Campionat d'Itàlia d'enduro
El Campionat d'Itàlia d'enduro (en italià: Campionato Italiano Enduro), regulat per la federació italiana de motociclisme (FMI, Federazione Motociclistica Italiana), és la màxima competició d'enduro que es disputa a Itàlia. Organitzat des de 1966, és un dels campionats estatals d'aquest esport de referència internacional. El seu alt prestigi fa que hagi comptat sovint amb la participació de nombrosos pilots de renom vinguts d'arreu del món -des del 2003, hi ha una categoria especial per als pilots estrangers. Molts dels campions d'Itàlia han estat alhora campions del món o d'Europa i han guanyat els Sis Dies Internacionals d'Enduro en nombroses ocasions (a la llarga llista hi destaquen Giovanni Sala, Mario Rinaldi, Stefano Passeri, Pierfranco Muraglia, Alessandro Gritti, Augusto Taiocchi, Gualtiero Brissoni o Guglielmo Andreini).[1][2]
| Categoria | Enduro |
|---|---|
| Àmbit |  Itàlia |
| Entitat | FMI |
| 1a Temporada | 1966 |
| Campió (2023) |  Steve Holcombe |
| Web oficial | enduro.federmoto.it |
| Darrera revisió: 23/09/2024 | |
Itàlia i Alemanya han estat històricament els principals focus d'activitat pel que fa a l'enduro, una modalitat que, fins a començaments de la dècada del 1980, es coneixia com a Regolarità i Geländesport respectivament en aquests dos països. A Itàlia, ja el 1948 s'hi va crear una de les proves més emblemàtiques d'aquesta modalitat, la Valli Bergamasche, la qual esdevingué ben aviat la competició internacional d'enduro per excel·lència.[3] Actualment, "la Valli" segueix sent, al costat del Rund um Zschopau alemany -creat el 1955- la competició d'enduro més prestigiosa fora dels Sis Dies Internacionals.
Pel que fa al format, el campionat italià d'enduro ha anat variant de categories al llarg dels anys fins a arribar a la fórmula actual de diverses categories per cilindrada més una d'"Absoluta", la principal, que guanyen sovint campions del món procedents d'altres països (Steve Holcombe, Brad Freeman i Wil Ruprecht s'han anat repartint el títol des del 2018).
Llista de guanyadors
modifica- Nota.- Només es llisten els campions de la categoria màxima, sense considerar doncs les inferiors (Cadetti, Junior i altres).
Primera etapa (1966-1980)
modifica- Nota.- Hi ha constància de l'existència d'un anomenat Trofeo F.M.I. Regolarità ja a començaments de la dècada del 1950. Aquest trofeu fou probablement l'antecedent directe del campionat que va començar el 1966, però malauradament no se n'ha trobat quasi cap informació. Només en consten alguns guanyadors esparsos, com ara Bruno Romano (1952), Hermann Paul Müller (1953), Franco Dall'Ara (1956-1957) o Eugenio Saini (1963).
Segona etapa (1981-2011)
modifica| Any | 80cc | 125cc | 175cc | 250cc | 500cc | +500cc 4T |
|---|---|---|---|---|---|---|
| 1981 | Angelo Signorelli | Gualtiero Brissoni | Luigi Medardo | Alessandro Gritti | Guglielmo Andreini | Renzo Pratesi |
| 1982 | Pierfranco Muraglia | Giampaolo Marinoni | Fabio Fasola | Gualtiero Brissoni | Guglielmo Andreini | Augusto Taiocchi |
- Notes
- ↑ El 1995, la categoria de 400cc 4T es limitava a 350cc 4T
- ↑ El 1996, Gianangelo Croci (Honda) i Gianmarco Rossi (Kawasaki) van obtenir el campionat de 250cc ex aequo
- ↑ El 1997, Fausto Scovolo (KTM) i Stefano Passeri (Yamaha) van obtenir el campionat de 125cc ex aequo
- ↑ El 1999 hi hagué també un campionat de 80cc, que fou guanyat per Lucio Sandrinelli
Tercera etapa (2012-2017)
modifica| Any | E1 2T | E1 | E2 | E3 | Absolut | Estrangers |
|---|---|---|---|---|---|---|
| 2012 | Giacomo Redondi (KTM) |
Simone Albergoni (HM Honda) |
Fabio Mossini (KTM) |
Mirko Gritti (KTM) |
Alex Salvini (Husqvarna) |
 Eero Remes(KTM) |
| 2013 | Rudy Moroni (KTM) |
Thomas Oldrati (Husaberg) |
Alex Salvini (HM Honda) |
Manuel Monni (KTM) |
Alex Salvini (HM Honda) |
Eero Remes (TM) |
| 2014 | Davide Soreca (Yamaha) |
Thomas Oldrati (Husqvarna) |
Alex Salvini (HM Honda) |
Oscar Balletti (KTM) |
Alex Salvini (HM Honda) |
 Johnny Aubert(Beta) |
| 2015 | - | Alessandro Battig (Honda 250 4T) |
Alex Salvini (Honda 450 4T) |
Manuel Monni (TM 300 2T) |
Antoine Méo (KTM 350 4T) |
Antoine Méo (KTM 350 4T) |
| 2016 | - | Rudy Moroni (KTM 250 4T) |
Alex Salvini (Beta 430 4T) |
Manuel Monni (TM 300 2T) |
Alex Salvini (Beta 430 4T) |
 P. Rauchenecker(Husqvarna 250 4T) |
| 2017 | - | Davide Guarneri (Honda CRF 250 4T) |
Alex Salvini (Beta 430 4T) |
Thomas Oldrati (Husqvarna 300 2T) |
C. Charlier (Husqvarna 350 4T) |
C. Charlier (Husqvarna 350 4T) |
Quarta etapa (2018-Actualitat)
modifica- A 1 de gener de 2024
Estadístiques
modificaCampions amb més de 3 títols
modifica- A 1 de gener de 2024
| Pilot | Títols[R 1] |
|---|---|
| Fabio Farioli | 14 (4 x +500cc 4T, 5 x +400cc 4T, 5 x +450cc 4T) |
| Giovanni Sala | 13 (2 x 500cc, 1 x 450cc 4T, 1 x 250cc 4T, 9 x 250cc) |
| Alex Salvini | 13 (4 x Absolut, 5 x E2, 4 x 450cc) |
| Stefano Passeri | 11 (1 x 250cc 2T, 9 x 125cc, 1 x 80cc) |
| Thomas Oldrati | 11 (1 x E3, 2 x E1, 5 x 250cc 4T, 3 x 125cc 2T) |
| Alessandro Gritti | 10 (1 x +500cc 4T, 3 x 250cc, 2 x 175cc, 4 x 125cc) |
| Tullio Pellegrinelli | 10 (1 x +500cc 4T, 5 x 500cc, 4 x 175cc) |
| Mario Rinaldi | 10 (1 x +450cc 4T, 4 x 350cc 4T, 3 x 400cc 4T, 2 x 450cc 4T) |
| Augusto Taiocchi | 10 (4 x +500cc 4T, 3 x 500cc, 2 x 250cc, 1 x 175cc) |
| Simone Albergoni | 9 (1 x E1, 1 x 450cc 4T, 6 x 250cc 4T, 1 x 250cc 2T) |
| Alessandro Botturi | 8 (3 x +450cc 4T, 4 x 450cc 4T, 1 x 250cc 2T) |
| Gualtiero Brissoni | 8 (5 x 250cc, 3 x 125cc) |
| Gianangelo Croci | 8 (5 x 500cc, 3 x 250cc 4T) |
| Giorgio Grasso | 7 (2 x 500cc, 4 x 250cc, 1 x 125cc) |
| Franco Gualdi | 6 (1 x 500cc, 2 x 350cc 4T, 1 x 250cc, 2 x 175cc) |
| Pierfranco Muraglia | 6 (6 x 80cc) |
| Gianmarco Rossi | 6 (2 x 250cc 4T, 4 x 80cc) |
| Guglielmo Andreini | 5 (1 x +500cc 4T, 4 x 500cc) |
| Alessandro Belometti | 5 (1 x +450cc 4T, 1 x 450cc 4T, 2 x 250cc 2T, 1 x 125cc 2T) |
 Stefan Merriman |
5 (5 x Estrangers) |
| Gino Perego | 5 (5 x 50cc) |
| Angelo Signorelli | 5 (2 x 125cc, 1 x 80cc, 1 x 75cc, 1 x 50cc) |
| Roberto Bazzurri | 4 (4 x 125cc 2T) |
| Pierluigi Rottigni | 4 (1 x 100cc, 3 x 125cc) |
| Fausto Scovolo | 4 (2 x 125cc, 2 x 125cc 2T) |
| Davide Soreca | 4 (1 x 300cc, 2 x 250cc 2T, 1 x E1) |
- ↑ Per als pilots estrangers que guanyaren el títol Supercampione i una categoria el mateix any, es comptabilitza només el títol de la categoria.
Referències
modifica- ↑ 1,0 1,1 «Giovanni Sala» (en italià). motowinners.it. Arxivat de l'original el 15 d’agost 2007. [Consulta: 26 juliol 2010].
- ↑ 2,0 2,1 «Alessandro "Franco" Gritti» (en italià). motowinners.it. Arxivat de l'original el 9 de novembre 2011. [Consulta: 6 juliol 2010].
- ↑ «Valli Bergamasche: Más de medio siglo transmitiendo pasión por el Enduro» (en castellà). moto1pro.com, 2022. [Consulta: 10 gener 2022].
- ↑ «Albo d'Oro Assoluti d'Italia Enduro - Italiano Enduro» (en italià). italianoenduro.com. [Consulta: 20 juny 2023].
- ↑ «Augusto Taiocchi» (en italià). motowinners.it. Arxivat de l'original el 28 de setembre 2017. [Consulta: 16 juliol 2010].
- ↑ «Pierfranco Muraglia (“Chicco”)» (en italià). accossato.de. [Consulta: 22 maig 2023].
- ↑ «1978» (en italià). six-days.org. [Consulta: 14 juliol 2023].
- ↑ Batini, Piero. «Enduro 2022. Assoluti. Gli Ultimi Titoli. Vincono Andrea Verona e Castiglion Fiorentino» (en italià). moto.it, 03-10-2022. [Consulta: 20 juny 2023].
Enllaços externs
modifica- Lloc Web oficial (italià)
- Web "Italiano Enduro", dedicat al campionat (italià)
- L'enduro al Web de la FMI (italià)