Abdul Hamid I

Abdülhamit I (turc otomà: عبد الحميد اول `Abdü'lhamīd-i evvel) (20 de març de 17257 d'abril de 1789) va ser soldà de l'Imperi Otomà. Era fill d'Ahmet III (170330) i va succeir el seu germà Mustafà III (175774) el 21 de gener de 1774.

Infotaula de personaAbdul Hamid I
Abdulhamid I.jpg
Retrat de Abdul Hamid I modifica
Nom originalعبد الحميد اول (turc otomà)
Biografia
NaixementConstantinoble (Imperi Romà d'Orient) modifica
Mort7 abril 1789 modifica
Constantinoble (Imperi Romà d'Orient) modifica
Causa de mortInsuficiència cardíaca modifica
Lloc d'enterramentIstanbul modifica
Osmanli-nisani.svg  Soldà de l'Imperi Otomà
21 de gener de 1774 – 7 d'abril de 1789
Dades personals
ReligióSunnisme
Activitat
OcupacióGovernant modifica
Família
Casa reialDinastia Osman
CònjugeAyşe Sine (en) Tradueix
Nakşidil Sultan (en) Tradueix modifica
FillsMustafà IV
Esma Sultan (en) Tradueix
Mahmut II
Hibetullah Sultan (en) Tradueix modifica
ParesAhmet III i Rabia Sultan
GermansHatice Sultan (en) Tradueix i Mustafà III modifica
Signatura
Tughra of Abdülhamid I.JPG modifica

Osmanli-nisani.svg modifica

Com era costum a la família reial otomana, Abdulhamit va estar reclòs al Palau de Topkapi durant els seus primers quaranta-tres anys de vida en què regnaren els seus cosins Mahmut I i Osman III i el seu germà gran Mustafà III. Durant el confinament va ser educat per la seva mare Rabia Semi.

A la mort del seu germà va heretar el tron i una guerra contra Rússia, que havia conquerit Crimea i els Principats del Danuvi. La guerra fou desfavorable pels otomans, que es veieren obligats a firmar el tractat de Küçük-Kaynarca (1774).

Com que havia passat gran part de la seva vida reclòs, era aliè a molts dels afers d'estat i depenia dels seus consellers. Va intentar reformar l'administració, l'exèrcit i l'educació. Va sanejar les finance, establí un cens dels geníssers i millorà la marina turca. També va reprimir nombroses revoltes locals, especialment la d'Egipte (1786-87).

El 1787 es va reprendre la guerra contra Rússia, que aquest cop comptava amb el suport d'Àustria. Suècia i Prússia van entrar al conflicte a favor de l'Imperi, però van proveir poca ajuda. Els turcs van aconseguir que els austríacs es retiressin de Mehadia i van conquerir el Banat (1789), però a Moldàvia el mariscal de camp Rumiantsev va prendre Iaşi i Khotin mentre Uixakov va destruir la flota otomana a Kinburn i Fidonisi i després d'un llarg setge hivernal Otxakiv va caure davant el Príncep Potiomkin. Després de les derrotes a Focşani i Rymnik els otomans van evacuar Bessaràbia i Valàquia.[1] Abdülhamit morí quatre mesos més tard als 64 anys.

Tot i els fracassos militars, era tingut en gran estima pels otomans. Era de natura pacífica i profundament religiós, i la seva conducta li féu guanyar l'apel·latiu de "celi" (sant).

FamíliaModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Abdul Hamid I
  • Esposes: Ayse Sine-perver, Haseki, Hatice Ruh-xa, Huma Xa, Ayse, Binnaz, Dilpezir, Mehtabe, Misl-i Na-yab, Mu'teber, Nevres, i Mihriban
  • Fills: Mustafà IV (180708) (fill d'Ayse Sine-perver), Mahmut II (180839), Murat, Nusret, Mehmet, Ahmet, i Solimà.
  • Filles: Esma, Emine, Rabia, Saliha, Alimsah, Durusehvar, Fatma, Meliksah, Hibetullah i Zekiye

ReferènciesModifica

  1. Mikaberidze, Alexander. Conflict and Conquest in the Islamic World (en anglès). vol.1. ABC-CLIO, 2011, p. 774. ISBN 1598843362.