Per a altres significats, vegeu «vidriol (química)».

El vidriol o serp de vidre (Anguis fragilis) és una espècie de sauròpsid (rèptil) escatós de la família Anguidae, freqüent a Catalunya. Té les potes atrofiades i el cos llarg, de manera que sembla una serp, però en realitat es un llangardaix àpode sense relació amb les serps.

Infotaula d'ésser viuVidriol
Anguis fragilis Modifica el valor a Wikidata
Anguidae.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Enregistrament
Modifica el valor a Wikidata
Dades
Principal font d'alimentaciólarva, cuc i Gasteròpode Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegneAnimalia
FílumChordata
OrdreSquamata
FamíliaAnguidae
GènereAnguis
EspècieAnguis fragilis Modifica el valor a Wikidata
Linnaeus, 1758
Distribució
Ареал веретеницы.jpg
Modifica el valor a Wikidata

Noms comunsModifica

Es tracta d'un rèptil molt freqüent que rep diferents noms segons les contrades: vidriol,[1][2]serp de vidre,[3][2] llisona, lliseta,[4][2] llisó (Alta Cerdanya) o llicsó (Riutés, Cerdanya), lluenta (Amposta), noia de serp,[5] nina[5] (Empordà), nina d'aigua,[6] noia,[5][2] ninoia[5] (Maresme) i també a Catalunya del Nord: anull,[7] escanyacavalls,[7] matacavalls,[6] picadivendres,[5] escurçot[8] al Vallespir i marieta[8] a Costoja.

CaracterístiquesModifica

 
Primer pla del cap del Vidriol. Els ulls tenen pupil·les rodones i parpelles mòbils.

Es tracta d'un llangardaix sense potes que sovint es confon amb una serp. Pot assolir fins a 50 centímetres de llargada, tot i que habitualment és més petit.[2] La seva cua és llarga, sovint més llarga que el conjunt del cos i el cap però, com altres llangardaixos, té la capacitat d'automutilar-se per evadir-se d'un predador. En aquest darrer cas, la cua no recupera les dimensions inicials.[2]

A diferència de les serps, muda la seva pell per plaques i no sencera. A més, com els altres saures, té nombroses files d'escames ventrals, semblants a les dorsals, en comptes de tenir una sola filera de grans escames al costat inferior com les serps.[2]

El conjunt de les escames és llis i lluent, i el color de l'animal és castany o gris.[2] Les femelles tenen una banda vertebral clara, mentre que els mascles són més uniformes i els joves més daurats, amb bandes longitudinals fosques a l'esquena, els costats i el ventre.[2]

Història naturalModifica

És un animal diürn i ovovivípar, i el naixement de les cries es produeix (a Catalunya) al voltant del mes d'agost.[2]

Manca al País Valencià i a les Balears,[9] però és present a Catalunya,[2] on busca indrets humits, tot i que vol l'escalfor del sol com els altres llangardaixos. Com que aquí és al límit sud de la seva àrea de distribució, el trobem sobretot a les muntanya mitjana, a les obagues humides de la qual pot arribar a ser molt abundant.[2] Manca a l'alta muntanya (per sobre els 1800 metres) perquè no tolera el fred.[2]

CostumsModifica

És un rèptil sedentari que pot quedar-se tota la seva vida en el mateix territori. El vidriol té pocs enemics, excepte els carnívors i les aus de presa. Escapa dels depredadors mitjançant moviments laterals ràpids i convulsius del cos i la cua. Desprèn la cua com els llangardaixos per escapar d’algun depredador. La cua es segueix movent quan es separa durant uns instants per cridar l’atenció del depredador i així distreure’l. Aquesta no es regenera.[cal citació]

AlimentacióModifica

S’alimenta principalment de cucs de terra  i de llimacs que atrapa entre les seves mandíbules, dotades de petites dents còniques. Sacseja amb violència les seves preses abans d'empassar-se-les. Es un valuós auxiliar de l'agricultor i del jardiner. Té una gran necessitat d’aigua i beu amb freqüència.[cal citació]

ProteccióModifica

En el Regne Unit es considera una espècie amenaçada.[cal citació]

TaxonomiaModifica

 
Distribució a Europa (incloent les subespècies ''fragilis'' i ''colchicus'')

Se'n distingeixen dues subespècies:

La subespècie Anguis fragilis fragilis es troba a tota Europa excepte a Irlanda, mentre que Anguis fragilis colchicus es distribueix pel sud-est d'Europa, el Caucas i Iran. A més, al Peloponès i les illes Jòniques hi viu una espècie propera, Anguis cephallonica.[10]

Ara bé, estudis recents de l'ADN mitocondrial han posat en dubte la unitat de l'espècie Anguis fragilis, tot i confirmar que forma un clade.[11] Així, Anguis fragilis colchicus passaria a ser considerada una espècie Anguis colchicus i a més les poblacions del sud dels Balcans formarien una espècie nova Anguis graeca.[11] L'existent Anguis cephallonica confirmaria el seu estatus com a espècie independent del clade format per les altres tres.[11]

Vegeu tambéModifica

Referències i bibliografiaModifica

  1. «vidriol». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  2. 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 2,12 Vives-Balmaña, Maria Victòria. Els amfibis i els rèptils de Catalunya. Barcelona: Ketres, 1984, p. 162-163. ISBN 84-85256-43-3. 
  3. «serp». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  4. «lliseta». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 Diccionari català-valencià-balear
  6. 6,0 6,1 [enllaç sense format] http://eol.org/pages/453239/names/common_names
  7. 7,0 7,1 Diccionari Rossellonès
  8. 8,0 8,1 Joan Pau Escudero
  9. Fitxa d'aquesta espècie del Ministerio de Medio Ambiente (castellà) PDF
  10. Wolfgang Böhme; Petros Lymberakis. «Anguis cephalonnica. In: IUCN 2013. IUCN Red List of Threatened Species. Version 2013.1.», 2009. [Consulta: 20 octubre 2013].
  11. 11,0 11,1 11,2 Václav Gvoždík, David Jandzik, Petros Lymberakis, Daniel Jablonski & Jiří Moravec: Slow worm, Anguis fragilis (Reptilia: Anguidae) as a species complex: Genetic structure reveals deep divergences. Molecular Phylogenetics and Evolution, Volume 55, Issue 2, May 2010, Pages 460-472. DOI:10.1016/j.ympev.2010.01.007 (Engl. Abstract online)
  • Llorente, Gustavo: Els vertebrats de les zones humides dels Països Catalans. Editorial Pòrtic, S.A. Col·lecció Conèixer La Natura, núm. 6, planes 72-73. Desembre del 1988, Barcelona. ISBN 84-7306-354-6.