Ònia Farga i Pellicer

pianista, violinista, compositora, empresària i pedagoga catalana

Ònia Farga i Pellicer (Barcelona, 30 de novembre de 1878 [1] - desembre[2] de 1936) va ser una pianista, violinista, compositora, empresària i pedagoga catalana amb un gran reconeixement internacional gràcies als diversos premis que va guanyar com a concertista.[3]

Infotaula de personaÒnia Farga i Pellicer
Ònia Farga i Pellicer.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement30 novembre 1878 Modifica el valor a Wikidata
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Mortdesembre 1936 Modifica el valor a Wikidata (58 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
NacionalitatCatalana
Activitat
OcupacióEmpresària, pianista, violinista i compositora Modifica el valor a Wikidata
GènereSardanes, orquestra simfònica, composicions per veu i piano, transcripcions, cançons populars catalanes
ProfessorsMathieu Crickboom i Melcior Rodríguez de Alcántara i Elias Modifica el valor a Wikidata
Instrument destacatPiano i violí
Família
PareRafael Farga i Pellicer i Peronella Pellicer

BiografiaModifica

InicisModifica

 
Dibuix de Rafael Farga Pellicer (pare d'Ònia Farga), que va acudir com a representant del Centre Federal Obrer de Barcelona.

Ònia Farga va ser una de les dones multiinstrumentistes i compositores més famoses de la seva generació: va estudiar a l'Escola Municipal de Música de Barcelona, i de ben petita va despuntar per la seva sensibilitat artística i la seva aptitud per la música. Va ser, inicialment coneguda gràcies a ser filla de Rafael Farga i Pellicer, un sindicalista català i un dels fundadors i secretari de la Direcció Central de les Societats Obreres de Barcelona i de Petronila Pellicer i Peraire.

Joventut i formacióModifica

Va complementar la seva formació musical amb el compositor Melcior Rodríguez d'Alcàntara i Elias (composició), qui li va donar classes de composició per així facilitar-li els estudis d'orquestració, de la mateixa manera que Mathieu Crickboom (violí), també va contribuir en la seva formació amb el violí, en aquest cas.

Als 15 anys, ja havia aconseguit tots els primers premis del Conservatori de Barcelona.

A un dels concursos de composició als que va participar, va ser premiada per la Gran Marxa, que va compondre per a orquestra i orgue, i que més tard, va dirigir ella mateixa al Palau de la Música Catalana.

El 13 de juny de 1900 va fer el seu concert de presentació com a pianista al Cercle Artístic de Barcelona.

Entre els anys 1902 i 1904 va estar ensenyant piano a l'Acadèmia del Centro Artístico Musical que dirigia Delfí Armengol. Des d'aquest moment, va estar els propers 14 anys vivint entre Barcelona i París, on coneixeria a grans compositors com Albéniz, i donaria diversos recitals com a solista.

Un altre punt a remarcar de la seva vida , és la seva composició l'Album Gloses sobre cançons populars catalanes[4] (1909) per a piano, que inclou: Cançó de Nadal, Els Tres Tambors, Les mosques de Sant Narcís, El Rossinyol i La nina encantada. Aquest àlbum, amb la dedicatòria autògrafa de l'autora, que es troba dipositat a la Biblioteca de Catalunya, comprèn les cinc partitures per a piano esmentades anteriorment, harmonitzades per la compositora, però procedents de diverses cançons populars catalanes.

Segons escriu en Ramon Miquel i Planas com a pròleg, ho descriu com: “necesssitat d’oferir-nos en un sol pom aquestes flors exquisides de la terra catalana i que ella, la compositora de veritable talent, la senyoreta Onía Farga, ha convertit en les Gloses del present volum destinat a dur fora del clos familiar les remors de les nostres boscúries i els tornaveus de les afraus nostrades”.

Activitat com a concertistaModifica

Va ser molt elogiada per les seves nombreoses gires, les quals la van dur per escenaris de tota Espanya i Europa, sobretot per Suïssa i França (París), tant com a pianista com a violinista. A París va presentar diverses de les seves composicions, les quals van tenir una molt bona acollida per part de la crítica, especialment de Henri de Curzon (1903, 1922, 1924 i 1927).

Alguns dels concerts que més es recorden d'Ònia Farga:

Era coneguda per dividir els concerts en dues parts: en la primera part es centrava en la seva faceta com a pianista, i en la segona en la de violinista. Tant és així, que el 15 de maig de 1909, actuava al Palau de la Música Catalana, en la primera part tocant al piano tant obres pròpies (ex: les mosques de Sant Narcís) com una Sonata de Beethoven o obres de Chopin. La segona part la va dedicar a tocar Corelli, Beethoven i el Concert en re menor de Wieniawski, tot per a violí.

El juny de 1910 va actuar al Teatre Principal de Barcelona, dins dels concerts que va organitzar l'Associació de Cultura Musical popular de Narcisa Freixas, on va interpretar dues de les seves composicions per a violí: Les mosques i Bressant l'orfanet.

L’any 1911 va actuar al Congrés Nacional de les Arts del Llibre celebrat a l'Ateneu Barcelonès.

L'any 1913 figura entre els socis de l'Associació de Música da Cambra.[5]

Faceta d'emprenedoriaModifica

Ònia va fundar i dirigir l'orquestra de l'Associació Música Pro Amore Artis (1928), i també, una acadèmia de música a Barcelona que va portar el seu propi nom (1928). Va dedicar-se a l'ensenyament a l'Escola Municipal de Música, en la que entre els seus alumnes de piano va tenir la futura compositora i pianista Adalmira Anglada i el futur compositor i director coral Ernest Cervera.

Des de l'any 1948 fins l'actualitat (2009), el Conservatori Superior de Música de Barcelona i l'Ajuntament de Barcelona atorguen el Premi Ònia Farga per a estudiants destacats de violí i de piano.[6]

MortModifica

Va morir a Barcelona el 7 de desembre de 1936. A continuació, la transcripció de la necrològica que es va publicar a la Vanguardia el dia de la seva mort.[2]

« "Ha muerto Onía Farga. Cataluña ha perdido uno de sus acusados valores musicales. Onía Farga ha dejado de existir. Con ella desaparece la personalidad del arte de la música, en sus diversos aspectos. Onía Farga pertenecía a aquella selección de mujeres intelectuales que han caracterizado el Renacimiento de Cataluña. Dotada de un temperamento sensibilísimo y de una belleza de sentimientos poco comunes, tales cualidades, así como su sólida cultura, aparecen reflejadas en las creaciones que públicos nacionales y extranjeros acogieron siempre con férvido aplauso. Onía Farga deja un copiosísimo caudal de obras, muchas de ellas premiadas en concursos internacionales, y que son fruto de su incansable labor. Su impecable técnica - técnica que todos conocían y admiraban-, se hallaba alejada de toda concesión de mal gusto, y la había colocado en el altísimo lugar que tan justamente ocupaba. Descanse en paz la que fue espejo femenino de bondad y orientadora de sereno y austero valor artístico." »
— La Vanguardia, necrològica d'Ònia Farga i Pellicer., http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1936/04/23/pagina-6/33132782/pdf.html

Producció musicalModifica

Tot i que gran part de la seva vida, majoritàriament, es va dedicar a ser concertista i pedagoga, una de les raons per les quals també es va a donar a conèixer, van ser les seves nombroses composicions, en la seva majoria fent referència a la cultura catalana, amb per exemple poemes de Verdaguer o amb cançons populars catalanes.

Orquestra simfònicaModifica

Veu i pianoModifica

PianoModifica

  • Amoreta, per a piano[11]
  • Cantares andaluces, Edició (1929) Max Eschig
  • Els tres tambors, glossa de cançó popular
  • Bresant l'orfanet, per a piano,[12] 1909

Violí i pianoModifica

  • Sonata en Re per a violí i piano,[13] 1914. En tres parts: Anhel, Esplai i Gaudi.
  • Cant de la gitana (Capdetrons)[14]

SardanesModifica

  • Aplec-sardana.[15] Per a violí i piano
  • Carmeta, per a piano[16]
  • Flabiolejant (1922), de concert, per a violí[16]
  • Iluro en festa (1922)[16]
  • Sardana de concert,[17] 1926. Per a violí i piano[16]

AltresModifica

  • Glosa de "la pastoreta".[18] També va escriure exercicis de solfeig a tres veus, com a mètode d'ensenyament.
  • Gloses sobre cançons populars catalanes.[19] Per a piano (Cançó de Nadal, Els Tres Tambors, Les mosques de Sant Narcís i La nina encantada)

BibliografiaModifica

  • Diccionario de la Música Española e Hispanoamericana (en español). IV, 1999. 
  • Álvarez Cañibano, Antonio (2008). Compositoras españolas : la creación mu, vol. sical femenina desde la Edad Media hasta la actualidad. Madrid: ed. Centro de Documentación de Música y Danza.
  • Ricard i Matas, Josep. Diccionario Biográfico de la Música (en español). 2a edició. Barcelona: Iberia, S. A., 1966. 
  • Enciclopèdia Salvat de la Música (en català). Vol II. Barcelona-Madrid: Salvat, 1967. 
  • Compositores catalanes (Enregistrament sonor): generació noucentista - Early 20th Century Catalan Women Composers.
  • Farga i Pellicer, Ònia. Glosses sobre cançons populars catalanes. Barcelona: Editorial Gallach, 1914. 

ReferènciesModifica

  1. «Naixements.1878.Registre núm.6107.Jutjat "San Beltran".». Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, 30-11-1878. [Consulta: 11 gener 2020].
  2. 2,0 2,1 «Necrològica d'Ònia Farga, sense la data exacta de traspàs» (en castellà). La Vanguardia, 08-12-1936, pàg. 6.
  3. Compositoras españolas: la creación musical femenina desde la Edad Media hasta la actualidad (en español). Centro de Documentación de Música y Danza, 2008, p. 537. ISBN 9788487731679. 
  4. Farga i Pellicer, Ònia. Gloses sobre cançons populars catalanes per a piano (en català), 1914. 
  5. «Associació de Musica da Camera | enciclopèdia.cat». [Consulta: 10 novembre 2019].
  6. 6,0 6,1 6,2 «Dades biogràfiques i fotografies d'Ònia Farga, al web de l'Associació Musical de Mestres Directors». [Consulta: 1 març del 2014].
  7. Quatre quadrets, suite per a orquestra. 
  8. Al la fratoj, 1909. 
  9. Cantares andaluces, 1928. 
  10. Ojos claros, serenos, 1928. 
  11. Amoreta, per a piano. 
  12. Bresant l'orfanet, per a piano, 1909. 
  13. Sonata en Re per a violí i piano, 1914. 
  14. Compositores catalanes, Generació noucentista
  15. Aplec-sardana. 
  16. 16,0 16,1 16,2 16,3 «Sardanes d'Ònia Farga, al web "boig per la sardana"». [Consulta: 1 març del 2014].
  17. Sardana de concert, 1926. 
  18. Glosa de "la pastoreta". 
  19. Gloses sobre cançons populars catalanes, 1909. 

Enllaços externsModifica