Sit cellablanc
El sit cellablanc[1] (Spizella passerina) és una espècie d'ocell passeriforme de la família dels passerèl·lids. És una espècie del Nou Món, parcialment migratòria, que es distribueix a Amèrica del Nord i Central.
Spizella passerina  | |
|---|---|
 Adult amb plomatge reproductiu | |
| Enregistrament | |
| |
| Estat de conservació | |
 | |
| Risc mínim | |
| UICN | 22721162 |
| Taxonomia | |
| Superregne | Holozoa |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Aves |
| Ordre | Passeriformes |
| Família | Passerellidae |
| Gènere | Spizella |
| Espècie | Spizella passerina (Bechst., 1798) |
| Nomenclatura | |
| Sinònims | Spizella socialis
|
| Protònim | Fringilla passerina |
| Distribució | |
 Zona de nidificació Zona de migració Zona d'hivernació Resident | |
.svg){kind=icon}
Descripció
modificaEls adults són grisos per sota i d'un color taronja rovell per sobre. Els adults en època de reproducció tenen el pili vermellós, un supercili gairebé blanc i una línia transocular negra (que passa per l'ull). La resta de l'any estan menys marcats, amb un pili marró, una cella fosca i una línia d'ulls fosca.
El jove sit cellablanc té unes vetes prominents a la part de sota. Igual que els adults no reproductors, mostren una línia d'ulls fosca, que s'estén tant per davant com per darrere de l'ull. El pili marronós i la cella fosca són variables però generalment fosques en els joves.
Mesura entre 12-15 cm, pesa 11-17 g i l'amplada alar es de 21 cm.[2]
Taxonomia
modificaEl sit cellablanc varia en la seva extensa distribució nord-americana. Hi ha una variació geogràfica menor en l'aparença i hi ha una variació geogràfica important en el comportament. Els ornitòlegs solen dividir el sit cellablanc en dos grans grups: el sit cellablanc oriental i el sit cellablanc occidental. Tanmateix, hi ha una variació addicional de plomatge i comportament dins del grup occidental.
El sit cellablanc forma part de la família Passerellidae i no està estretament relacionat amb els pardals del Vell Món de la família Passeridae.[3]
Es reconeixen cinc subespècies:[4]
- S. p. arizonae (Coues, 1872) - des d'Alaska fins al nord-oest de Mèxic.
- S. p. atremaea (Moore, 1937) - oest de Mèxic.
- S. p. mexicana (Nelson, 1899) - centre i sud de Mèxic i nord-oest de Guatemala.
- S. p. passerina (Bechstein, 1798) - sud-est de Canada al centre i est d'USA.
- S. p. pinetorum (Salvin, 1863) - nord-est de Guatemala i Belize al nord-est de Nicaragua.
Cria
modificaEls sits cellablanc comencen a arribar als llocs de cria des del març (a les zones més meridionals, com Texas) fins a mitjans de maig (al sud d'Alberta i al nord d'Ontario). La femella arriba entre una o dues setmanes després i el mascle comença a cantar poc després per trobar i cortejar una parella.[5] Després de la formació de la parella, comença la nidificació (en un termini d'unes dues setmanes després de l'arribada de la femella). En general, l'època de reproducció és de març a aproximadament agost.[6]
El sit cellablanc es reprodueix en clarianes de bosc oberts i herbosos[5] i camps d'herba arbustiva.[6] El niu es troba normalment sobre terra, però per sota de 6 metres d'alçada[5] i aproximadament 1 metre de mitjana[7] en un arbre (normalment una conífera, especialment aquelles que són joves, baixes i gruixudes) o mata. El niu en si és construït per la femella[5] en uns quatre dies.[7] Consisteix en una plataforma solta d'herba i arrels i una tassa interior oberta de fibra vegetal i pèl d'animals.[6]
El sit cellablanc pon en una niuada de dos a set ous de color blau pàl·lid a blanc amb marques negres, marrons o morades. Fan uns 17 per 12 mil·límetres i incubats per la femella durant 10 a 15 dies.[6] Sovint, el sit cellablanc pateix el parasitisme de posta per part del vaquer capbrú i normalment aquest fet provoca que el niu sigui abandonat.[5]
Alimentació
modifica
El sit cellablanc s'alimenta de llavors durant tot l'any, encara que els insectes formen la major part de la dieta durant l'època de reproducció. De vegades també s'alimenten d'aranyes. Les llavors de xicoia són importants durant la primavera així com les de fajol bord, morró de canari, blet blanc i les de les espècies Melilotus, Civada i altres.[5]
Al llarg de l'any, s'alimenten a terra[8] en zones cobertes,[9] sovint prop de les vores dels camps.[5] No defugen alimentar-se de menjadores per a ocells.
Referències
modifica- ↑ «Sit cellablanc». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia. Rev. 20/01/2023(català)
- ↑ «Chipping Sparrow Identification, All About Birds» (en anglès). Cornell Lab of Ornithology. [Consulta: 19 març 2023].
- ↑ Allende, Luis M.; Rubio, Isabel; Ruíz-del-Valle, Valentin; Guillén, Jesus; Martínez-Laso, Jorge «The Old World Sparrows (Genus Passer) Phylogeography and Their Relative Abundance of Nuclear mtDNA Pseudogenes» (en anglès). Journal of Molecular Evolution, 53, 2, 8-2001, pàg. 144–154. DOI: 10.1007/s002390010202. ISSN: 0022-2844.
- ↑ Gill, Frank; Donsker, David. «New World sparrows, bush tanagers» (en anglès). IOC World Bird List v13.1. [Consulta: 19 març 2023].
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 Rising, J.; del Hoyo, Josep; Elliott, Andrew; Sargatal, Jordi; Christie, David A.; de Juana, Eduardo «Chipping Sparrow (Spizella passerina), version 1.0» (en anglès). Handbook of the Birds of the World Alive. Lynx Edicions [Barcelona, Spain], 2018. DOI: 10.2173/bow.chispa.01.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 Hauber, Mark E. The book of eggs : a lifesize guide to the eggs of six hundred of the world's bird species (en anglès). Chicago: University of Chicago Press, 2014, p. 581. ISBN 978-0-226-05778-1.
- ↑ 7,0 7,1 Reynolds, John D; Knapton, Richard W. «Nest-Site Selection and Breeding Biology of the Chipping Sparrow | Searchable Ornithological Research Archive» (en anglès) p. 488-493. Wilson Bulletin, vol.3 (Juliol-setembre 1984). [Consulta: 19 març 2023].
- ↑ Allaire, Pierre N.; Fisher, Charles D. «Feeding Ecology of Three Resident Sympatric Sparrows in Eastern Texas». The Auk, 92, 2, 4-1975, pàg. 260–269. DOI: 10.2307/4084555.
- ↑ Lima, Steven L.; Valone, Thomas J. «Predators and avian community organization: an experiment in a semi-desert grassland» (en anglès). Oecologia, 86, 1, 3-1991, pàg. 105–112. DOI: 10.1007/BF00317396. ISSN: 0029-8549.
