Pius XII
Pius XII, (en llatí: Pius XII, en italià: Pio XII) i de nom seglar Eugenio Maria Giovanni Pacelli (Roma, 2 de març de 1876 - Castel Gandolfo, 9 d'octubre de 1958), fou papa des del 2 de març del 1939 fins a la seva mort. Després de consultar als bisbes d'arreu del món, fou l'únic papa del segle xx a utilitzar el dogma de la infal·libilitat, quan establí el de l'Assumpció de la Mare de Déu en la seva constitució dogmàtica Munificentissimus Deus de 1950. Va ser proclamat venerable, un pas en el camí de la santedat, pel Papa Joan Pau II la dècada de 1990. Va tenir males relacions amb Hitler i va arribar a condemnar el règim feixista. El seu paper durant la Segona Guerra Mundial és molt discutit, així com la seva condemna del totalitarisme i de la lluita de classes que va incloure en més d'una encíclica.
.jpg)
Va ser un dels poquíssims papes que estigueren sempre al servei de l'administració de l'Església, amb escassíssima experiència pastoral.
Biografia
modificaPrimers anys
modifica
Va néixer en el si d'una família aristocràtica, la història de la qual els unia al papat, ja que pertanyien a l'anomenada "noblesa negra". El seu nom de naixença era Eugenio Maria Giuseppe Giovanni Pacelli Graziosi. Era el tercer dels quatre fills de Filippo Pacelli, príncep d'Acquapendente i de Sant'Angelo in Vado, i de la seva esposa la nobildonna Virginia Graziosi. El seu avi patern, Marcantonio Pacelli, havia estat secretari segon del Ministeri de Finances dels Estats Pontificis i després secretari de l'Interior sota el papat de Pius IX (al qual va acompanyar a l'exili de Gaeta) des de 1851 fins a 1870; va fundar el diari del Vaticà L'Osservatore Romano l'any 1861. El seu cosí, Ernesto Pacelli, va ser un dels més importants consultors financers del papa Lleó XIII. El seu pare, Filippo Pacelli, va ser degà de la Sacra Rota Romana i el seu germà, Francesco Pacelli, va ser un important advocat especialitzat en dret canònic, conegut per les negociacions dels Pactes del Laterà de 1929 que van resoldre a la Qüestió Romana; més tard Pius XI el nomenaria marquès. A l'edat de dotze anys va anunciar les seves intencions d'ingressar en un seminari en lloc de ser advocat. La majoria de la informació biogràfica que existeix sobre la infància de Pacelli prové de l'obra de la germana Margherita Marchione.
Va fer els seus primers estudis en una escola catòlica privada. Després d'acabar els primaris, Pacelli va emprendre els secundaris clàssics en el liceu «Ennio Quirino Visconti» de Roma, una escola amb tendències anticlericals i anticatòliques. El 1894, a l'edat de divuit anys, va ingressar al Collegio Capranica per a assolir la seva ordenació sacerdotal. No obstant això, no va suportar l'internat, per la qual cosa l'estiu de 1895 va abandonar el Capranica i es va matricular per al següent curs a l'Institut Apollinare. L'any 1899, ja sacerdot, es va matricular a la Pontifícia Universitat Gregoriana i a la Pontifícia Universitat Lateranense. Des de 1895 fins a 1896, va estudiar filosofia a la Universitat La Sapienza, a Roma. El 1899 es va doctorar en teologia i in utroque iure (dret civil i canònic). Durant l'estada a l'Apollinare havia rebut una dispensa especial per a viure a casa seva a causa de problemes de salut; era hipocondríac i no suportava les mosques ni altres insectes, i quan ja era papa els jardiners del Vaticà havien de mantenir els camins lliures de qualsevol bestiola inoportuna. Vincenzo Vannutelli, cardenal del títol de S. Silvestro a Capite i avesat diplomàtic, que era amic personal del seu pare, el va prendre sota la seva protecció i el va tutelar en els seus estudis.
Sacerdot, monsenyor i arquebisbe
modifica
Va ser ordenat sacerdot el diumenge 2 d'abril de 1899 pel bisbe Francesco Paolo Cassetta (vice-regent de Roma i amic de la família) i va rebre la seva primera destinació com encarregat a Chiesa Nuova, on havia servit d'acòlit. El 1901 va ingressar a la Congregació d'Afers Eclesiàstics Extraordinaris, una sub-oficina de la Secretària d'Estat vaticana de la qual esdevingué minutante gràcies a la recomanació del cardenal Vannutelli. El 1904 Pacelli va ser nomenat camarlenc i el 1905 prelat domèstic de Sa Santedat. Des de 1904 fins a 1916, el pare Pacelli va assistir el cardenal Pietro Gasparri en la codificació del dret canònic en el Departament d'Afers Eclesiàstics Extraordinaris. Va ser també escollit pel papa Lleó XIII per lliurar el condol en nom del Vaticà a Eduard VII del Regne Unit després de la mort de la reina Victòria del Regne Unit. El 1908 va assistir com a representant del Vaticà al Congrés Internacional Eucarístic de Londres, on va conèixer Winston Churchill. El 1911 va representar la Santa Seu en la coronació del rei Jordi V d'Anglaterra. El 1908 i el 1911, respectivament, Pacelli va rebutjar ser professor de dret canònic a la Universitat La Sapienza de Roma i a la Universitat Catòlica d'Amèrica. Pacelli esdevingué Sots-Secretari d'Estat l'any 1911 i Secretari adjunt el 1912 (càrrecs que va rebre del papa Pius X i que va mantenir durant en el papat de Benet XV), i el 1914 va ser secretari del Departament d'Afers Eclesiàstics Extraordinaris, succeint al cardenal Gasparri que va ser promogut a Secretari d'Estat. Com a secretari, Pacelli va concloure un concordat amb Sèrbia quatre dies abans de l'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran d'Àustria a Sarajevo. Durant la Primera Guerra Mundial, Pacelli duia el registre vaticà dels presoners de guerra. El 1915 va viatjar a Viena per assistir monsenyor Scapinelli, el nunci apostòlic, en les negociacions amb Francesc Josep I d'Àustria sobre els territoris reclamats per Itàlia.
El 1917, tot just acabada la guerra, el papa Benet XV el consagrà personalment arquebisbe titular de Sardes i el nomenà nunci apostòlic al regne de Baviera i, quan aquest desaparegué el 1920, a la república de Weimar.
Cardenal
modifica
El 1929 el papa Pius XI el nomena cardenal del títol de Ss. Giovanni e Paolo i dos mesos després, a la dimissió de Gasparri, Secretari d'Estat. Van pesar els anys de servei al dicasteri regit per aquest cardenal, la seva experiència en política internacional i el fet que parlés fluidament sis idiomes, però a més Pacelli era sens dubte el millor expert en política alemanya i era Alemanya el país que marcava el ritme de l'època. Va negociar i va signar els concordats de la Santa Seu amb el Gran Ducat de Baden (1932), la república d'Àustria (1933) i el regne de Iugoslàvia (1935). Destaca històricament la signatura del concordat entre la Santa Seu i l'Alemanya nazi, amb el suport dels dirigents conservadors i catòlics alemanys Franz von Papen i Ludwig Kaas. Aquest concordat continua vigent en l'actualitat, per bé que matisat per acords particulars d'alguns länder. D'altra banda, una de les seves actuacions més importants com a Secretari d'Estat va ser donar forma a la qual després seria l'encíclica Mit brennender Sorge del papa Pius XI, la qual va suposar una dura condemna de les polítiques del règim nazi. Aquesta encíclica va ser escrita a iniciativa dels bisbes alemanys, redactada a Roma en un primer esborrany per Michael von Faulhaber, cardenal del títol de Santa Anastasia i arquebisbe de Múnic i Freising. Pacelli va ser l'autor del text definitiu. Datada el 14 de març de 1937, va ser llegida en totes les esglésies alemanyes el Diumenge de Rams (21 de març), cosa que provocà la ira de Hitler.
Durant la permanència en el segon lloc de la jerarquia vaticana, va viatjar als Estats Units, a l'Argentina, a Hongria i a França. Es va reunir amb mandataris d'aquests països, circumstància que li va començar a atorgar gran projecció internacional. Pacelli va acumular a la Secretaria d'Estat (a la qual no va renunciar ni tan sols essent papa) els càrrecs d'arxiprest de la Patriarcal Basílica Vaticana (1930), de gran canceller del Pontifici Institut d'Arqueologia Cristiana (1932) i de cardenal camarlenc de la Santa Església Romana (1935).
Papa
modificaEn el breu conclave de març de 1939 va ser elegit papa. Fou coronat el dia 12 d'aquell mes de mans de Camillo Caccia Dominioni, cardenal diaca de S. Maria in Dominica i protodiaca. Una de les seves primeres decisions va ser, l'abril següent, la d'esborrar de l'Índex les obres de Charles Maurras, fundador de l'Action Française, grup antisemita i anticomunista, als membres del qual els va ser aixecada la prohibició de rebre els sagraments que pesava sobre ells des del pontificat de Pius XI. També aquest any va publicar la seva primera encíclica, la Summi Pontificatus, per la qual condemnava qualsevol forma de totalitarisme. No obstant això, afavorí clarament el règim franquista espanyol, el salazarista portuguès i el peronista argentí.
En la tot just esclatada II Guerra Mundial va mantenir, almenys des d'un punt de vista formal, una neutralitat entre els bel·ligerants, tal com havia fet Benet XV en la Gran Guerra anterior. A efectes pràctics, va mantenir el concordat que ell mateix havia signat amb l'Alemanya Nazi quan encara era cardenal, sota el pontificat del seu predecessor Pius XI. El seu major propòsit era conservar la presència catòlica en els països al marge del seu alineament en la guerra, i per això per fi d'aquesta es va sentir fortament agredit per l'ateisme militant en els països que van quedar en l'òrbita de la Unió Soviètica. Encara que havia quedat palesa la seva tasca caritativa i pal·liativa de les conseqüències del conflicte, la seva actitud massa tèbia i contemporitzadora d'abans que esclatés i partidista de després de la seva conclusió, ha estat i és objecte de gran polèmica, encara que cal assenyalar que va donar a milers de jueus directament i indirectament, com és el cas dels qui van salvar la vida per actes de baptisme falses que ell va ordenar se'ls fossin donades o dels milers de perseguits que van ser literalment entaforats en les dependències vaticanes. D'altra banda, molts criminals de guerra nazis van aconseguir de fugir gràcies a la "ruta dels monestirs" o "ruta de les rates", habilitada pel bisbe Alois Hudal. Hudal afirma en les seves memòries que comptava amb l'aquiescència vaticana per afavorir aquesta fugida.
El seu pontificat es caracteritzà per una fèrria personalització del poder (se li atribueix la frase "Jo no necessito col·laboradors sinó executors") i pel culte a la seva persona. Tanmateix vivia molt aïllat, només tingué dos consistoris per a la proclamació de cardenals i reduí dràsticament la mort.
Mort i procés de beatificació
modificaVa morir el 9 d'octubre de 1958 en la vila papal de Castel Gandolfo i va ser sepultat quatre dies després a les grutes vaticanes. Una tècnica d'embalsamament desencertada provocà que les cerimònies del seu funeral i enterrament resultessin força macabres.
El 1965 el papa Pau VI va incoar la seva causa de beatificació juntament amb la del seu successor Joan XXIII, però només la d'aquest últim ha prosperat fins ara. En el 2009 fou proclamat venerable.
El 5 de març de 2019 el Papa Francesc obrí als investigadors tota la documentació relativa a Pius XII de l'Arxiu Secret Vaticà.. L'any 2023 es va fer públic que Pius XII coneixia l'Holocaust des de l'any 1942.
Encícliques de Pius XII
modifica- Summi Pontificatus (20 d'octubre de 1939), programa del seu pontificat.
- Sertum Laetitiae (1 de novembre de 1939), sobre el 150è aniversari de la jerarquia eclesiàstica als Estats Units d'Amèrica.
- Saeculo Exeunte Octavo (13 de juny de 1940), sobre l'activitat missionera portuguesa.
- Mystici Corporis Christi (29 de juny de 1943), sobre el cos místic de Jesucrist.
- Divino Afflante Spiritu (30 de setembre de 1943), sobre la manera adient de promoure els estudis bíblics.
- Orientalis Ecclesiae (9 d'abril de 1944), sobre el XV centenari de la mort de sant Ciril d'Alexandria.
- Communium Interpretes Dolorum (15 d'abril de 1945), pregàries públiques per a la pau entre els pobles.
- Orientales Omnes Ecclesias (23 de desembre de 1945), commemoració del 350è aniversari de la unió de l'església rutena a la Seu Apostòlica Romana.
- Quemadmodum (6 de gener de 1946), sobre l'assistència a la joventut indigent.
- Deiparae Virginis Mariae (1 de maig de 1946), proposta de definició del dogma dell'Assumpció de la Mare de Déu.
- Fulgens Radiatur (21 de març de 1947), commemoració del XIV centenari de la mort de sant Benet de Núrsia.
- Mediator Dei (20 de novembre de 1947), sobre la sagrada litúrgia.
- Optatissima Pax (18 de desembre de 1947), pregàries públiques per a la defensa de la pau.
- Auspicia Quaedam (1 de maig de 1948), pregàries del mes de maig, dirigides a la Mare de Déu, per a la concordia entre les nacions.
- In Multiplicibus Curis (24 d'octubre de 1948), pregàries públiques per a la pacificació de Palestina.
- Redemptoris Nostri Cruciatus (15 d'abril de 1949), sobre Terra Santa.
- Anni Sacri (12 de març de 1950), pregàries per a la renovació del cristianisme.
- Summi Maeroris (19 de juliol de 1950), noves pregàries per a la pau i la concòrdia entre els pobles.
- Humani Generis (22 d'agost de 1950), a propòsit de falses creences que amenacen la unitat de l'Església.
- Mirabile Illud (6 de desembre de 1950), noves pregàries per a la pau del món.
- Evangelii Praecones (2 de juny de 1951), sobre les missions.
- Sempiternus Rex Christus (8 de setembre de 1951), en el quinzè centenari del Concili Ecumènic de Calcedònia.
- Ingruentium Malorum (15 de setembre de 1951), recomanant resar el Rosari especialment el mes d'octubre.
- Orientales Ecclesias (15 de desembre de 1952), sobre les esglésies orientals.
- Doctor Mellifluus (24 de maig de 1953), en el VIII centenari de la mort de sant Bernat de Claravall.
- Fulgens Corona (8 de setembre de 1953), proclamant l'any marià.
- Sacra Virginitas (25 de març de 1954), sobre la virginitat en els instituts de perfecció femenins.
- Ecclesiae Fastos (5 de juny de 1954), en el XII centenari de la mort de Bonifaci de Fulda.
- Ad Sinarum Gentem (7 d'octubre 1954), exhortació a l'església catòlica xinesa.
- Ad Caeli Reginam (11 d'octubre de 1954) , proclamació de Maria Reina.
- Musicae Sacrae (25 de desembre de 1955) , sobre la música sacra.
- Haurietis Aquas (15 de maig de 1956) , sobre la devoció al Sagrat Cor.
- Luctuosissimi Eventus (28 d'octubre de 1956) , pregàries públiques per al poble d'Hongria després de la invasió soviètica d'aquell any.
- Laetamur Admodum (1 de novembre de 1956) , nova exhortació a la pau entre els pobles.
- Datis Nuperrime (5 de novembre de 1956) , condemna dels esdeveniments d'Hongria.
- Fidei Donum (21 d'abril de 1957), sobre les missions catòliques, especialment les d'Africa.
- Invicti Athletae Christi (16 de maig de 1957) , en el III centenari del martiri de sant Andreu Bobola.
- Le Pèlerinage de Lourdes (2 de juliol de 1957) , en el centenario de les aparicions de la Mare de Déu de Lorda.
- Miranda Prorsus (8 de setembre de 1957), sobre el cinema, la ràdio i la televisió.
- Ad Apostolorum Principis (29 de juny de 1958), exhortazioni i normes per a l'església de la Xina.
- Meminisse Iuvat (14 de juliol de 1958), sobre la novena de l'Assumpció.
Vegeu també
modificaEnllaços externs
modifica
- ↑ Chenaux, Philippe. Pio XII. Diplomatico e pastore (en italià). San Paolo Edizion, 1 ottobre 2004, p. 448. ISBN 88215252195.
- ↑ «Pius XII» (en italià). Web del Vaticà.