Bernardo Bonezzi

Bernardo Silvano Bonezzi Nahón, conegut artísticament com a Bernardo Bonezzi, (Madrid, 6 de juliol de 1964 - ibídem, 30 d'agost de 2012)[1] va ser un compositor i músic espanyol. Conegut pel seu lideratge i influència en la denominada "Movida Madrileña", gràcies a grups com Zombies i cançons com Groenlandia,[2] va desenvolupar posteriorment una extensa trajectòria com a compositor de bandes sonores per a cinema i televisió.[3]

Infotaula de personaBernardo Bonezzi
Biografia
Naixement6 juliol 1964 modifica
Madrid modifica
Mort30 agost 2012 modifica (48 anys)
Madrid modifica
Activitat
OcupacióCompositor i compositor de bandes sonores modifica

IMDB: nm0005970 Musicbrainz: 6dbffe67-9423-4cef-837e-9b7a4e2688b1 Discogs: 798058 Modifica els identificadors a Wikidata

Nominat en quatre ocasions en la categoria de banda sonora als Premis Goya en 1996 es va alçar amb el premi per la banda sonora de Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto d'Agustín Díaz Yanes.[4]

BiografiaModifica

Fill d'un italià i una brasilera, Bernardo Bonezzi és un clar exemple de precocitat en el panorama musical espanyol, fins al punt d'haver estat considerat com “el Mozart de la movida madrileña”.[5] Als sis anys va començar a tocar la guitarra, i als vuit escoltava discos de Roxy Music, Marc Bolan i David Bowie. Va començar a compondre melodias als deu anys i en 1978, quan comptava amb tretze anys, va fundar Zombies, grup de la moguda madrilenya. El seu primer senzill va ser Groenlandia[6] un dels temes més populars d'aquesta època. Gravaren dos discs: Extraños juegos (1980) i La Muralla China (1981).

En 1982 la formació es va separar i Bernardo Bonezzi va produir i va compondre la música del disc que Pedro Almodóvar i Fabio McNamara van gravar en aquell any. També va compondre les cançons de Laberinto de pasiones, la segona pel·lícula del cineasta manxec, i va començar així la relació del músic amb el món del cinema. En 1983 va publicar el maxi-single Las Diez Mujeres Más Elegantes i en 1984 l'àlbum Bonezzi-St.Louis, en el que col·laborà la cantante Didi St. Louis.[7]

Aquests dos treballs no li van satisfer i va decidir centrar-se en fer composicions per a obres teatrals, sèries de televisió i el cinema. Va compondre més de quaranta bandes sonores, aconseguint un gran reconeixement entre els professionals del mitjà i va guanyar un premi Goya pel seu treball en Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto en 1996. Ha estat nominat en tres ocasions més per les bandes sonores de Mujeres al borde de un ataque de nervios en 1989, Todo por la pasta en 1992 i Sin noticias de Dios en 2002. Per la televisió va compondre algunes melodies tan populars com la de Farmacia de guardia.[8]

Va ser el membre del Consell d'Administració de la SGAE més jove de la història.

En 2002 va deixar de treballar per al cinema i va començar una trilogia de discos instrumentals dedicats a les hores del dia: La hora del lobo (2004), La hora azul (2006), amb influències del cinema de Ingmar Bergman i Éric Rohmer i La hora del té (2007) en el que experimentà amb sons d'altres cultures, principalment orientals.[9] Els seus dos últims treballs van reprendre la seva faceta de creador pop abandonant les composicions instrumentals encara que no van obtenir pràcticament cap repercussió:[10] El Viento Sopla Donde Quiere (2010)[11] i La esencia de la ciencia (2012)[12] al que posteriorment seguí una versió instrumental[13] anomenada Esencias (2012).[14]

El 30 d'agost de 2012 Bonezzi va ser trobat mort en el seu pis madrileny després d'haver comès suïcidi.[15]

DiscografiaModifica

Amb ZombiesModifica

  • Extraños juegos (RCA, 1980)
  • La muralla china (RCA, 1981)

Amb Didi St. LouisModifica

  • Bonezzi-St. Louis (CBS, 1984)

En solitariModifica

Filmografia com a compositorModifica

Sèries de televisióModifica

Nominacions i premioModifica

Premis Goya 1989Modifica

Premis Goya 1992Modifica

Premis Goya 1996Modifica

Premis Goya 2002Modifica

ReferènciesModifica

Enllaços externsModifica