Colibrís
Els colibrís o picaflors[1] són els ocells que formen la família dels troquílids (Trochilidae). Són originaris exclusivament d'Amèrica i les espècies es troben des del sud d'Alaska i el Canadà a la Patagònia, tot i que són més abundants a les zones tropicals.
Trochilidae  | |
|---|---|
_Bigger_File.jpg) | |
| Taxonomia | |
| Superregne | Holozoa |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Aves |
| Ordre | Apodiformes |
| Família | Trochilidae Vigors, 1825 |
| Subfamílies | |
.svg){kind=icon}
La família dels troquílids té uns 123 gèneres i gairebé 340 espècies. La mida d'aquests ocells oscil·la entre els 6 i els 22 cm i pesen entre 1,8 i 24 grams. El colibrí d'Anna, capaç de moure's 400 longituds corporals per segon i de resistir a acceleracions centrípetes de 10 g, és el vertebrat més ràpid del món.[2]
L'arbre genealògic dels colibrís, reconstruït basant-se en una anàlisi de 284 de les 338 espècies conegudes, fa pensar en una ràpida diversificació a partir del Miocè inferior, fa 22 milions d'anys.[3] Es reparteixen en nou grans clades que reflecteixen les seves relacions amb les plantes amb flor nectaríferes i la seva expansió a noves regions.[3][4] Malgrat que tots els colibrís necessiten nèctar per alimentar el seu metabolisme tan ràpid i el seu estil de vol estacionari, la coevolució de la forma de les flors i dels becs ha afavorit l'aparició de noves espècies de plantes i colibrís.
Característiques distintives
modifica- S'alimenten principalment del nèctar de les flors, normalment les de color vermell i corol·la tubular a les quals pol·linitzen. També mengen ocasionalment insectes.
- El bec és prim i molt llarg
- La llengua és bífida i molt llarga, i s'enrotlla al voltant del crani quan l'ocell està en repòs.
- Les potes són tan curtes i fràgils que els colibrís han perdut gairebé la capacitat de caminar.
- El plomatge presenta iridescències que li donen un aspecte metàl·lic.
- Poden estar immòbils a l'aire, pujar verticalment o anar enrere quan estan volant, ja que les ales baten a una velocitat de 15 a 80 vegades per segon, segons les espècies. També és curiós el fet que baten les ales en forma de vuit (d'aquí que puguin restar immòbils. Si les batessin com la resta d'ocells no serien capaços de fer-ho).
- Els seus ous, malgrat ser els més petits d'entre els ocells, són grossos en relació al pes dels colibrís, com succeeix a l'inrevés amb la grandària dels ous d'estruç.
Metabolisme
modificaTenen el metabolisme més actiu d'entre tots els animals de sang calenta i el cor d'algunes espècies, com el colibrí de gola blava, arriba a bategar fins a 1.260 vegades per minut. Per a mantenir aquesta activitat metabòlica els cal alimentar-se de manera contínua. Tot i així tenen diverses estratègies de resistència com és el caure en una mena de letargia o l'estalvi energètic nocturn. A més acostumen a migrar en èpoques desfavorables tot i que algunes espècies suporten temperatures de –20 °C.
El metabolisme dels colibrís té la màxima capacitat coneguda de lliurament d'oxigen a les mitocòndries musculars i es creu que arriben al límit del que és possible per al disseny d'un vertebrat.
Taxonomia
modificaTradicionalment se'ls ha ubicat dins l'ordre Apodiformes, on hi ha també els falciots, i encara que segons alguns taxonomistes els colibrís tindrien un ordre propi, Trochiliformes, no hi ha proves concloents per acceptar la proposta.
És la família d'ocells amb el segon major nombre d'espècies.
Tradicionalment s'han classificat en dues subfamílies, els fetornitins (Phaethornithinae), amb unes 34 espècies en sis gèneres, i els troquilins (Trochilinae), amb tota la resta. Modernament però, estudis moleculars, han demostrat que la família es compon de nou clades principals.[5] A diverses classificacions són dividits en 6 subfamílies.[6] Els colibrís són actualment classificats en 132 gèneres amb 366 espècies (dues d'elles extintes): [7]
- Subfamília dels florisugins (Florisuginae), amb dos gèneres i 4 espècies.
- Subfamília dels fetornitins (Phaethornithinae), amb 6 gèneres i 37 espècies.
- Subfamília dels politmins (Polytminae), amb 12 gèneres i 30 espècies.
- Subfamília dels lesbins (Lesbiinae), amb 32 gèneres i 128 espècies.
- Tribu Lesbiini, amb 18 gèneres i 67 espècies.
- Tribu Heliantheini, amb 13 gèneres i 61 espècies.
- Subfamília dels patagonins (Patagoninae), amb un gènere (Patagona) i una espècie: colibrí gegant (Patagona gigas).
- Subfamília dels troquilins (Trochilinae), amb 51 gèneres i 164 espècies (dues extintes)
- Tribu Lampornithini, amb 7 gèneres i 17 espècies.
- Tribu Mellisugini, amb 16 gèneres i 36 espècies.
- Tribu Trochilini, amb 28 gèneres i 111 espècies (dues extintes)
Els estudis filogenètics moleculars van determinar les relacions entre els principals grups de colibrís, expresats en el cladograma següent: [8]
| Troquílids (Trochilidae) |
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Referències
modifica- ↑ «picaflor». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Catherine Brahic. «Male hummingbirds break speed record for love». New Scientist, 10-06-2009. [Consulta: 10 juny 2009].
- ↑ 3,0 3,1 «Hummingbirds' 22-million-year-old history of remarkable change is far from complete» (en anglès), 3 abril 2014. [Consulta: 30 setembre 2014].
- ↑ McGuire, Jimmy A.; Witt, Christopher C.; Jr, J. V. Remsen; Dudley, R.; Altshuler, Douglas L. «A higher-level taxonomy for hummingbirds» (en anglès). Journal of Ornithology, 150, 1, 2008, pàg. 155–165. DOI: 10.1007/s10336-008-0330-x. ISSN: 0021-8375.
- ↑ McGuire, Jimmy A; Witt, Christopher C; Altshuler, , Douglas L; Remsen, J V «Phylogenetic Systematics and Biogeography of Hummingbirds: Bayesian and Maximum Likelihood Analyses of Partitioned Data and Selection of an Appropriate Partitioning Strategy» (en anglès). Systematic Biology, 56, 5, 10 2007, pàg. Pages 837–856. DOI: https://doi.org/10.1080/10635150701656360 [Consulta: 27 desembre 2024].
- ↑ Dickinson, Edward C. The Howard & Moore Complete Checklist of the Birds of the World (en anglès). Eastbourne: Aves Press, 2013, p. 105–136. ISBN 978-0-9568611-0-8.
- ↑ Gill, Frank; Donsker, David; Rasmussen, Pamela. «Hummingbirds» (en anglès). IOC World Bird List Version 14.1. [Consulta: 27 desembre 2024].
- ↑ McGuire, Jimmy A; Witt, Christopher C; Remsen Jr, JV; Dudley, R; Altshuler, Douglas L. «A higher-level taxonomy for hummingbirds» (en anglès). Journal of Ornithology, 150, 5, pàg. 155-165. DOI: https://doi.org/10.1007/s10336-008-0330-x [Consulta: 27 desembre 2024].
Bibliografia
modifica- Bleiweiss, Robert; Kirsch, John A. W.; Matheus, Juan Carlos (1999): "DNA-DNA hybridization evidence for subfamily structure among hummingbirds". Auk 111(1): 8-19. PDF fulltext Arxivat 2008-02-27 a Wayback Machine.
- del Hoyo, J.; Elliott, A.; Sargatal, J. (editors) (1999): Handbook of Birds of the World, Volume 5: Barn-owls to Hummingbirds. Lynx Edicions, Barcelona. ISBN 84-87334-25-3
- Gerwin, John A. & Zink, Robert M. (1998): "Phylogenetic patterns in the Trochilidae". Auk 115(1): 105-118. PDF fulltext Arxivat 2008-02-27 a Wayback Machine.
- Meyer de Schauensee, Rodolphe (1970): A Guide to Birds of South America. Livingston, Wynnewood, PA.
- Shackelford, Clifford Eugene; Lindsay, Madge M.; Klym, C. Mark (2005): Hummingbirds of Texas with their New Mexico and Arizona ranges. Texas A&M University Press, College Station. ISBN 1-58544-433-2
- Skutch, Alexander F.; Singer, Arthur B. (1973): The Life of the Hummingbird. Crown Publishers, New York. ISBN 0-517-50572-X
- Warrick, D. R.; Tobalske, B.W.; Powers, D.R. (2005): "Aerodynamics of the hovering hummingbird". Nature 435: 1094-1097 doi:10.1038/nature03647 (HTML abstract)
