Obre el menú principal

Alfons Carles Comín i Ros

enginyer industrial, polític i publicista català
(S'ha redirigit des de: Alfons Carles Comín)

Alfons Carles Comín i Ros (Saragossa, 9 d'agost de 1932 - Barcelona, 23 de juliol de 1980) fou un enginyer industrial, polític, sociòleg, escriptor periodista català.[1]

Infotaula de personaAlfons Carles Comín i Ros
A Alfonso Comín P1450784.JPG
Monument a Alfons Comín, a la plaça d'Alfonso Comín, Barcelona
Biografia
Naixement 9 agost 1933
Saragossa
Mort 23 juliol 1980 (46 anys)
Barcelona
Seal of the Generalitat of Catalonia.svg  Diputat al Parlament de Catalunya 

10 abril 1980 – 23 juliol 1980 – Josep Maria Corral i Belorado →
Circumscripció electoral: Barcelona

Activitat
Ocupació Enginyer industrial, polític, periodista d'opinió, catedràtic i escriptor
Partit Partit Socialista Unificat de Catalunya (1974–1980)
Bandera Roja (1970–1974)
Front Obrer de Catalunya (1962–1970)
Frente de Liberación Popular (1956–1962)
Família
Fills Antoni Comín i Oliveres
Pere Comín i Oliveres
Pare Jesús Comín Sagüés
Modifica les dades a Wikidata

BiografiaModifica

Era fill de Jesús Comín Sagüés, dirigent del carlisme aragonès, la família es va establir a Barcelona. El 1959 es doctorà en enginyeria industrial i el 1974 es llicencià en ciències de la informació. A Màlaga exercí de professor d'economia política, geografia econòmica i relacions humanes a diferents escoles professionals i a l'Escola de Perits Industrials. A Barcelona treballà en escoles professionals, escoles de quadres intermedis i a les escoles socials de barris. Fou professor a l'ESADE i a l'ICESB.

Sense abandonar mai el seu catolicisme evolucionà cap a posicions comunistes. El 1956 ingressà en el Frente de Liberación Popular, que abandonà el 1962, per integrar-se en el Front Obrer de Catalunya (FOC), que es constituïa en referent català del FLP. El 1970 ingressà en l'Organización Comunista de España-Bandera Roja (OCE-BR), però, abandonà l'OCE-BR per fundar Bandera Roja de Catalunya (1974),[2] que poc després s'integrà en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). El 1973 creà el moviment Cristians pel Socialisme juntament amb Joan Nepomucè García-Nieto, i fou amb aquest darrer una de les figures assenyalades, en el si del PCE-PSUC, dels catòlics marxistes (Cristianos en el partido, comunistas en la Iglesia, 1977).

El 1980 fou elegit diputat al Parlament del Catalunya per les llistes barcelonines del PSUC. No va poder prendre possessió de l'escó, atès que morí[3] el juliol de 1980 després d'una llarga malaltia.

Gran part de la seua anàlisi sociològica la dedica al poble andalús i, molt especialment, als andalusos establerts a Barcelona d'ençà els anys 1950. Fou director de la revista Taula de Canvi del 1976 fins a la seva mort. Els seus hereus polítics han bastit en memòria seua la Fundació Alfonso Comín.

El seu fill Antoni Comín i Oliveres fou diputat pel Partit dels Socialistes de Catalunya durant la setena i la vuitena legislatures autonòmiques del Parlament de Catalunya; durant l'onzena, va ser nomenat Conseller de Salut de la Generalitat de Catalunya, després d'haver estat elegit diputat a la llista de Junts pel Sí.

ObresModifica

  • España del sur (1965)
  • Noticia de Andalucía (1970)
  • España, ¿país de Misión? (1966)
  • Per una estratègia sindical (1971)
  • Fe en la tierra (1975)
  • La reconstrucción de la Palabra (1977)
  • Cuba entre el silencio y la utopía (1979)

ReferènciesModifica

Enllaços externsModifica