Obre el menú principal

La vancomicina és un antibiòtic de la família dels glicopèptids. S'obté del bacteri del sòl Streptomyces orientalis, i la seva diana és la paret bacteriana.[1] Va ser aïllada per primer cop l'any 1953 a partir d'una mostra de sòl de la selva de Borneo recollida per un missioner. La vancomicina és un important en el tractament d'infeccions causades per bacteris resistents a altres antibiòtics, i es considera un medicament d'últim recurs. Tanmateix, han aparegut soques d'Enterococcus i de Staphylococcus aureus resistents a la vancomicina.

Infotaula de fàrmacVancomicina
Vancomycin.svg
Vancomycin.svg
Malaltia objecte colitis pseudomembranosa, complicacions postoperatòries, neutropènia, endocarditis infecciosa, infecció per estafilococs, malaltia bacteriana, cel·lulitis, pneumònia i artritis sèptica
Dades clíniques
Risc per l'embaràs
Via Oral i intravenosa
Grup farmacològic bactericida i glicopèptid
Codi ATC A07AA09 J01XA01A07AA09 i J01XA01
Dades químiques i físiques
Fórmula C66H75Cl2N9O24
Massa molecular 1.449,27 g·mol−1
Model 3D (Jmol) Imatge interactiva
Estat legal
R. dispensació
Dades farmacocinètiques
Biodisponibilitat Negligible (oral)
Metabolisme Excretat sense modificacions
Vida mitjana 4–11 hores (adults)
6-10 dies (adults, disfunció renal)
Excreció Renal
Identificadors
Número CAS 1404-90-6
PubChem (CID) 14969
DrugBank DB00512
ChemSpider 14253
UNII 6Q205EH1VU
KEGG D00212
ChEBI 28001 i 49941
ChEMBL CHEMBL262777
AEPQ 100.014.338
Modifica les dades a Wikidata

Mecanisme d'accióModifica

La vancomicina interfereix en la formació de la paret bacteriana. La part peptídica de la vancomicina s'uneix a la seqüència D-alanilil-D-alanina terminal del pèptid de la mureïna. D'aquesta forma, s'inhibeix la transpeptidació i la paret bacteriana perd resistència.[1]

Espectre d'accióModifica

La vancomicina és eficaç contra Staphylococcus i algunes espècies dels gèneres Clostridium, Bacillus, Streptococcus i Enterococcus.[1]

ResistènciesModifica

La vancomicina té una gran importància en el tractament d'infeccions causades per bacteris resistents a altres antibiòtics, i és l'últim recurs en aquests casos. Per tant, és molt important limitar-ne l'ús per evitar-ne resistències. Tot i així, l'any 2002 es va aïllar d'un pacient una soca de Staphylococcus aureus resistent a la meticil·lina que també era resistent a la vancomicina.[2] Del mateix pacient, es va aïllar una soca d’Enterococcus resistent a la vancomicina, i es va comprovar que havia transmès el gen de resistència als Staphylococcus per conjugació.[1] A part de resistències totals, en els últims anys s'han detectat bacteris amb resistència intermèdia a la vancomicina. En aquests casos es pot fer servir una variant de l'antibiòtic en què se substitueix l'oxigen carbonil (=O) d'un grup amida concret per un grup metilè (=CH2).[3]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Willey, Joanne M.; Sherwood, Linda M.; Woolverton, Christopher J. MIGROBIOLOGÍA de Prescott, Harvey y Klein (en castellà). 7a ed.. Madrid: McGRAW-HILL-INTERAMERICANA DE ESPAÑA, S. A. U., 2009. ISBN 978-84-481-6827-8. 
  2. Pearson, Helen «Bacteria defies last-resort antibiotic» (en anglès). Nature News, 26-07-2002 [Consulta: 6 desembre 2012].
  3. Madigan, Michael T.; Martinko, John M.; Dunlap, Paul V. [et al]. BROCK. BIOLOGÍA MOLECULAR DE LOS MICROORGANISMOS (en castellà). 12a ed.. Madrid: Pearson Educación, S.A., 2009. ISBN 978-84-7829-097-0.