Gubbio

Gubbio és una ciutat italiana a l'Úmbria, a la província de Perusa, amb uns 35000 habitants.

Gubbio
Localització
43° 21′ 06″ N, 12° 34′ 38″ E
Estat	Itàlia
Regió	Úmbria
Província	Província de Perugia
Capital	Gubbio
Població
Total	31.736 (2018)
• Densitat	60,36 hab./km²
Geografia
Superfície	525,78 km²
Altitud	522 m
Limita amb	Cagli Cantiano (en) Perusa Scheggia e Pascelupo Umbertide Valfabbrica Pietralunga Sigillo Costacciaro Gualdo Tadino Fossato di Vico
Dades històriques
Patrocini	Ubald de Gubbio
Identificador descriptiu
Codi postal	06024 i 06020
Fus horari	UTC+01:00 UTC+02:00
Prefix telefònic	075
Identificador ISTAT	054024
Codi del cadastre d'Itàlia	E256
Altres
Lloc web	comune.gubbio.pg.it

Història

Fou una ciutat dels umbres amb el nom d'Iguvium. Les taules engubines descobertes el 1444 (propietat de la ciutat des del 1456) foren importants per la comprensió de la llengua dels umbres. El 295 aC es va aliar a Roma i el 111 aC és esmentada com a ciutat lliure sota domini romà; el 89 aC va obtenir la ciutadania romana i fou erigida en municipi; Tit Livi l'esmenta com la ciutat elegida pel senat romà per acollir al rei d'Il·líria Gentius, que havia estat enviat en confinament a Spoletum però la ciutat no l'havia volgut rebre. A la guerra civil entre Cèsar i Pompeu fou ocupada pel pretor Minucius Thermus amb cinc cohorts, però en acostar-se Curio amb tres cohorts, Thermus es va retirar. Va conservar el seu rang municipal durant l'imperi i des del 416 fou seu d'un bisbe.

Caigut l'imperi va passar als ostrogots i el 552 fou destruïda per Tòtila per ser tot seguit reconstruïda pels bizantins al mont Inginus (abans era a la plana); el 772 fou ocupada pels llombards.

Pipí el Breu, primer, i Carlemany després, la van incloure en el territoris cedits a l'Església, i fou governada pels seus bisbes fins a la segona meitat del segle xi, quan l'autoritat del comú, format per les famílies burgeses locals, i de tendència gibelina, es va afermar; la política expansiva de la ciutat, llavors anomenada Agobbio, la va enfrontar amb Perusa (Perugia); una confederació de ciutats dirigida per Perusa va atacar Gubbio el 1151, però foren derrotats miraculosament, cosa que es va atribuir a la intercessió divina del bisbe Ubaldo Baldasini (1080-1160).

El 1163 l'emperador Frederic I va sancionar el reconeixement jurídic de Gubbio sota tot el territori que dominava; el 1191 Enric IV va absoldre la ciutat per un acte de rebel·lió contra l'emperador i va reconèixer i ampliar la concessió de Frederic I.

En els següents anys Gubbio va controlar el territori fins a Cagli i Certaldo. Al segle xii el govern dels cònsols, representants de la burgesia local, fou substituït per un podestà que representava al comú i exercia el poder únic que abans es repartien els cònsols. El 1237 es va produir una revolta antiimperial i vers el 1250 els treballadors i artesans, enfrontats amb el govern del comú, van crear el seu propí comú (Comune del popolo) que organitzava les seves pròpies assemblees legislatives i nomenava el seu propi cap (el capitano del popolo).

Els enfrontaments amb Perusa foren freqüents i el 1257 els perugians van obtenir venjança de la seva derrota del 1151 i van ocupar part dels dominis de Gubbio. Això va donar el poder als güelfs el 1263 després de tants anys de ser un baluard gibelí. El territoris perduts van retornar pel tractat de pau de 1273. El Papa va reconèixer a Gubbio (ara al seu bàndol) el domini de Pergola, Montesecco i Serra San Abbondio.

El 23 de maig del 1300 els gibel·lins van prendre el poder a la ciutat però ràpidament les milícies de les famílies burgeses güelfes dels Orsini i Gabrielli el van recuperar. El 1338 fou aprovat el nou estatut ciutadà que permetia ser elegit per les magistratures independentment de ser güelf o gibelí sempre que foren nobles i tinguessin una renda mínima.

El 1351 Giovanni Gabrielli, d'una de les principals famílies locals, va exercir de fet com a senyor, però el 1354 la ciutat fou assetjada i ocupada pel cardenal Albornoz, legat pontifici, al qual es va sotmetre el cap local Cantuccio Gabrielli. En els anys següents el govern va oscil·lar entre una senyoria de fet, el govern del poble i el bisbe. El 1376 la ciutat es va revoltar i es va fer independent del Papa però el 1381 el bisbe Gabriel Gabrielli, de la família local dels Gabrielli, va aconseguir el poder que va exercir en forma absoluta com a senyor i va rebre el suport del Papa; però els ciutadans es van revoltar un altre cop el 1383 i van anul·lar les decisions del bisbe que va assetjar la ciutat (1384), però els rebels es van entregar al cap d'un mes a Antoni II Montefeltro que després fou reconegut pel Papa (1390) i va governar fins al 1404. El comú va desaparèixer i els Montefeltro van exercir la senyoria com a vicaris pontificis.

Amb els Montefeltro va venir una nova època de pau i de prosperitat. El 1508 els della Rovere van substituir als Montefeltro fins al 28 d'abril de 1631 quan va morir el darrer duc Francesco Maria della Rovere, i el ducat va passar a l'Església.

En el període napoleònic la ciutat fou ocupada per les tropes de la República Cisalpina i els francesos i fou unida a la República Romana i després al Regne d'Itàlia. El 1814 va tornar a l'Església.

El 1831 es va revoltar contra els Estats Pontificis i es va establir un govern revolucionari que va durar 40 dies; el 14 de setembre de 1860 van entrar a la ciutat les forces del general Cadorna. Gubbio fou llavors part de la província de Perugia.

El 22 de juny de 1944 els alemanys van fer una matança de 40 persones en represàlia per una acció de la resistència; el 25 de juliol de 1944 els aliats van entrar a la ciutat.