Can Muntaner de Dalt
Can Muntaner de Dalt,[a] també coneguda com a Casa Larrard, és un edifici del barri de la Salut[2] de Barcelona, inclòs a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.[3]
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Epònim | Montaner  | |||
| Dades | ||||
| Tipus | Casa | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | noucentisme | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | la Salut (Barcelonès) | |||
| Localització | Parc Güell | |||
| ||||
| Bé integrant del patrimoni cultural català | ||||
| Id. IPAC | 30227 | |||
| Activitat | ||||
| Ocupant | Escola Baldiri Reixac | |||
Descripció
modificaÉs un edifici de planta rectangular, façana simètrica i teulada a quatre vessants. Al costat s'hi varen afegir uns cossos amb terrat pla.[3] Té planta baixa i tres pisos. Al pis més alt hi ha nou finestrals amb arquets. La façana està decorada amb esgrafiats i plantes trepadores.[3] S'ha conservat la capella interior i el cor.[3]
Història
modificaEl 1603, el jurista Hipòlit de Montaner[4] va adquirir la propietat que posteriorment es coneixeria com a Torre de Montaner de Dalt.[5] L'any 1822, Josep Maria de Càrcer i de Peguera (1779-1844),[6] hereu del seu pare Marià de Càrcer i de Montaner (1747-1817),[7] va vendre la finca (que en aquell moment tenia unes 24 ha) a Pere Alexandre de Larrard i de Llauder.[8][9][10] Aquest morí el 1823,[8] i el succeí el seu fill Antoni Alexandre de Larrard i Juez-Sarmiento (1818-1887),[11] que entre el 1862 i el 1879 va segregar-ne més de 6 ha per vendes o establiments emfitèutics, amb la qual cosa la superfície va disminuir a 17,73 ha.[10]
El 1894, i en virtut del litigi promogut per Salvador de Samà i Torrents, marquès de Marianao, contra Pilar de Milans i de Larrard[12] (casada amb Joaquim de Sarriera i de Larrard, comte de Solterra), per un préstec de 100.000 pessetes que no li havia retornat, la finca va ser adquirida per Josep Bolós i Güell per 100.499,24 pessetes.[13][10] Aquest (que de fet era un testaferro de Samà) la va parcel·lar, i el 1895 i el 1897, va presentar sengles projectes d'urbanització; el primer corresponia a la part baixa, per sota del carrer d'Olot (aleshores de Milans), i el segon a la part alta, que no es va arribar a realitzar.[14]
El 1898, la seva vídua Luisa Aprile i Rabassa va traspassar la finca (que en aquell moment tenia 13,95 ha), a títol d'agnició de bona fe,[15] a Salvador de Samà i Torrents,[16] gràcies a una escriptura privada en la qual Bolós reconeixia que havia fet l'adquisició amb diners i a utilitat d'aquest.[17] Samà va continuar amb la parcel·lació de la finca, però uns mesos després la va establir en emfiteusi a Eusebi Güell i Bacigalupi,[18][17] que tenia la intenció de construir-hi una ciutat jardí, i demanà a l'Ajuntament de Barcelona que arxivés el projecte de Bolós.[19] La torre fou reformada i ocupada pels Güell, que encarregaren el projecte a l'arquitecte Antoni Gaudí i Cornet.[3]
Eusebi Güell va morir l'any 1918, i l'any 1922 la finca fou venuda a l'Ajuntament de Barcelona. L'arquitecte Josep Goday va ampliar el conjunt per a transformar-lo en escola pública, inaugurada durant l'Exposició Universal del 1929 i que actualment porta el nom d'Escola Baldiri Reixac. Entre 1992 i 1994, l'antiga torre va ser rehabilitada pels arquitectes José Antonio Martínez Lapeña i Elies Torres.[20]
Vegeu també
modificaNotes
modificaReferències
modifica- ↑ Freixa i Leniz, 2019, p. 138.
- ↑ Portavella i Isidoro, Jesús. Els carrers de Barcelona: Gràcia. Districte de Gràcia. Ajuntament de Barcelona, juliol 2013, p. 21.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 «Can Muntaner de Dalt». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
- ↑ «Hipólito (I) de MONTANER». geneanet. Martín Rodríguez.
- ↑ AHPB, notari Miquel Vives. 8-3-1603.
- ↑ «José María de CARCER y de PEGUERA». geneanet. Martín Rodríguez.
- ↑ «Mariano de CARCER y de MONTANER». geneanet. Martín Rodríguez.
- ↑ 8,0 8,1 «Pere Alexandre de Larrard i de Llauder». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ AHPB, notari Joan Fontrodona i Minguella, manual 1.158/24, f. 348v-368, 28-11-1822.
- ↑ 10,0 10,1 10,2 Freixa i Leniz, 2019, p. 84.
- ↑ «Antoni De Padua Alexandro Domingo de Larrard». geneanet. Jeanine Bourbon.
- ↑ «María del Pilar Miláns del Bosch Larrard». geneanet. Luis Manuel de Villena Cabeza.
- ↑ AHPB, notari Josep Ferrer i Bernadas, manual 1401/59, f. 3535-3554, 16-07-1894.
- ↑ Freixa i Leniz, 2019, p. 84-85.
- ↑ «agnició de bona fe». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ AHPB, Josep Ferrer i Bernadas, manual 1401/86, f. 4595-4626, 02-12-1898.
- ↑ 17,0 17,1 Freixa i Leniz, 2019, p. 96.
- ↑ AHPB, notari Manuel Borràs i de Palau, manual 1.431/21, f. 1722-1730, 29-07-1899.
- ↑ Freixa i Leniz, 2019, p. 96-97.
- ↑ «Park Güell: casa Larrard (Escola Baldiri Reixac)». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
Bibliografia
modifica- Cirici i Pellicer, Alexandre. Barcelona pam a pam. 7a ed. Barcelona: Teide, 1971, p. 324 (Què cal saber, 8). ISBN 84-307-8187-0.
- Freixa, Mireia; Leniz, Mar. El Park Güell i els seus orígens, 1894-1926. MUHBA, 2019. ISBN 978-84-9156-192-7.
Enllaços externs
modifica- «Park Güell: casa Larrard (Escola Baldiri Reixac)». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
