Vern
El vern (Alnus glutinosa)[1] és un arbre caducifoli del gènere Alnus originari de quasi tota Europa, incloent-hi la Gran Bretanya i Fennoscàndia, i del sud-est d'Àsia. Els emigrants n'han dut poblacions a Amèrica.
| Alnus glutinosa | |
|---|---|
 | |
| Dades | |
| Font de |
alderwood  |
| Planta | |
| Tipus de fruit | nou |
|
| |
| Estat de conservació | |
 | |
| Risc mínim | |
| UICN | 63517 |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Plantae |
| Ordre | Fagales |
| Família | Betulaceae |
| Gènere | Alnus |
| Espècie | Alnus glutinosa L. |
|
| |
| Nomenclatura | |
| Basiònim |
Betula alnus var. glutinosa |
 | |
En la toponímia dels Països Catalans apareixen en el nom de localitats com Sant Just Desvern, Lavern o el barri de Barcelona de la Verneda. Altres noms populars pels quals se'l coneix són arbre negre, lladern, morera borda i mosquiter.[2]
MorfologiaModifica
Pot arribar a una alçada de 30 metres amb la capçada allargada formada per branques més aviat curtes i obertes. Té el tronc dret i amb l'escorça llisa, que es va clivellant amb l'edat formant crostes, que acaben caient.
Les seves fulles, de 5 a 9 cm, són arrodonides i resinoses (glutinoses) quan són joves, igual que passa amb els borrons. La floració és del tipus monoic amb flors masculines amb forma d'aments cilíndrics i vermellosos i flors femenines similars a petites pinyes. La floració té lloc entre els mesos de febrer i abril.[3] Les llavors són alades.
Malgrat que no és una planta lleguminosa fa simbiosi amb bacteris del terra que li proporcionen nitrogen.
Per distingir-lo són característiques la punta emarginada de les fulles (o sigui, en comptes de fer punta cap enfora fa un entrant) i les flors femenines com petites pinyes.
HàbitatModifica
Els verns només es troben en sòls molt humits generalment en la ribera dels rius (i també dels canals de regadiu)[4] on formen les vernedes. Són molt corrents a la Cerdanya a les vores dels rierols i canals.
Variants i distribucióModifica
Hi ha quatre subespècies:
- Alnus glutinosa subsp. glutinosa. Molt estesa, sobretot per a tot Europa
- Alnus glutinosa subsp. barbata. Anatòlia (Rize, Trebisonda, Artvin)
- Alnus glutinosa subsp. antitaurica. Sud d'Anatòlia.
- Alnus glutinosa subsp. betuloides. Est d'Anatòlia
A Catalunya és comú des del Pirineu (per sota dels 1650 m)[5] fins al centre del país, sobretot a les comarques humides, i a les comarques de ponent, cap on davalla seguint els grans rius i les séquies; a la meitat oriental es fa molt rar al sud del Llobregat.[4] No és present al País Valencià ni a les Illes.[4]
UsosModifica
La fusta de vern és molt apreciada i entre altres característiques té la de suportar molt bé estar submergida en l'aigua, per això s'ha fet servir com a fusta de suport a Venècia i Amsterdam.
Propietats medicinalsModifica
- La seva escorça conté taní, utilitzat per rebaixar els nivells de colesterol.
- La decocció de la seva escorça s'utilitza per fer gargarismes contra les angines i la faringitis
- Les fulles més tendres i enganxoses es feien servir com a remei per als peus adolorits.
Aspectes culturalsModifica
En la mitologia britànica i nòrdica, el vern és un símbol de la resurrecció, probablement per què la fusta passa del blanc al roig quan és tallada, recordant a la sang humana. Els primers humans de la mitologia nòrdica varen ser creats a partir de freixes i verns. A Irlanda, la reverència que se sentia respecte al vern era tan profunda que tallar-ne un era una ofensa criminal. En altres llocs com a Terranova, se li atribuïen aplicacions medicinals per al tractament de les cremades, el reumatisme i el dolor. A Suomi (Finlàndia) utilitzen petites estelles de la seva fusta per fumar el peix.
GaleriaModifica
Inflorescència femenina i llavors .
Inflorescència masculina (esquerra) i cons madurs (dreta).
Escorça d'arbre juvenil.
Escorça d'arbre adult.
Les gemmes són de color violaci i peducunlades.
Fulles, cons (amunt), aments masculins (els llargs, a l'esquerra) i aments femenins (molt petits, al centre) d' A. glutinosa a finals d'estiu.
Notes i referènciesModifica
- ↑ Pascual, Ramon. Guia dels arbres dels Països Catalans (en català). 3a edició. Barcelona: Pòrtic Natura, 1994, p. 86-87. ISBN 84-7306-390-2.
- ↑ Vallés i Xirau, Joan (dir.). «Noms de plantes». Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. (Diccionaris en Línia), 2009.
- ↑ «FloraCatalana.net» (en català). [Consulta: 9 febrer 2016].
- ↑ 4,0 4,1 4,2 Bolòs, Oriol de [et al]. Flora manual dels Països Catalans. 2a ed. Barcelona: Pòrtic, 1993. ISBN 84-7306-400-3.
- ↑ «Banc de dades de biodiversitat de Catalunya» (en català). [Consulta: 9 febrer 2016].
