki i els tipus de taiheki:[24][25]

Grups Tipus
Dalt a baix I (+) i II (-)
Esquerra-dreta III (+) i IV (-)
Davant-darrere V () i VI (-)
Torsió VII (+) i VIII (-)
Tancar-obrir IX (+) i X (-)
Hipersensible XI
Hiposensible XII

El Seitai a Occident modifica

El Katsugen undō fou introduït a Europa per Itsuo Tsuda als anys 1970.[26][27] Aquest va ser a l'origen molts grups de moviment regenerador (Katsugen Kai), a Àsia (Tòquio, Seul, Busan) i a Europa (París, Ginebra, Madrid, Palma, Brussel·les, Eivissa, Roma, Milà, Londres). També es va instal·lar a Europa per transmetre el Seitai, Kuniaki Imoto. El seu pare va conèixer Haruchika Noguchi. A França, Andréine Bel ensenya una síntesi del Seitai i de l'art del reboutage amb el nom de "Yukidō" ("La via del Ki feliç")[28] L'altre gran mestre que ha impulsat el Seitai a Europa ha sigut Katsumi Mamine, un deixeble directe de Noguchi; el seu dojo és a Barcelona.

Als Estats Units, Mallory Fromm, professora de Cultures comparades a la Universitat Meiji de Tòquio i formada durant vint anys al Noguchi Seitai, ha fundat SIKE (“Spinal Integration Ki Energy”), un enfocament que fusiona el Seitai amb una tècnica occidental anomenada “fisiosíntesi”[29]

Al final del núm. 1 de la revista Zensei, traduïda al castellà pel Dojo de Barcelona, que es començà a editar l'agost de 1977, apareixen el centre de Tokio, Seitai Kyokai (Societat Seitai), i en les activitats Seitai d'Europa es citen: Seitai Barcelona (Katsumi Mamine), Judo-Manresa (Francisco Naval), COPP-Mataró (Eliseu Masafrtes), Judo-Terrassa (Francisca Garrido), i els dojos dirigits per Itsuo Tsuda a diferents ciutats europees (Kodokan-Palma, París, La Non-Libreria de Milà, Le 7 Spighe de Roma, i el dojo de Ginebra).[30]

El Seitai a Catalunya modifica

L'activitat seitai a Catalunya gira al voltant de la tasca del mestre Katsumi Mamine. Katsumi va començar a fer seitai-soho a Barcelona a partir de 1973, i aviat tingué centenars d'alumnes. El 1975, s'inaugurà el Dojo Seitai de Barcelona i durant uns anys va existir una estreta relació entre el dojo de Barcelona i el Seitai Kiokai del Japó. Durant aquells anys, Seitai del Japó enviava cada any al primogènit del mestre Noguchi a Barcelona, Hirochika Noguchi, com a corresponsal del Seitai Kiokai, al costat de algun dels íntims instructors del mestre. Així mateix, hi va haver uns 50 alumnes de Barcelona que van organitzar un viatge al Japó i van poder practicar, gràcies al Seitai Kiokai, en els diferents dojos de Tòquio, Kyoto, Nara, Hakone, etc. En una d'aquestes visites, Hirochika Noguchi i un instructor, van venir juntament amb el segon fill de mestre, Hiroyuki Noguchi, que col·laborava en la direcció de les pràctiques, a la banda de Hirosuke, successor i tercer fill. El Dojo de Barcelona va llogar una de les sales de la Fira de Montjuïc de Barcelona per a l'assistència de prop de 500 persones: Hiroyuki guià la pràctica conjunta de katsugen undo i Moriji Funakawa va fer de traductor.[31]

Katsumi va reordenar el llenguatge de Noguchi sobre els cinc moviments, la seva estructura i el taiheki, i va objectivar el saber que el seu mestre havia revelat. En la cultura japonesa, el saber empíric havia tingut sempre un valor prou reconegut, sense necessitat de recolzar-se en el coneixement objectiu; però a occident és diferent. Katsumi, a més d'atendre diàriament a moltes persones a Barcelona, va iniciar a altres alumnes en la tècnica del seitai soho. A més, va començar a adaptar i traduir el llenguatge de Noguchi a un idioma europeu: el castellà. En aquest sentit, és destacable la traducció al castellà de la revista Zensei; Noguchi autoritzà Katsumi exclusivament per fer arribar les revistes en castellà als alumnes de Barcelona. Es publicaren 67 números des de 1977 fins a 1991.[31][32]

Entre els seus alumnes destaquen alguns artistes rellevants, com György Sebok,[33] Narciso Yepes,[34] Antoni Ros Marbà, Cesc Gelabert, Lluís Claret i Gerard Claret, entre d'altres. També hi ha professionals de ioga i d'altres disciplines corporals. Els seus alumnes han obert centres per tot Catalunya (Mataró, Terrassa…)

Notes i referències modifica

  1. ↑ Mamine, Katsumi. El movimiento vital. Barcelona: Icaria, 2014, p. 190. ISBN 978-84-9888-586-6. , p.11
  2. ↑ Mamine, Katsumi. Seitai, una nueva comprensión de la naturaleza humana. Barcelona: Seitai de Barcelona, 2007, p. 315. ISBN 978-84-611-5066-B. , p. 254
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Andréine Bel. Le corps accordé (en francès). Le Tilt, 2015, p.415-416. ISBN 978-2-9551348-0-1. 
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 Naoki, Yoshida (2014). 整体法の成り立ち (Origine de la méthode Seitai). Extractes traduïts del japonès per Mallory Fromm.
  5. ↑ (japonès) Michio Takahashi. 正体術 (Seitaijutsu): Tokyo, Taniguchishoten
  6. ↑ Actualment hi ha molt pocs documents disponibles sobre aquest esdeveniment, però alguns es poden trobar a Librairie Nationale du Japon. Inclou un llibre en quatre parts:『整体読本』 “Readings in seitai” publicat cap al 1947 i conté els noms i les especialitats dels membres de l'associació, i una col·lecció:『触手療法講座』“Hands-on therapy seminar” on es recullen textos antics amb seminaris sobre yuki.
  7. ↑ És la reflexologia de peus i mans creada pel mestre Shibata. El seu nom significa "el camí que condueix de el peu a el cor" (soku - SHIN - DO).
  8. ↑ Estivill, Emilio. «Sokushindo: la reflexología de los emperadores». Centro Qimen. [Consulta: 21 agost 2011].
  9. ↑ Segons Andreine Bel, el Yukido (愉 気 道) és un tractament realitzat amb les mans que percep les sensacions internes de temperatura, consistència i moviment per, d'aquesta manera, comprendre i facilitar les capacitats d’autoregeneració del propi cos. Se situa en la cruïlla de dos enfocaments complementaris: el seitai de Noguchi (整体) i el "reboutage".
  10. ↑ Bel, Andreine. «Une autre approche du soin». Yukido. Andreine BEL. [Consulta: 11 agost 2021].
  11. ↑ Sōtai (Wikipedia anglesa)
  12. ↑ Noguchi, Haruchika (n.d.). The road I walked. Revue Gekkan Zensei des années 1960. Tokyo: Zensei.
  13. ↑ Extret de la viquipèdia japonesa i traduït al francès par Mallory Fromm.
  14. ↑ 14,0 14,1 «公益社団法人整体協会». seitai.org. [Consulta: 13 juny 2018].
  15. ↑ Mamine, Katsumi «Unas palabras acerca de Noguchi e historia de Seitai». Seitai Barcelona, 1995, pàg. 4.
  16. ↑ 16,0 16,1 Le Courrier du livre. Un (en francès), 1978, p. 157. ISBN 2-7029-0068-2. OCLC 373536682. 
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 17,3 Haruchika Noguchi. Order, Spontaneity and the Body. Zensei, 1984. 
  18. ↑ Monica Rossi «Bonjour Maladie – Entretien avec Régis Soavi». Arti d'Oriente, 2000.
  19. ↑ 1914-1984., Tsuda, Itsuo,. Le non-faire (en francès). 1. Le Courrier du livre, impr. 2008, p. 207. ISBN 978-2-7029-0065-9. OCLC 762512680. 
  20. ↑ 20,0 20,1 Andréine Bel. Le corps accordé (en francès). Le Tilt, 2015, p. 458. ISBN 978-2-9551348-0-1. 
  21. ↑ 21,0 21,1 21,2 1914-1984., Tsuda, Itsuo,. Cœur de ciel pur: œuvre posthume réalisée à partir d'inédits (en francès). Le Courrier du livre, DL 2014, p. 195. ISBN 978-2-7029-1149-5. OCLC 902786372. 
  22. ↑ 22,0 22,1 Mamine, Katsumi. El movimiento vital. Barcelona: Icaria, 2014, p. 190. ISBN 978-84-9888-586-6. , p.160
  23. ↑ 23,0 23,1 López Coto, Laura. Seitai. Inteligencia vital.. Madrid: Canal Abierto, 2015, p. 290. ISBN 978-84-9446-40-0-3.  p.189-190
  24. ↑ Els dos llibres es titulaven: Shigueki han-osei wa go hoko ni ugoku ("La facultat de respondre als estímuls per aconseguir l'equilibri) i Heiko yokyu no ni hoko ("El desig es realitza movent-se en 5 direccions i amb 2 polaritats").
  25. ↑ Mamine, Katsumi. El movimiento vital. Barcelona: Icaria, 2014, p. 190. ISBN 978-84-9888-586-6. , p.98-99
  26. ↑ Claudine Brelet-Rueff «Chez le philosophe du Ki». Question de, 9, 1975.
  27. ↑ Itsuo Tsuda, interview sur France Culture, “Maître Tsuda s'explique sur le mouvement générateur”, émission n°3, début des années 1980.
  28. ↑ [enllaç sense format] http://www.cnrtl.fr/definition/reboutage
  29. ↑ Mallory Fromm. Qi Energy for Health and Healing: a comprehensive guide to accessing healing energy. Avery/Penguin Group, 2003, p. 219. ISBN 978-1-58333-157-6. 
  30. ↑ 31,0 31,1 Mamine, Katsumi. Naturaleza humana y SEITAI. Barcelona: SEITAI Barcelona, 2018, p. 139. ISBN 978-84-09-01 184-1.  p.131-133
  31. ↑ López Coto, Laura. Seitai. Inteligencia vital.. Madrid: Canal Abierto, 2015, p. 290. ISBN 978-84-9446-40-0-3.  p.108
  32. ↑ Guccione, Alberto. «Sapevate che Gyorgy Sebok conosceva il Seitai?». La tecnica pianistica dei 5 movimenti. [Consulta: 12 agost 2021].
  33. ↑ Mamine, Katsumi. El movimiento vital. Barcelona: Icaria, 2014, p. 190. ISBN 978-84-9888-586-6. , p.11

Enllaços externs modifica

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Seitai&oldid=33184927»