Torres del Bisbe
Torres del Bisbe és una entitat de població que pertany actualment al municipi de Graus. Va tenir ajuntament propi fins a l'any 1974.[1]
| ||||
| Tipus | entitat singular de població  | |||
|---|---|---|---|---|
| Localització | ||||
| ||||
| Estat | Espanya | |||
| Comunitat autònoma | Aragó | |||
| Província | província d'Osca | |||
| Municipi | Graus | |||
| Geografia | ||||
| Part de | ||||
| Superfície | 32 km² | |||
| Altitud | 542 m | |||
.jpeg)
El nom Torres dataria de l'època romana i referiria a una torre de vigilància a la carretera entre Astorga i Tarragona. Del segle VIII al segle xi, durant tres-cents anys hi ha hagut una presència arab important. Uns topònims indiquen l'existència d'una muralla avui desapareguda (Foramuro = fora de les muralles); les “portaleses” de Mariano, de Burrel i del Portal. És quasi segur que Ramir I d'Aragó va conquerir el poble el 1063.[2] Amb el nom de Torres de l'Abat de Sant Victorià estava sota la jurisdicció de l'abadia de Sant Victorià d'Assan.[1] El nom actual data del 1571, quan passà del bisbat de Lleida al Bisbat de Barbastre i el bisbe nou va instal·lar-hi la seva residència d'estiu. L'església romànica està dedicada a l'ascensió. Hi ha unes ermites interessants: la de Santa Anna, la de les Ventoses i la de Suferri.[3] Al segle xix el poble va conèixer una certa industrialització amb set fàbriques d'aiguardent i una sederia.[4] Durant la Guerra Civil Espanyola es trobava al camp republicà. Sota el franquisme i el desarrolisme va conèixer un èxode rural, principalment vers Catalunya. Més recentment, moltes cases antigues abandonades tornen a ser restaurades com a residència estiueig.
Torres del Bisbe està rodejat d'altres pobles petits: Jusseu i Aguinaliu al sud, Aler a l'est, Pueio de Marguillén[5] a l'oest i el poble abandonat de Castarllenes al nord. El poble es troba sobre el barranc Sarron i a la dreta de la Ribera, i se situa al sud de la serra del castell de Llaguarres, que el separa de la vall de l'Isàvena. El pantà de Joaquim Costa atreu els estiuejants, aficionats d'esports aquàtics.[6]
La seva llengua és de transició entre l'aragonès de Graus i el català de Benavarri, amb molts elements prop del català: no gaire, molto…, la pèrdua de la -r final de l'infinitiu, etc.[7] Els seus habitants l'anomenen "xapurriau" i expliquen com s'ha anat perdent molt entre la gent jove des que es va perdre l'escola del poble i els nens i les nenes van anar a Graus a estudiar.
Fill predilecte
modifica- Andreu Burruel i Sopena, fotògraf
Bibliografia
modifica- Ramón Burrel i Balldellou, Relación histórica y monografía del lugar de Torres del Obisbo (castellà), (1889), actualització i edició a càrrec de José-Ramón Doz Badías i Francisco Salamero Reymundo, Torres del Bisbe, Associación de amigos, vecinos y residentes, 2004.
Referències
modifica- ↑ 1,0 1,1 «Torres del Bisbe». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Carlos Bravo Suárez, «Història», Web no oficial de Torres del Bisbe, s.d. [consulta el 28 de novembre de 2012],
- ↑ «Torres del Bisbe». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ S.N., «Torres del Obisbo (castellà)» Arxivat 2016-03-04 a Wayback Machine., Web oficial de l'ajuntament de Graus, s.d.,
- ↑ «Torres del Bisbe». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «Descripcion» Arxivat 2014-01-06 a Wayback Machine. al web no oficial del poble
- ↑ Rámon Burrel «Léxico Torrense», op.cit.