Casa-fàbrica Keittinger

casa-fàbrica del Raval

La casa-fàbrica Keittinger era un conjunt d'edificis situats als carrers de Sant Pau[1] i de Sant Oleguer[2] del Raval de Barcelona, enderrocats del PERI.

Infotaula d'edifici
Infotaula d'edifici
Casa-fàbrica Keittinger
Dades
TipusEdifici residencial i fàbrica Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Estat d'úsenderrocat o destruït Modifica el valor a Wikidata
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativael Raval (Barcelonès) Modifica el valor a Wikidata
LocalitzacióSant Pau, 77 i Sant Oleguer, 3 Modifica el valor a Wikidata
lang=ca Modifica el valor a Wikidata

Història modifica

Pierre (Pere) Keittinger (Sant Clamenç (Llenguadoc), 1772 - Barcelona, 1837)[3] era el setè dels vuit fills del fabricant d'indianes André-Louis Keittinger (Ludwigsburg (Württenberg), 1728 - Montpeller, 1800),[4] i es va establir a Barcelona a finals del segle xviii.[5][6]

Cap al 1825, la família Keittinger es va instal·lar a l'antiga residència del fabricant d'indianes Pau Ramon (vegeu casa Pau Ramon), i el 1826, el fabricant de tints de cotó vermell Pere Keittinger (probablement fill de l'anterior) va demanar permis per a aixecar un nou edifici de planta baixa, entresol i quatre pisos al carrer de Sant Oleguer, segons el projecte del mestre de cases Joan Valls.[7] Tanmateix, només se'n va arribar a construir la planta baixa i l'entresol, i el 1829 va presentar un projecte de remunta de quatre pisos sobre la construcció existent, aquest cop signat pel mestre de cases Jacint Torner.[8][9]

El 1830, el mateix Torner fou l'encarregat d'un altre edifici de planta baixa i quatre pisos al carrer de Sant Pau.[10] El 1857 hi havia la fàbrica de filats i teixits de Vicenç Torres i Fill,[11] i el 1863 la de teixits de Cuyàs i Fàbregas:[12] «San Pablo, 77, Fábrica de tejidos de Cuyás y Fábregas. Tejidos de mezcla de algodon y lana, escocesas y demás para vestidos de señoras.»[13] Altres indústries documentades foren la foneria de Llorenç Alier i Cia,[14] la fàbrica de corretges per a telers de Joan Gallart,[15] la de teixits de cotó de Marsal i Cia,[16] la de teixits de cotó i ganxet de Ramon Casals,[17] i la de xarops, aiguardents, licors i productes químics dels germans Fornés.[18]

Entre 1923 i 1983, l'edifici del carrer de Sant Oleguer acollí el curiós bar «Los Cuernos», anomenat així per les cornamentes que penjaven del sostre i les parets.[19][20][21]

 
Quarteró núm. 90 de Garriga i Roca (c. 1860)

Referències modifica

  1. Paricio, 1983, fitxa 36.
  2. Paricio, 1983, fitxa 56.
  3. «Pierre Keittinger». geneanet. Olivier Payenneville.
  4. «Andreas Ludwig (Louis André) Keittinger». geneanet. Olivier Payenneville.
  5. Diario de Barcelona, 25-09-1797, p. 1075-1076. 
  6. Diario de Barcelona, 19-05-1808, p. 620. 
  7. AHCB, C.XIV Obreria C-96, 30-3-1826.
  8. «Pere Keitinger. Comerciant. Sant Oleguer. Edificar 4 pisos sobre les botigues i l'entresòl existents». C.XIV Obreria C-104. AHCB, 02-11-1829.
  9. «Carrer Sant Oleguer 3». Carta Arqueològica de Barcelona. Servei d'Arqueologia de Barcelona (CC-BY-SA via OTRS).
  10. «Pere Keittinger. Sant Pau. Edificar de 4 pisos amb balcons i retirar l'obertura de la claveguera principal coneguda com sèquia de Confent». C.XIV Obreria C-105. AHCB, 11-02-1830.
  11. El Consultor. Nueva guía de Barcelona, 1857, p. 217, 235. 
  12. El Consultor. Nueva guía de Barcelona, 1863, p. 140, 218. 
  13. Anuario general del comercio, de la industria y de las profesiones; de la magistratura y de la administracion, 1863, p. 55, 349, 449, 1058. 
  14. Guía general de Barcelona, 1861, p. 182. 
  15. Anuario-almanaque del comercio, de la industria, de la magistratura y de la administracion, 1880, p. 629. 
  16. Anuario-almanaque del comercio, de la industria, de la magistratura y de la administracion, 1886, p. 866. 
  17. Anuario del comercio, de la industria, de la magistratura y de la administracion, 1906, p. 1293. 
  18. Anuario-Riera, 1897, p. 99. 
  19. «BAR LOS CUERNOS. Sant Oleguer 3 (1923-1983)». Barcelofília (bloc). Miquel Barcelonauta, 06-11-2010.
  20. Carandell, José María. La guía secreta de Barcelona, 1974, p. 217. 
  21. Villar, Paco. Historia y Leyenda del Barrio Chino (1900-1992). Crónica y documentos de los bajos fondos de Barcelona, 1996, p. 193-195. 

Bibliografia modifica