Obre el menú principal

Iu Pascual i Rodés (Vilanova i la Geltrú, 28 d'octubre de 1883 - Riudarenes, 29 de juliol de 1949[1]) va ser un pintor paisatgista català. Deixeble de Joan Llimona al Cercle Artístic de Sant Lluc, es va especialitzar en la pintura de paisatge, destacant per les seves representacions bucòliques i tradicionals. A la primera etapa la seva pintura és d'un cromatisme intens que evoluciona cap a un apropament a la natura. Va col·laborar amb Antoni Gaudí a les pintures murals al vestíbul de La Pedrera i va participar en la restauració de la Catedral de Mallorca. Va dissenyar els vitralls del monestir de Montserrat.[2]

Infotaula de personaIu Pascual i Rodés
Pascual-Iu-1348.jpg
Iu Pascual cap a 1925
Biografia
Naixement 1883
Vilanova i la Geltrú
Mort 1949
Riudarenes
Nacionalitat Catalunya
Formació professional Escola d'Olot
Activitat
Ocupació Pintor
Art Pintura
Moviment Paisatgisme
Influències
Obra
Obres destacables
"Vent de Ponent" (1941)
“Decoració vestíbul Casa Milà
Obres destacables
CasaMila-PinturaSostreAcces.jpg
Pintura decorativa d'Iu Pascual al sostre del vestíbul d'accés de la casa Milà
Modifica les dades a Wikidata

A la mort de Josep Berga i Boix, va ser nomenat director de l'Escola Menor d'Arts i Oficis d'Olot (1914), des d'on va impulsar la creació per part de la Generalitat de Catalunya de l'Escola Superior de Paisatge d'Olot (1934) de la qual fou director. Després de la guerra civil, un cop desapareguda l'Escola, es va instal·lar a Riudarenes a causa de la repressió política.

Contingut

BiografiaModifica

Iu Pascual i Rodés va néixer el 28 d'octubre de 1883 al carrer de Pàdua número quinze de Vilanova i la Geltrú.[nota 1] Va ser el primer fill del matrimoni entre "Ybo" Pascual i Soler, fill únic i hereu d'una rica hisenda, i Teresa Rodés i Ballester, filla d'una important família de Cornudella. Iu Pascual va tenir la sort de créixer en una bona casa amb mobles luxosos d'aire senyorial, i en una família sense problemes econòmics.

Iu Pascual va tenir una infantesa tranquil·la i agradable, amb un voltant de minyones i mainaderes que cuidaven d'ell. L'any 1983 comença a estudiar al Col·legi dels Pares Escolapis, on anaven a estudiar els nens de bona casa. Iu fou un bon alumne, ni massa seriós ni massa entremaliat, i destacà des de petit en dues afeccions: el dibuix i la música. En veure el seu talent els pares el van apuntar a classes de solfeig amb el mestre Antoni Urgellés, i a dibuix, primer amb el senyor Emili Comas i després amb Josep Sugranyes, fill d'una família de pintors, decoradors i escenògrafs de Vilanova. El petit Iu estudiava història i retòrica, matemàtiques, música i dibuix amb bona voluntat i profit. Ho feia tot amb un somriure que mai amagava. Els llibres de text de Iu Pascual duien la seva marca personal, mostrant uns ninots plens de vida, amb un aire marcadament caricaturesc, ja de ben jove.

Les primeres mostres publicades dels seus dibuixos van ser al diari del Col·legi, que s'imprimia amb el rudimentari procediment del velògraf. Ell es va encarregar de les il·lustracions i la part gràfica, tot i que aquest va tenir una vida efímera.

En temps de vacances l'Iu solia anar a Cornudella, a la casa pairal de la seva mare. Aquest indret esdevé per ell el lloc somiat, un refugi de pau. El mar - després ho conversaria - no l'atreia gens, en canvi el paisatge i la vida a Cornudella l'encantaven. S'allotjava al mas de "Les Moreres", un dels tants que posseïa la família Rodés al seu poble natiu, en una situació privilegiada.

En acabar els seus estudis de batxillerat la seva mare el va convèncer per estudiar la carrera d'arquitecte. El setembre de l'any 1900 Iu Pascual i Rodés marxà a Barcelona.

Barcelona: els anys de joventutModifica

La Barcelona del 1900 era ben diferent de la d'avui. Llavors el Tibidabo quedava ben lluny, el Passeig de Gràcia era una via incipient, Horta, Sarrià i Sant Gervasi de Cassoles eren poblets tranquils i distants, el rovell de l'ou era la Boqueria i el carrer Ferran, sembrat de botigues luxoses. Els cafès aplegaven tota mena de tertúlies, el cafè restaurant "Au Lion d'Or", la "Maison Doré", el "Cafè del Liceu", "Els Quatre Gats"...[3] Iu Pascual va arribar a Barcelona als disset anys. Havia sentit parlar dels artistes que freqüentaven aquests llocs, com Ramon Casas o Santiago Rusiñol, i es preguntava quina seria la seva tertúlia.

Però, abans de tot això havia de complir amb la responsabilitat familiar i matricular-se a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona. Un cop matriculat és possible que assistís a les classes i que, de totes les assignatures la que més l'interessava fos la de dibuix. El dibuix era l'autèntica essència de la carrera, i era imprescindible inscriure's en una acadèmia particular per aprovar. Iu s'inclinarà per l'acadèmia que feia poc havia obert a Barcelona Joan Baixas. A l'Acadèmia Baixas va fer les primeres amistats, un d'ells Joaquim Torres i García. El senyor Baixas s'enduia els seus alumnes al camp perquè pintessin. Iu Pascual va freqüentar aquesta acadèmia fins al 1905 o 1906. El centre comptava amb més de cinquanta alumnes entre els quals estaven Antoni Almirall, Joan Cardona i Lladós, Domènec Carles, Ismael Smith, Torné Esquius, Lluís Mercader, Ramon Baixeras i Josep Porta. El senyor Baixas celebrava periòdicament exposicions dels treballs dels seus deixebles i aquestes foren les primeres exposicions col·lectives de les quals participà Iu Pascual.

No sabem la durada dels seus estudis d'arquitectura. En una carta que el 1919 dirigí al ceramista Llorens Artigas li deia textualment que no va seguir la carrera d'arquitecte "perquè pogué més en mi l'afició a la pintura, entregant-m'hi completament". El cert és que ell es decantà per la pintura i va continuar pintant. El seu primer quadre - segons pròpia confessió, que va reiterar més d'un cop - el va pintar el 23 de desembre del 1900. Havent pres aquesta decisió fermament, Pascual va ampliar l'àmbit de les seves amistats cercant nous ambients, i d'aquesta manera va conèixer el Cercle Artístic de Sant Lluc que llavors presidia el notable pintor Joan Llimona. Aquell cenacle s'adeia a la manera de fer i de pensar del novell pintor. Feia anys que Ramon Casas i Santiago Rusiñol arrossegaven una bohèmia desvergonyida que aplaudien els seus amics i admiradors. Joan Llimona, intransigent fins a la mort, fanàtic convençut, home íntegre i catòlic no podia avenir-se amb el tarannà del "Cercle Artístic de Barcelona" i arran d'uns esdeveniments que es produïren en un ball de disfresses, Joan Llimona protagonitzà un moviment d'escissió i antagonisme i fundà el Cercle Artístic de Sant Lluc. Pascual fou un assidu de les classes i les tertúlies de la Institució, i formà part de la seva llarga llista de socis.

A partir d'aquest moment Iu Pascual es considerarà deixeble de Llimona per sempre més. Van congeniar tant alumne i mestre que Llimona com a premi pel seu bon comportament dedicà a Pascual un dibuix al carbó, de grans proporcions, amb la inscripció "A mon estimat deixeble Ivo Pascual, Joan Llimona".

L'acadèmia Baixas, el "Cercle Artístic de Sant Lluc" i el pintor Joan Llimona constituïren, doncs, els vèrtexs del triangle dins del quan s'inclouen les primeres activitats artístiques de Iu Pascual.

Els primers anys d'estada a Barcelona, la vida d'Iu es concentrà en el treball. Joan Llimona s'interessà pel noi i l'ajudà a trobar feina, precisament al taller d'Antoni Gaudí, un home ja llavors molt admirat per tothom. Pascual va treballar al seu taller durant trenta anys, dibuixant sota les ordres de l'arquitecte, les vidrieres de la Seu mallorquina i col·laborant en la decoració de la casa que el doctor Pere Milà i Camps aixecava al Passeig de Gràcia, i que més tard fou batejada pels barcelonins com "la Pedrera". El taller de Gaudí era una mena de continuació del Cercle Artístic de Sant Lluc on hi treballaven Torres i García, Ricard Opisso, Aleix Clapés, Xavier Nogués i Jaume Llongueras entre d'altres.

Quan la feina li ho permetia Iu Pascual anava a Vilanova i la Geltrú i d'allà s'escapava a Cornudella, cercant els sots ombrívols i els llargs xiprers del paisatge. Ell no pintà mai el cel blau del poble, sinó les penombres de les vores del torrent i les fosques copes dels arbres. Aquelles primeres teles eren fosques, crepusculars. Quan les ensenyà a Joan Llimona, aquest l'encoratja i li prometé exposar-les. Va ser llavors quan Iu Pascual va pensar que li calia disposar d'un taller propi. Va trobar un vell edifici amb una petita cambra situada en el cinquè pis, on s'instal·là. Aquell taller amb els anys esdevingué cenacle de visites i d'amables converses. Josep Carner, l'amistat amb el qual inicià poc temps després, el visitava freqüentment.

Va ser l'any 1902 que el "Cercle Artístic de Sant Lluc" organitzà la seva V Exposició d'art, i aquesta va ser la primera vegada que Pascual exposà les seves obres al públic barceloní. Hi va portar vuit obres, cinc del Priorat i tres d'Horta, que oscil·laven entre les 40 i les 250 pessetes, mentre que Joan Llimona havia fixat per la seva obra "Els últims passos" el preu de 2500 pessetes.

Els primers amicsModifica

De 1902 a 1910 la vida de Iu Pascual es condensà en una llarga troballa d'amics. Un dels primers fou el poeta Josep Carner, que llavors estudiava la carrera de Lleis de Filosofia i Lletres. Per raons de veïnatge, un altre dels amics de Pascual va ser Alexandre de Cabanyes, qui tenia una gran fortuna i un prestigi com a pintor de marines. El focus de les amistats d'en Pascual el trobem realment en les tertúlies extraescolars dels deixebles de Francesc Galí, qui amb la creació de l'Escola d'Art Galí va crear una mena de família artística cohesionada per un ideal comú: el Noucentisme. Per les seves aules van passar Francesc Vayreda, Jaume Mercadé, Francesc Vidal i Gomà, Rafael Benet, Lluís Plandiura i Pou, Esteve Monegal, Joan Miró, Ignasi Mallol i Manuel Humbert entre d'altres. D'entre tots ells trobem dos amics de Iu Pascual en especial: Lluís Plandiura i Francesc Vayreda. Xavier Nogués, Domènec Carles, Iu Pascual, Alexandre de Cabanyes i Ricard Canals, agermanats per Lluís Plandiura, formaren una penya d'amics indissoluble.

A Vilanova i la Geltrú els seus pares seguien tots els passos que Iu donava a Barcelona i de lluny vigilaven les seves amistats. La seva mare no volia que el seu fill s'enganxés al carro de la bohèmia i es traslladà juntament amb l'àvia del pintor, Antònia Soler, a Barcelona cap al 1903. A partir d'aquell any Iu va viure a Barcelona, a casa dels seus pares, que no el van contradir massa en les seves amistats.

 
Paisatge, 1905 Museu Victor Balaguer

Un amic de l'última volada va ser el pintor Marià Pidelaserra, a qui conegué a la Sala Parés i amb qui de seguida va simpatitzar. L'any 1902 Pidelaserra exposà quaranta obres d'influència impressionista, que havia pintat a París, en aquesta mateixa sala. Iu sentia una gran curiositat per totes les novetats que es presentaven a Barcelona. Aquella exposició fou un fracàs rotund que Iu no oblidà fàcilment. El 1904 Pidelaserra exposaria de nou a l'Ateneu barceloní, llavors instal·lat a una de les dependències del Teatre Principal, i que Francesc Pujols donaria una conferència sobre aquest pintor. Iu quedà bocabadat davant aquell conferenciant que, amb el temps, entraria al nucli de les seves amistats. Francesc Pujols acabava de guanyar la Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona l'any 1903, amb només vint-i-un anys.

Durant els anys 1904 i 1905 el literat amb qui més contactes mantenia era Josep Carner, a qui convidà a passar uns dies a Cornudella. Carner veia el seu amic Iu ple de melangia, i li dedicà uns versos l'any 1905 a la revista "Catalunya", de la qual era pràcticament el director.

Per Iu Pascual la preferència és claríssima: El paisatge amb el qual s'identifica amb més força és la seva infantesa, que el contemplava des de Cornudella de Montsant i que rodejava el mas de "Les Moreres" on estiuejava.

Olot: la maduresaModifica

Iu Pascual havia admirat el paisatge d'Olot en les teles de Joaquim Vayreda, Domenge, Enric Galwey, Josep Berga i Boix, havia sentit anècdotes de Rusiñol viscudes a la fonda de "Can Campana", i havia escoltat a Francesc Vayreda parlar dels estius allà. Olot havia estat un focus d'atracció pels pintors catalans. La influència de Vayreda havia estat definitiva quan va temptar a Pascual dient-li que el paisatge l'entusiasmaria, que allà tindria amics i que l'Ignasi Mallol també volia anar-hi. Iu va acceptar la invitació a passar l'estiu a Olot. Després de l'èxit de l'exposició de primavera del 1910 de "Les Arts i els Artistes" va marxar a Olot al maig. Llavors Olot era una vila industrial amb xemeneies de fàbriques i sirenes que tocaven quan havien d'entrar o sortir els obrers. La petita ciutat tenia uns vuit mil habitants. Aquell estiu en Iu es va dedicar plenament a la pintura. Pressentia que aquell paisatge l'apropava al seu admirat Corot. La seva primera estada acabarà el 25 d'octubre, tancant cinc mesos de contacte del pintor amb el paisatge olotí, que el captivà intensament.

El dia 5 de febrer de 1911 Iu Pascual inaugura la primera exposició de pintures olotines a la Sala Parés. L'endemà la premsa barcelonina recollia les crítiques. És aquest el moment en què es comença a parlar de la influència de Corot en la seva pintura. Jaume Bofill i Mates a "La Veu de Catalunya]" estudia l'evolució pictòrica de Iu Pascual. i opina que les terres d'Olot són les que més s'adiuen amb l'esperit del pintor, i que les seves teles no serien comprensibles sense les figures. Pascual s'ha enfrontat amb un nou paisatge i l'ha interpretat. El públic reacciona favorablement i compra gairebé tots els quadres exposats.

En arribar el bon temps, el grup d'amics olotins torna a aquelles terres. La segona estada de Iu Pascual a Olot va servir per intimar més amb la família Bassols. Aquell estiu Pascual pintà abundantment els paisatges d'Olot, i els seus amics partiren cap a París el 24 d'octubre, però ell romangué a Olot. Amb l'exposició celebrada al "Faianç Català" el dia 5 de febrer del 1912 Iu Pascual aconsegueix un dels èxits més ressonants de la seva vida artística. Totes les teles són d'Olot. Ricard Canals li va dibuixar el cartell anunciador de l'exposició, al carbó amb dues figuretes femenines. El 17 de febrer de 1912, Torres i García a la revista "La Catalunya" diu que Pascual ja no és el paisatgista impressionista ni tampoc el romàntic, sinó el clàssic pintor de paisatges, a la manera de Corot i Charles François Daubigny. L'èxit va ser definitiu, es van vendre totes les teles. Miquel Utrillo inaugurava les seves crítiques d'art a "La Publicidad" amb "Los paisajes de Olot vistos por Iu Pascual son esto y nada más; que ya es bastante cualidad que la obra de un pintor no se asemeje a la de otros... Es pues la obra de un verdadero paisajista, estudioso y sincero". El dia 10 de juliol Iu Pascual va rebre una Salutació del Conseller Regidor del districte vuitè de Barcelona, en què li comunicava que la Comissió designada de la Governació volia adquirir tres quadres seus. Això va arrodonir l'èxit. Però coincidint amb aquell èxit va sorgir una desgràcia, i és que l'economia familiar s'havia debilitat notablement a causa d'una mala jugada de borsa del pare, Ybo Pascual. Aquell contratemps econòmic degué oblidar a Iu a ajudar a les despeses de la casa, cosa que es va poder permetre gràcies al seu èxit consolidat. L'any 1912 va poder anar dos mesos a París en un viatge d'estudis, que poc influí en la seva manera de pintar.

L'estiu de 1912 Iu Pascual torna a Olot a passar l'estiu, i l'apropament a Maria Bassols és cada cop més definitiu. Aquest any no tornarà a Barcelona fins al novembre. Abans de marxar, ensenyà els quadres que havia pintat aquell estiu als seus més íntims amics a can Vayreda. L'any 1913 en la seva tornada a Barcelona exposarà a la Sala Parés amb "les Arts i els Artistes" i amb el "Cercle Artístic de Sant Lluc".

Aquest any serà també el que es casarà amb Maria Bassols i Bassols. Els pares d'en Iu van pensar que era prematur el casament, donada la difícil situació per la qual passava la família, però ell va tirar endavant sense el consentiment paternal. Amb el suport del seu oncle Anton, germà de la seva mare, padrí de naixement que també ho serà de casament, es van casar a Barcelona. Van passar la lluna de mel a Vilanova, i en tornar a Barcelona tot tornà a la normalitat familiar. Finalment el matrimoni s'instal·là a Olot. Allà les tertúlies artístiques tenien lloc al taller de Francesc Vayreda, i quan no hi era, Pascual feia escapades a Barcelona.

El 8 d'octubre de 1914 mor Josep Berga i Boix director de l'Escola de Belles Arts d'Olot durant els darrers trenta-set anys. Aquella mort commogué a Pascual i sense que ho sabés canviaria la seva vida. L'1 de desembre és nomenat com a substitut al seu ajudant, l'escultor Celestí Devesa. Pocs dies abans de Nadal, la Comissió de Foment de la Diputació de Girona, va anunciar un Concurs per adoptar les places de professor i director i ajudant de l'Escola de Belles Arts, i Pascual va decidir presentar-se. Es desplaçà a Barcelona per demanar al seu antic mestre Joan Llimona un certificat de les seves activitats artístiques. També en demanà un a Carles Pirozzini i Martí, Secretari de la Junta de Museus de Barcelona. En la resolució del concurs no va haver-hi unanimitat, tot i això la Comissió de Foment va proposar la designació de Pascual "con el conocimiento de que continuaría la gloriosa tradición pictórica de Olot". El dia 8 de febrer de 1915 Iu Pascual va prendre possessió del càrrec davant l'Alcalde d'Olot.

Iu Pascual: director de l'Escola de Belles Arts d'Olot

En el seu nou càrrec, Iu Pascual volia modificar el pla d'ensenyament però no de cop, sinó introduint-hi noves orientacions a poc a poc. Per la festa del Corpus d'aquell any es va encarregar la restauració dels gegants a l'Escola de Belles Arts, i aquests estrenaren uns vestits que suscitaren opinions contradictòries. EL DEBER deia que "en general s'ha comentat favorablement... encara que la gegantessa ha perdut part de la seva opulència i grandiositat que tenia amb els altres vestits més ondulats i rumbosos".

Aquell any va fer alguns breus viatges a Girona, on quedà captivat pels campanars de la Catedral i de Sant Feliu, i de les altres esglésies gironines. Allà pintà alguns quadres que cridaren l'atenció dels crítics.

De cara al curs 1915-16 de l'Escola de Belles Arts d'Olot, Iu Pascual imposa una edat mínima de deu anys als alumnes. Així volia treure el màxim profit als alumnes que més despuntaven, a qui s'emportava els dissabtes a pintar al camp, i a qui oferia les aules per pintar voluntàriament fora de l'horari establert. En acabar aquest curs, el director es proposà canviar el pla d'ensenyament i ampliar amb noves disciplines - escultura, ferro forjat - però aquesta idea no es portà a la pràctica fins a disset anys més tard.

EL 1917 es produïren dos fets importants: el casament del seu amic Francesc Vayreda amb el seu trasllat definitiu a Olot i la vinguda d'Ignasi Mallol, amb el qual havia compartit els seus anys de joventut. Just abans d'això Iu Pascual marxà a Cornudella una temporada, on pintà força quadres, els necessaris per omplir la propera temporada la Sala Parés. Quan tornà a Olot tingué l'oportunitat de parlar amb Eugeni d'Ors i Santiago Rusiñol, i aprofità per preparar l'exposició dels treballs dels alumnes de l'Escola, on presentà els nous models de guix que havia adquirit per a les classes de dibuix, que van causar cert escàndol.

Una de les preocupacions constants que Iu Pascual va tenir mentre va ser director de l'Escola de Belles Arts d'Olot va ser la d'educar artísticament els seus alumnes i de promoure llur pintura. El 1917 se celebrà a Barcelona la important "Exposició retrospectiva i moderna d'art francès" de la qual parlà tota la premsa, i en Iu va pensar que els seus alumnes l'havien d'anar a veure. L'any 1918, amb motiu de les festes de Tura va organitzar una magnífica exposició de les obres dels alumnes, i s'encarregà de què amics seus com Josep Llimona i Domènec Carles els n'adquirissin alguna. A la Memòria dels cursos 1916-18 en Iu Pascual demana a la Diputació que subvencioni cada tres anys a l'alumne més avantatjat de l'Escola amb una beca per ampliar els seus estudis a Barcelona o a l'estranger. També insisteix en la necessitat d'incrementar els ensenyaments de l'escola en l'aplicació dels oficis de decoració, gravat o escultura de talles, i també informa a la Corporació provincial de què a l'Escola s'han donat conferències de model viu sobre anatomia artística i història de l'art. Això dóna una idea molt clara de com funcionava l'Escola i de les innovacions que es varen fer. Va ser l'any 1918 quan, per primera vegada, sonen a les pàgines de la premsa local els noms dels alumnes Josep Pujol i Ripoll i Vicenç Solé-Jorba, que amb els anys esdevindrien pintors notables.

L'any 1919 s'organitza una exposició a la Sala Dalmau de Barcelona amb els treballs dels alumnes de l'Escola, dels quals en destaquen Gabrien Gelada - el més influenciat per Pascual -, Josep Pujol, Vicenç Solé-Jorba, Marcel·lí Muntañola, Lluís Gratacós, J. Fontfreda i Marià Llavanera. A més d'aquesta exposició Iu Pascual exposa normalment a Barcelona l'obra pictòrica olotina, i aquest mateix any la Junta de Museus de Barcelona adquireix per dues mil pessetes l'obra titulada Hivern per ser destinada als Museus artístics municipals.

Els anys vintModifica

Per Iu Pascual la dècada dels vint és d'absoluta plenitud, en podríem dir els millors anys de la seva vida. Són els anys de total arrelament a Olot, on treballà i es realitzà en tots els aspectes: pictòricament, ambientalment i musicalment. A més de l'Escola de Belles Arts tenia un lloc on podia compartir l'amistat de dues persones molt afins a ell: Francesc Vayreda[nota 2] Ignasi Mallol.[nota 3][3] Aquests tres artistes construïren un tercet inseparable a l'hivern, i augmentava a l'estiu quan arribaven altres pintors i amics que formaven una penya: Enric Galwey, Marià Llavanera, Carles, Pascual, Mallol, Eveli Barnadas, Rafael Benet, Rafael Llimona, Bonaterra, etc. Moltes vegades tots sortien a pintar junts cap a les Corominotes o als voltants de la Moixina. Són d'aquests anys els millors quadres d'Iu Pascual. El 1919 Iu Pascual escriu una carta a Llorenç Artigas on confessa textualment: "He seguit sempre els mestres de l'Escola francesa perquè crec en el paisatge, són els únics, Pussin, l'holandès Patinir, Corot, Sisley" i és que durant els anys vint la línia pictòrica de Pascual s'allunyà d'aquests mestres i es tornà quelcom més personal, però cal tenir en compte quins van ser els seus preferits.

L'estiu del 1921 els seus pares li van donar una mala notícia: L'oncle Anton, el seu padrí, era a una clínica de Barcelona greument malalt. Això va afectar íntimament a Iu Pascual. Anton Rodés i Ballester va morir el 27 de juliol i l'enterraren a Reus. El trist succés va motivar el trasllat del pintor a Reus, i d'allà a Cornudella, ja que la seva següent exposició el 1922 a la Sala Reig de Barcelona, mostrà quadres pintats allà.

 
Cornudella, 1922. Museu Victor Balaguer

El 1923 Ignasi Mallol, Joan Colom i Agustí i Iu Pascual van fer un viatge a l'estranger. Els tres s'avenien molt i tenien una sensibilitat semblant i uns gustos que no diferien gaire. Iu Pascual deixa escrit que visitaren París, Brussel·les, Bruges i Londres.

En l'àmbit familiar els anys vint van portar bones notícies. Ybo Pascual, el pare de Iu, va ingressar com a empleat a la Junta d'Obres del Port de Barcelona, salvant les seves penúries econòmiques amb aquest treball que tindrà durant gairebé la resta de la seva vida. Aquesta notícia suposà un alleujament per tota la família, però pocs mesos més tard trobem una notícia trista i dolorosa: el seu cunyat Xavier Monsalvatje i Iglesias[nota 4] arriba a Barcelona convalescent d'una malaltia. En morir deixà quatre fills petits i la soledat de la seva esposa, la Mercè, germana de la muller de Iu Pascual. El matrimoni no havia tingut fills i ara que l'ocasió se li presentava favorable van decidir afillar el més petit de tots els nebots, en Jordi. Des d'aquell moment Iu Pascual compartiria la seva vida afectiva amb dues persones: la seva muller i en Jordi.

Amb el pas del temps Olot es va anar eixamplant i l'obertura d'una nova via va suposar l'enderrocament d'un seguit de cases, entre elles la del pintor. Aquestes obres començaren l'any 1926, quan la família es traslladà a un pis de la Plaça Clarà.

A final dels anys vint, Olot viu les sotragades socials que enderrocaran un règim dictatorial, però l'ambient del carrer és el de sempre. Aquells anys van ser per Iu Pascual uns anys d'eufòria: l'Escola funcionava amb eficàcia, amb Francesc Vayreda organitzaven conferències i actes culturals a l'Orfeó Popular Olotí, a l'estiu s'enriquien amb la presència de pintors i literats que animaven les tertúlies, "les Arts i els Artistes" continuava funcionant al món barceloní i tot afavoria que el pintor dugues a terme la idea obsessiva que mai va abandonar: donar un nou impuls a l'Escola de Belles Arts. Les seves peticions i suggeriments a la Diputació i a l'Ajuntament d'Olot foren constants, fins que el 13 de gener de 1928 la Diputació va acordar augmentar la plantilla de l'Escola amb un professor de dibuix d'arts de la construcció i un professor de dibuix industrial i adjudicar aquests càrrecs per Concurs.

Iu Pascual sabia que per aconseguir l'interès de la gent per l'Escola calia donar a conèixer al públic el treball que s'hi realitzava, per això es va proposar crear a Olot un centre on els olotins poguessin veure amb certa continuïtat i regularitat, les obres dels alumnes de l'Escola i dels pintors de fora que contribuïssin a la formació estètica d'aquests. A Olot fins llavors no hi havia cap sala d'exposicions de caràcter fix, i va ser el 1929 quan Pascual va poder dur a terme aquesta idea. El pintor era amic d'Adolf Puig i de Ramon de Roca, concessionaris de la marca Citroën, que van decidir obrir un local per a l'exhibició d'automòbils i que acordant-ho amb Iu Pascual, van reservar un petit espai per fer-ho servir de Sala d'Exposicions. La nova sala fou batejada Saló Citroën i s'inaugurà el 31 de juliol d'aquell any, amb una mostra o homenatge als grans mestres olotins. Després d'aquesta primera exposició el 7 de setembre, amb motiu de les festes del Tura, s'obrí la segona amb la participació de Ramon Barnadas, Domènec Carles, Melcior Domenge, Enric Galwey, Pere Gussinyé, Iu Pascual, Josep Pujol, Vicenç Solé-Jorba, Francesc Vayreda i els escultors Martí Casadevall, Lluís Curós, Sabel Costa i J. Martus.

La mort de Francesc VayredaModifica

Cap al gener de 1929 Pascual preparava la seva exposició a "La Pinacoteca" i Francesc Vayreda la seva destinada a la Sala Parés. Iu Pascual va marxar a Barcelona carregat de quadres i el seu amic feia ja dies que hi era. El dia 2 de febrer Pascual obrí la mostra de pintura tal com havia anunciat, però el seu amic no va poder assistir a la inauguració, ja que estava molt malalt i va tornar a Olot, però la febre no l'abandonava. Quan Iu se n'assabentà del seu greu estat de salut deixà els quadres i es traslladà a Olot de seguida. Pocs dies després, el 7 de febrer va morir el seu gran amic Vayreda. La notícia circulà per tota Catalunya. L'enterrament fou una mostra de dol emocionada a la qual no faltà ningú: entitats olotines i barcelonines, tots els amics pintors, els alumnes de l'Escola... Després de l'amarga mort del seu company, Iu Pascual marxà a Barcelona. Aquell mateix any pel mes de novembre Iu Pascual va tornar a exposar individualment a la Sala Parés, i tot i que les crítiques foren favorables ell no estava d'humor. Aquell estiu Ignasi Mallol va decidir marxar a Tarragona i abandonar Olot, deixant més sol a Iu Pascual.

Els anys trentaModifica

Pel juny de 1930 la família Bassols compren la casa del carrer Mulleras número 4 d'Olot, i a la planta baixa s'hi traslladà la família d'en Pascual. Aquesta casa tenia un jardí que tot i ser modest, va ser molt important per Pascual i els seus, va ser una finestra oberta a l'exterior. El seu afillat allà va començar a utilitzar els pinzells. Iu Pascual sentia encara la soledat al seu interior, i mogut per un gran sentiment de tristesa i solitud va refugiar-se a l'Escola. El 24 de setembre de 1930, després de múltiples gestions la Diputació va aprovar l'ampliació de les ensenyances de l'Escola un cop més, afegint tres nous professors a la plantilla[nota 5] D'aquesta manera els alumnes podien repartir-se millor les afeccions i les feines. L'Escola donava proves de vitalitat i anava agafant prestigi. El "Saló Citroën", per raons alienes, va desaparèixer i va ser quan professors i alumnes van sol·licitar a l'Ajuntament una subvenció per ajudar-los a continuar aquella obra tan beneficiosa per a tots. El desaparegut "Saló Citroën" es convertí en la "Sala Vayreda", la inauguració de la qual va tenir lloc el 2 d'agost de 1930. Aquesta s'organitzà com una societat, amb socis i pagament de quotes, però al cap de poc temps es veié obligada a tancar les portes. Iu Pascual no esperà per demanar la cessió d'un espai a l'Ajuntament. El 14 d'abril, després de les eleccions municipals, s'instaurà la República. Davant el canvi d'Ajuntament, Pascual volia introduir noves orientacions i obtenir millores per l'Escola de Belles Arts. Demanà nous locals més adequats a l'ensenyança.

A mitjans de març del 1931 la premsa comença a donar publicitat a les Bases del Concurs "Montserrat vist pels pintors catalans", Iu Pascual s'interessà per participar-hi i en resulta guanyador del primer premi amb la seva obra "Madona Bruna". A Olot la notícia fou ben rebuda, i el 2 de desembre els seus amics i companys realitzaren un sopar d'homenatge a Pascual, al qual assistiren una quarantena d'amics i deixebles de l'Escola. La Junta del "Cercle Artístic de Sant Lluc" oferí a tots els artistes premiats un sopar d'homenatge que va tenir lloc el dia 4 de desembre, a l'Hotel Orient de Barcelona.

L'any 1931 també van ser acceptades dues de les seves demandes: la cessió de nous locals per a l'Escola i d'unes dependències destinades a la "Sala Vayreda". L'eufòria del pintor, davant fets tan favorables, va conduir-lo a comprar un terreny al costat de casa seva, on construir-hi un taller.

Durant aquesta dècada Iu Pascual va ser un personatge molt important i conegut a Olot, i les tertúlies a casa seva podien comparar-se amb les que tenien lloc al casal dels Vayreda durant els anys vint. Iu Pascual, Rafael Llimona i Domènec Carles eren el trípode principal d'aquelles tertúlies, ja que els tres coincidien en la mateixa casa. És possible que arran d'aquestes converses es perfilés la idea de com plantejar a la Generalitat, un cop ja s'havia aprovat l'Estatut d'autonomia de Catalunya la creació a Olot d'una Escola Superior de Paisatge.

Inicis de la nova "Escola Superior de Paisatge"

Un cop institucionalitzada la Generalitat de Catalunya, Iu Pascual va considerar aquell el moment més adient per convertir en realitat el seu somni de crear a Olot una Escola de Paisatge. Va escriure una carta esmentant els pintors d'Olot que intentava convèncer el Consell de Pedagogia que la creació de l'escola era més que justificada. Els deia que disposava de local i explicava les iniciatives de com aquesta Escola hauria de funcionar. El Consell de Cultura de la Generalitat, en la sessió del dia 2 d'abril de 1932 va aprovar un informe en el qual s'ajornava la creació de l'escola fins que es formulés el pla general d'Ensenyament Artístic a Catalunya.

Iu Pascual, com a director de l'Escola de Belles Arts" havia proposat a l'ajuntament els alumnes que participarien dels Premis Mulleras, i el 1932 proposa alguns deixebles destacats com Martí Rubió i Triadú i Sebastià Congost en la secció de dibuix, Josep Tresserras i Casabó i Miquel Mata i Garriga del segon curs i Ramon Llumà Benet en la secció de pintura a l'oli. En parlar d'aquesta nova etapa de l'Escola Menor de Belles Arts, iniciada arran l'adveniment de la república, Iu Pascual feia referència a la importància d'haver augmentat les ensenyances, i anunciava la creació de noves seccions. L'Escola agafava un aire nou a conseqüència de la seva adscripció directa a la Generalitat de Catalunya. Aquesta nova etapa va coincidir amb l'obertura de la "Sala Vayreda" als locals de l'antic convent del Carme. La nova Sala fou una autèntica institució ciutadana, una pantalla on es projectaven les activitats de l'Escola, on s'exposaven les obres dels alumnes.


L'estratègia utilitzada per Iu Pascual per tal d'agilitzar la creació de l'Escola va ser senzilla i efectiva: consistia a donar a conèixer els treballs dels seus alumnes, i així organitzà a la Sala Vayreda una exposició inaugurada el 31 de març de 1934. Es convidà a l'acte a les Autoritats locals i al senyor Comissari Delegat del Govern de la Generalitat de Catalunya a Girona, el senyor Puig i Pujades, un bon ambaixador de la Generalitat que recolzà la balança en favor de les propostes de Pascual, fent que aquest culminés les seves gestions l'estiu d'aquell mateix any.

Iu Pascual continuava amb les seves exposicions anuals a "La Pinacoteca" de Barcelona. Les Arts i els Artistes semblava entrar en la rutina, havent deixat el seu esperit revolucionari dècades enrere. A Olot, d'altra banda, l'activitat de la "Sala Vayreda" era exemplar, succeint-se exposicions amb constància. Un cop van ser realitzades totes les gestions, la nova "Escola Superior de Paisatge" va partir cap a la recerca de més amples horitzons i l'Escola Menor de Belles Arts, sota la direcció de Martí Casadevall, va continuar impartint les seves ensenyances, al mateix edifici però amb total independència.

Una de les incorporacions en la nova Escola va ser Pere Créixams, un professor que va viure a Montmartre i sovint feia escapades a Barcelona, on havia nascut. A París feia de tipògraf i pintava, i a l'Escola va exercir com a professor de litografia. Amb el segon curs en marxa el nombre d'alumnes matriculats ja era força notable, comptaven amb les tasques pedagògiques necessàries per a excel·lir en la interpretació del paisatge, com eren el model en viu, el dibuix i cursets sobre diverses especialitats. La tasca principal es realitzava a l'aire lliure, i l'Escola tenia llogada una masia anomenada Cadevall, amb bestiar.

Els alumnes d'aquella escola eren molt selectes, al llistat d'inscrits de l'any 1935 hi consten els següents artistes: Isidre Aubert, Ramón Barnadas, Miquel Bosch, Tomás Capdevila, José Coll Bardolet, Sebastià Congost, Lluís Gómez, Joaquim Planagumá, Josep Pujol, Martí Rubió, Josep Mª Vilà Canyelles, Maria C. Vilumara, Xavier Vinyolas, Ramón C. Denny, Vicens Solé i Jorbá, Ángel Vila, Joan Cabirol, Lluís Carbonell, Jaume Casas, Salvador Corriols i Joaquim Marsillach.

El 16 de febrer del 1936 se celebraren les eleccions que va guanyar el Front popular, i amb el triomf de les esquerres, la Generalitat tornava a la normalitat, i des de Lluís Companys fins al darrer Conseller es reincorporaren als seus càrrecs. Ventura Gassol reprenia la presidència de la Conselleria de Cultura, i gràcies a la bona relació d'aquest amb Iu Pascual es van cedir els salons de la Casa de l'Ardiaca de Barcelona, en un acte solemne. L'exposició aquí emplaçada va ser comentada per tota la premsa barcelonina.

De tornada a Olot, Iu Pascual planteja el nou curs acadèmic augmentant el nombre de professors i estructurant un programa molt ben elaborat. Bosch Roger donaria classes de paisatge urbà, Manuel Humbert les de gravat al boix, Vila i Arrufat de litografia, Francesc Labarta de teoria i Xavier Nogués d'aiguafort. L'horari era molt complet i l'èxit estava gairebé garantit.

La Guerra Civil

El juliol de 1936 començà la fatídica guerra civil. Pels carrers d'Olot un grup d'escamots iniciaren la destrossa i la crema dels temples. Van ser alguns olotins els qui van impedir que el foc ho arrasés tot. Un d'ells va ser Iu Pascual, juntament amb el doctor Danés i Torras. Segons Ramon Grabolosa[4] en el grup de persones que salvaren el tresor d'Olot podem veure també a Ramon Sadurní, Pelegrí Serrat, Joan Sellas, Narcís Agustí, el doctor Moret i d'altres. Aquests fets van sacsejar i trasbalsar completament la població, i durant uns dies a l'Escola no es van donar classes. Alguns deixebles van desaparèixer i alguns professors ja no van comparèixer. L'ambient s'anava recloent i el quart curs ja no es va anunciar: l'Escola funcionava per inèrcia. La majoria d'alumnes s'incorporaven l'any 1937 a l'exèrcit republicà o s'evadiren cap a França. Iu Pascual combinava les classes amb la pintura de cavallet, acompanyat per Josep Pujol i Ripoll. Aquell any mateix van anar a Olot els encarregats de salvaguardar els objectes i obres d'art dels Museus de Barcelona, personatges com Joaquim Folch i Torres, Pere Bohigas i Tarragó administrador general, Manuel Grau restaurador, Joaquim Borralleres secretari de la Junta de Museus, Pere Coromines i Montanya i d'altres. Els nouvinguts eren amics de Nogués, de Labarta i de Pascual, afegint-se a les tertúlies i freqüentant algunes de les classes de l'Escola.

Cap al 1938 la situació era insostenible. Cada cop eren més els refugiats de guerra que arribaven a Olot i els diners van perdre el seu valor en favor de, per pura necessitat, l'intercanvi d'articles. Cap al gener de 1939 Barcelona va caure en poder de les tropes franquistes. Aquí començà l'èxode, amb gent desesperada que travessava Olot buscant una frontera.

La Postguerra

Pocs dies després de l'entrada dels nacionals a Olot van apartar-lo de la direcció de l'Escola Superior de Paisatge, aquella per la que tant havia lluitat. Al març del mateix any va presentar la declaració jurada d'activitats per sotmetre's a la preceptiva depuració política, on manifestava haver estat soci del "Casal català" des de la seva fundació, que ingressà per concurs a la direcció de l'Escola Menor de Belles Arts d'Olot, que exercí el càrrec de director de l'Escola Superior de Paisatge i que fou membre del Patronat per a la salvaguarda i conservació de les obres d'art dels Museus de Barcelona, que s'havia afiliat a la U.G.T i que havia estat President de l'Associació de Música de Cambra, fundador de la Sala d'Exposicions "Sala Vayreda" i soci de les entitats "Orfeó popular olotí", "Círculo olotense", "Cercle catòlic" i "Ateneu Obrer".

Iu Pascual havia estat denunciat per presumptes fets que el feien sospitós davant les Autoritats militars com a persona desafecta al nou règim, i el 22 de març fou detingut. Aquests fets van coincidir amb la tornada del seu afillat Jordi, que havia tornat del front i es trobava greument malalt. En tornar a Olot, Iu Pascual es va trobar més sol que mai, ja que tots els seus amics havien marxat. La seva via d'escapada era la pintura, i es va posar a pintar l'únic tema que tenia a l'abast: el jardí de casa seva. Mogut pels records i amb imaginació, el va pintar amb la gent que l'havien freqüentat. Durant tota aquella temporada va pintar paisatges urbans, per tal de no cridar massa l'atenció amb un judici pendent. Del judici no en sabia res, i quan tractà d'aclarir-ho només va poder saber que l'informe de la Falange deia "socio del Casal, rojo separatista".

Arribaren notícies pitjors el 22 de juliol de 1939, amb la mort del Jordi, que no havia complert encara els vint-i-dos anys. En aquests moments tan difícils va ser la seva dona Maria qui assumí el paper de cap de la casa.

Cap a principis de 1940 se celebrà a Girona la vista del judici militar instruït contra Pascual, i el senyor Auditor de guerra n'acordà l'absolució. Un cop passada l'angoixa va voler continuar la seva trajectòria artística, i reprengué les seves relacions comercials amb el senyor García de "La Pinacoteca", tornant a Barcelona i retrobant vells amics. Amb el fracàs que presentà l'exposició amb quadres de nova temàtica va recordar un paisatge estimat, el de Cornudella, i allà va anar. El matrimoni va acomodar-se a casa del senyor Roig, un bon amic de Pascual, i allà van començar de nou. Després d'aquesta llarga etapa va rebre l'encàrrec d'anar a pintar al Balneari de Cardó, i es traslladà amb la seva dona a Benifallet, i uns quatre mesos després, havent pintat unes deu teles va tornar a Olot.

Darrera etapaModifica

La tardor de 1940, ja a Olot, Pascual va rebre la visita de Joan Teixidor, un vell amic i crític d'art de "Destino", on va divulgar les creences i pensaments més íntims del pintor. Les festes de Nadal de 1940 el matrimoni va passar-les a Barcelona. La mare del pintor, que estava molt malalta, va morir el gener del 1941 deixant els dos fills sols. Després de l'enterrament de la seva mare Iu Pascual tornà a Olot i allà va preparar la seva propera exposició a "La Pinacoteca" pel març de 1941, amb un èxit relatiu. Al cap de tres setmanes el pintor exhibia gairebé totes les obres d'aquella exposició al "Salón Arte" de Bilbao, i així el Museu d'art de Bilbao va adquirir un dels quadres exposats.

El setembre de 1941 Iu Pascual es traslladà a Sant Esteve d'en Bas, a casa del seu nebot. Allà pintava el mateix motiu a distintes hores del dia i en diverses mides. Aquella temporada va pintar molts quadres i va fer algun amic. L'exposició corresponent a La Pinacoteca fou tot un èxit.

Acabat l'estiu de 1942 Iu Pascual s'assabentà que li havien obert un expedient per a exigir-li responsabilitats polítiques amb els següents càrrecs: "1º. Profesar ideas izquierdistas. 2º. Pertenercer a la U.G.T. y 3º. Haber hecho una guardia en la Iglesia de los RR.PP. Escolapios". L'expedient es va tramitar però mai se'n va conèixer el resultat.

El Nadal de 1943 torna a estar a Olot, i a pintar els seus paisatges. El maig de 1944 va tenir un ensurt amb el seu cor, i va haver de cuidar l'alimentació i deixar el tabac. A partir d'aquest any les seves estades a Barcelona s'allargaren, i aquella proximitat li facilitava l'assistència a les tertúlies on participaven el violinista Francesc Costa i Carrera, els col·leccionistes Vidal de Llobatera, Gustau Camps i Lluís Rivera, els pintors Anglada Camarasa, Josep Porta, Alexandre de Cabanyes, Joan Morral i d'altres. Però les seves estades no podien qualificar-se d'assídues, sinó que hi anava quan podia i vivia oficialment a Olot.

A l'estiu de 1945 va fer una escapada a Cornudella. Quan se sentia trist es refugiava en aquell poblet del Priorat, fugint cap als seus millors records. En tornar a Olot van adonar-se que l'ambient no era propici i en enyorar els seus amics de "La Pinacoteca", Pascual va decidir anar a Barcelona llargues temporades. Iu Pascual va trobar un refugi en la penya de "La Pinacoteca" on els seus amics li oferien conversa. L'eix de la seva vida eren les tertúlies on es parlava de tot. Va ser en el si d'aquesta penya on Iu Pascual va conèixer una persona que li va obrir els horitzons dels anys futurs, Lluís Rivera, un propietari important de Riudarenes. Ell pintava per esplaiar-se, li encantava la bona música i tocava el piano, a més coneixia una munió de pintors. Aquest convidà a Pascual i la seva esposa a Riudarenes, i aquests realitzaren alguns viatges.


El 1946 amb motiu de l'exposició col·lectiva presentada a Madrid, Iu Pascual va viatjar a la capital amb Josep Puigdengolas i Alexandre de Cabanyes. Pascual va aprofitar per veure els quadres de Joachim Patinir i Darío de Regoyos, al qual admirava apassionadament.

L'any 1947 Pascual va iniciar una nova etapa de la seva vida que, a partir d'aleshores, va girar al voltant de la família Rivera a Riudarenes, on el pintor viatjava sovint. S'hostatjaven a casa del matrimoni Rivera i van arribar a coincidir en diverses ocasions molts amics comuns, tots ells pintors, com Emili Bosch i Roger, Joan Colom i Agustí, Joaquim Mir i Trinxet, Francesc Domingo, Rafael Benet i d'altres. De retorn a Barcelona s'incorporava de nou en la tertúlia de "La Pinacoteca".

MortModifica

La monotonia, sobretot a Barcelona, es feia present massa sovint. Els moments de tensió i depressió eren constants. L'any 1949 "La Pinacoteca" anuncia la magna exposició amb cinc mestres de la pintura catalana: Anglada Camarasa, Lluís Montané, Ernest Santasusagna, Josep Puigdengolas i Iu Pascual. El març d'aquell any va assistir a l'exposició de Rafael Benet a la Sala Parés, i després de contemplar les teles exposades va censurar severament la seva obra en les tertúlies. Aquell home prudent, educat i cavaller que era, va tenir una brusca reacció en contra d'un amic i company, i aquesta reacció només es pot entendre a conseqüència del seu anormal estat d'ànim.

El maig del 1949 va demanar al pintor Francesc Vidal i Gomà de fer-li un retrat. Es tractava d'un estudi per una composició, i aquest emprengué la tasca aconseguint un retrat que copsava l'exacta fesomia de Pascual. Aquell estiu van marxar a Riudarenes i en Iu Pascual va acomiadar-se de tots els seus amics de "La Pinacoteca" dient que mai més es tornarien a veure.

El divendres 29 de juliol de 1949 Pascual va fer un dia normal fins que, després de dinar es van sentir uns crits d'auxili de Pascual que va patir un atac de cor i va morir a l'instant. El dia de l'enterrament van traslladar-se d'Olot i Barcelona els parents i amics més pròxims. Va ser enterrat al cementiri de Riudarenes.

L'endemà els diaris donaren la notícia. Es deia d'ell que havia estat un home exigent amb ell mateix, obert a tota inquietud veritable. Joan Cortés a "Destino" escrivia "amb ell desapareix una de les figures més nobles, dignes i representatives del nostre art actual". Joan Ramon Masoliver a "La Vanguardia" deia que Iu Pascual fou el màxim exponent de l'escola olotina de la seva època, i que la seva pintura és plena d'ingenuïtat i aquesta nota es barreja amb una saviesa tècnica i una total puresa d'ànima. Assenyala que Pascual va tenir fins a l'últim moment el gran mèrit de saber-se rejovenir. Des de la perspectiva olotina, Josep Munteis a la revista "Pyrene" reconeix que Iu Pascual va donar al món fabulós de l'art olotí una vida nova, fent-lo sociable i elevant-lo de la petita anècdota escolar a una noble ambició.

Lluís Plandiura i Gustau Camps en sentir la tristesa de la mort del seu amic pintor, van voler retre-li un homenatge el dia del seu Sant, el 19 de maig de 1949, i organitzaren una exposició d'un representatiu grup d'obres seves a "La Pinacoteca", cenacle de les seves darreres tertúlies i les seves ininterrompudes exposicions des de 1928. L'exposició tindria lloc del 22 d'abril al 5 de maig, i amb aquest motiu editaren un ampli catàleg amb unes paraules de presentació de Carles Capdevila. Aquesta no fou l'única exposició que s'organitzà en honor seu, ja que el gener e 1951 un grup d'amics exposaren obres d'en Iu Pascual a la Sala Parés.

Les arts i els ArtistesModifica

Article principal: Les Arts i els Artistes

Iu Pascual va ser el fundador i l'ànima de la institució "Les Arts i els Artistes". La idea original potser va ser d'Eugeni d'Ors, quan el 1909 va decidir reunir en una associació a artistes de tota mena: arquitectes, literats i músics. Però la seva idea original va suposar quelcom massa ambiciós i qui la va dur a la pràctica va ser, finalment, Iu Pascual. Va agrupar en una sola entitat a tots els artistes joves i de vàlua, no només en el camp de les arts plàstiques, sinó també de la literatura i la música, de tendències diverses. Fou el seu amic Francesc Pujols qui l'ajudà a executar aquesta iniciativa, juntament amb Josep Carner i Eugeni d'Ors, què esdevenen els tres puntals literaris del nou grup.

 
Grup de socis de "Les Arts i els Artistes"

"Les Arts i els Artistes" es proposava donar a conèixer un moviment cultural ben patent a Catalunya: el Noucentisme. En aquells moments a Barcelona ja existia una entitat que agrupava artistes, anomenada "L'Artística i Literària", dirigida per Modest Urgell. Era una entitat tancada de tendència molt conservadora. A "Les Arts i els Artistes" la condició de soci provenia d'una idea d'afinitat. L'afinitat d'esperit, en general s'esqueia entre la gent d'una mateixa edat, amb escapades cap a la generació posterior als fundadors.

L'entitat organitza la seva I Exposició d'art de pintura i escultura el 30 d'abril del 1910. En el catàleg podem llegir una declaració inicial de principis. Les seccions de l'agrupació quedaren establertes amb els següents membres:

Queden incompletes les seccions de música i arquitectura. L'existència del grup suposava unes trobades anuals entre els membres, els col·leccionistes i la crítica. Al primer Saló concorren, a més dels organitzadors, Joaquim Mir, Manuel Ainaud i Sánchez, Alexandre de Cabanyes, Isern Alié, Sebastià Junyer i Vidal, Francesc Labarta, Xavier Nogués i Nicolau Raurich, i els escultors Enric Casanovas i Josep Clarà. En aquest primer Saló es van celebrar recitals de música i representacions d'Èsquil i Sòfocles.

El 2 d'agost del 1926 es va redactar un Estatut què fixava com a objecte de la Societat "protegir les Arts i els artistes i fomentar les Arts, organitzant exposicions, conferències i altres actes encaminats a aquest fi". Aquests estatuts molt breus i més aviat utòpics testimoniaven l'existència i la vitalitat del grup.

Per la seva tendència es pot dir que aquest moviment va marcar la fi del Modernisme i l'inici del Noucentisme, que perdurarà fins a l'any 1929. Francesc Fontbona no dubta a qualificar el grup com l'associació noucentista per excel·lència. La premsa no es féu massa ressò d'aquest primer Saló. "La Tribuna" del dia 4 de maig comentava l'exposició amb la frase "És difícil que els pintors aconsegueixin entendre's, però ara ho han aconseguit". J.M. Jordà té paraules d'elogi per la iniciativa que defineix com "una agrupación a la manera del primitivo Salón de los independientes de París, dedicada a estimular toda tendencia nueva y renovadora, donde todas las escuelas caben. Puede decirse que forman el nuevo Salón los más distinguidos y los más interesantes artistas de nuestra ciudad". La cloenda del Saló provocá una reacció positiva.

Fou Francesc Pujols qui es converteix en el defensor i portaveu de la societat. A les pàgines d'"El Poble Català", Pujols dedica elogis al treball fet per Iu Pascual i li rendeix un tribut d'admiració per "haver posat la primera pedra perquè Barcelona sàpiga que existeixen en ella obres artístiques a les quals els protectors de les arts poden aplicar els seus afanys protectors". Aquesta ajuda reclamada per Pujols obté una resposta contundent quan l'Ajuntament de Barcelona comprà les principals obres de l'exposició per tal de decorar les sales de la casa consistorial. De Iu Pascual n'adquirí "Gritelles" i "Bosc del Graó".

Aquesta entitat, amb diverses oscil·lacions, canvis i vicissituds, va durar fins al 1936 quan va desaparèixer.

ObraModifica

ExposicionsModifica

 
Cartell de Joan Llimona, 1903
  • La seva primera exposició va ser la celebrada l'any 1902 al Cercle Artístic de Sant Lluc. Les exposicions que es feien en aquesta entitat eren sempre de caràcter col·lectiu, ja que el Cercle s'havia imposat aquesta línia de conducta. Iu pascual va convèncer el 1903 al seu amic Joaquim Torres i García perquè tots dos demanessin a la Junta el permís necessari per exposar les seves obres. La Junta ho denegà diversos cops, fins que degut a la insistència el Cercle va modificar els Estatuts i aprovà un Reglament per a les exhibicions individuals. Els dos joves tenien la porta oberta per donar a conèixer les seves obres.
  • El 1907 el veiem a la V Exposició Internacional organitzada per l'Ajuntament de Barcelona, en la qual li atorgaren una tercera Medalla pel quadre titulat "Incienso del trabajo". Aquest any també prengué part a la "Manifestación artística" organitzada pel "Círculo ecuestre de Barcelona" en la qual participaren pintors de primera fila. El quadre d'Iu Pascual porta per títol "Codolà" i el seu preu és de mil pessetes, mentre el de Ramon Casas és de mil dues-centes.
  • L'any següent, el 1908, fou especialment important per als inicis del pintor. Concorre la "Manifestación de obras de pintores y escultores catalanes" organitzada per l'"Acadèmia Provincial de Belles Arts de Barcelona", on exposa juntament amb Alexandre de Cabanyes, Armet, Enric Galwey, Santiago Rusiñol, Joaquim Mir, Torrescasana, Modest Urgell, Joan Llimona i d'altres. Amb el seu amic Alexandre de Cabanyes va exposar també a la Sala Parés els primers dies de març, i també al novembre en solitari. De totes aquestes exposicions se'n va ocupar la crítica en termes elogiosos i encoratjadors. Sovint li deien que arribaria lluny. En ressalten les tonalitats obscures o de penombra amb què tracta gairebé tots els temes, el titllen d'idíl·lic, malenconiós i solemne, l'alaben perquè pinta a l'aire lliure o plein air, en contacte directe amb la natura. Cridava l'atenció de la crítica que els xiprers en molts casos fossin els protagonistes de les seves teles.[nota 6]
  • L'any 1910 va ser decisiu per la vida de Iu Pascual. L'estiu abans Pascual havia pintat intensament a Cornudella, als camps del Priorat i a Siurana, onze teles que s'exposaven a la Sala Parés el dia 8 de gener del 1910. L'estiu passat havia viscut a Barcelona una Setmana Tràgica que no s'oblidaria fàcilment, i després d'aquell sotrac els barcelonins retornaven a la calma i als vells costums, com anar a visitar les exposicions del senyor Parés.[nota 8]
  • El 1923, Lluís Plandiura, el mecenes dels pintors catalans i col·leccionista del seu temps, va organitzar un Concurs d'Art del qual Pascual fou participant. Aquell any l'amistat entre els dos se'n va estrènyer molt.
  • De l'Exposició del 1924 que es va celebrar a "El Camarín".[nota 13]
 
Paisatge d'Olot, 1926. Museu Victor Balaguer
  • A les mateixes Galeries Arenyes del Passeig de Gràcia, núm. 670, exposà el dia 19 de febrer del 1927 la seva producció anual, i pocs dies més tard és a Madrid al "Salón Nancy", on el 23 de març inaugura una exposició individual. Els 28 quadres que portà van ser rigorosament seleccionats (disset temes olotins, vuit del Priorat, dues marines de Llançà i una pintura de Lladó). La crítica el tractà molt bé.[nota 16] El pintor torna a Barcelona molt content i satisfet, i reprengué els seus contactes i relacions habituals.
  • El març de 1928 La Pinacoteca es veu forçada a traslladar-se al número 34 del Passeig de Gràcia, i l'artista que inaugurarà la nova sala serà Iu Pascual amb una exposició de trenta-vuit olis. Des d'aquell moment l'amistat amb el senyor Esmatjes, encarregat de la sala, serà sòlida i llarga. L'exposició fou un èxit comercial perquè l'artista va vendre més d'una vintena de quadres. La crítica, un cop més, es desfà en elogis a l'expert pintor. Com ja era habitual, per l'octubre Pascual participà en "El Saló de Tardor" que se celebrà a la Sala Parés[nota 17] i també al "Primer Saló de la Nova Revista", la selecció d'obra de la qual fos molt rigorosa, reduint els participants a dotze noms.
  • Pel març de 1931 Pascual va exposar a La Pinacoteca i la crítica va defensar-lo d'aquells que l'acusaven d'amanerament, d'uniformisme... com Josep Maria Junoy a "El Matí" remarcant "un evident progrés, per exemple, en la representació dels celatges, en els quals no trobem la monotonia espacial, una mica estereotipada d'abans". En aquesta exposició el pintor va mostrar unes teles pintades a Palamós.
  • Del 24 de febrer al 9 de març de 1934 celebra a Barcelona la seva exposició anual a La Pinacoteca amb vint teles, totes d'Olot. La crítica fou lleugerament polèmica i diversa.
  • L'any 1935, un cop més a La Pinacoteca i després d'aquesta exposició Iu Pascual, absort per les tasques d'organització de l'Escola Superior de Paisatge d'Olot deixarà de pintar amb la intensitat anterior. La pausa durarà gairebé cinc anys i per les circumstàncies que va viure durant aquesta etapa, canviarà la seva temàtica i el seu paisatge bucòlic només apareixerà puntualment a les seves teles.
  • L'any 1936 se celebra una exposició dels alumnes de l'Escola Superior de Paisatge d'Olot a la Casa de l'Ardiaca de Barcelona. El mateix any Iu Pascual exposa a La Pinacoteca una col·lecció de "monotips" que van ser jutjats contradictòriament pels crítics barcelonins.
  • El febrer de 1940 torna a penjar quadres a "La Pinacoteca", però aquesta exposició no va convèncer ni el públic ni la crítica. La temàtica era nova, ja no presentava el paisatge olotí sinó que mostraven carrers i places, teulats i terrats. L'exposició fou un fracàs i un crit d'alerta.
  • El febrer de 1941 torna a exposar a La Pinacoteca amb un èxit rotund de crítiques i vendes. Hi havia quadres del Priorat, però la majoria eren teles pintades a Sant Esteve d'en Bas. Els crítics ressaltaven el canvi de temàtica i el seu retorn als temes "olotins". Va vendre tres teles.
  • El febrer de 1943 a "La Pinacoteca" va presentar vint-i-cinc teles, totes de Sant Esteve d'en Bas. Se'n va dir que la guerra havia afectat tan profundament a l'artista que hi havia moments en què semblava que seria incapaç de tornar als seus paisatges, però que en aquesta exposició semblava recuperat.
 
Catàleg de l'exposició de les últimes obres de Iu Pascual.
  • L'exposició anual inaugurada el 27 de febrer de 1945 fou un èxit de crítica.[nota 18] El públic en canvi no va acompanyar i Pascual no va vendre ni una tela.
  • El 26 de gener de 1946 va obrir la seva exposició, i Albert del Castillo del "Diario de Barcelona" va fer notar que els seus paisatges no eren vistos, sinó sentits. "Maricel" el qualificava com "digne hereu de Vayreda". El 31 d'octubre d'aquest any el senyor Raimon Maragall, gerent de la Sala Parés de Barcelona, li envià una carta en què li adjuntava un catàleg de l'Exposició "Paisajes y Marinas" que s'inaugurà a Madrid el 6 de novembre, en la qual hi figurarien quatre teles de Pascual. L'Exposició va tenir lloc al "Salón Vilches" i juntament amb Iu Pascual exposaren Rafael Llimona, Mallol-Suazo, Javier Blanch i Josep Pujol.
  • El febrer de 1948 exposà a La Pinacoteca un seguit de teles amb temes d'Olot, Riudarenes i el Priorat. Els crítics feien sempre el mateix tipus de crítica a les seves teles.
  • Després de la seva mort, un grup d'amics van organitzar-li una exposició a "La Pinacoteca, que tindria lloc del 22 d'abril al 5 de maig, i amb aquest motiu editaren un ampli catàleg amb unes paraules que li feien homenatge escrites per Carles Capdevila. Aquesta exposició fou comentada amb gran elogi.
  • El gener de 1951 un grup d'amics exposaren obres d'en Iu Pascual a la Sala Parés.

Iu Pascual, mestre d'artistesModifica

L'Escola de Belles Arts d'Olot era on Pascual desplegava la major part de les seves activitats. Ell va tenir en tot moment un especial interès a donar a conèixer el treball dels seus alumnes, tant a Olot com a Barcelona. A la que va tenir lloc a Olot l'any 1921 acudí Marià Llavanera (qui ja començava a obrir-se pas a Barcelona), Josep Pujol (qualificat com a personalíssim), Vicenç Solé-Jorba, Pagès, Gratacós, Sau i Ramon Barnadas. Els dos primers aquell any participaren, juntament amb el seu mestre, a l'Exposició de Primavera de la ciutat comtal.[nota 19] Destaca alguns alumnes com Ramon Barnadas, Josep Pujol,[nota 20] Vicenç Solé-Jorba,[nota 21] Josep Bohigas i Marià Llavanera.[nota 22]

A banda de les exposicions anuals per les festes del Tura, que any rere any constituïen una mostra més selecta i amb major ressò públic, cal esmentar dues més que tingueren lloc fora d'Olot i a les quals l'aportació dels alumnes olotins va ser molt elogiada. La primera organitzada l'any 1928 pel "Casino Menestral de Figueres" per les fires de maig, que segons el catàleg era una exposició provincial de belles arts.

Iu Pascual i la músicaModifica

En la seva joventut, Iu Pascual, com a bon aficionat a la música, no deixà mai passar per alt cap concert que valgués la pena. L'autor mateix ho descriuria, temps després, amb aquestes paraules: "Durant els catorze anys que vaig viure a Barcelona no vaig deixar de concórrer a cap concert dels que es donaven al Kricboom, a l'Associació musical, a Música de Cámara, als Amics de la música i no cal dir que no vaig faltar mai a aplaudir a totes les orquestres i eminències estrangeres que s'aturaven a casa nostra"[3]. Això enriquia més encara la formació cultural de Iu Pascual.

Iu Pascual es va definir, confessant a Llorens Aritgas dient "Tinc més afició a la música que a la pintura. Potser hauria sigut millor músic que pintor...". Era aficionat a compondre sardanes, música que considerava l'única per al paisatge, i com a paisatgista prova de suggerir noves sensacions que amb la pintura no podia plasmar.

En la seva infantesa, Iu Pascual havia aprés nocions musicals amb Antoni Urgellés, en canvi la seva formació artística va ser purament autodidacta. Durant els anys vint va compondre una primera sardana anomenada Rosa d'Abril i a aquesta varen seguir d'altres fins aproximadament una desena. No podem precisar la seva cronologia exacta, ni tampoc quantes van ser exactament, però sí que se'n conserven algunes: vuit amb instrumentació per a cobla, tres per a piano i una darrera datada el 1941 amb el títol de Celístia, dedicada a Francesca Batallé, muller del seu gran amic i protector Lluís Rivera de Riudarenes. En aquestes obres es manifesta sempre la rebarveració del seu fogós temperament. Potser en La Menuda, Les Albes i l'Abril, que sabem que són de la seva maduresa - al voltant de 1933 - s'hi perfila amb més claredat una jovial harmonia que les fa especialment atractives.

La sardana Puigsacalm és una de les més conegudes, i d'aquesta i d'altres les cobles d'Olot, la Cobla de Barcelona i La Principal de la Bisbal van oferir nombroses audicions en el període de la República, i també en els darrers anys de la seva vida.

El caràcter espontani de les seves melodies, tant com la depurada realització pianística, és una determinant de les cançons que va compondre, endevinant-se sempre una certa influència dels autors als que admirava, sobretot Robert Schumann, Strauss i Juli Garreta.

El 1926 va escriure Cançó a la futilitat amorosa, l'Oblit, O tu qui portes una rosa, les tres sobre poemes de Josep Carner, i Les pomeres del Corb amb text de Josep Munteis. Varen seguir després Violes desembrals, La pageseta de Francesc Pujols i Cançó d'abril també de Josep Carner, igualment que L'amant aciençal i Destins que figuren amb dedicatòria a Mercè Plantada a la partitura. Ella va ser qui va donar les primeres audicions d'aquelles obres, repetint-les en algunes ocasions. Concretament, en un recital celebrat a Olot el 1931 amb el pianista Alexandre Vilalta incloent-les en el programa.

L'any 1933 va tenir lloc un memorable concert íntim a La Pinacoteca de Barcelona amb motiu de l'èxit d'una de les seves exposicions.

Iu Pascual va ser fundador i president des de 1922 fins a 1935 de l'Associació de Música d'Olot, en la qual el va succeir el seu braç dret en aquella entitat, Jaume Tenas, aconseguint l'actuació d'artistes importants del país i estrangers. A Barcelona va fer-se gran amic dels músics Francesc Costa, Mercè Plantada i Eduard Toldrà. Però Iu Pascual sempre admirà a Juli Garreta com a ningú. També va tenir amistat amb Amadeu Vives i Enric Morera.

Concursos, premis i reconeixementsModifica

 
Sopar d'homenatge a Iu Pascual a l'Hotel del Parc d'Olot, amb motiu de la concessió del Premi "Madona Bruna" del concurs "Montserrat vist pels artistes catalans". (Foto arxiu Dou)

A mitjans de març del 1931 la premsa comença a donar publicitat a les bases del concurs "Montserrat vist pels pintors catalans", l'admissió d'obres de la qual expiraria el 20 d'agost. Iu Pascual s'interessà per participar-hi i es traslladà prop de la històrica muntanya per triar un tema. Els primers mesos d'estiu els passà pintant a Montserrat, aconseguint unes set o vuit teles de la muntanya, i en acabar tornà a Olot. La visió de Iu Pascual fou la guanyadora del primer premi del concurs. El jurat - compost per Dom Celestí Gusi, Joaquim Folch i Torres (director dels Museus de Barcelona Manuel Trens (prevere Conservador del Museu Diocesà de Barcelona), els crítics Rafael Benet, Carles Capdevila, Màrius Gifreda, Josep Maria Junoy i Cèsar Martinell, secretari - va emetre el veredicte que concedia el premi a "Madona Bruna" dotat amb deu mil pessetes a Ivo Pascual. El 24 d'octubre el Monestir de Montserrat acollí la inauguració oficial de l'Exposició de pintures presentades al Concurs. El President de la Generalitat de Catalunya Francesc Macià va fer acte de presència, com també el reverend Pare Abat del monestir, les autoritats de Barcelona i Catalunya, moltes personalitats del món artístic i els artistes premiats. El premi "Madona Bruna" fou el més important que Pascual va aconseguir en tota la seva vida.

NotesModifica

  1. Segons Albert Virella, Ivo Pascual no era fill de Vilanova, sinó de la Geltrú. Cal fer la distinció donat que els nuclis de població eren diferents en aquell moment.
  2. Pascual el va conèixer feia uns catorze anys a Barcelona, en els ambients del Cercle Artístic de Sant Lluc, el grup "les Arts i els Artistes" i el grup del mestre Francesc Galí. Va ser l'home que el va portar per primer cop a Olot i li va obrir les portes de casa seva.
  3. Mallol acabaria confessant que el seu vertader mestre fou el paisatge olotí i que la llum dolça d'Olot li anava com anell al dit. "En canvi l'esclat de llum de la meva terra (Tarragona), aquell sol tan fort em fa mal d'ulls i he de cuitar a posar-me unes ulleres fumades i... ja la tenim armada!"
  4. Era una ànima d'artista. Fill de l'historiador Francesc Montsalvatge i Fosas, havia heretat del seu pare l'afecció a les lletres. Al arribar a Olot es va refer, però finalment morí el 26 de febrer del 1921.
  5. El professor Melcior Domenge (dibuix natural i decoració), el professor Ramon Calm i Closa (aritmètica i geometria pràctica), el professor Lluís Puigdemont Payàs (dibuix lineal), Martí Casadevall (escultura de talla i modelatge) i Devesa (dibuix lineal artístic i modelatge).
  6. A "El poble català" del 24 de febrer del 1906, Leandre Montagut parla dels seus xiprers recalcant que "són arbres vius, arrelats a la terra, i no fantasmes". Josep Maria Roviralta en la mateixa publicació el qualifica de "meritíssim" i parla d'una experiència que va tenir davant una pintura seva "les paraules se me'n van anar a preguntar qui era aquell artista, aquell Iu Pascual; volia conèixer ara, l'home, volia ésser amic d'ell. Fou aleshores quan, passejant me varen dir que aquell que, de temps recordava i saludava, era el pintor de les simplicitats, de les serenitats que varen complaure'm. I sense saludar a l'artista més efusivament i sense parlar-li de res, va ésser més fonda, més intensa aquella amistat, vaga amistat de ciutat".
  7. A "La Veu de Catalunya" del 26 de novembre del 1908 podem llegir la seva crítica en la qual declara al pintor "paisatgista exquisit de les penombres" i segueix: "No li doneu mai a pintar espectacles brutals de llum intensa perquè ell, evocador somiós de l'hora baixa i de les matinades primicials no sap pas harmonitzar les estridències del sol batent. És pintor dels capvespres luctuosos i de les hores emplujades que, tant el seu esperit sentimental com el seu pinzell traçut, saben dir coses delicades i imprevisibles". Segueix dient "Mai els crepuscles d'en Pascual tot i estant més a prop de la seva ànima han estat més a prop de la natura. Avui res hi trobareu d'aquella grisa difusió d'abans ni d'aquella manca de relleu que tenia per costum". I acaba amb aquestes paraules: "I heus aquí, com un pintor jovenívol i un dels més espirituals entre nosaltres, endinsant-se cada dia un tros en la descoberta dels secrets de l'ofici pot ésser ja considerat com un renovador de la nostra pintura de paisatge, sobre tot quan un s'oblida dels escenaris a ple sol i del quadre gran que ocupa el centre del cimaci a Can Parés". D'aquesta mateixa Exposició d'art es feren especial ressò en Josep Prous i Paés a "El Poble Català" i Rafael Marquina en "La Publicidad". En la revista "Emporium" del dia 17 de novembre també del 1908, el polèmic Torres i García publicava un article titulat "Els paisatges d'Iu Pascual" i deia: "ell ha educat el seu gust en els museus i ha estudiat en el camp, i per això les seves obres participen de la noblesa de les clàssiques, i de la vida i de la impressió directa". Francesc Sitjà i Pineda en la mateixa revista exclama: "Oh, poeta, poeta! Que Déu vulgui que, quan ja la teva barba d'or serà clara d'argent venerable de la vellesa, encara ni les teves mans ni la teva ànima tremolin". Com podem comprovar, Iu Pascual va entrar dins el món de l'art amb només vint-i-cinc anys, mantenint bones relacions amb els millors crítics, escriptors i pintors del moment.
  8. D'aquesta exposició en Raimon Casellas diu a "La Veu de Catalunya": "Heus aquí que el paisatgista ha il·luminat, ha inflamat de sobte les seves somnioses representacions apagades altre temps en el crepuscle. Un dia era pintor de misteris i penombres. Avui és pintor d'opulències i de llums. Un temps murmurava en veu baixa la mullena dels capvespres. I ara canta en sumptuoses estrofes, incendis del sol ponent". Roríguez Codolà a "La Vanguardia" remarca la major intensitat de les tintes, una execució més exigent i una varietat mai vista anteriorment en el pintor. Francesc Sitjà a "Revista de Catalunya" diu que és "grandemente sencillo". Feliu Elies diu que "des d'ara hi ha que comptar-lo entre els primers dels nostres pintors contemporanis". El "Diario de Barcelona" i "Las Notícias" feren notar també el canvi d'estil i progrés de Iu Pascual, però és Eugeni d'Ors qui millor el tracta en dedicar-li una glossa del seu cèlebre "Glossari" de "La Veu de Catalunya" titulada "Endevinar Museus". Iu fa un gir radical a la seva paleta, fa un canvi inundant de llum les seves teles. La crítica el va lloar, però encara no s'avia produït l'èxit definitiu del pintor, que arribaria dos anys més tard a Olot. Abans de marxar però, va organitzar el primer Saló de "Les Arts i els Artistes" i alhora va participar en una exposició de retrats i dibuixos que l'Ajuntament de Barcelona va obrir del 14 de maig al 10 de juliol del 1910. La mostra constituí un èxit sorollós dins la vida artística de Barcelona, i va omplir amb cròniques, fotografies i crítiques, moltes pàgines de les revistes il·lustrades de l'època. La Comissió organitzadora concedí a Iu Pascual un vot de gràcies segons ofici de data 25 d'octubre.
  9. Roman Jordi a "La Publicidad" diu: "entre los cuadros resaltan las obras de Llimona, Carles, Pascual i Galwey. Ya sabemos el valor de Ivo Pascual como paisajista. En sus telas es todo suave reposo. Se desprende de un paisaje, un ambiente de poesía". Durant molts anys els crítics posaran en relleu el sentiment poètic del pintor, l'emoció sensitiva del paisatge, que caracteritza la seva obra. Com deia Utrillo "Ivo Pascual veu en els arbres quelcom més que llenya".
  10. El catàleg porta un escrit de Francesc Pujols que defineix, un cop més, l'esperit de l'entitat: "aquesta Entitat no és una divisió motivada per desidències externes a l'amor als grans principis, ni es presenta com la unió dels millors contra els pitjors, sinó com l'agrupació dels únics que sacrifiquen tot lo del món per arribar a l'emoció pura". Folch i Torres diu d'en Iu Pascual "segueix essent el poeta pintor de sempre".
  11. La crítica comentà així l'obra de Pascual: "La seva aportació és molt forta. Aquest gran pintor ha produït impressió. Un mestre impressionista, no tan subtil com els impressionistes francesos, però més net". El novembre següent pren part a l'exposició de paisatges organitzada pel Cercle Artístic de Barcelona.
  12. la crítica de Francisco Pompei a la "Revista de Bellas Artes" diu: "Mucho nos agradan los paisajes de este artista, porque en ellos vemos lo que no es corriente en los paisajistas de España, y es un bello concepto decorativo en la composición y una entonación general de poesia muy halagadora y muy Corot que hace muy bien a sus paisajes". Aquest crític de Madrid, que no podia conèixer a fons l'obra de Pascual, ressalta dues coses que de sempre havia destacat la premsa catalana: La seva poesia i el seu corotisme. Ivo Pascual no va deixar mai de ser un poeta del paisatge, tot i que aquells anys ja comença a abandonar el seu corotisme.
  13. tenim la crítica apareguda a "En Patufet" del 12 d'abril, d'un crític anònim que diu: "En Pascual és un dels nostres bons pintors... Però el que té més valor dels quadros que pinta en Pascual és que són més bells que l'original; és dir que les pintures dels paisatges per exemple, ens atreuen més l'atenció, ens interessen més i ens emocionen més que els mateixos paisatges de debò."
  14. Va merèixer un article de Josep Maria de Sagarra, publicat a "La Publicidad" el 8 de març que deia "avui dia una tela d'en Pascual és una de les coses més sòlides i més honrades que podem presentar els catalans arreu del món... Si hi ha a Catalunya artistes capacitats per produir el miracle, un d'ells serà el pintor Pascual".
  15. Folch i Torres diu "Saludem en Iu Pascual, un mestre del paisatge català, un altre clàssic que, darrere d'un Rigalt, Martí i Slsina, Vayreda i Galwey, i amb alguns altres mestres joves, fan la nostra gloriosa tradició".
  16. "El Imparcial" deia que en l'important grup de paisatgistes catalans, Ivo Pascual no era un de tants sinó que s'ha de comptar entre els millors. La resultant de totes les mestries pictòriques de Iu Pascual es resumeixen en una paraula: poesia.
  17. Sala que des del 1925 era dirigida pels germans Maragall.
  18. Albert del Castillo al "Diario de Barcelona" deia que aquella era una de les millors exposicions de la seva vida i que s'havia alliberat de certs desviaments d'infantilisme interpretatiu en els quals havia caigut en els darrers anys.
  19. Aquestes activitats les recull Iu Pascual a les "Memòries" que envia anualment, com a director de l'Escola, a la Diputació de Girona. En la corresponent al curs 1921-22 diu "Gran importància han tingut les dues exposicions celebrades per alumnes d'aquesta Escola de Belles Arts durant el curs transcorregut. Els resultats de les dues primeres exposicions no han pogut ser més satisfactòries, ja que, de tots els alumnes que han exposat sense excepció, n'ha fet grans elogis la premsa de Barcelona i tots han venut alguns dels seus treballs de pintura de paisatge"
  20. Alumne que pràcticament des dels deu anys vivia l'ambient de l'Escola, participant en les tertúlies dels Vayreda, Mallol, Galwey, Carles... En una entrevista a la revista "Gra de Fajol" del juny de 1980 ressalta l'interés de Pascual per relacionar els artistes olotins amb els de fora.
  21. Iu Pascual va ser qui el va introduir a "El Camarín" de Barcelona on va fer la seva primera exposició important. Després va entrar a la Sala Parés. Era un alumne modèlic i va tenir la sort de que el 1925 el seu mestre se l'emportà a Cornudella a pintar.
  22. Al ser el més gran dels quatre deixebles, també va ser el primer a obrir-se camí. La seva obra fou força escassa. En les seves pintures no hi havia cap sentimentalisme ni cap anècdota.

ReferènciesModifica

  1. «La Vanguardia» (en castellà), 02-08-1949. [Consulta: 29 juliol 2014].
  2. Cañellas, 1999, p. 210.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 Cuéllar i Bassols; Montsalvatge, 1983.
  4. "Olot en les Arts i les Lletres" pàgs 319 - 321

BibliografiaModifica

  • Alcántara Gusart, M. «Els paisatges de l'Ivo Pasqual». Gaseta de les arts [Barcelona], núm. 6 (2a època), 1929, p. 43 [Consulta: 13 gener 2013].
  • BOSCH, J.F. El Sentimiento lírico en la pintura de Ivo Pascual.Año artístico barcelonés itinerario de las exposiciones : temporada 1941-1942 Barcelona : Europa, [1942?] P. 189.
  • Cañellas, Sílvia. «El taller de vidrieres dels Rigalt». A: L'Abadia de Montserrat. Miscel·lània en homenatge a Joan Ainaud de Lasarte, 1999. ISBN 8478269703. 
  • CORTÉS, J. H. Anglada Camarasa, Luis Montané, Ivo Pascual, Jose Puigdengolas y Ernesto Santasusagna : Cinco pintores en la "Pinacoteca". Destino política de unidad Barcelona : Destino, [1937]-1985 0011-9563 Núm. 608 (2 abr. 1949), p. 16.
  • Cortés, Juan «En la muerte de Ivo Pascual» (en castellà). Destino, núm. 626, 06-08-1949, pàg. 15 [Consulta: 7 gener 2013].
  • Cuéllar i Bassols, Alexandre; Montsalvatge, Xavier. El pintor Ivo Pascual: biografía íntima (en castellà). Olot: Dalmau Carles, Plc, 1983. ISBN 978-84-7216-040-8. 
  • Folch i Torres, Joaquim «Paisatges d'en Iu Pascual a Can Parés». Veu de Catalunya Pàgina artística, núm. 333, 01-05-1916, pàg. 4 [Consulta: 7 gener 2013].
  • GIFREDA, MÀRIUS. Les Arts i els artistes. Exposició col·lectiva a La Pinacoteca, Barcelona. Mirador setmanari de literatura, art i política Barcelona : [s.n.], 1929-1937 Any 4, núm. 170 (5 maig 1932), p. 5
  • Llorens i Artigas, Josep «Exposicions Sala Parés, Barcelona». Veu de Catalunya Pàgina artística, núm. 333, 19-02-1918, pàg. 10 [Consulta: 7 gener 2013].
  • PUIG ROVIRA, FRANCESC XAVIER. La pintura en Vilanova. Artes plásticas Barcelona : Artes Plásticas, 1975- Núm. 55 (1983), p. 20-27.
  • Soldevila, Carles «Homenatge a Iu Pascual : exposició pòstuma organitzada pels seus amics : La Pinacoteca, Barcelona, del 22 d'abril al 5 de maig de 1950». Falta indicar la publicació [Barcelona], 1950 [Consulta: 6 gener 2013].
  • TEIXIDOR, JOAN. En el taller de los artistas : con Ivo Pascual. Destino política de unidad Barcelona : Destino, 1937-1985 0011-9563 Núm. 176 (30 nov. 1940), p. 11.
  • Torres García, Joaquim «Notas sobre arte : exposición Ivo Pascual : en el Fayans Català». La Cataluña, revista semanal. J. Vives, impr. [Barcelona], Núm. 228, 17 febr. 1912, p. 95-96 [Consulta: 6 gener 2013].
  • Ivo Pascual a Olot. El Camarín: núm. 528 (19 febr. 1921); núm. 529 (4 març 1921). Galeria Areñas: (12 març 1924), p. 4
  • Ivo Pascual. Exposicions Sala Reig, Barcelona. Revista de bellas artes Madrid : [s.n.], 1921-1923 Any 2, núm. 6 (abr. 1922), p. 22
  • Los Directores de la Escuela de Bellas Artes de Olot. Revista de Gerona 1955 Gerona : Diputación Provincial, 1955-1976 0482-5675 Any 11, núm. 32 (3r trim. 1965), p. 75-77
  • Directors de l'Escola : obres i etapes : Escola de Belles Arts [d'Olot] 1783-1983 : [exposición], Olot, Museu Comarcal de la Garrotxa. Catàleg de l'exposició, Olot : l'Ajuntament, 1983.
  • Redacció «Les Darreres obres d'Iu Pascual». Gaseta de les arts [Barcelona], núm. 44, 1926, p. 3 [Consulta: 13 gener 2013].
  • Redacció «L'exposició d'Iu Pascual». Gaseta de les arts [Barcelona], núm. 69, 1927, p. 3-4 [Consulta: 13 gener 2013].

Enllaços externsModifica