Antonio Iranzo Escorihuela

actor espanyol
(S'ha redirigit des de: Antonio Iranzo)

Antonio Iranzo Escorihuela (València, 4 de maig de 1930 - † València, 7 de juliol de 2003) va ser un actor espanyol.

Infotaula de personaAntonio Iranzo Escorihuela
Biografia
Naixement4 maig 1930 modifica
València modifica
Mort7 juliol 2003 modifica (73 anys)
València modifica
Activitat
OcupacióActor modifica

IMDB: nm0014763 Find a Grave: 10435093 Modifica els identificadors a Wikidata

BiografiaModifica

Va començar la seva activitat artística en el teatre, al mateix temps que treballava com a locutor de ràdio. S'integra en la Companyia de Núria Espert i en 1963 debuta al cinema amb La chica del auto-stop, de Miquel Lluch i Suñé.

El seu físic d'home cepat i veu ronca marquen els personatges que interpretaria en la pantalla gran, gairebé sempre secundaris, destacant les seves interpretacions en La piel quemada (1967), de Josep Maria Forn; La leyenda del alcalde de Zalamea (1973), de Mario Camus; La Regenta (1974), de Gonzalo Suárez; ¿Quién puede matar a un niño? (1975), de Narciso Ibáñez Serrador; Los placeres ocultos (1977), La estanquera de Vallecas (1986), aquestes dues últimes d'Eloy de la Iglesia o Libertarias (1996), de Vicente Aranda.

Prolífica va ser també la seva trajectòria en televisió; va interpretar desenes de personatges en espais dramàtics de TVE com Estudio 1 o Novela, Hora once o Ficciones.

També sobre els escenaris va desenvolupar una carrera notable, que va sobresortir especialment en les seves interpretacions d'autors clàssics del Segle d'Or. Entre les obres interpretades, s'inclouen Tartufo (1969), de Molière, amb direcció d'Adolfo Marsillach; La estrella de Sevilla (1958), de Félix Lope de Vega; Andorra (1971), de Max Frisch;[1] Flor de Santidad (1973), d'Adolfo Marsillach;[2] Sopa de pollo con avena, (1978) d'Arnold Wesker amb Irene Gutiérrez Caba; Las arrecogías del beaterio de Santa María Egipciaca (1977), de José Martín Recuerda,[3] Bodas que fueron famosas del Pingajo y la Fandanga (1978), de José María Rodríguez Méndez;[4] El rollo de Lavapiés (1979); Los baños de Argel (1979), de Miguel de Cervantes; Aspirina para dos (1980) de Woody Allen; Las orejas del lobo (1980), de Santiago Moncada; El engañao (1981), de Martín Recuerda,[5] Melocotón en almíbar (1982), de Miguel Mihura; El pato silvestre (1982) d'Ibsen; Fedra (1984), d'Eurípides; Julio César (1988), de Shakespeare; La tercera palabra (1992), d'Alejandro Casona.

Finalment, la seva veu profunda i greu li va permetre destacar com a actor de doblatge, sent recordada entre altres personatges, pel de M.A. a El equipo A.

PremisModifica

ReferènciesModifica

  1. «Andorra, de Max Frisch». Diario ABC, 16 diciembre 1971. [Consulta: 25 octubre 2011].
  2. Una gran revelación: Adolfo Marsillach, creador de Flor de Santidad. Diari ABC. 28 de marzo de 1973. Visto el 23 de marzo de 2011
  3. «Las arrecogías del beaterio de Santa María Egipciaca, un gran grito del teatro español marginado». Diari ABC, 06-02-1977. [Consulta: 6 maig 2011].
  4. «Veinticinco años de teatro español, 1973-2000». Miguel Medina Vicario, 2003. [Consulta: 27 abril 2011].
  5. «Crítica Teatro: "El engañao"». Eduardo Haro Tecglen, El País, 15-02-1981. [Consulta: 15 maig 2011].