Banu Hud

dinastia local d'emirs

Els Banu Hud o húdides (àrab: بنو هود, Banū Hūd, ‘descendents de Hud’) fou una dinastia local d'emirs que durant un segle va governar l'emirat de Làrida, l'emirat de Saraqusta i altres llocs de la frontera nord de l'Àndalus entre el 1039 i el 1139. Originalment la família provenia del Iemen.[1]

Infotaula d'organitzacióBanu Hud
Dades
Tipusdinastia Modifica el valor a Wikidata
Història
Data de dissolució o abolició1110 (Gregorià) Modifica el valor a Wikidata
Propietari de
Detall del Palau de l'Aljaferia, construït per Àhmad ibn Sulayman al-Múqtadir.

Història de la família

modifica

El fundador fou Sulayman ibn Muhàmmad al-Mustaín, governador independent de Lleida (totalment des del 1037), qui trobant-se a Tudela i assabentat de l'assassinat d'Al-Múndhir II pel seu cosí Abd-Al·lah ibn Hàkam es va dirigir a Saraqusta i prengué el poder de tot l'emirat proclamant-se emir l'octubre de 1039.[1] Quan va morir el 1046 els seus dominis van ser dividits entre els seus fills: Àhmad al-Múqtadir es quedà Saragossa, Yússuf al-Muzzàfar es quedà Lleida (1046-1079), Muhàmmad al-Móndir obtingué Tudela[2] Calataiud va quedar per un fill de nom també Muhàmmad, i Osca per a un tal Lubb.[1] De totes maneres el primer germà va desposseir tots els altres de mica en mica fins a reunir altre cop les possessions que havia tingut el pare, a les quals hi va sumar noves conquestes com ara l'emirat de Tortosa el 1061 i el de Dénia el 1076.[1] Àhmad va morir el 1082.

Llavors el patrimoni es va dividir altre cop entre els dos fills: La part oriental de Lleida (que agrupava també Tortosa i Dénia) fou per Al-Múndir Imad-ad-Dawla (1081-1090) (pare de Sulayman Sayyid-ad-Dawla 1090-1102, qui el 1092 va perdre Dénia envaïda pels almoràvits[1] i que fou l'últim Hud de Lleida); i l'occidental de Saragossa per a Yússuf ibn Àhmad al-Mútaman (1081-1085).[3] Descontents amb la partició, els dos germans també s'enfrontaren com havia fet la generació anterior fet que va debilitar el poder d'ambdós mentre els cristians (aragonesos i catalans) avançaven des del nord.[1] En aquestes lluites hi va participar Rodrigo Díaz de Vivar.[1]

A Saragossa, Yússuf va ser succeït pel seu fill Al-Mustaín II (1085-1110) qui va pactar amb els almoràvits per tal de poder seguir la guerra contra el seu oncle Múndir de Lleida; però que finalment va morir a la batalla de Valtierra mentre defensava l'emirat de l'atac aragonès liderat per Alfons el Bataller.[1] El seu fill Abd-al-Màlik ibn Àhmad Imad-ad-Dawla (1110-1129) encara va governar Saragossa per poc temps fins que es va haver de refugiar a Rueda de Jalón.[1] Finalment, l'últim representant dels Hud fou el fill d'aquest, Àhmad "el Safadola", qui va governar uns anys a Rueda de Jalón sota la protecció castellana,[1] fins que el 1139 va cedir el poc territori que li quedava a Castella i se'n va anar cap al sud. El 1145 governava Còrdova, Granada, Jaén i Múrcia i el 1146 València, a on va morir en combat a la Batalla d'al-Lujj.

Molts anys després, una dinastia suposadament húdida va governar Granada el 1228.

Els Banu Hud, emirs de Saraqusta

modifica

als almoràvits 1110

Saragossa és ocupada pel rei Alfons I el 1118.

Els Banu Hud, emirs de Làrida

modifica

a l'Emirat de Saraqusta 1079

Els Banu Hud, emirs de Rueda de Jalón

modifica

Els Banu Hud, emirs de Tudela

modifica

Referències

modifica
  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 Mestre, 1998: p. 94, entrada: "banū Hūd"
  2. (castellà)De cuando Tudela fue un reino independiente. Últimos siglos de dominación musulmana (Años 924 a 1119) a "La Tudela Desconocida III", 2003, Pàg. 203-209 Arxivat 2016-03-03 a Wayback Machine.
  3. 3,0 3,1 Mestre, 1998: p. 1143, entrada: "Yúsuf ibn Ahmad al-Mu'tamin"

Bibliografia

modifica
  • Mestre i Campi, Jesús (director). Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 1.147 p.. ISBN 84-297-3521-6. 

Enllaços externs

modifica