Obre el menú principal

Abdülhamit I (turc otomà: عبد الحميد اول `Abdü'lhamīd-i evvel) (20 de març de 17257 d'abril de 1789) va ser soldà de l'Imperi Otomà. Era fill d'Ahmet III (170330) i va succeir el seu germà Mustafà III (175774) el 21 de gener de 1774.

Infotaula de personaAbdul Hamid I
Abdulhamid I.jpg
Retrat de Abdul Hamid I
Nom original عبد الحميد اول
Biografia
Naixement 20 de març de 1725
Constantinoble (Imperi Romà d'Orient)
Mort 7 d'abril de 1789(1789-04-07) (als 64 anys)
Constantinoble (Imperi Romà d'Orient)
Lloc d'enterrament Istanbul
Osmanli-nisani.svg  Soldà de l'Imperi Otomà
21 de gener de 1774 – 7 d'abril de 1789
Dades personals
Religió Sunnisme
Activitat
Ocupació Governant
Família
Casa reial Dinastia Osman
Cònjuge Ayşe Sine Tradueix
Nakşidil Sultan Tradueix
Fills Mustafà IV
Mahmut II
Esma Sultan Tradueix
Hibetullah Sultan Tradueix
Pares Ahmet III i Rabia Sultan
Germans Hatice Sultan Tradueix i Mustafà III
Signatura

Escut d'armes Abdul Hamid I
Modifica les dades a Wikidata

Com era costum a la família reial otomana, Abdulhamit va estar reclòs al Palau de Topkapi durant els seus primers quaranta-tres anys de vida en què regnaren els seus cosins Mahmut I i Osman III i el seu germà gran Mustafà III. Durant el confinament va ser educat per la seva mare Rabia Semi.

A la mort del seu germà va heretar el tron i una guerra contra Rússia, que havia conquerit Crimea i els Principats del Danuvi. La guerra fou desfavorable pels otomans, que es veieren obligats a firmar el tractat de Küçük-Kaynarca (1774).

Com que havia passat gran part de la seva vida reclòs, era aliè a molts dels afers d'estat i depenia dels seus consellers. Va intentar reformar l'administració, l'exèrcit i l'educació. Va sanejar les finance, establí un cens dels geníssers i millorà la marina turca. També va reprimir nombroses revoltes locals, especialment la d'Egipte (1786-87).

El 1787 es va reprendre la guerra contra Rússia, que aquest cop comptava amb el suport d'Àustria. Suècia i Prússia van entrar al conflicte a favor de l'Imperi, però van proveir poca ajuda. Els turcs van aconseguir que els austríacs es retiressin de Mehadia i van conquerir el Banat (1789), però a Moldàvia el mariscal de camp Rumiantsev va prendre Iaşi i Khotin mentre Uixakov va destruir la flota otomana a Kinburn i Fidonisi i després d'un llarg setge hivernal Otxakiv va caure davant el Príncep Potiomkin. Després de les derrotes a Focşani i Rymnik els otomans van evacuar Bessaràbia i Valàquia.[1] Abdülhamit morí quatre mesos més tard als 64 anys.

Tot i els fracassos militars, era tingut en gran estima pels otomans. Era de natura pacífica i profundament religiós, i la seva conducta li féu guanyar l'apel·latiu de "celi" (sant).

FamíliaModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Abdul Hamid I  
  • Esposes: Ayse Sine-perver, Haseki, Hatice Ruh-xa, Huma Xa, Ayse, Binnaz, Dilpezir, Mehtabe, Misl-i Na-yab, Mu'teber, Nevres, i Mihriban
  • Fills: Mustafà IV (180708) (fill d'Ayse Sine-perver), Mahmut II (180839), Murat, Nusret, Mehmet, Ahmet, i Solimà.
  • Filles: Esma, Emine, Rabia, Saliha, Alimsah, Durusehvar, Fatma, Meliksah, Hibetullah i Zekiye

ReferènciesModifica

  1. Mikaberidze, Alexander. Conflict and Conquest in the Islamic World (en anglès). vol.1. ABC-CLIO, 2011, p. 774. ISBN 1598843362.