Usuari:Jolle/Període catòlic visigot

El període catòlic visigot abasta des de la conversió de Recared fins al final del regne de Toledo. En aquesta època va desaparèixer l'arrianisme i només els catòlics van controlar el poder i sovint el van exercir directament en legislar als Concilis de Toledo.

Els catòlics en temps de Recared I (586-601)

Sínodes provincials

El Concili toledà del 589 va decidir que n'hi hauria prou amb la celebració d'un sínode anual, a causa de la pobresa de l'Església en el Regne Visigot (s'haguessin hagut de celebrar dos sínodes anuals però el Papa Hormisdas, en la seva carta del 517, ja havia permès a l'Església d'Hispània, la celebració d'un sol sínode anual). El lloc de la reunió seria fixat pel bisbe metropolità.

Els sínodes coneguts són:

• el de Narbona (fins del 589)
• l'I de Sevilla ([590])
• el de Saragossa (592)
• el de Toledo (597)
• el d'Osca (598)
• i el de Barcelona (599).

Sobre el clergat

Els membres del clergat catòlic no podien demandar-se entre ells davant Tribunals públics sinó que ho havien de fer davant tribunals eclesiàstics. La prohibició va ser escassament respectada. Per això, l'any 589 es va establir una prohibició contundent.

El Concili toledà del 589 va permetre als Bisbes el càstig dels clergues que visquessin amb dones o provoquessin infamants sospites. Els bisbes van decidir que la dona seria venuda com a esclava i l'import de la venda es lliuraria als pobres. Va haver algunes negligències i més endavant es va ordenar que si el bisbe no era obeït, els jutges reials detindrien la dona en qüestió i els jutges haurien de jurar que no tornarien a cap dona arrabassada, al clergue que vivia amb ella, i si ho fessin seria excomunicats i llavors la dona seria venuda com esclava.

El Concili de Narbona (589) va determinar que cap bisbe podia nomenar diaca o sacerdot a un home illetrat. Si algú hagués estat nomenat sent illetrat hauria d'aprendre a llegir. Si el seu aprenentatge es demorava més del normal se li havia de confiscar el sou fins que n'aprengués. Descans dominical per als jueus. A la província Narbonense sabem que els jueus estaven obligats a descansar els diumenges (ells ho feien dissabte) i si no respectaven el descans havien de pagar sis sous al menges civitatis (si el jueu era esclau no pagava els sis sous però rebia cent fuetades). Així ho va disposar el Sínode de Narbona de novembre del 589 però no sabem si afectava només a la província o a tot el regne, car no consta la seva confirmació pel rei.

Sobre els bisbes

El III Concili de Toledo (589) va decidir que cap laic podia ser nomenat per ocupar una seu sense passar per les etapes reglamentàries, fins i tot si el rei ho ordenés i s'obtingués l'acord del clergat i el poble i el consens dels bisbes per a l'elecció. El procediment correcte per a l'elecció consistia en la proposta al bisbe metropolità i els seus sufraganis de dos o tres noms sobre els quals el clergat i el poble de la ciutat que es tractés estiguessin d'acord. El metropolità i els seus sufraganis, després d'un període de dejuni, haurien d'elegir per sorts. Malgrat tot sembla que la norma no era respectada i que era sovint el rei qui designava a eclesiàstics i laics per a les diverses seus. Es coneix el sistema reglamentari de nomenament per les actes del sínode de bisbes de la Tarraconense celebrat a Bàrcino el 599, al qual sol van assistir deu bisbes.

Els bisbes rebien un terç dels ingressos de la comunitat catòlica per sí, i a més imposaven quotes de transports i impostos al clergat de la seva diòcesi; les dotacions a les Esglésies queien sovint en mans del bisbe que moltes vegades els destinava als seus propis fins i deixava que l'Església caigués en ruïnes. El III Concili de Toledo va intentar acabar amb aquestes pràctiques però malgrat això van continuar produint-se.

Propietats de l'església

L'III Concili va confirmar la prohibició de vendre les propietats de l'Església per part dels bisbes, però amb una excepció: podien vendre-les per socórrer als monjos, a altres esglésies de la diòcesi, a estrangers, al clero o als pobres (a aquests sol en cas que els interessos de l'Església catedralícia no sortissin perjudicats). Així mateix es va establir que els esclaus eclesiàstics sol podien ser manumesos d'acord amb el procediment establert en els cànons.

Béns dels Bisbes morts. Quan un bisbe moria les seves propietats eren moltes vegades repartides entre el clergat. Es va intentar evitar-ho amb un sistema de salvaguarda en els períodes interins (entre l'agonia d'un Bisbe i l'arribada del seu successor) que va funcionar sols parcialment, car el clergat (i també la família del bisbe en molts casos) tendia a sostreure les propietats particulars del difunt, i sovint fins i tot les de l'Església. A finals del segle vii fins i tot no s'havia trobat una solució definitiva.

El 589 els Bisbes de la Narbonense van establir que tot sacerdot que disposés de propietats de la seva Església o del bisbat, sense permís del bisbe, hauria de retornar els béns dels quals hagués disposat (o el seu valor) i a més abandonar la seva Església i fer penitència per un període de dos anys (després del qual podria reprendre les seves antigues funcions).

Altres disposicions

Estava prohibit als jueus de la Narbonense cantar salms en els enterraments. Tampoc se sap si aquesta norma estava en vigor en les altres províncies.

Per decisió del Sínode de Saragossa (592) els capellans i diaques que abans havien estat arrians, podrien ser expulsats si es descobria que la seva fe era impura o no guardaven castedat. Les relíquies arrianes que els bisbes trobessin haurien de ser sotmeses a la prova del foc (el que va haver de suposar la destrucció de totes les relíquies arrianes), i els bisbes arrians que fins i tot no haguessin estat reordenats com bisbes catòlics no podien consagrar esglésies; si ho feien hauria de ser consagrada novament per un bisbe catòlic.

A partir del 589 (III Concili de Toledo) es va abordar el problema del paganisme ("el sacrilegi d'idolatria està fermament implantat en Hispània i Septimania" diuen les actes del Concili), i es va ordenar als bisbes i jutges locals una investigació sobre el paganisme en els seus districtes, encarregant-los la seva extirpació. Els terratinents devien eliminar-lo de les seves possessions i llars. No obstant això es va excloure la pena de mort. Als bisbes i jutges que descuidessin aquest deure se'ls podia excomunicar. Els cants populars en els enterraments (manifestació considerada pagana) van ser prohibits, permetent-se solament l'entonació de salms en les cerimònies fúnebres dels membres del clero. La laceració dels pits, considerada també una pràctica pagana, va ser igualment prohibida. Els bisbes van intentar suprimir els balls i cants populars obscens, especialment quan tenien lloc prop d'una església. Sembla que era un costum molt generalitzada el no treballar dijous, dia dedicat a Júpiter i considerat sagrat pels pagans (mentre els jueus consideraven sagrat dissabte i els cristians el diumenge), i per posar fi a tal situació es va decretar en el Sínode de Narbona (589) que els homes lliures que no treballessin en dijous serien exclosos de l'Església, i haurien de complir un any de penitència; si eren esclaus serien assotats. En el mateix sínode es van determinar a més penes per als que consultessin als endevins anomenats caragii i als anomenats sorticularii, que serien apartats de l'Església i haurien de pagar una multa de sis unces d'or al comte del districte (comes civitatis); als endevins, si se'ls podia capturar, se'ls vendria com esclaus i l'import de la venda seria destinat a obres de caritat. Es coneix la celebració d'una festa pagana l'1 de gener, amb pantomimes i celebracions, col·locant-se disfresses d'animals salvatges i robes de dona, consultant auguris, ballant i cantant junts homes i dones i emborratxant-se (anys més tard es va decretar l'esmentat dia com dia de dejuni per contrarestar les cerimònies paganes).

Els catòlics entre 601 i 653

La majoria de les decisions conegudes d'aquest període corresponen al IV Concili de Toledo (633). Altres reunions foren:

• II Sínode de Sevilla (619).
• III Sínode de Sevilla (634).
• V Concili de Toledo (636).
• VI Concili de Toledo (638).
• VII Concili de Toledo (646).

Els catòlics en temps de Recesvint (653-672)

En temps de Recesvint es va prohibir als bisbes i capellans comparèixer per ell mateix mateixos en les causes civils i criminals, per no veure's embolicats en les baralles dels tribunals públics.

El VIII Concili va tractar temes essencialment polítics i contra els jueus. En relació amb els sínodes va decidir que les decisions d'aquests obligaven a tots els clergues; el clergue que les ignorés, que les critiqués o que no les defensés perdria el seu rang i no podria combregar. Les decisions dels sínodes devien adoptar-se per majoria i la minoria hauria de sotmetre's a les decisions adoptades; si la minoria no volia acceptar les resolucions majoritàries seria expulsada de la reunió i els seus integrants serien excomunicats per un any. Es va atacar durament a la simonia per a l'accés al bisbat, que no havia pogut ser extinta sinó que al contrari havia proliferat: el que comprés un càrrec seriosa anatematitzat, excomunicat i condemnat a penitència perpètua en un monestir; el que acceptés el pagament seria secularitzat si era clergue i anatematitzat si era laic.

El Sínode de Toledo de l'any 655 (IX Concili de Toledo) va estudiar de nou l'apropiació de béns de l'Església per part d'alguns bisbes i clergues i la qüestió del celibat eclesiàstic. Es va autoritzar als bisbes a lliurar a qualsevol Església de la seva elecció una tercera part de les rendes de l'altra Església de la seva diòcesi. Es va aprovar que si un clergue (des de bisbe a sotsdiaca) tingués un fill amb una dona lliure o esclava, aquest fill es convertiria perpètuament en esclau de l'Església en la qual servia el pare. Cap home o dona llibert eclesiàstic podria casar-se amb un home lliure (romà o got); en cas de fer-ho els fills del matrimoni serien esclaus de l'Església.

Així mateix en l'esmentat sínode es va establir que els jueus batejats haurien de passar les festes cristianes en companyia del bisbe local perquè aquest donés fe de la veracitat de la seva conversió. La pena per incompliment seria d'assots o dejuni, segons l'edat.

En el X Concili de Toledo es van tractar diversos temes, i entre ells les penes pel trencament del jurament de lleialtat al rei per clergues i laics, establint-se que el culpable seria secularitzat i/o exiliat (al rei correspondria decidir sobre l'aplicació d'una sola de les dues penes o de les dues). En un altre cànon es fa referència a les vendes d'esclaus cristians als jueus, efectuades per capellans. Els bisbes van declarar que els clergues que en el futur es dediquessin al comerç d'esclaus cristians amb els jueus serien expulsats de l'Església. Es van redactar cànons relatius a la disciplina eclesiàstica (festes, clergues, monjos i viudes, a més del ja esmentat sobre la venda d'esclaus als jueus), i es van tractar dos assumptes interns de l'Església (la retirada del bisbe Potami a un monestir, a causa d'una flaquesa; i les disposicions testamentàries del bisbe de Dumium, Recimir, que havia establert més llegats dels que podia). Destaquen entre els temes tractats certes irregularitats dels bisbes: consagrar esglésies en dies corrents (devia fer-se en diumenge); celebrar banquets usant per beure, el calze o vasos sagrats; seducció de dones; robatori; i fins a assassinat.

Els catòlics els darrers anys del Regne de Toledo (672-710)

En el sínode de Braga del 675 es va constatar que alguns capellans no coneixien el Psalteri, els càntics, himnes o el ritu del baptisme. Als capellans se'ls lliurava un llibre d'oficis perquè portessin a terme la seva tasca adequadament, però el lliurament es realitzava després de la seva presa de possessió (segons havia establert el VIII Concili de Toledo) i sembla que en alguns casos s'endarreria més d'allò degut. Es va fer menció també a la crueltat que alguns bisbes tractaven als capellans i per això es va prohibir en el futur que aquests (i els abats i diaques) fossin fuetejats, menys si eren declarats culpables de pecat mortal.

En l'XI Concili de Toledo (675) es van tractar temes essencialment religiosos, dictaminant-se sobre reformes en la disciplina eclesiàstica, i disposant la celebració anual d'un sínode provincial a la Cartaginense de la mateixa manera que s'havia de fer en les altres províncies; per al cas d'incompliment es va establir que els bisbes de la província (referint-se als de la Cartaginense) serien excomunicats durant un any, llevat que hagués una prohibició real; els sínodes deurien celebrar-se per ordre del rei i en la data fixada per aquest d'acord amb el metropolità. Es va unificar el cant de salms en totes les províncies i es van dictar sancions per als bisbes que tinguessin relacions amb dones de la noblesa palatina. Una vegada més es va tractar el tema de la simonia, que no havia pogut controlar-se: el bisbe, en ser consagrat, hauria de prestar jurament que no havia pagat ni promès pagar per accedir al càrrec; si no ho jurava no podia ser consagrat; el culpable de simonia seria exiliat i excomunicat durant dos anys, però a la fi d'ells seria restituït a la seva seu (càstig més lleu que l'abans vigent, potser perquè la simonia estava en retrocés). Es va adonar d'alguns casos en els quals un bisbe s'havia pres la justícia per la seva mà i s'havia apoderat de propietats que no le corresponien (règies o privades) arribant-se fins i tot a algun cas d'assassinat ordenat per bisbes als seus subordinats. Per a aquells que s'haguessin apropiat de béns immobles i posseïssin propietats privades es va establir una compensació per a les víctimes segons la Llei civil (pagadora mitjançant les propietats privades) i excomunió per dues setmanes; per als que no posseïen béns, en evitació que usessin els de l'Església, es van establir unes sancions segons la quantia: més dies de penitència com més gran fos aquesta. S'excloïa expressament l'aplicació per als bisbes de la pena prevista en el codi vigent que preveia que aquell que no pogués pagar les multes imposades es convertia en esclau de l'ofès o perjudicat. El Concili va tractar el tema dels bisbes que havien seduït a viudes, filles, nebodes i altres parents dels magnats, els quals serien destituïts, exiliats i excomunicats fins a uns dies abans de morir. La mateixa pena s'aplicaria als bisbes culpables d'assassinat o de causar ferides amb premeditació i traïdoria als nobles palatins o a dones de l'alta noblesa. En cas de lesions greus a la noblesa se'ls sotmetria a la llei del talió, o si no n'hi hagués serien convertits en esclaus. El Concili va tractar el tema dels bisbes que es valien del seu càrrec per a venjances personals per odi o enveja, infligint als seus enemics càstigs severs que de vegades els causaven la mort amb el pretext d'imposar-los penes espirituals; es va disposar per això que quan algú hagués de ser castigat amb penes greus que posessin en perill la vida, deuria fer-se públicament o almenys en presència de dos més o tres clergues. El Concili va recordar a bisbes i capellans que el clero no havia de vessar sang i per tant no podien matar ni mutilar, ni ordenar a un altre que ho fes, norma adreçada tant als homes lliure com els esclaus.

Una llei de Vamba va ser publicada el 23 de desembre del 675, en relació amb l'ús indegut dels fons de l'Església per part dels bisbes. En ella no només se sanciona el fet, sinó que es declara abolida la llei de prescripció als trenta anys dels abusos. Es va disposar com obligatori el que un bisbe, al nomenar nou sacerdot per a una església, devia lliurar-li un inventari de béns d'aquesta, incloent aquells que estaven a poder del bisbe per a la seva salvaguarda. A la mateixa llei el rei va confirmar la decisió del sínode de la Cartaginense del 655 (IX Concili) que prohibia als lliberts eclesiàstics casar-se amb persones lliures, i en cas de fer-ho els fills del matrimoni serien esclaus de l'Església (per tant els lliberts eclesiàstics sol podien casar-se amb lliberts o esclaus).

El XII Concili de Toledo (681) va tractar de diversos temes religiosos, entre ells la penitència, la mort, les excomunions, el nombre de bisbats, l'elecció dels Bisbes (reconeixent-se de fet que molts d'ells eren nomenats pel rei, encara que legalment no li corresponia tal nomenament), el sacrifici de la missa, i alguns punts disciplinaris. Es va fixar la data dels sínodes provincials anuals per a l'1 de novembre de cada any, tal com venia fent-se, malgrat que la norma vigent des del IV Concili fixava la seva celebració el maig, i es va reafirmar que s'havia de celebrar almenys un a l'any a cada província. Es sancionà a alguns capellans de Galícia que obligaven als esclaus de l'Església a treballar en les seves terres privades en comptes de treballar en les terres de l'Església. Es va fer menció molt especial de certes pràctiques paganes com adorar ídols, venerar pedres, arbres, muntanyes o fonts (i per a això encendre torxes), i es va reafirmar el deure del bisbe i el jutge local de descobrir als practicants i evitar les seves cerimònies; els culpables (que havien de ser majoritàriament esclaus) havien de ser fuetejats i presentats als seus amos carregats de cadenes; els amos haurien de jurar que intentarien evitar que cometessin idolatria en el futur, i si l'amo no es comprometia el detingut seria lliurat al rei, qui podria donar-lo a qualsevol, mentre que el propietari seria excomunicat i perdria a l'esclau sense compensació; les persones lliures que cometessin les idolatries serien excomunicades a perpetuïtat i desterrades, encara que no s'aplicaria la pena de mort. Es coneix una pràctica dels pagans de les muntanyes lleoneses (tribus àsturs) que consistia en cerimònies de culte en santuaris situats en els cims d'algunes muntanyes (pròximes a Asturica), i se sap que havien de fer front al fanatisme dels catòlics, que, quan s'assabentaven, destruïen els temples.

En el XIII Concili de Toledo (683) va reglamentar qüestions sobre festivitats religioses, culte de les Esglésies, penitència davant una mort pròxima, residència dels eclesiàstics, i drets dels Bisbes metropolitans.

EL XIV Concili de Toledo (684) va abordar un tema estrictament teològic: l'aprovació del VI Concili Ecumènic (III Concili de Constantinoble).

El Sínode Cesaraugustano o de la Tarraconense del 691 va determinar que els Bisbes no podrien considerar propietat particular a aquells lliberts que tornaven a la condició d'esclaus per no haver comunicat en el termini d'un any la seva condició al nou Bisbe. Es va obligar als bisbes a exigir als lliberts o descendents que presentessin les seves cartes de manumissió i sol si no ho feien en un any caurien de nou en l'esclavitud; els bisbes haurien de conèixer als afectats pels informes del seu clero i domèstics.

El XVI Concili de Toledo (693) va decidir que les decisions adoptades havien de ser comunicades al clero. Per a això els bisbes disposaven d'un termini de sis mesos per reunir-se amb els abats, capellans, diaques i altres membres del clero, i amb el poble de la ciutat, per donar-los a conèixer les decisions adoptades. Aquell que s'oposés a les normes aprovades o les critiqués seria excomunicat per dos mesos. Davant la situació dolenta de moltes esglésies parroquials (semiruïnoses i sense rector) per la pobresa de la zona i la badada dels Bisbes, es va determinar que les parròquies que comptessin almenys amb deu esclaus havien de tenir un sacerdot al capdavant i les que tinguessin menys de deu esclaus havien de ser agregades a una altra església parroquial que tingués un sacerdot en funcions; es va recordar als Bisbes que havien de vetllar perquè pels capellans s'escometessin les reparacions adequades amb el terç dels ingressos de cada parròquia o fer-ho ells mateixos amb aquests fons o amb fons del Bisbat, car en cas contrari se'ls prohibiria tocar els ingressos parroquials per a cap finalitat, ni tan sols per pagar els impostos que gravaven les terres del bisbat, car aquests impostos havien de ser pagats amb els ingressos de l'Església catedralícia; no obstant això es va permetre al bisbe que pogués retenir el terç dels ingressos d'aquelles parròquies cuya església estigués en bon estat i no necessités manteniment; el bisbe que fos culpable seria excomunicat durant dos mesos, però després d'ells podria reassumir el càrrec. Es va fer menció en el Concili d'una irregularitat dels bisbes, que no havia de ser extraordinària: dir una missa de rèquiem per un home que encara vivia per accelerar la seva mort. Es va tocar el tema de la simonia, en aquest cas referida a capellans. En relació amb els pagans es va ordenar que totes les ofrenes realitzades per gent del camp o per qualsevol altre, a ídols, haurien de lliurar-se a l'església més pròxima; el bisbe que no es preocupés de l'extirpació del paganisme seria destituït i hauria de passar un any fent penitència (podent després reassumir el càrrec); al parlar dels pagans es van referir als adoradors de pedres, de fonts, d'arbres, als auguris, precantatares i altres, i haurien de ser perseguits sense importar la seva categoria social, confiscant-se totes les ofrenes que es trobessin per a l'Església més pròxima; el que s'oposés pagaria dos-cents setze sous al tresor si era maior persona, i rebria cent cops de fuet i la decalvació i le serien confiscats la meitat dels seus béns si era inferior.

En el XVII Concili de Toledo es van citar algunes irregularitats dels capellans: cobrar per batejar i per administrar el crisma en el baptisme i la confirmació (el que transportava el crisma des del palau del Bisbe a l'Església del sacerdot percebia també, il·legalment, una quantitat d'aquest) i per les promocions d'oficis i càrrecs.