Sinfonietta núm. 2 (Weinberg)

Obra de Mieczysław Weinberg

La Sinfonietta núm. 2 en la menor, op. 78, per a orquestra de corda i timbales va ser composta per Mieczysław Weinberg el 1960. Es va estrenar el 19 de novembre de 1960 a la Gran Sala del Conservatori de Moscou sota la direcció de Rudolf Barxai.[1]

Infotaula de composicióSinfonietta núm. 2
Forma musicalsinfonietta Modifica el valor a Wikidata
Tonalitatla menor Modifica el valor a Wikidata
CompositorMieczysław Weinberg Modifica el valor a Wikidata
Llengua del terme, de l'obra o del nomcontingut no lingüístic Modifica el valor a Wikidata
Creació1960 Modifica el valor a Wikidata
Data de publicació1960 Modifica el valor a Wikidata
Parts4 moviments Modifica el valor a Wikidata
Catalogacióop. 74 Modifica el valor a Wikidata
Part deLlista de composicions de Mieczysław Weinberg Modifica el valor a Wikidata
Estrena
Estrena19 novembre 1960 Modifica el valor a Wikidata
EscenariMoscou Modifica el valor a Wikidata, Rússia Modifica el valor a Wikidata
Director musicalRudolf Barxai Modifica el valor a Wikidata
Musicbrainz: d50aae15-d34a-4bba-8509-9981a4d50cb4 Allmusic: mc0002622792 Modifica el valor a Wikidata

MovimentsModifica

  • I. Allegro
  • II. Allegretto
  • III. Adagio
  • IV. Andantino

OrigenModifica

Aquesta obra difereix considerablement de la Primera Sinfonietta (1948), escrita per a orquestra simfònica completa, mentre que l'ensemble en aquest cas està limitat a la mida de cambra d'una orquestra de corda i (en el primer i quart moviment) timbales. Rudolf Barxai, sempre desitjós de fer música nova amb la seva orquestra de cambra de Moscou, esperava la partitura i l'estrena va tenir lloc el 19 de novembre de 1960 a la Gran Sala del Conservatori de Moscou. És destacable que la Sinfonietta es va estrenar onze mesos abans de la quarta simfonia, que la precedeix tres anys.[1]

Lyudmila Nikitina ha escrit que l'obra sencera pot ser considerada com a música programàtica. El compositor no va insinuar mai quin seria el seu tema, però hi ha un suggeriment de contingut extramusical en el darrer moviment, que presenta una transcripció literal per a orquestra d'una cançó del cicle Remembrances (composta entre 1957 i 1958 amb textos del poeta preferit de Weinberg, Julian Tuwim). El material musical no es va canviar, excepte que es va transposar per una tercera menor i es va afegir una coda.[1]

Anàlisi musicalModifica

Hi ha certes reminiscències de la música de Bartók, especialment en el rítmic i viu primer moviment. Com moltes altres de les obres de Weinberg, és una angoixa retrospectiva en èpoques passades. Tota l'obra acumula densitat emocional, des del dramatisme del primer moviment Allegro, sobre l'interludi líric del segon moviment Allegretto, fins al reflex dur del tercer moviment Adagio i el somni i lirisme ‘solitari’ del final Andantino.[1]

A la Sinfonietta núm. 2 hi trobem un típic krakowiak (ball folklòric polonès), l'anomenat mijany (passades creuats), en el qual l'accentuació en la part intermèdia comença a desplaçar-se, donant com a resultat un 'cruïlla' entre els instruments, el que produeix una fantàstica impressió. El tercer moviment és un tranquil kujawiak ternari, amb una melodia lírica i una meravellosa intervenció en rubato de la viola solista. En el quart moviment, el compositor s'inspira en la tradició dels jueus espanyols que vivien a la península Ibèrica a l'edat mitjana: s'escolten amb claredat belles melodies sefardites amb la fascinant ornamentació representativa d'aquesta regió.[2]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Skans, Per. «Ressenya del disc» (en anglès). Chandos. [Consulta: 31 maig 2020].
  2. Duczmal-Mróz, Anna «Mi Weinberg». Scherzo, 357, desembre 2019.