Bàrcino

ciutat romana fundada al litoral nord-oriental de la península Ibèrica, nucli a partir del qual s’originà la ciutat actual de Barcelona
«Barcino» redirigeix aquí. Si cerqueu el microcotxe, vegeu «Barcino (microcotxe)».

Bàrcino (del llatí Barcino i aquest de l'ibèric baŕkeno) fou una colònia romana que ha donat lloc a la ciutat de Barcelona. La colònia tenia el nom complet de Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino (IVL· AVG· FAV· PAT· BARCIN·, com es pot veure escrit en una làpida conservada al Museu d'Història de Barcelona). Iulia Augusta denota que es trobava sota l'auspici de la família imperial dels Júlia Augusta.

Infotaula de geografia físicaBàrcino
(la) Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino
(la) Barcino Modifica el valor a Wikidata
Imatge
Plànol de Bàrcino sobreposat al traçat urbà contemporani
TipusJaciment arqueològic, colònia romana, conjunt urbà i colònia augusta Modifica el valor a Wikidata
Altres nomsBàrcino en escriptura ibèrica baŕkeno (ibèric)
Barcino (llatí)
Localització
Entitat territorial administrativael Gòtic (Barcelonès), Hispània Citerior (Antiga Roma) i Hispània Tarraconense (Antiga Roma) Modifica el valor a Wikidata
Localitzacióactual Barcelona
Map
 41° 23′ N, 2° 11′ E / 41.38°N,2.18°E / 41.38; 2.18
Format per
Dades i xifres
Bé d'interès cultural
Temple d'August de Barcelona
Data27 desembre 1924
IdentificadorRI-51-0000305
Bé cultural d'interès nacional
Temple d'August de Barcelona
Tipusmonument històric
Codi BCIN17-MH Modifica el valor a Wikidata
Codi BICRI-51-0000305 Modifica el valor a Wikidata
Id. IPAC21 Modifica el valor a Wikidata
Id. IPAPC12459 Modifica el valor a Wikidata
Id. Barcelona318 Modifica el valor a Wikidata

Bé d'interès cultural
Muralla romana de Barcelona
Data3 juny 1931
IdentificadorRI-51-0000417
Bé cultural d'interès nacional
Muralla romana de Barcelona
Tipusmonument històric
Codi BCIN18-MH Modifica el valor a Wikidata
Codi BICRI-51-0000417 Modifica el valor a Wikidata
Id. IPAC22 Modifica el valor a Wikidata
Id. IPAPC16760 Modifica el valor a Wikidata
Id. Barcelona3047 Modifica el valor a Wikidata

Bé integrant del patrimoni cultural català
Domus romana i sitges medievals de Sant Honorat
Id. IPAPC20952 Modifica el valor a Wikidata

Bé d'interès cultural
Via sepulcral de la plaça de la Vila de Madrid
Data7 novembre 1995
IdentificadorRI-55-0000463
Bé cultural d'interès nacional
Via sepulcral de la plaça de la Vila de Madrid
Tipuszona arqueològica
Codi BCIN2067-ZA Modifica el valor a Wikidata
Codi BICRI-55-0000463 Modifica el valor a Wikidata
Id. IPAPC9567 Modifica el valor a Wikidata
Id. Barcelona1121 Modifica el valor a Wikidata

Bé cultural d'interès local
Conjunt especial del sector de la muralla romana
Id. IPAC45791 Modifica el valor a Wikidata
Id. Barcelona482 Modifica el valor a Wikidata
Modifica el valor a Wikidata
Història
Períodeantiguitat clàssica Modifica el valor a Wikidata
CronologiaEntre el 15 i 13 aC - segle v
Troballa arqueològicaDomus, fòrum, Temple d'August de Barcelona,
dos aqüeductes, termes,
necròpolis, muralles

Història de la ciutat

modifica

Els romans van arribar a l'actual territori català en el 218 aC, quan un exèrcit comandat per Cneu Corneli Escipió, que actuava com a llegat del seu germà Publi, desembarcà a Empúries amb la finalitat de convertir-la en una base de suport militar en la llarga lluita que Roma sostenia amb els cartaginesos pel domini del Mediterrani. En els anys de trànsit entre el segle III i II aC, aquest procés colonitzador va anar avançant per una àmplia zona del territori. En aquell mateix temps, els romans van mantenir contacte directe amb les civilitzacions d'ibers de la zona i van convertir les seves poblacions en centres de control romà, i inclús les potenciaren. Amb el pas del temps i les conquestes, aquelles poblacions van acabar romanitzades del tot i els antics assentaments ibers van esdevenir ciutats consolidadament romanes, de vegades traslladant-se a una nova ubicació propera: Bàrcino, la ibèrica Barkeno, va ser una d'aquestes ciutats. Entre l'any 15 i 13 aC, en època de l'emperador August, els romans van aixecar en el Mons Taber un temple de 12 metres d'alçada, just al mig de l'actual barri Gòtic de Barcelona.

Bàrcino apareix en un moment de gran impuls urbà, que va prolongar-se fins a la mort d'August, l'any 14 dC. La ciutat tenia la típica estructura romana de les ciutats, amb una forma octogonal i amb una distribució en quadrícula dels habitatges i edificis que conformaven la ciutat. Bàrcino era una ciutat petita comparada amb altres ciutat de la península: el clos emmurallat delimitava unes 10 hectàrees i en la seva màxima esplendor demogràfica va assolir els 2.000 habitants.

Una part significativa de l'antiga Bàrcino és visible al subsòl arqueològic del Museu d'Història de Barcelona, on també es conserven testimonis dels seus monuments i de la vida quotidiana dels seus habitants.[4]

 
Marbre amb la inscripció "COL IVL AVG FAV PAT BARCIN" ("Colonia Julia Augusta Faventia Paterna Barcino").

Urbanisme

modifica

En l'occident mediterrani, la urbanització respon a l'expansió de Roma, perquè en la concepció del món que tenien els romans, políticament engendrats per una sola ciutat, el món era una mena de constel·lació de ciutats –no d'estats-, estructurades segons el model del que Roma havia estat. La ciutat controla un territori, és la cèl·lula administrativa bàsica i el centre de la vida social i cultural. Als Països Catalans la xarxa urbana romana té poc a veure amb els dispersos vilatges ibers. Les ciutats s'ubiquen en indrets geoestratègics des del punt de vista econòmic o militar, fruit d'un planejament urbanístic previ. Ara bé, això no vol dir que les ciutats romanes no tinguessin uns precedents indígenes, i en el cas de Catalunya aquests precedents són clars. La diferència consisteix que en el món indígena no hi ha pròpiament ciutats, sinó poblats o vilatges, i que en el moment que un d'aquests nuclis de població entren en l'àrea d'influència romana es transformen en una ciutat, potser petita, però amb una estructura social i urbanística que correspon al fenomen urbà.[5]

A la ciutat s'organitza una xarxa de relacions socials, es construeixen institucions d'autogovern i es fan pràctiques col·lectives de culte i activitats lúdiques. El ciutadà té la consciència de pertànyer a un cos cívic en el vèrtex del qual hi ha l'elit que controla el poder econòmic i l'aparell de govern, mentre en la base hi ha un grup molt ampli: la plebs urbana, formada per homes i dones lliures i lliberts. Els esclaus són propietats dels seus amos. Aquesta escala es reflecteix en els tipus d'habitatges, que passen de les domus, residències luxoses, a les insulae o blocs d'apartaments modestos.

El govern de la ciutat seguia les formes que l'imperi i la província atorgava a les colònies de la mateixa època, un poder bastant autònom. El municipi tenia jurisdicció sobre la ciutat en si (urbs) i l'àrea rural que l'envoltava (territorium). Les classes socials, tan arrelades en l'antiga Roma, es podien dividir entre ciutadans (cives), els nascuts a la ciutat o que n'havien obtingut la ciutadania; domiciliats sense ciutadania (incolae), residents transitoris (hospitales) i esclaus sense drets. Ciutadans i domiciliats pagaven impostos municipals, encara que només els plens ciutadans podien exercir llocs de govern. Només a partir de l'any 212, després de l'aprovació de la Constitutio Antoniana de Caracal·la, els domiciliats i la resta d'homes lliures de les províncies podien exercir drets de ciutadania.

La cúria municipal (ordo decuriorum), formada per un centenar de membres (curiales), era una assemblea que tractava tots els aspectes de poder de la ciutat (polítics, administratius, judicials). La cúria es renovava cada cinc anys, encara que per poder exercir es requeria ser un home lliure i posseir patrimoni. Dos representants presidien la cúria per un any, i disposaven de poder civil, criminal i fins militar. Els edils (ædiles) vigilaven els carrers i institucions públiques. Altres funcionaris, elegibles cada cinc anys, s'encarregaven del cens, patrimonis, finances i cultes ordinaris (sacerdots o pontífexs) o imperials (sevir augustal), entre altres activitats.

Emplaçament

modifica
 
Columnes del temple d'August de Bàrcino conservades in situ a la seu del Centre Excursionista de Catalunya.

La colònia romana de Bàrcino fou construïda sobre un emplaçament anterior iber i possiblement fenici o púnic. Al Mont Tàber l'elevació era suficient llavors per controlar el que avui es coneix com a pla de Barcelona, que era un extens ager on hi havia diverses vil·les (com la que s'excavà en una excavació d'emergència durant la remodelació de l'Estació de la Sagrera de la dècada del 2010). Destaca la presència de l'altre establiment romà de Baetulo (actual Badalona) a la seva rodalia.

La disposició de les portes d'accés a la ciutat i les restes arqueològiques que s'han trobat fan pensar que l'interior del recinte estava organitzat a la manera dels castrum:

  • Una via llarga central, Decumanus maximus, de 411 m., que travessa la ciutat des de la Porta Praetoria (ara Portal del Bisbe, a la Plaça Nova), passant pels actuals carrers del Bisbe, de la Ciutat i de Regomir fins a la Porta Decumana. D'aquestes dues portes, del portal del Bisbe en queden encara les torres a la plaça Nova, mentre que de la Porta Decumana se n'han excavat les restes al carrer de Regomir.[6]
  • Una via també central, perpendicular a l'anterior, Cardo maximus, de 295 m, que uneix la Porta principalis sinistra (plaça de l'Àngel) i la Porta principalis dextra (que estava entre els carrers de Ferran i del Call) i que passava pel carrer de la Llibreteria i un tram del carrer del Call.
  • Unes vies secundàries, decumani minores, paral·leles al Decumanus maximus, (actual carrer dels Gegants, ptge. de l'Ensenyança i carrer de Salomó ben Adret).
  • Altres vies secundàries, cardines minores, aquestes, repetint l'esquema, paral·leles al Cardo maximus (com ara els carrers de Sant Sever, la baixada de Santa Clara, els carrers de la Pietat, del Bisbe Caçador, de la Font de Sant Miquel, i la baixada de Sant Miquel).

En els espais delimitats per aquests carrers hi havia construïdes les domi (cases), els edificis públics i termae (banys) i d'altres com són el fòrum, el temple...

Inicialment, la Porta Praetoria donava accés a la colònia. De les tres arcades que tenia, es conserva avui dia un dels passos laterals per als vianants, i les dues torres de planta circular que defensaven els costats (s. I-V dC).

Habitatges i altres edificis

modifica

Quant als edificis, a Bàrcino hi havia per una part els habitatges, que en la seva gran majoria eren domus i insulae,[7] i per l'altra banda els edificis d'ús públic. Com a colònia de població reduïda, no hi ha constància que s'hi construïssin grans edificis com un amfiteatre o com un circ, ja que era una ciutat de mida molt reduïda on la vida quotidiana estava bastant limitada. Malgrat això, recents estudis de l'arqueòloga Jordina Sales sustenten la hipòtesi d'una arena o amfiteatre a l'indret on actualment hi ha l'església de Santa Maria del Mar (antigament anomenada Santa Maria de les Arenes, potser com un topònim romanent de l'època romana), fora, per tant, de les muralles, al qual amfiteatre s'accediria per l'actual carrer de l'Argenteria, que arrencava davant de la porta de llevant de la muralla romana.[8]

Els ciutadans de Bàrcino tenien un teatre i també unes termes, termes que va donar la prestigiosa família aristocràtica anomenada Minici Natal. La Vil·la romana de la Sagrera és, fins al moment, la vil·la (casa de camp, amb part productiva i part de residència luxosa) més important que s'ha documentat a l'entorn immediat de la ciutat. Dins la ciutat hi havia domus, cases separades les unes de les altres on vivia una família.[9][10][11] Era normal, perquè Bàrcino era una colònia de militars retirats que tenien un sou elevat. També hi havia les insulae,[7] com s'ha dit, que eren blocs de pisos (màxim 4), amb poques habitacions en cada planta i de material poc resistent, on vivia la gent més humil o d'economia mitjana.

En qualsevol cas, Bàrcino gaudia d'una economia força elevada, ja que mantenia molt terreny de cultiu i era una zona portuària on es feia molt comerç de vins, cereals, marisc i peix.

El fòrum

modifica

El fòrum de Bàrcino estava en la confluència del Decumanus Maximus amb el Cardo Maximus i abraçava un ampli espai situat, aproximadament, entre els carrers de la Llibreteria, de la Pietat, de Salomó ben Adret i de la Freneria. Per tant, aquest espai inclouria l'actual Palau de la Generalitat. S'hi alçava un gran temple, construït entre el final del segle I aC i el començament del segle i dC. i probablement dedicat al culte imperial d'August.

Temple d'August

modifica

El temple de Bàrcino estava dedicat a August, primer emperador i fundador de Bàrcino. Va ser construït pocs anys després de la fundació de la ciutat, segurament cap al darrer quart del segle i aC. Era un edifici de planta rectangular, sobre pòdium, hexàstil (6 x 11 columnes) i perípter, d'uns 35 metres de llarg per 17,5 d'amplada, unes dimensions considerables per a la ciutat, i amb dues columnes in antis. Entre la columnata d'ordre corinti se situava la cella, un habitacle que contenia la imatge o escultura de l'emperador August, accessible des del fòrum. Les cerimònies no es feien a l'interior del temple sinó a l'exterior, en el mateix fòrum, cap a la façana principal del temple. Sembla que, a més del Temple d'August, el conjunt estava presidit per un o dos temples menors més. Del Temple d'August avui se'n conserven quatre columnes i un part del podi de l'angle est (carrer Paradís).[12]

Aqüeductes

modifica
 
Arcades d'un dels aqüeductes al carrer de Duran i Bas

Dos aqüeductes subministraven aigua a la ciutat: confluïen a la muralla al costat de la porta de l'actual plaça Nova, on se n'han conservat restes (hi ha un arc reconstruït sobre els fonaments originals), mentre al carrer Duran i Bas se n'ha descobert un tram de quatre arcades incorporades a una paret mitgera. Així mateix el record dels aqüeductes ha perdurat en els noms d'alguns carrers (dels Arcs, de les Voltes...). L'aigua que fornien els aqüeductes devia provenir de Collserola, en un cas, i del Besòs, en l'altre. Aquests arc acabarien donant el nom d'un dels burgs fora muralla Vilanova dels Arcs, ja entrada l'edat mitjana.

Termes públiques

modifica

Les termes públiques, actualment sota la plaça de Sant Miquel, van ser donades a la ciutat per la família Minici Natal l'any 125 dC. Aquesta família, pròxima a l'emperador, va ser una de les més notables de la Barcelona romana i va accedir a la categoria social més elevada, la classe senatorial. Fins i tot consta que en els Jocs Olímpics del 129 dC, Luci Minici Natal Quadroni va guanyar les curses de quadrigues de la 227 Olimpíada (o Jocs Olímpics).

Necròpolis

modifica
 
Detall de la necròpolis situada a l'actual plaça de la Vila de Madrid, disposada al voltant d'un dels camins que sortien de la ciutat, i que se suposa que fou activa entre mitjan segle I i mitjan segle iii. Fou descoberta el 1954[13]

En el món romà estava prohibida la inhumació a l'interior de les ciutats. Generalment les famílies adinerades feien monuments funeraris en els camins d'entrada de les ciutats, amb plaques que recordaven el nom de la família i del difunt. A Bàrcino hi ha evidències arqueològiques de necròpolis al voltant de les carreteres que arribaven a la ciutat com les descobertes arran de los obres de reforma de les Drassanes de Barcelona a la dècada del 2010 restes que s'han datat entre els segles I dC i IV[14] També s'han descobert restes d'una necròpolis romana de la plaça de la Vila de Madrid avui dia restaurada a l'aire lliure, que conserva 85 elements funeraris, sobretot del segle ii dC al III, amb els tipus més freqüents de sepultura romana de categoria humil: cupae, ares, esteles, cobertes de tegulae o d'àmfora o fosses.[15]

 
Restes de la Barcelona romana sota la plaça del Rei

Les muralles

modifica

La muralla de Barcelona és un magnífic exponent de l'enginyeria militar romana. Tenia un perímetre d'uns 1.270 metres, amb traçat octogonal-rectangular, i una ciutadella construïda de cara al mar. Els llenços de muralla es reforçaven amb torres habitualment de planta rectangular, amb excepció de les cantoneres i de les entrades, que eren rodones.[16]

La primera muralla de Bàrcino, de fabricació senzilla, es va començar a construir quan la ciutat tenia la denominació de colònia, al segle i aC. Tenia poques torres, només en els angles i a les portes del perímetre emmurallat. Les primeres incursions de francs i alamans aproximadament a partir de l'any 250 van suscitar la necessitat de reforçar les muralles. Sota el mandat de Claudi II el Gòtic, en l'imperi ja decadent, Bàrcino inicia la construcció d'una millor fortificació entre els anys 270 i 300. La nova muralla es va construir sobre les bases de la primera, i estava formada per un mur doble d'entre 2/3 metres i fins a 8 metres en alguns trams, amb espai al mig farcit de pedra i morter, tot i que les mostres arqueològiques més modernes demostren que també es van utilitzar com a farciment escultures, inscripcions en pedra i altres elements arquitectònics. El mur constava d'unes 80-82 torres d'uns 18 metres d'alçada, la majoria de base rectangular i deu amb base semicircular, aquestes situades a les portalades. Les obres de millora van ser de les més importants fetes durant el Baix Imperi a la Tarraconense, i constitueixen una de les causes per les quals Bàrcino va prendre rellevància i es comença a comparar amb Tàrraco.

Bàrcino a la fi de l'edat antiga

modifica

La nova fortificació i la seva situació estratègica va donar a Bàrcino un paper més important en el període final de l'antiguitat, que va ser quan va passar per davant de Tàrraco en importància. Així va esdevenir capital del regne visigot (415, 507-510 i 531-548). En aquest període de trànsit de l'antiguitat a l'edat mitjana és quan Barcelona esdevindrà la ciutat catalana més important a causa del declivi de Tàrraco, arrasada pels vàndals.

D'altra banda, el cristianisme es va fer cada volta més present: del segle v és la primera basílica cristiana coneguda, de la qual es trobà i es museïtzà el baptisteri (sota la catedral actual) i la sala de recepcions del palau episcopal (de tres naus) sota el carrer dels Comtes.[17][18]

Conjunt especial del sector de la muralla romana

modifica

El conjunt especial del sector de la muralla romana comprèn el solar que havia ocupat la ciutat romana des de la seva fundació i els seus voltants i està catalogat com a Bé Cultural d'Interès Local.[19] Com que aquest sector constitueix un arxiu material únic i insubstituïble per a l'estudi de l'evolució urbana de Barcelona, qualsevol actuació que es porti a terme en els edificis, així com a l'espai públic, places i carrers que constitueixen el conjunt, malgrat no tinguin protecció urbanística individual, requeriran d'un estudi detallat d'acord amb la legislació vigent, controlat pels Serveis Tècnics de l'Ajuntament. En el cas que afecti la muralla, haurà d'ésser autoritzada per l'administració competent.[20]

Vegeu també

modifica

Referències

modifica
  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 1,13 1,14 1,15 1,16 1,17 1,18 1,19 1,20 1,21 1,22 1,23 1,24 1,25 1,26 1,27 Hurtado, Víctor; Mestre, Jesús; Miserachs, Toni. Atles d'Història de Catalunya. Edicions 62, octubre 1998 (3a edició), p. 38-39. ISBN 84-297-4061-9. 
  2. 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 2,12 2,13 2,14 2,15 2,16 2,17 2,18 2,19 2,20 2,21 2,22 2,23 Mestre i Campi, Jesús (director). Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 77, entrada: "Augusta, via". ISBN 84-297-3521-6. 
  3. 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 3,12 Borja de Riquer i Permanyer, Borja (director). Història. Política, Societat i Cultura dels Països Catalans. Volum 1. Els temps prehistòrics i antics fins al segle V. Enciclopèdia Catalana, 1996, p. 446 pàgines, p. 303. ISBN 84-7739-979-4. 
  4. «MUHBA Plaça del Rei». barcelona.cat. Ajuntament de Barcelona.
  5. Tarradell, Miquel "La ciutat antiga: dels orígens urbans als visigots", Pàgs. 13-20, esp. pàgina 15a Evolució urbana de Catalunya. Edicions de la Magrana. Institut Municipal d'Història. Ajuntament de Barcelona. 1984
  6. Sobrequés i Callicó, Jaume. Història de Barcelona. Barcelona, 2008. Ed. Random House Mondadori. ISBN 978-84-01-38717-3
  7. 7,0 7,1 Josep M. Gurt i Esparraguera i Rafael Hidalgo Prieto, L'urbanisme a la ciutat hispana al llarg de l'antiguitat tardana, p.77
  8. "La Arena de Barcino: La investigación de una historiadora sitúa un anfiteatro en el lugar donde ahora se alza Santa Maria del Mar" (pàgines 1-3 del suplement Vivir), La Vanguardia, 20 de març de 2011
  9. «MUHBA Domus Avinyó | MUHBA». Arxivat de l'original el 2020-06-15. [Consulta: 14 juliol 2020].
  10. «MUHBA Domus de Sant Honorat | MUHBA». Arxivat de l'original el 2020-06-15. [Consulta: 14 juliol 2020].
  11. «La Domus d'Avinyó. El luxe d'una casa de Barcino | MUHBA». [Consulta: 14 juliol 2020].
  12. «MUHBA Temple d'August | MUHBA». [Consulta: 14 juliol 2020].
  13. DURAN, Agustí. Barcelona i la seva història. Barcelona, 1972. Ed. Curial.
  14. «Descoberta la primera necròpolis de Barcelona sota les Drassanes Reials». diari Ara, 01-03-2012 [Consulta: 30 abril 2013].
  15. «MUHBA Via Sepulcral Romana | MUHBA». Arxivat de l'original el 2020-08-07. [Consulta: 14 juliol 2020].
  16. «Les muralles de Barcino | MUHBA». [Consulta: 14 juliol 2020].
  17. Del romà al romànic. Història, art i cultura de la Tarraconense mediterrània entre els segles IV i X. Barcelona, 1999. Enciclopèdia Catalana.
  18. «Barcelona a l'antiguitat tardana. El cristianisme, els visigots i la ciutat | MUHBA». [Consulta: 14 juliol 2020].
  19. «Conjunt especial del sector de la muralla romana». Catàleg de Patrimoni. Ajuntament de Barcelona.
  20. «Conjunt especial del sector de la muralla romana». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.

Enllaços externs

modifica

Bibliografia

modifica
  • De Barcino a Barcinona (segles I-VII). Les restes arqueològiques de la plaça del Rei de Barcelona. Barcelonaː MUHBA, 2001 ISBN 84-932113-1-1