Viquipèdia

Sukhoi Su-35

El Sukhoi Su-35 (rus: Сухой Су-35; denominació OTAN: Flanker-E) és la designació de dos derivats millorats del caça de defensa aèria Su-27. Són avions monoplaça, bireactors i supermaniobrables, dissenyats per l'Oficina de Disseny Sukhoi i construïts per la planta d'aeronaus de Komsomolsk-on-Amur.

Infotaula d'aeronauSukhoi Su-35
TipusSukhoi Su-27, caçabombarder i avió de combat multi-rol terrestre Modifica el valor a Wikidata
FabricantSukhoi i Komsomolsk-on-Amur Aircraft Production Association (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
EstatUnió Soviètica Modifica el valor a Wikidata
Dissenyat perMikhail Simonov (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Basat enSukhoi Su-27 Modifica el valor a Wikidata
Primer vol19 febrer 2008 Modifica el valor a Wikidata
Dimensions5,9 (alçària) × 21,9 (longitud) m
Sostre de vol18.000 metres Modifica el valor a Wikidata
En servei12 febrer 2014 Modifica el valor a Wikidata –
Operador/s
   Força Aèria russa
   Forces Aeroespacials Russes
   Força Aèria de l'Exèrcit Popular d'Alliberament Modifica el valor a Wikidata
PropulsorSaturn AL-31 Modifica el valor a Wikidata

L'avió va ser desenvolupat originalment per la Unió Soviètica a partir del Su-27 i es coneixia com a Su-27M. Incorporava canards i un radar multifunció que li donava capacitats multifunció. El primer prototip va fer el seu vol inaugural el juny de 1988. Després de la dissolució de la Unió Soviètica, Sukhoi el va redesignar com a Su-35 per atreure comandes d'exportació. Es van produir catorze avions i es van utilitzar per a proves i demostracions; una unitat tenia motors d'empenta vectorial i al seu torn va ser redesignat com a Su-37. A finals de la dècada del 1990 també es va construir un únic avió de formació de dos seients Su-35UB que s'assemblava a la família Su-30MK.

El 2003, Sukhoi es va embarcar en una segona modernització del Su-27 per servir com a avió provisional a l'espera del desenvolupament del programa Sukhoi PAK FA (Su-57). També conegut com a Su-35, aquesta versió té una cabina redissenyada i un sistema de control d'armes i compta amb motors d'empenta vectorial en lloc dels canards. L'avió va fer el seu primer vol el febrer de 2008. Tot i que va ser dissenyat per a l'exportació, la Força Aèria Russa es va convertir en el client de llançament el 2009, amb la versió de producció designada com a Su-35S. La Força Aèria de l'Exèrcit Popular d'Alliberament de la Xina també ha fet comandes.

Disseny i desenvolupament modifica

Actualització del Su-27 modifica

 
Un Su-35 el 2007

A principis de la dècada del 1980, quan el Su-27 va entrar en servei a la Força Aèria Soviètica, Sukhoi buscava el desenvolupament de la futura variant. Originalment designat com a "Su-27M" i conegut internament com a "T10-M", tindria molta més maniobrabilitat i millors sistemes d'aviònica en comparació amb el millor avió de caça de l'època, el Su-27.[1]També podria portar una major gamma d'armament per millorar la seva capacitat com a plataforma d'atac aire-terra.[2]

La variant millorada va començar a desenvolupar-se a principis dels anys vuitanta,[3] amb una sèrie de canvis en l'aerodinàmica, l'aviònica, els motors, els mètodes de construcció, així com l'augment de la capacitat de càrrega útil. Es van utilitzar materials compostos i un aliatge d'alumini-liti (Al-Li) d'alta resistència per reduir el pes i augmentar el volum intern de combustible.[4] Una de les característiques distintives inicials d'aquest projecte era el disseny dels canards, que milloraven el flux d'aire sobre les ales, eliminaven el fimbrament[5]i permetien que l'avió pogués volar en angles d'atac molt elevats. Aquests canards estan controlats per un nou sistema de control de vol digital fly-by-wire.[1] L'avió té dos motors turbofan Luylka AL-31FM(AL-35F), més grans, més fiables i amb una empenyiment de 130 kN (28.200 lbf), molt més potents que els que es troben al Su-27.[1]

Tenia un nou sistema de control de tir, a més d'un sistema de radar Doppler N011, que pot seguir fins a 15 avions en vol i guiar sis míssils simultàniament.[6] A la cua, al fibló, té un radar Phazotron N-012 per detectar qualsevol amenaça darrere de l'avió.[4] L'avió pot portar una varietat de bombes (incloent bombes de napalm, no guiades i de dispersió, així com míssils aire-aire i aire-terra; a més de dues pilones aeronàutiques addicionals).[6] La cabina es va modernitzar, i fou equipada amb una pantalla multifunció (MFD) d'LCD a color, més un seient projectable K-36DM inclinat a 30° per millorar la tolerància a la força g del pilot.[6] L'abast de l'avió es va incrementar fins als 4.000 km mitjançant una major capacitat per a combustible;[7] i amb la incorporació d′una sonda per a abastament en vol, l′abast pot ser ampliat encara més. L'avió es caracteritza per tenir doble roda al tren davanter —per suportar una major càrrega útil— i uns estabilitzadors verticals més grans amb puntes rectes de fibra de carboni.[4][8][9]

Proves i exhibicions modifica

El primer prototip del Su-27M (T-10S-70) va volar per primera vegada el 28 de juny de 1988 pilotat pel pilot de proves de Sukhoi Oleg Tsoi.[6][10] Aquest prototip difereix lleugerament d'unitats posteriors en què manté els estabilitzadors verticals estàndard del Su-27; no té un sistema de control de tir; va ser pintat amb un disseny de camuflatge de tres tons de gris/blau, a més d'altres diferències menors.[6] Amb la designació T10M-1 fins a T10M-10, els primers deu prototips van ser fabricats per la KnAAPO conjuntament amb Sukhoi (l'estructura militar-industrial soviètica estava separada pel que fa al disseny i construcció d'avions).[6] Es diferenciaven lleugerament dels quatre Su-27 convertits i dels altres construïts.[11][12] El segon prototip va iniciar les proves en vol el gener de 1989, mentre que el tercer ho va fer a mitjan 1992.[6][13]Aquests tenien canards i un nou sistema de control de vol.[4]

El 1990 el primer prototip fou exhibit als principals càrrecs del Ministeri de Defensa de la Unió Soviètica a la Base Aèria de Kubinka, a l'óblast de Moscou.[6] El primer vol de demostració aèria va tenir lloc el 13 de febrer de 1992, davant dels líders de la CEI a Matxulisxi, vóblast de Minsk, Belarús, abans de fer la seva aparició pública el mateix any a la Fira Aeronàutica Internacional de Farnborough.[6][14] El tercer prototip, el T10M-3, va aparèixer a la Fira Aeronàutica de Dubai el 1993, moment en què Sukhoi havia redesignat el caça amb el sobrenom de "Su-35".[11][15] El T-10M-3 va realitzar una exhibició d'acrobàcia aèria, i va demostrar les seves capacitats per al dogfight, inclosa la maniobra de la cobra de Pugatxov, a possibles clients d'exportació. El mateix Pugatxov va pilotar el prototip en un combat simulat amb un Su-30MK.[11] El Su-35 va ser presentat en nombrosos festivals aeris en els anys següents, incloent el Saló Internacional de l'Aviació i l'Espai (MAKS) de Moscou en 1993 i 1995 i l'Exhibició Aeroespacial Internacional (ILA) de Berlín el 1994.[11] A més de les conversions de Su-27, el 1996 es van completar tres Su-35 i van ser lliurats a la Força Aèria Russa per a ser provats.[16]

 
Únic Su-35UB (Bort 801), biplaça, per a entrenament,[17]en vol conjunt amb un altre demostrador de Sukhoi, el Sukhoi Su-47.

Al llarg del programa de proves del Su-35, es va descobrir que no es podien utilitzar els controls actius durant maniobres com la cobra de Pugatxov i la Tailslide. L'onzè Su-27M (T10M-11) va ser construït per KnAAPO i lliurat el 1995 per a la instal·lació de sistemes d'empenyiment vectorial únics. El resultat va ser el demostrador de tecnologia Su-37, que va fer el seu primer vol l'abril de 1996.[18][19] Un segon Su-35 va ser modificat en un Su-37 a finals dels anys noranta.[20]L'any 2001, els motors AL-31F tenien l'addició de pics de flux, controls de fly-by-wire actualitzats, així com millors sistemes a la cabina que es van aplicar al Su-37 per a proves.[17]

En total, van ser construïts 15 avions Su-35 (Su-27M) amb capacitat per volar, incloent un prototip biplaça Su-35UB, juntament amb dues unitats de proves estàtiques.[21][22] El Su-35UB es va modificar amb dos motors AL-31FP amb empenyiment vectorial, i feu el seu vol inaugural el 7 d'agost de 2000. Es va exhibir a Corea del Sud durant el concurs FX per a l'actualització de caces, i es va provar la seva aviònica.[23] El Su-35 original mai va entrar en producció en sèrie a causa de la falta de finançament,[16]i la Força Aèria Russa va continuar usant la seva flota de caces Su-27 com a base. No obstant això, el control automàtic dels canards del Su-35 i els motors amb toveres orientables del Su-37 amb alguns canvis van ser aplicats en la versió d'exportació Sukhoi Su-30MKI per a la Força Aèria Índia.[24] Un dels Su-35, el T10M-10, va servir com a base de proves per al motor Saturn 117 (AL-41F1), que s'utilitzarà en el caça Sukhoi PAK FA de cinquena generació.[25]

Variants modifica

Su-27M/Su-35 
Caça monoplaça.
Su-35UB 
Versió d'entrenament de dues places. Té estabilitzadors verticals més alts i un fuselatge davanter més llarg similar al Sukhoi Su-30.
Su-35BM 
Caça d'un sol seient amb aviònica actualitzada i diverses modificacions de l'estructura. Su-35BM és un nom informal.[26][27]
Su-37 
Caça experimental amb empenyiment vectorial.
Su-35S 
Designació de la versió de producció del Su-35BM de la Força Aèria Russa.[26][27]

Operadors modifica

 
Su-35BM al MAKS-2009.
  Rússia
  Xina
  Egipte

Especificacions (Su-35BM) modifica

Dades de KNAAPO,[44][45] Gordon i Davidson[46]exhibició del Su-35 al MAKS2007,[47]aviapedia.com,[48]milavia.net[49]GlobalSecurity.org[50]MilitaryFactory.com[51] CombatAircraft.com[52]FullAfterBurner.weebly.com[53]

Característiques generals

  • Tripulació: 1 pilot
  • Longitud: 21,9 m
  • Envergadura: 15,3 m
  • Alçada: 5,9 m
  • Pes buit: 19000 kg.[54]
  • Pes carregat: 23.430 kg
  • Pes màxim d'enlairament: 34.500 kg
  • Motor: 2× Turboventilador Saturn AL-41F1S
  • Capacitat de combustible: 11.500 kg interna

Rendiment

  • Velocitat màxima: 2400 km/h
  • Velocitat de creuer: 1,170 km/h
  • Abast: 3,600 km
  • Radi de combat: 1,600 km
  • Abast en trasllat: 4,500 km amb 2 dipòsits de combustible externs
  • Sostre de servei: 18.000 m
  • Ràtio d'ascens: 280 m/s
  • Impuls/pes: 1,13 amb un 50% de combustible. 0,92 amb combustible intern ple

Armament

  • 1 × canó automàtic Griazev-Xipunov GSh-30-1 intern de 30 mm amb 150 rondes
  • Coet aire-terra S-25

    • Bombes

    Vegeu també modifica

    Referències modifica

    1. ↑ 1,0 1,1 1,2 Gordon 1999, p. 61.
    2. ↑ Williams, 2002, p. 118.
    3. ↑ Eden, 2004, p. 468.
    4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 Williams, 2002, p. 119.
    5. ↑ Moviment vibratori persistent que pot produir-se a segons quines parts d'una aeronau com a conseqüència d'una intersecció de forces elàstiques, aerodinàmiques i d'inèrcia. Vegeu també aeroelasticitat.
    6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 6,6 6,7 6,8 Gordon 1999, p. 62.
    7. ↑ Gordon 1999, p. 148.
    8. ↑ Gordon i Davison, 2006, p. 29–33.
    9. ↑ Gordon 1999, p. 61-62.
    10. ↑ Wilson, 2000, p. 132.
    11. ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 Gordon 1999, p. 63.
    12. ↑ Gordon i Davison, 2006, p. 30-31.
    13. ↑ Fomin, 2007, p. 48.
    14. ↑ Gordon i Davison, 2006, p. 31.
    15. ↑ Eden, 2004, p. 469.
    16. ↑ 16,0 16,1 Gordon i Davison, 2006, p. 33.
    17. ↑ 17,0 17,1 Fomin, 2007, p. 49.
    18. ↑ Gordon 1999, p. 63-66.
    19. ↑ Barrie, 1995, p. 6.
    20. ↑ Gordon i Davison, 2006, p. 34–37.
    21. ↑ Hillebrand, Niels. «Sukhoi Su-27M (Su-35) Super Flanker» (en anglès). Milavia.net, 12-04-2009. Arxivat de l'original el 2009-08-02. [Consulta: 14 setembre 2009].
    22. ↑ «Су-35 / Су-35С – FLANKER-E» (en rus). Military Russia, desembre 2012. [Consulta: 8 desembre 2012].
    23. ↑ Gordon, 2007, p. 172–173.
    24. ↑ Gordon i Davison, 2006, p. 44-45.
    25. ↑ Gordon, 2007, p. 173.
    26. ↑ 26,0 26,1 «Sukhoi signs record $2.5 bln deal with Russian defense ministry» (en anglès). RiaNovosti, 18-08-2009. Arxivat de l'original el 2009-08-22. [Consulta: 25 maig 2022].
    27. ↑ 27,0 27,1 Trimble, Stephen. «Russia signs $2.5 billion deal for 64 Sukhoi fighters» (en anglès). Flightglobal.com, 20-08-2009.
    28. ↑ «Почему ВВС России в 2019 году получили мало новой техники?» (en rus). regnum.ru, 20-01-2020. [Consulta: 26 juny 2021].
    29. ↑ «Russian Defense Ministry receives last three Su-35S fighters under 5-year contract» (en anglès). TASS, 25-11-2020. [Consulta: 26 juny 2021].
    30. ↑ «Поставки самолётов в Вооружённые Силы России в 2021 году. Часть 1.» (en rus). soldat.ru.
    31. ↑ Pyadushkin, Maxim. «Russia Places New Order For 50 Su-35S Fighters» (en anglès). Aviation Week, 12-01-2016. Arxivat de l'original el 11 d'agost 2017. [Consulta: 29 juliol 2017].
    32. ↑ «Russian Defense Ministry, Rostec sign contracts for new military hardware worth over 300 bln rubles» (en anglès). interfax.com, 25-08-2020. [Consulta: 26 juny 2021].
    33. ↑ «Минфин и "Роскосмос" вступили в публичные препирательства о сокращении расходов» (en rus). vedomosoti.ru, 26-08-2020. [Consulta: 26 juny 2021].
    34. ↑ Fomin, 2014, p. 37.
    35. ↑ «Pilots of the Eastern MD performed aerobatics over the Bay of Ayax in Vladivistok» (en anglès). Ministeri de Defensa de Rússia, 05-09-2017. Arxivat de l'original el 6 de setembre 2017. [Consulta: 6 setembre 2017].
    36. ↑ «Air regiment in central Russia rearmed with latest Su-35 fighter jets» (en anglès). TASS, 31-07-2019. [Consulta: 3 agost 2019].
    37. ↑ «Три многоцелевых истребителя Су-35 поступили в авиаполк ЗВО в Тверской области» (en rus). armstrade.org, 17-10-2019. [Consulta: 11 novembre 2019].
    38. ↑ «Russia increases operational jets in Syria after US missile strike [+ Photos]» (en anglès). Al-Masdar News, 30-04-2018. Arxivat de l'original el 2 de maig 2018. [Consulta: 1r maig 2018].
    39. ↑ «Russia Completes Delivery of 24 Su-35 Fighter Jets to China». The Diplomat, 17 d’abril 2019. [Consulta: 23 febrer 2020]. China: 24
    40. ↑ Karnozov, Vladimir. «China Accepts Last Batch of Su-35s, Test Fires S-400» (en anglès). AIN Online, 27-12-2018. Arxivat de l'original el 21 de febrer 2019. [Consulta: 21 febrer 2019].
    41. ↑ «Egypt to receive 24 "Su-35" fighters by end of 2023-2024». dailynewsegypt.com, 20-05-2020. [Consulta: 26 juny 2021].
    42. ↑ «Egyptian Air Force already received 17 Su-35 fighter jets». airrecognition.com, 21-06-2021. [Consulta: 26 juny 2021].
    43. ↑ «World Air Forces 2021» (en anglès). Flight Global. [Consulta: 15 febrer 2021].
    44. ↑ «Sukhoi Su-35». KNAAPO. Arxivat de l'original el 16 de gener de 2007.
    45. ↑ «The Su-35 Fighter booklet». KNAAPO. Arxivat de l'original el 27 de març de 2014.
    46. ↑ Gordon i Davison, 2006, p. 92, 97.
    47. ↑ «Sukhoi Su-35 on MAKS 2007 data board». Aviapedia.com.
    48. ↑ «Su-35BM/T-10BM The last Flanker». Aviapedia.com, 27 d’abril 2007.
    49. ↑ «Sukhoi Su-35 4++ Generation Flanker specifications». Milavia.net, 29 d’agost 2008.
    50. ↑ «Su-35 Flanker E». GlobalSecurity.org, 11-03-2017.
    51. ↑ «Sukhoi Su-35 (Flanker-E / Super Flanker». MilitaryFactory.com, 05-03-2018.
    52. ↑ «Sukhoi Su-35 Flanker-E». CombatAircraft.com, 2014.
    53. ↑ «Sukhoi Su-35 The Super Flanker». Full Afterburner.weebly.com, 08-08-2017.
    54. ↑ Butowski, 2019, p. 38.
    55. ↑ «Russian Air-To-Air Missile Tests Signal Potential New Capabilities for Flanker and Felon», 05-10-2020.
    56. ↑ «Sukhoi begins flight testing of Su-35S variant» (en anglès). Defenceweb.co.za, 06-05-2011. Arxivat de l'original el 30 d'agost 2017. [Consulta: 30 agost 2017].

    Bibliografia modifica

    A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sukhoi Su-35
    Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Sukhoi_Su-35&oldid=33375398»