Sortida del ball

Sortida del ball és un quadre de Romà Ribera i Cirera dipositat al Museu Nacional d'Art de Catalunya (Barcelona), el qual fou pintat l'any 1894.[1]

Infotaula d'obra artísticaSortida del ball
CreadorRomà Ribera i Cirera Modifica el valor a Wikidata
Creació1894 Modifica el valor a Wikidata
Col·leccióMuseu Nacional d'Art de Catalunya (Sants-Montjuïc) Modifica el valor a Wikidata

Context històric i artísticModifica

Romà Ribera va néixer a Barcelona l'any 1849 i, com la majoria dels artistes de la seua generació i de les dues següents, rebé la seua formació a l'Escola de Belles Arts de Llotja. El 1873 tingué ocasió d'ampliar coneixements a Roma, on s'establí fins al 1876. A 28 anys, sota la influència de l'astre fulgurant de Fortuny, que havia deixat una forta empremta a Itàlia, viatjà a París i hi visqué des del 1877 fins al 1890, l'any de l'arribada a la capital francesa del grup Rusiñol-Utrillo-Casas, amb els quals no arribà a coincidir. A principi de la seua llarga estada a París va pintar escenes de gènere de petit format, seguint l'estil de Fortuny i de Meissonier, per a servir els gustos d'una clientela rica, àvida de brillantor. Era l'època del petit quadret de casaques o el tableautin a l'holandesa, si bé ja havia començat la revolució impressionista. Ribera s'inclinà aleshores per la temàtica elegant de l'alta burgesia francesa i això li comportà èxit i renom.[1]

DescripcióModifica

Després de la seua tornada a Barcelona, continuà amb els mateixos temes: sortides de teatre, de ball, Carnestoltes amb màscares i disfresses. Sortida del ball, una pintura a l'oli sobre tela de 113 × 65 cm, és típica d'aquesta tendència pictòrica, amb un cromatisme ric en gammes i mostrant cavallers elegants amb copalta i dames guarnides amb magnífics vestits de seda i joies. La producció de Romà Ribera representa un retrat fidel de la vida mundana del final del segle xix.[1]

Referències literàriesModifica

«
"A can Parés les portes eren tancades, sols n'hi havia una d'entreoberta d'on treien trastos i desferres de marcs que carregaven en uns carros. Però és que la Sala Parés era tancada? Havia plegat, sense anunciar-ho, talment com la mort d'una qualsevol botigueta? Era, per la seva significació, el tancament d'un tros de la Barcelona de fi de segle, per on havien passat tres generacions. La tertúlia diumengera dels artistes, el saló de moda que fou, local amb grans condicions que oferí el vell senyor Serrahima a les iniciatives entusiastes i juvenils de Joan Batista Parés llavors en les albors de la vida.
Feia temps que la Sala Parés anava de baixa. Li donaren el cop mortal les Galeries Laietanes, llavors que el malaguanyat Santiago Segura les obrí al local del carrer de Corts, bo i aportant-hi tota la seva empenta, sempre creixent. La Sala Parés anava de baixa, ja no era la sola cosa especialitzada en el ram de marcs i gravats. Darrere en Parés no hi havia família directa i els anys passaven. A mesura que s'apergaminava ell, s'apergaminava la botiga. El tortell ja s'havia deslligat de la pintura. Els aparadors no es refeien, les làmines i els gravats eren encara d'aquell temps. I Barcelona es transformava devorant el que no trobés transformat o en camí d'adaptació.
Recordem les exposicions dels llavors avançats Rusiñol, Casas i Clarasó, que portaven de París la nota grisa i les ànsies de renovament. L'exhibició dels grans quadros o, més ben dit, de quadros grans com Bòria avall, la Tonsura del rei Wamba d'en Brull, la Visita a l'hospital d'en Jiménez Aranda, la Sortida del ball d'en Romà Ribera...
Allí s'hi revelà en Mir com el pintor genial que més bé va saber veure el color i la llum de Mallorca. Allí la pintura grassa d'en Nonell que promovia controvèrsies encomanadisses. En Iu Pascual, continuador del paisatge d'en Vayreda, si bé amb segell personal. Allí el quadro d'en Joan Llimona, representant una mort sobtada en plena festa, amb el viàtic que no hi és ni a temps, una tela que motivà una crítica tan gran d'en Raimon Casellas que provocà que el mateix Llimona esborrés la tela tornant a pintar-hi a sobre.
Per què continuar anotant artistes i obres? Hi van passar tots i fins el més modest i últim, jo, hi vaig fer la meva primera exposició d'originals d'ex-libris.
Un altre dia tornarem a insistir amb els records de la Sala Parés que avui he vist tancar i morir de manera tan trista i com de corre-cuita."[2]
»

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 Barral, Xavier i Vicens, Francesc, 2002. 100 Obres de Pintura Catalana. Editorial Pòrtic, Barcelona. ISBN 8473067908. Pàgs. 164-165.
  2. Joaquim Renart i Garcia, Diari 1918-1961 (III), pàgs. 242-243.

Enllaços externsModifica