Obre el menú principal

Campionat del Món d'enduro

article de llista de Wikimedia

El Campionat del Món d'enduro (oficialment: Maxxis FIM Enduro World Championship, abreujat WEC), regulat per la FIM, és la màxima competició internacional de la disciplina de l'enduro, juntament amb els Sis Dies Internacionals d'Enduro (ISDE). El campionat es divideix actualment en tres categories (E1, E2 i E3), a banda de la categoria Júnior (EJ) i la femenina:

  • Enduro 1 (E1) - de 100 a 125 cc de 2 temps o de 175 a 250 cc de 4 temps
  • Enduro 2 (E2) - de 175 a 250 cc de 2 temps o de 290 a 450 cc de 4 temps
  • Enduro 3 (E3) - de 290 a 500 cc de 2 temps o de 475 a 650 cc de 4 temps
BSicon RACE.svgMaxxis FIM
Enduro World Championship
World Enduro Championship.png
Acrònim WEC
Categoria Enduro
Àmbit Internacional
Espònsor/Entitat Maxxis International / FIM
Precedents C. d'Europa: 1968 - 89
1a Temporada 1990
Campió (2015) E1: FIN Eero Remes
E2: França Antoine Meo
E3: Occitània Mathias Bellino
Campió júnior Illa de Man Jamie McCanney (EJ)
Campiona CAT Laia Sanz
Web oficial www.abc-wec.org
Darrera revisió: 12/08/2019
Modifica les dades a Wikidata


HistòriaModifica

 
Antoine Meo, Campió del Món en categoria E1 (2010) i E2 (2011)

El Campionat del Món d'Enduro es disputa des de 1990, com a continuació del Campionat d'Europa que havia organitzat la FIM des de 1968. L'any 1993, quan ja en feia tres de la desaparició de l'antic Campionat d'Europa, la UEM (Union Européenne de Motocyclisme) en va tornar a instaurar un altre que s'ha vingut celebrant fins a l'actualitat, sota la mateixa denominació (Campionat d'Europa d'enduro).

Campionat d'Europa d'enduro (1968-1989)Modifica

El Campionat d'Europa d'Enduro fou instaurat per la FIM el 1968 amb la intenció d'unificar en una sola competició una sèrie de proves importants que fins aleshores se celebraven per lliure, com ara els Dreitagesfahrt von Isny (Tres Dies d'Isny) o la Valli Bergamasche, tret lògicament dels Sis Dies Internacionals d'Enduro que havien de continuar com a prova destacada de l'especialitat.

Després d'un primer assaig el 1967 com a Copa d'Europa, el maig de 1968 començava el I Campionat d'Europa amb el Rund um Zschopau com a prova inaugural. Des de la seva creació fins a la darrera edició el 1989, el campionat anà incorporant i eliminant diverses categories (o cilindrades), en una evolució constant que continuà un cop el campionat esdevingué mundial.

  • Evolució històrica de les categories del Campionat d'Europa d'Enduro:
Categoria Períodes
1968 - 1976 1977 - 1978 1979 1980 1981 - 1982 1983 - 1986 1987 - 1989
1 50cc 50cc 50cc 50cc - - -
2 75cc 75cc 75cc 75cc 80cc 80cc 2T 80cc 2T
3 100cc 100cc 100cc 100cc - - -
4 125cc 125cc 125cc 125cc 125cc 125cc 2T 125cc 2T
5 175cc 175cc 175cc 175cc 175cc - -
6 250cc 250cc 250cc 250cc 250cc 250cc 2T 250cc 2T
7 350cc 350cc 350cc 350cc - - 350cc 4T
8 +350cc 500cc 500cc 500cc 500cc 500cc 2T 500cc 2T
9 +500cc 750cc 750cc +500cc 4T +500cc 4T +500cc 4T
10 +750cc 1000cc - - -
11 +1000cc - - -

Campionat del Món d'enduro (estrenat el 1990)Modifica

A partir de 1990 l'històric Campionat d'Europa fou reanomenat Campionat del Món d'Enduro. Les primeres temporades es mantingueren les mateixes categories que hi havia fins al canvi de denominació, però amb els anys continuà l'evolució ja iniciada durant l'etapa "europea" del campionat.

El 2004 els drets del WEC foren adquirits per una agència de màrqueting que va reformar la competició totalment, reduint-ne les categories fins a deixar-les en les 3 vigents actualment (E1, E2 i E3). L'any següent, 2005, es va incorporar la categoria Júnior (EJ) per a pilots fins a 21 anys, ampliat fins als 23 més tard. La temporada de 2010 es va introduir la categoria femenina (Dones).

  • Evolució històrica de les categories del Campionat del Món d'Enduro:
Categoria Períodes
1990 - 1993 1994 - 1997 1998 - 2003 2004 - Actualitat
1 80cc 2T - 250cc 4T E1
2 125cc 2T 125cc 2T 125cc 2T
3 250cc 2T 250cc 2T 250cc 2T E2
4 350cc 4T 350cc 4T 400cc 4T
5 500cc 2T - - E3
6 +500cc 4T 500cc 4T 500cc 4T

Nota.- Entre 1998 i el 2004 hi va haver un campionat general, que decidia el campió d'entre totes les categories. Entre el 2004 i el 2006 hi hagué també un campionat per equips.

CursesModifica

El campionat consta actualment de 16 curses, dividides en vuit proves o Grans Premis de dos dies de durada. Tots els Grans Premis consten d'una prova d'enduro, una prova de motocròs i una prova extrema. El Campionat del 2007 incloïa sis proves a Europa, una als EUA i una al Canadà. A la temporada del 2008, totes les rondes es varen celebrar a Europa.

PuntuacióModifica

Tradicionalment, al WEC rebien punts els 15 millors classificats de cada categoria, atorgant-se'n 20 al guanyador, 17 al segon i 15 al tercer. Des de la temporada 2004, els punts s'atorguen als 20 primers classificats, guanyant-ne 25 el primer de cada categoria i quedant repartits així:

  • 1. 25
  • 2. 22
  • 3. 20
  • 4. 18
  • 5. 16
  • 6. 15
  • 7. 14
  • 8. 13
  • 9. 12
  • 10. 11
 
  • 11. 10
  • 12. 9
  • 13. 8
  • 14. 7
  • 15. 6
  • 16. 5
  • 17. 4
  • 18. 3
  • 19. 2
  • 20. 1

Guanyadors del Campionat d'Europa d'enduroModifica

Guanyadors del Campionat del Món d'enduroModifica

Any 80 cc 2T 125 cc 2T 250 cc 2T 350 cc 4T 500 cc 2T +500 cc 4T
1990   Thomas Bieberbach
(Simson)
  Paul Edmondson
(KTM)
  Kari Tiainen
(Suzuki)
  Otakar Kotrba
(Husqvarna)
  Peter Hansson
(KTM)
  Jimmie Eriksson
(Husaberg)
1991   Pierfranco Muraglia
(Kawasaki)
  Jeff Nilsson
(KTM)
  Kari Tiainen
(Husqvarna)
  Kent Karlsson
(Husaberg)
  Sven-Erik Jönsson
(Husqvarna)
  Jaroslav Katriňák
(Husaberg)
1992   Gianmarco Rossi
(HRD)
  Jeff Nilsson
(KTM)
  Giorgio Grasso
(Kawasaki)
  Mario Rinaldi
(KTM)
  Tulio Pellegrinelli
(Honda)
  Kari Tiainen
(Husqvarna)
1993   Gianmarco Rossi
(TM)
  Paul Edmondson
(Husqvarna)
  Giorgio Grasso
(Kawasaki)
  Sven-Erik Jönsson
(Husqvarna)
  Giovanni Sala
(KTM)
  Fabio Farioli
(KTM)
- Cancel·lat - 125 cc 2T 250 cc 2T 350 cc 4T - Cancel·lat - 500 cc 4T
1994   Paul Edmondson
(Gas Gas)
  Giovanni Sala
(KTM)
  Mario Rinaldi
(KTM)
  Kari Tiainen
(Husqvarna)
1995   Petteri Silván
(Husqvarna)
  Giovanni Sala
(KTM)
  Anders Eriksson
(Husaberg)
  Kari Tiainen
(Husqvarna)
1996   Fausto Scovolo
(Honda)
  Paul Edmondson
(Gas Gas)
  Anders Eriksson
(Husqvarna)
  Peter Jansson
(Husaberg)
1997   Shane Watts
(KTM)
  Stéphane Peterhansel
(Yamaha)
  Mario Rinaldi
(KTM)
  Kari Tiainen
(KTM)
250 cc 4T 125 cc 2T 250 cc 2T 400 cc 4T 500 cc 4T
1998   Gianmarco Rossi
(Honda)
  Roman Michalík
(TM)
  Giovanni Sala
(KTM)
  Björne Carlsson
(Husaberg)
  Anders Eriksson
(Husqvarna)
1999   Vesa Kytönen
(Kawasaki)
  Juha Salminen
(KTM)
  Petteri Silván
(Gas Gas)
  Giovanni Sala
(KTM)
  Anders Eriksson
(Husqvarna)
2000   Matteo Rubin
(KTM)
  Juha Salminen
(KTM)
  Stefan Merriman
(Husqvarna)
  Mario Rinaldi
(KTM)
  Kari Tiainen
(KTM)
2001   Stéphane Peterhansel
(Yamaha)
  Petteri Silván
(Husqvarna)
  Juha Salminen
(KTM)
  Stefan Merriman
(Husqvarna)
  Anders Eriksson
(Husqvarna)
2002   Peter Bergvall
(Yamaha)
  Petteri Silván
(Husqvarna)
  Samuli Aro
(Husqvarna)
  Juha Salminen
(KTM)
  Anders Eriksson
(Husqvarna)
2003   Peter Bergvall
(Yamaha)
  Petri Pohjamo
(Gas Gas)
  Stefan Merriman
(Honda)
  Anders Eriksson
(Husqvarna)
  Juha Salminen
(KTM)
E1 E2 E3
2004   Stefan Merriman (Yamaha)   Juha Salminen (KTM)   Samuli Aro (KTM)

Campions a partir del 2005Modifica

 
Oriol Mena, Campió EJ 2009
A data 1 de gener de 2016
Any E1 E2 E3 EJ
2005   Ivan Cervantes
(KTM)
  Samuli Aro
(KTM)
  David Knight
(KTM)
  Cristóbal Guerrero
(Gas Gas)
2006   Ivan Cervantes
(KTM)
  Samuli Aro
(KTM)
  David Knight
(KTM)
  Joakim Ljunggren
(Husaberg)
2007   Juha Salminen
(KTM)
  Mika Ahola
(Honda)
  Ivan Cervantes
(KTM)
  Joakim Ljunggren
(Husaberg)
2008   Mika Ahola
(Honda)
  Johnny Aubert
(Yamaha)
  Samuli Aro
(KTM)
  Thomas Oldrati
(KTM)
2009   Mika Ahola
(Honda)
  Johnny Aubert
(KTM)
  Ivan Cervantes
(KTM)
  Oriol Mena
(Husaberg)
E1 E2 E3 EJ Dones
2010   Antoine Meo
(Husqvarna)
  Mika Ahola
(Honda)
  David Knight
(KTM)
  Lorenzo Santolino
(KTM)
  Ludivine Puy
(Gas Gas)
2011   Juha Salminen
(Husqvarna)
  Antoine Meo
(Husqvarna)
  Mika Ahola
(Honda)
  Jérémy Joly
(Honda)
  Ludivine Puy
(Gas Gas)
2012   Antoine Meo
(KTM)
  Pierre Renet
(Husaberg)
  Christophe Nambotin
(KTM)
  Mathias Bellino
(Husaberg)
  Laia Sanz
(Gas Gas)
2013   Antoine Meo
(KTM)
  Alex Salvini
(Honda)
  Christophe Nambotin
(KTM)
  Matthew Phillips
(Husqvarna)
  Laia Sanz
(Honda)
2014   Christophe Nambotin
(KTM)
  Pierre Renet
(Husqvarna)
  Matthew Phillips
(KTM)
  Daniel McCanney
(Beta)
  Laia Sanz
(Honda)
2015   Eero Remes
(TM)
  Antoine Meo
(KTM)
  Mathias Bellino
(Husqvarna)
  Jamie McCanney
(Husqvarna)
  Laia Sanz
(KTM)

Campionats desaparegutsModifica

Campionat GeneralModifica

Any Campió Motocicleta
1998   Giovanni Sala 250 cc KTM
1999   Petteri Silván 250 cc Gas Gas
2000   Juha Salminen 125 cc KTM
2001   Juha Salminen 250 cc KTM
2002   Juha Salminen 400 cc KTM
2003   Juha Salminen 500 cc KTM
2004   Juha Salminen E2 KTM

Campionat per EquipsModifica

Any Equip campió
2004   KTM Racing
2005   KTM Team Farioli
2006   KTM Factory Team Farioli 2

Resum estadísticModifica

A data 1 de gener de 2016

Campions amb més de 3 títolsModifica

Pilot Títols
  Juha Salminen 13 (5 Absolut, 2x125cc, 2xE1, 1xE2, 1x250cc, 1x400cc, 1x500cc)
  Erwin Schmider 11 (6x175cc, 2x350cc, 2x50cc, 1x100cc[a 1])
  Kvetoslav Masita 10 (10x350cc)
  Rolf Witthöft 8 (7x125cc, 1x1000cc)
  Kari Tiainen 7 (5x500cc, 2x250cc)
  Anders Eriksson 7 (4x500cc 4T, 2x350cc 4T, 1x400cc 4T)
  Giovanni Sala 6 (1 Absolut, 3x250cc, 1x500cc, 1x400cc 4T)
  Sven-Erik Jönsson 6 (1x500cc 2T, 1x350cc 4T, 4 x500cc 2T E[a 2])
  Josef Wolfgruber 6 (5x100cc, 1x75cc)
  Petteri Silván 5 (1 Absolut, 3x125cc, 1x250cc)
  Samuli Aro 5 (2xE2, 2xE3, 1x250cc 2T)
  Paul Edmondson 5 (3x125cc, 1x250cc, 1x125cc E)
  Gianmarco Rossi 5 (3x80cc, 2x80cc E)
  Frantizek Mrázek 5 (5x250cc)
  Gualtiero Brissoni 5 (3x125cc, 2x250cc)
  Andreas Brandl 5 (4x75cc, 1x50cc)
  Mika Ahola 5 (2xE1, 2xE2, 1xE3)
  Antoine Meo 5 (3xE1, 2xE2)
  Ivan Cervantes 4 (2xE1, 2xE3)
  Mario Rinaldi 4 (2x350cc, 2x400cc)
  Stefan Merriman 4 (2x250cc 2T, 1x400cc 4T, 1xE1)
  Laia Sanz 4 (4xDones)
  Jens Scheffler 4 (4x500cc)
  Guglielmo Andreini 4 (3x500cc, 1x+500cc 4T)
  Eddy Hau 4 (2x500cc, 2x100cc)
  Harald Sturm 4 (4x250cc 2T)
  Alessandro Gritti 4 (3x250cc, 1x125cc)
  Pierfranco Muraglia 4 (4x80cc)
  Peter Neumann 4 (4x50cc)
Notes
  1. S'identifiquen amb fons rosa aquells pilots que guanyaren tots els seus títols abans de la creació del Campionat del Món, essent per tant formalment "Campions d'Europa"
  2. S'identifiquen amb fons beix aquells pilots que guanyaren algun títol abans de la creació del Campionat del Món. En aquests casos, els títols europeus en qüestió s'identifiquen com a E

Títols per nacionalitatModifica

Nacionalitat Títols europeus Títols mundials Total
  Alemanya[b 1] 79 1 80
  Itàlia 42 22 64
  RFA 60 0 60
  Finlàndia 0 38 38
  Suècia 10 20 30
  Txecoslovàquia 24 0 24
  RDA 19 1 20
  França[b 2] 2 17 19
  Catalunya 0 9 9
  Austràlia 0 7 7
  Illa de Man 0 5 5
  Regne Unit[b 3] 1 4 5
  Occitània 0 2 2
  República Txeca 0 2 2
  Espanya[b 4] 0 2 2
  Polònia 2 0 2
  Eslovàquia 0 1 1
  Àustria 1 0 1
Totals 161 130 291
Notes
  1. El total de títols imputats a Alemanya correspon a la suma dels aconseguits per pilots dels antics estats de la RFA (60) i la RDA (20).
  2. No s'hi compten els títols aconseguits per pilots occitans
  3. No s'hi compten els títols aconseguits per pilots de l'Illa de Man
  4. No s'hi compten els títols aconseguits per pilots catalans

Enllaços externsModifica