Vern
El vern (Alnus glutinosa)[1] és un arbre caducifoli del gènere Alnus originari de quasi tota Europa, incloent-hi la Gran Bretanya i Fennoscàndia, i del sud-est d'Àsia. Els emigrants n'han dut poblacions a Amèrica.
Alnus glutinosa  | |
|---|---|
 | |
| Dades | |
| Font de | fusta de vern |
| Planta | |
| Tipus de fruit | nou |
| Estat de conservació | |
 | |
| Risc mínim | |
| UICN | 63517 |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Plantae |
| Ordre | Fagales |
| Família | Betulaceae |
| Gènere | Alnus |
| Espècie | Alnus glutinosa L. |
| Nomenclatura | |
| Basiònim | Betula alnus var. glutinosa |
| Distribució | |
 | |
En la toponímia dels Països Catalans apareixen en el nom de localitats com el barri de Barcelona de la Verneda. Altres noms populars pels quals se'l coneix són arbre negre,[2][3] lladern,[4] morera borda[5] i mosquiter.[6] En el cas de Sant Just Desvern, malgrat el nom que té aquesta població actualment, d'acord amb el que diuen els documents medievals i allò que afirmen els lingüistes, aquest topònim no prové pas del nom d'aquest arbre.[7][8][9] El mateix s'esdevé en el cas del nom Lavern, possiblement preromà, com afirma Joan Coromines.[10]
MorfologiaModifica
Pot arribar a una alçada de 30 metres amb la capçada allargada formada per branques més aviat curtes i obertes. Té el tronc dret i amb l'escorça llisa, que es va clivellant amb l'edat formant crostes, que acaben caient.
Les seves fulles, de 5 a 9 cm, són arrodonides i resinoses (glutinoses) quan són joves, igual que passa amb els borrons. La floració és del tipus monoic amb flors masculines amb forma d'aments cilíndrics i vermellosos i flors femenines similars a petites pinyes. La floració té lloc entre els mesos de febrer i abril.[11] Les llavors són alades.
Malgrat que no és una planta lleguminosa fa simbiosi amb bacteris del terra que li proporcionen nitrogen.[12][13]
Per distingir-lo són característiques la punta emarginada de les fulles (o sigui, en comptes de fer punta cap enfora fa un entrant) i les flors femenines com petites pinyes.
HàbitatModifica
Els verns només es troben en sòls molt humits generalment en la ribera dels rius (i també dels canals de regadiu)[14] on formen les vernedes.[15] Són molt corrents a la Cerdanya a les vores dels rierols i canals.
Variants i distribucióModifica
Hi ha quatre subespècies:
- Alnus glutinosa subsp. glutinosa. Molt estesa, sobretot per a tot Europa[16]
- Alnus glutinosa subsp. barbata. Anatòlia (Rize, Trebisonda, Artvin)[17]
- Alnus glutinosa subsp. antitaurica. Sud d'Anatòlia.[18]
- Alnus glutinosa subsp. betuloides. Est d'Anatòlia.[19]
A Catalunya és comú des del Pirineu (per sota dels 1650 m)[20] fins al centre del país, sobretot a les comarques humides, i a les comarques de ponent, cap on davalla seguint els grans rius i les séquies; a la meitat oriental es fa molt rar al sud del Llobregat.[14] No és present al País Valencià ni a les Illes.[14]
UsosModifica
La fusta de vern és molt apreciada[21] i entre altres característiques té la de suportar molt bé estar submergida en l'aigua, per això s'ha fet servir com a fusta de suport a Venècia i Amsterdam.[22][23]
Propietats medicinalsModifica
- La seva escorça conté taní, utilitzat per rebaixar els nivells de colesterol.
- La decocció de la seva escorça s'utilitza per fer gargarismes contra les angines i la faringitis
- Les fulles més tendres i enganxoses es feien servir com a remei per als peus adolorits.
Aspectes culturalsModifica
En la mitologia britànica i nòrdica, el vern és un símbol de la resurrecció, probablement per què la fusta passa del blanc al roig quan és tallada, recordant a la sang humana.[24][25][26] Els primers humans de la mitologia nòrdica varen ser creats a partir de freixes i verns. A Irlanda, la reverència que se sentia respecte al vern era tan profunda que tallar-ne un era una ofensa criminal. En altres llocs com a Terranova, se li atribuïen aplicacions medicinals per al tractament de les cremades, el reumatisme i el dolor. A Suomi (Finlàndia) utilitzen petites estelles de la seva fusta per fumar el peix.[27][28][29][30]
GaleriaModifica
Inflorescència femenina i llavors .
Inflorescència masculina (esquerra) i cons madurs (dreta).
Escorça d'arbre juvenil.
Escorça d'arbre adult.
Les gemmes són de color violaci i peducunlades.
Fulles, cons (amunt), aments masculins (els llargs, a l'esquerra) i aments femenins (molt petits, al centre) d' A. glutinosa a finals d'estiu.
Notes i referènciesModifica
- ↑ Pascual, Ramon. Guia dels arbres dels Països Catalans. 3a edició. Barcelona: Pòrtic Natura, 1994, p. 86-87. ISBN 84-7306-390-2.
- ↑ Pompeu Fabra. Diccionari general de la llengua catalana .... Llibreria Catalònia, 1932, p. 141–.
- ↑ Institut d'Estudis Catalans. L'Institut d'estucis catalans: els seus primers XXV anys. Palau de la Generalitat, 1935.
- ↑ Pedro Bassagaña y Bonhome. Flora médico-farmacéutica abreviada ó sea descripción de las plantas medicinales, indígena y exóticas mas usadas y algunas otras notables que no lo son con indicación de su duracion, del pais ... de la época en que florecen ... de sus usos farmacéuticos .... Imprenta de Narciso Ramirez, 1859, p. 462–.
- ↑ Rafel Balada i Llasat. Els arbres de la ribera: estudi-inventari del bosc de ribera actual a la riba dreta de l'Ebre, des de Xerta a la Mediterrània. Ajuntament d'Amposta, 1985. ISBN 978-84-505-1294-6.
- ↑ Vallés i Xirau, Joan (dir.). «Noms de plantes». Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. (Diccionaris en Línia), 2009.
- ↑ Daniel Cardona. Sant Just Desvern, un paisatge i una història. L'Abadia de Montserrat, 1987, p. 55–. ISBN 978-84-7202-898-2.
- ↑ Josep Moran; Mar Batlle; Joan Anton Rabella i Ribas Topònims catalans: etimologia i pronúncia. L'Abadia de Montserrat, 2002, p. 6–. ISBN 978-84-8415-431-0.
- ↑ Emili Casanova. Congrés Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes: (València, 18-21 d’abril de 2001). Universitat de València, 2002, p. 965–. ISBN 978-84-370-5443-8.
- ↑ Joan Coromines; Josep Maria de Casacuberta Onomasticon Cataloniae: Els noms de lloc i noms de persona de totes les terres de llengua catalana. L-N. V. Curial Edicions Catalanes, 1989. ISBN 978-84-7256-844-0.
- ↑ «FloraCatalana.net». [Consulta: 9 febrer 2016].[Enllaç no actiu]
- ↑ Changhui Guan. Plant Gene Expression in Actinorhizal Nodules of Alnus Glutinosa. Guan, 1996. ISBN 978-90-5485-550-7.
- ↑ Katharina Pawlowski; William E. Newton Nitrogen-fixing Actinorhizal Symbioses. Springer Science & Business Media, 6 octubre 2007. ISBN 978-1-4020-3547-0.
- ↑ 14,0 14,1 14,2 Bolòs, Oriol de [et al.].. Flora manual dels Països Catalans. 2a ed. Barcelona: Pòrtic, 1993. ISBN 84-7306-400-3.
- ↑ Louis Liger. La nouvelle maison rustique, ou Économie generale de tous les biens de campagne: La maniere de les entretenir et de les multiplier. chez Sagrain fils, 1740, p. 841–.
- ↑ Galls of North-West Europe. PediaPress, p. 24–. GGKEY:0DEDK636RRB.
- ↑ Botanischer Jahresbericht: systemat. geordnetes Repertorium d. botan. Literatur aller Länder. Bornträger, 1874, p. 480–.
- ↑ Davis Peter Davis. Flora of Turkey, Volume 7. Edinburgh University Press, 1 juny 2019, p. 13–. ISBN 978-1-4744-6612-7.
- ↑ Jean-François Lacaze; Michel Arbez Les ressources génétiques forestières en France: Tome 2. Les feuillus. Quae, 1 gener 1999, p. 29–. ISBN 978-2-7592-1501-0.
- ↑ «Banc de dades de biodiversitat de Catalunya». [Consulta: 9 febrer 2016].
- ↑ Lars Mytting. El libro de la madera: Una vida en los bosques. Penguin Random House Grupo Editorial España, 10 novembre 2016, p. 78–. ISBN 978-84-204-2624-2.
- ↑ Jonathan Drori; Lucille Clerc Around the World in 80 Trees. Orion, 28 maig 2018, p. 78–. ISBN 978-1-78627-542-4.
- ↑ Jo Woolf. Britain's Trees: A Treasury of Traditions, Superstitions, Remedies and Literature. National Trust, 1 abril 2020, p. 16–. ISBN 978-1-911657-17-0.
- ↑ Danu Forest. Celtic Tree Magic: Ogham Lore and Druid Mysteries. Llewellyn Worldwide, 8 octubre 2014, p. 62–. ISBN 978-0-7387-4406-3.
- ↑ Bill Wyza. Guitar Builder's FAQ. Lulu.com, 13 febrer 2013, p. 13–. ISBN 978-1-257-23950-4.
- ↑ George Tsoumis. Wood as Raw Material: Source, Structure, Chemical Composition, Growth, Degradation and Identification. Elsevier Science, 22 octubre 2013, p. 19–. ISBN 978-1-4831-5952-2.
- ↑ Ardie Davis. 25 Essentials: Techniques for Smoking: Every Technique Paired with a Recipe. Harvard Common Press, 1 juny 2017, p. 36–. ISBN 978-1-55832-902-7.
- ↑ Peter Jautaikis. The Wood Pellet Smoker and Grill Cookbook: Recipes and Techniques for the Most Flavorful and Delicious Barbecue. Ulysses Press, 17 maig 2016, p. 142–. ISBN 978-1-61243-592-3.
- ↑ Stanley Marianski; Adam Marianski Curing And Smoking Fish. Bookmagic LLC, 17 juny 2014, p. 82–. ISBN 978-0-9904586-0-9.
- ↑ A. D. Livingston. Cold-Smoking & Salt-Curing Meat, Fish, & Game. Lyons Press, 5 octubre 2010, p. 118–. ISBN 978-0-7627-6711-3.
