Usuari:Mcapdevila/Pisa daurada

Font de solera o trull bombat decorada amb un dromedari portant una bandera. Pisa decorada sobre pintura vidriada del califat Abasida, segle X.

Part superior del mihrab, decorada al segle ix amb rajoles de pisa daurada , a la mesquita de Uqba també coneguda com la gran mesquita de Kairouan , Tunísia.

La pisa daurada o de reflexos metàl·lics , coneguda també com reflex daurat , òpera Malika o reflex hispà-àrab , és un tipus de decoració esmaltada amb efectes iridiscents produïts pels òxids metàl·lics aplicats en una tercera cocció sobre un esmalt ja cuit.

Iniciada a la Mesopotàmia musulmana, la pisa daurada es va desenvolupar també al Nord d'Àfrica ia la Península Ibèrica. Un cert vel de llegenda atribueix als últims terrissaires del Marroc i l'actual País Valencià la possessió de la seva fórmula secreta. A l'Estat espanyol, el seu major focus de producció se situa a la zona de l'est peninsular, des de la aragonesa Muel fins Manises.

Orígens i expansió

Article principal: Ceràmica andalusí

Les primeres ceràmiques de reflexos metàl·lics es van produir al començament del Califat Abbàssida (750-1258) al segle ix. Probablement, la gran difusió d'aquesta tècnica, va ser afavorida per la prohibició en el món àrab de l'ostentació, la pisa daurada substituir en la taula el luxe descarat dels metalls preciosos. La Gran Mesquita de Kairouan, a Tunísia, pot considerar-se com la seva plataforma universal, a ella la pisa daurada és present en una sèrie monumental de taulelleria importada d'Bagdad cap a l'any 850 de l'era cristiana. El lema alcorànic omnipresent és "al-Mulk lillâh", que en la ceràmica andalusí es reduirà a "al-Mulk".

A la península ibèrica, el fil conductor de les tècniques de la terrisseria d'origen musulmà, i molt especialment de la pisa daurada, van ser els morisc s, distribuïts en els focus d'Manises, Paterna, Quart, Alaquàs i Muel. El decret d'expulsió de 1609 va portar a milers d'artesans al desterrament. Amb ells es van perdre la indústria, les fórmules, els secrets i l'esplendor.

Fins a la segona meitat del segle XVI, Catalunya, Terol, Toledo, Talavera de la Reina o Sevilla, van ser, a grans trets, focus subsidiaris de les pises valencianes els motius i tècniques imitar. No obstant això, les pises fabricades en molts d'aquests centres tenen trets personals que les fan úniques. Com la combinació del blau i el verd a Terol, o del blau i el morat negre del manganès a Sevilla o, en el cas català, la gran quantitat de peces signades i datades, com les de Pere Casals o Toni Mestre, que ens permeten conèixer l'autoria d'alguns mestres i l'evolució estilística de les sèries (així, en els casos de Reus, Barcelona o Valls, els models de producció s'endinsen en el primer terç del segle XVII).

Caldria esperar al segle XVIII perquè l'arc mediterrani, recuperés la riquesa i hegemonia en el món de la pisa policroma espanyola. La primera a desenvolupar noves tècniques, més enllà dels vells procediments hispà-moriscs de reflex metàl·lic , va ser la Reial Fàbrica de l'Alcora. A la dècada de 1780, la problemàtica laboral va obligar a molts terrissaires alcoreños a traslladar-se a Manises. Segle i mig després, aquesta última localitat tenia en funcionament 80 fàbriques, donant ocupació a cinc mil operaris, un trenta per cent d'ells dones.

Tècniques

El procés

Un cop extreta i purificada l'argila assecant-se al sol, que evitaria així futures esquerdes, entrava a la primera cocció. En juaguete resultant se li aplicava el vidriat, vernís blanc a base de plom i estany, i la decoració en blau cobalt. Després d'aquesta primera esmaltació passava a la segona cocció, aconseguint 990 graus. Després d'ella, un cop refredada, se li donava a la peça el daurat amb una barreja de sulfurs de coure i plata, dissolts en vinagre i aplicats amb pinzell. Entrava per fi en la tercera cocció a una temperatura inicial de 650 graus, baixant després a cinc-cents.

La cultura ceràmica anglosaxona s'anomena llustre ( lustreware ) a la pisa amb reflexos metàl·lics, tot i que tal llustre o lluentor, s'aconsegueix amb un procés menys complicat.

L'esmalt

Les anàlisis de l'esmalt de ceràmiques espanyoles i italianes (segles XIII al XVI) indiquen amb variacions entre tots dos esmalts, una composició d'estany sobre un màxim de 10% i plom entre en 15 i 45%. D'aquesta anàlisi es pot deduir la importància de l'esmalt utilitzat com a base. Tenint com òxids imprescindibles el estany i el plom, la fórmula resultant el situa a l'altura del típic esmalt de majòlica, el rang de cocció està entre 950° C i 1110° C.

La pasta

La pasta de reflexos s'ha de moldre en molí de boles entre 2-4 hores, encara que es poden emprar les pastes sense moldre amb bons resultats. Un altre mètode consisteix a calcinar els ingredients secs a 700° C i barrejar al molí amb vinagre. Aquesta pasta se sol aplicar sobre l'esmalt amb l'addicció de 50% de llustre i 50% de goma aràbiga, o bé amb un vehicle oliós, com l'essència de trementina.

Focus de pisa daurada a Espanya

• Loza de reflexos daurats
• 
  Pisa daurada (tajador judeo aragonès del segle XIV).
• 
  Pisa daurada (peça morisca de 11 x 49 cm.). Walters Art Museum.
• 
  Pisa daurada hispà-morisca (cap a 1475). Museu Victòria i Alberto, Londres.
• 
  aiguamans de Manises (1520-1550). Museu Victoria i Alberto, Londres.

Manises

La pisa daurada pot considerar un dels productes més singulars i reconeguts del focus ceràmic valencià, si bé originalment imitava les produccions malaguenyes en perfils i decoracions.

Manuel González Martí i més tard diversos especialistes, historiadors i ceramólogos, han estudiat en profunditat i amb certa profusió la producció de reflex metàl·lic en les terrisseries i indústries de Manises, que van arribar a convertir a aquesta localitat en una referència necessària a la crònica de la ceràmica europea.

Documents valencians de 1319 esmenten peces importades de Màlaga i Terol ( terrenys maleche, et turolii ). La collita arqueològica confirma que en les dues primeres dècades del segle XIV va predominar la importació de pises de Màlaga, de la Ligúria (Gènova, Savona), de Barcelona i de Terol, desenvolupant després la producció local.

Henrique Cock i el secret de Manises

A Manises, el bescuit de fang argilós que s'emprava procedia d'una marga del voltant, que una vegada bescuitada es esmaltaba amb una coberta transparent.

El plom i l'estany es barrejaven en una proporció de 10 parts a una, o ho és que igual: per cada arrova de plom s'afegien de tres a quatre lliures d'estany, materials que després calcinar en un forn especial, s'unien a petites quantitats de sal i sorra i, un cop mòlts, es dissolien en aigua banyant amb el líquid resultant les peces.

Relació del viatge fet per Felip II, el 1585, a Saragossa, Barcelona i València (1876) Henrique Cock

Henrique Cock, arquer del seguici de Felip II, al seu pas per Muel el 1585, relata així una part del procés:

«

"... Perquè tota la vaixella facin daurada, prenen vinagre molt fort amb el qual barregen com dos reals de plata en pols i vermelló i mangra i una mica de filferro (coure), la qual cosa tot barrejat escriuen amb una ploma sobre els plats i escudelles tot el que volen i els fiquen tercera vegada en el forn, i llavors queden del color d'or que no se'ls pot treure fins que caiguin a trossos. Això em van explicar els mateixos ollers ".

»

Així doncs, la base d'aquesta recepta del daurat era la plata i el coure sulfurats. La barreja obtinguda després d'un complex procés era diluïda en vinagre i s'aplicava com decoració sobre les peces en la tercera cocció La producció ceràmica del segle XVI: Tècniques, tipologies de peces i repertoris.] </ref>

Muel

La vila Muel va tenir els seus primers obradors fora del seu recinte emmurallat, al costat del riu Huerva i confrontants amb el camí ral a Saragossa. Als terrissaires fabricants de pisa daurada se'ls cridava oficials de fer vaixella de blanc , almalagueros o mestres de la Málega , delatant així que imitaven les tècniques desenvolupades abans a Màlaga. La producció estava monopolitzada per diverses famílies els membres apareixen reiteradament citats en alguns documents notarials (1583): els Abroz, Alax, Bargueño, Carruzet, Dupon, Ibáñez, Janero, Lançari, Taquea, Maçerol, Maniçes, Medina, Moncayo, Montero, Presson , de la Roya i altres.

La vaixella de pisa daurada abastava dues qualitats, "comú" i "prima", venudes a preus diferents. Entre les peces catalogades hi ha des de senzills objectes de la vaixella domèstica fins piles baptismals (per esglésies parroquials com la de la localitat de Cinquè, per exemple).

L'arrelament de la pisa daurada a Aragó va fer que, després de l'expulsió dels moriscos aragonesos el 1610, es contractés a escudilleros de Reus, cristians o conversos, perquè la seguissin fabricant a Muel. Aquesta afluència de terrissaires catalans, castellans i fins i tot italians determinar un canvi de gust en les tècniques de producció i en els repertoris ornamentals, acostant progressivament als cànons i gustos europeus.

Altres centres importants en el focus aragonès van ser Calatayud, Maria de Huerva, Morata de Jalón i La producció ceràmica del segle XVI: Tècniques, tipologies de peces i repertoris.] </ref>

Interessants i riques col·leccions de pisa daurada aragonesa poden contemplar-se en: el Museu de Ceràmica de Barcelona, el Museu Arqueològic Nacional (Espanya), el Institut València de Don Juan i el Museu Nacional d'Arts Decoratives, a Madrid,, la Hispanic Society of America, a Nova York, i el Walters Art Museum, a Baltimore.

La pisa daurada a Itàlia

La pisa daurada valenciana va ser imitada toscament a Itàlia a partir de la segona meitat del segle XV. Es considera el pintor Galgano de Belforte, instal·lat uns anys a València, un dels millors difusors de la tècnica del daurat a Itàlia. Més tard, seria depurada i millorada per Giorgio di Pietro Andreoli de Gubbio (actiu entre 1490-1553), la producció incorporava més motius renaixentistes.

A la segona meitat del segle XV, Itàlia va ser el bressol de la renovació de la ceràmica europea, doblement impulsada per l'esplendor humanista de les ciutats-estat i per l'hegemonia de Venècia en el comerç amb Orient. Tècnicament se li han almenys tres grans èxits:

• El desenvolupament cap a la policromia, incorporant nous colors com el groc d'antimoni o el vermell de ferro, presents en obres de la família Della Robbia.
• Els daurats en colors or, coure i taronja, així com el repertori renaixentista pres directament de l'escultura i de la pintura mural.
• La inspiració en la porcellana xinesa.

Vegeu també

• Ceràmica de Manises
• Porcellana
• Majòlica
• Faiança
• Terracota
• Ceràmica
• Ceràmica vidrada
• Pisa fina

Bibliografia

• Caro Bellido, Antonio. Diccionari de termes ceràmics i de terrisseria. Cadis: Agrija Edicions, 2008. ISBN 84-96191-07-9. 
• Rosselló Bordoy, Guillem. La céramique veure't et brune a a-Andalus du X au XIII siècle. Musées de Marseille-Réunion des Musées nationaux, 1995. 
• Seseña, Natacha. Cacharrería popular. La terrisseria de bast a Espanya. Madrid, Aliança Editorial, 1997. ISBN 84-206-4255-X. 
• Padilla Montoya, Carme; Equip Staff, Paloma Cabrera Bonet, Ruth Maicas Ramos. Diccionari de materials ceràmics. Madrid: Subdirecció General de Museus. Ministeri d'Educació, Cultura i Esport. Secretaria General Tècnica. Centre de Publicacions, 2002. ISBN 8436936388. 

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mcapdevila/Pisa daurada

• Islamic Ceramics .
• Berti, Graziella. "Li role des bacini dans l'étude des Ceràmiques à llustre métallique", pàg. 3 i 4. Consultat el 7 de juny de 2012.