Antoni Maria Claret i Clarà

religiós català, arquebisbe de Santiago de Cuba i confessor d'Isabel II d'Espanya.

Sant Antoni Maria Claret i Clarà, conegut com a Pare Claret, (Sallent, Bages, 23 de desembre de 1807 - Abadia de Fontfreda, 24 d'octubre de 1870) va ser un religiós català, arquebisbe de Santiago de Cuba i confessor d'Isabel II d'Espanya. Va fundar els ordes dels Missioners Fills de l'Immaculat Cor de Maria (claretians) i de les Religioses de Maria Immaculada Missioneres Claretianes.[1]

Infotaula de personaAntoni Maria Claret i Clarà
bisbe, confessor, fundador
Estampa clásica.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement23 desembre 1807 Modifica el valor a Wikidata
Sallent (Bages) Modifica el valor a Wikidata
Mort24 octubre 1870 Modifica el valor a Wikidata (62 anys)
Abadia de Fontfreda (França) Modifica el valor a Wikidata
SepulturaSant Antoni Maria Claret de Vic Modifica el valor a Wikidata
Arquebisbe titular
13 juliol 1860 –
Arquebisbe de Santiago de Cuba
6 octubre 1850 – 20 juliol 1859
← Cirilo de Alameda y BreaManuel María Negueruela Mendi →
Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ReligióEsglésia Catòlica Modifica el valor a Wikidata
Conegut perFundador dels Missioners Fills de l'Immaculat Cor de Maria (claretians) i de les Religioses de Maria Immaculada Missioneres Claretianes; confessor d'Isabel II d'Espanya
Activitat
Ocupacióprevere catòlic (1835–), missioner Modifica el valor a Wikidata
Orde religiósclaretians
ConsagracióLlucià Casadevall i Duran Modifica el valor a Wikidata
Enaltiment
PelegrinatgeVic: Sant Antoni M. Claret, St. Domènec
Festivitat24 d'octubre Modifica el valor a Wikidata
Iconografiacalb; robes de bisbe: sotana, roquet i capa magna; pectoral amb la creu; pregant a la Immaculada; catecisme a la mà
Participà en
8 desembre 1869Concili Vaticà I Modifica el valor a Wikidata
Premis

Coat of arms of Antonio María Claret.svg Modifica el valor a Wikidata
(la) Caritas Christi urget nos Modifica el valor a Wikidata

VidaModifica

CatalunyaModifica

Va néixer a Sallent de Llobregat el 1807, en el si d'una família modesta de teixidors de cotó. L'any 1822 aprengué l'ofici de teixidor treballant al carrer Buixadé de Berga. També treballà en una fàbrica tèxtil d'Igualada.[2] Per continuar l'ofici familiar, el 1825 va anar a estudiar a Barcelona, on a l'escola de la Llotja de Mar va estudiar disseny tèxtil i idiomes. Mentre és a Barcelona, decideix abraçar la vida religiosa i el 1829 marxa a Vic, a estudiar al seminari.[3]

Va ser ordenat sacerdot el 13 de juny de 1835, a Solsona;[3] la seva primera missa va dir-la a Sallent on, des de llavors i fins al 1839, és beneficiat, vicari i ecònom. Sent, però, que la seva tasca ha de ser una altra i vol marxar com a missioner a fer apostolat a Àsia. Amb aquesta idea, marxa a Roma per oferir-se a la Congregació de Propaganda Fide, però estaven de vacances; va ingressar al noviciat dels jesuïtes, però per problemes de salut va sortir al cap de tres mesos.

Malalt i decebut, torna a Catalunya el 1840 i és destinat a Viladrau. Es va dedicar a organitzar missions populars a Catalunya, ja que trobà que entre la població d'un país teòricament cristià, el coneixement i la pràctica de la fe religiosa era petit. La seva primera missió va ser la de Viladrau, el 15 d'agost de 1840; n'és un record la creu que plantà al cim del Matagalls (Montseny). Durant els anys següents, predica a 157 poblacions de Catalunya, anant-hi sempre a peu des de Vic. A més, per a completar la tasca d'apostolat, escriu gran quantitat de llibres i fullets, uns 20 en català,[3] forma associacions de fidels i guia congregacions religioses que volen treballar en la mateixa direcció.

El 1847 funda, amb Josep Caixal, la Llibreria Religiosa, que publicarà i distribuirà obres de devoció,[4] de la que n'era impressor Pau Riera i Soler, i l'any següent comença a predicar missions a les Canàries, on acompanyà, durant un any i mig, al nou bisbe de Las Palmas Bonaventura Codina i Augeroles. El 16 de juliol de 1849 va fundar a Vic la Congregació dels Missioners Fills del Cor Immaculat de Maria, per a l'apostolat i les missions com a continuadora de la seva obra.

CubaModifica

Nomenat per Pius IX arquebisbe de Santiago de Cuba, és consagrat a Vic el 6 d'octubre de 1850 i va marxar a Cuba, on va ser fins al 1857. Durant el seu ministeri episcopal desenvolupa una gran activitat missionera i social: recorre quatre vegades la seva diòcesi visitant les parròquies més allunyades, organitza l'església local, lluita contra l'esclavitud[3] i crea una granja-escola per als infants desemparats, a més de promoure caixes d'estalvis i monts de pietat amb marcat caràcter social. Per a ajudar en l'educació, pensa de crear un nou institut religiós, ara femení, i juntament amb Maria Antònia París, funda la congregació de les Religioses de Maria Immaculada Missioneres Claretianes, que s'estableixen a Cuba el 1855. El 1856, l'1 de febrer, Claret pateix un atemptat a Holguín.

MadridModifica

Poc després torna a la Península i és nomenat confessor de la reina Isabel II. La Reina Isabel II el tria personalment com el seu Confessor el 1857 i es veu obligat a traslladar-se a Madrid. Ha d'acudir setmanalment almenys a la Cort a exercir el seu ministeri de confessor i a cuidar-se de l'educació cristiana del príncep Alfons i de les infantes. A causa de la seva influència espiritual i al seu fermesa, a poc a poc va canviant la situació religiosa i moral de la Cort. Viu austera i pobrament.

Els ministeris de palau no omplen ni el temps ni l'esperit apostòlic de monsenyor Claret: exerceix una intensa activitat a la ciutat: predica i confessa, escriu llibres, visita presons i hospitals. Aprofita els viatges amb els Reis per Espanya per predicar per tot arreu. Promou l'Acadèmia de Sant Miquel, un projecte en el qual pretén aglutinar intel·lectuals i artistes perquè "s'associïn per fomentar les ciències i les arts sota l'aspecte religiós, unir els seus esforços per combatre els errors, propagar els bons llibres i amb ells les bones doctrines ".

La Reina li nomena protector de l'església i de l'hospital de Montserrat de Madrid, i el 1859 president de l'Escorial. La seva gestió no pot ser més eficaç i més àmplia: restauració de l'edifici, equipament de l'església, establiment d'una comunitat i un seminari.[3] Una de les seves majors preocupacions serà dotar Espanya de bisbes gelosos i protegir i impulsar la vida consagrada, especialment la dels Instituts fundats per ell, els Missioners i les Religioses de Maria Immaculada, o per altres.

En 1858 fundà l'Acadèmia de Sant Miquel, on pretenia agrupar les forces vives de les arts plàstiques, el periodisme i les organitzacions catòliques reunint artistes, literats i propagandistes catòlics de tota Espanya. Poc després és nomenat president del Monestir de l'Escorial i en fa un centre espiritual i acadèmic de gran nivell. A partir de 1864, funda algunes biblioteques populars i parroquials, amb l'objectiu de difondre la cultura religiosa i facilitar la difusió d'obres de devoció i espiritualitat entre la població. Després de la Revolució de 1868, va exiliar-se amb la reina.[5]

Darrers anysModifica

Entre 1869 i 1870, va prendre part al Concili Vaticà I,[3] on va donar suport al nou dogma de la infal·libilitat del papa. Fins aquí arriben els seus perseguidors, que pretenen capturar i portar-lo a Espanya per jutjar-lo i condemnar-lo. Ha de fugir com un delinqüent i refugiar-se al monestir cistercenc de Fontfreda. En aquest monestir de Fontfreda, als 63 anys, envoltat de l'afecte dels monjos i d'alguns dels seus missioners, mor el 24 d'octubre de 1870.

Les seves restes mortals es van traslladar a Vic el 1897.[5]

Va ser canonitzat per Pius XII el 5 de maig de 1950. Un retrat seu forma part de la Galeria de Catalans Il·lustres de l'Ajuntament de Barcelona.[6]

Obra escritaModifica

El pare Claret destacà per la seva activitat catequística també en el món de l'escriptura, tant en castellà com en català. Va escriure unes 96 obres pròpies (15 llibres i 81 opuscles) a més de fer algunes traduccions. Els seus principals llibres són Camí dret i segur per arribar al cel(1843), que va tenir 185 edicions, Avisos a un sacerdote (1844), El Catecisme de la doctrina cristiana (1848), Reflexions sobre l'Agricultura (1854), Sermons de missió (1857), Colección de pláticas dominicales (1858), Las bibliotecas populares y parroquiales (1863), Pláticas doctrinales (1868), la seva Autobiografia (1862,1865) i Egoisme vençut (1869).

HonorsModifica

  Orde de Carles III

NotesModifica

  1. «Antoni Maria Claret i Clarà». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Ajuntament d'Igualada, Personatges i fets històrics Arxivat 2010-06-21 a Wayback Machine.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 Agàpito, Josep Gonzàlez. Aportació per a una bibliografia pedagògica catalana del segle XIX. Institut d'Estudis Catalans, 2004, p. 147. ISBN 978-84-7283-766-9. 
  4. És l'entitat predecessora de l'actual Editorial Claret, fundada el 1926.
  5. 5,0 5,1 Bornos, Ángel. Los santos más populares (en castellà). Ediciones Robinbook, 2007-05. ISBN 978-84-7927-902-8. 
  6. Agustí Duran i Sanpere: La galeria de catalans il·lustres, dins Barcelona i la seva història. L'art i la cultura. Barcelona: Curial, 1975 p. 458-461

Vegeu tambéModifica

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Antoni Maria Claret i Clarà