Castelló de Farfanya

municipi de Catalunya

La vila i municipi de Castelló de Farfanya és situada a la comarca de la Noguera, a ponent de Balaguer i a tocar de la carretera que uneix aquesta darrera ciutat amb Algerri i Alfarràs. A més de la vila de Castelló de Farfanya, el municipi inclou l'antic terme de Torredà.

Plantilla:Infotaula geografia políticaCastelló de Farfanya
Imatge

Localització
Modifica el valor a Wikidata Map
 41° 49′ 16″ N, 0° 43′ 45″ E / 41.821111111111°N,0.72916666666667°E / 41.821111111111; 0.72916666666667
EstatEspanya
Comunitat autònomaCatalunya
Provínciaprovíncia de Lleida
Àmbit funcional territorialPonent
ComarcaNoguera Modifica el valor a Wikidata
Població humana
Població531 (2023) Modifica el valor a Wikidata (10,1 hab./km²)
Llars184 (1553) Modifica el valor a Wikidata
GentiliciCastelloní, castellonina Modifica el valor a Wikidata
Idioma oficialcatalà Modifica el valor a Wikidata
Geografia
Superfície52,6 km² Modifica el valor a Wikidata
Banyat perriu de Farfanya i canal Algerri-Balaguer Modifica el valor a Wikidata
Altitud358 m Modifica el valor a Wikidata
Limita amb
Organització política
• Alcalde Modifica el valor a WikidataOmar Noumri Coca (2019–) Modifica el valor a Wikidata
Identificador descriptiu
Codi postal25136 Modifica el valor a Wikidata
Codi INE25069 Modifica el valor a Wikidata
Codi IDESCAT250693 Modifica el valor a Wikidata

Lloc webcastellofarfanya.ddl.net Modifica el valor a Wikidata

El gentilici d'aquest municipi, en les seves diferents formes, és castelloní, castellonina, castellonins, castellonines, gentilici que comparteix amb Castelló d'Empúries, a l'Alt Empordà.[1][2]

Història modifica

L'origen de Castelló cal cercar-lo en la seva antiga fortalesa, tal com el seu propi nom deixa veure. El castell de Castelló de Farfanya formava part de la línia defensiva sarraïna (amb els castells de Corbins, Balaguer, Os, Algerri, Albesa, Llorenç, Santa Linya i altres) que protegia la plana de les empreses militars d'Arnau Mir de Tost, el conqueridor d'Àger vers la meitat del segle XI. Segons els historiadors, el lloc fou conquerit el 1116 pel vescomte Guerau II de Cabrera, que el 1131 féu diverses donacions a la col·legiata d'Àger. Segona altres autors, però, la conquesta del territori immediat de Balaguer es conclogué vers el 1130, quan fou expugnat el formidable baluard de Castelló de Farfanya i els d'Algerri i la Figuerosa, pobles que més endavant rebran cartes de població (1163), similars a les de Gerb i Balaguer. Entre 1156 i el 1159 el vescomte Guerau (II) pledejà amb el comte Ermengol VII d'Urgell, sobre la potestat d'aquest castell sobre Castelló, que li fou reconeguda en un judici celebrat a Balaguer. El seu successor, Ermengol VIII, amb l'assentiment de Berenguer de Vilademuls, arquebisbe de Tarragona, i d'Arnau de Preixens, bisbe d'Urgell, establí la pau i treva de Déu en totes les terres del comtat i en jurà els preceptes a Santa Maria d'Agramunt i a Sant Miquel de Castelló de Farfanya.[3]

El 1190, per part del vescomte de Cabrera i d'Àger, Ponç (III) és reconeguda la sobirania d'Alfons el Cast (1154-1196),[4] sobre la vila de Castelló.[3]

Al llarg del regnat de Jaume I i durant tot el segle xiii, la vila de Castelló visqué una gran puixança econòmica, política i artística, ja que els comtes d'Urgell manifestaren la seva preferència per la població, que arribà a assolir els 750 h. el comte Ermengol IX, que era també vescomte d'Àger, fou sepultat el 1243 a l'església de Santa Maria de Castelló. El succeí el seu germà Àlvar I d'Urgell, d'altre nom Roderic, al voltant del qual es congrià la conspiració de Castelló de Farfanya el 1259 (en la qual participà també (Ramon Folc IV de Cardona), per la qual diversos nobles pretenien de deseixir-se del vassallatge reial. Jaume I els presentà batalla i s'apoderà dels castells d'Oliana, Linyola, Agramunt i, finalment, de Castelló de Farfanya. La rebel·lió durà fins al 1260, que se signà una concòrdia.[3]

Per aquests anys (entorn el 1254), s'havien instal·lat a la vila i als seus voltants algunes partides d'albigesos. El 1267, Àlvar d'Urgell féu testament i morí a Castelló, que fou la senyoria predilecta del comte. Jaume I, després de la mort d'Àlvar d'Urgell, de novel·lesca història amorosa i bèl·lica, es decidí a ocupar el castell i la vila de Castelló, decisió contra la qual protestà Constança de Montcada, la primera muller d'Àlvar. Però el rei va convèncer la seva neboda (1268) perquè renunciés la dita senyoria i, aleshores, posà al capdavant de Castelló el seu valedor Arnau de Calaf. El mateix any, Jaume I agregà la vila a la corona i confirmà els seus privilegis i franqueses.[3]

Pere el Gran el 1278 infeudà el comtat d'Urgell, amb la vila de Castelló, a Ermengol X, bé que la jurisdicció, fins al regnat d'Alfons el Benigne (1327-1336), pertanyia a la vegueria reial de Lleida. El 1280 Pere el Gran llevà a Ermengol X el comtat d'Urgell. per causa que aquest comte havia participat en la revolta nobiliària de Balaguer; posteriorment li fou restituït. pel seu testament Ermengol X féu un llegat a Santa Maria de Castelló. L'infant Alfons, futur rei Benigne, que es casà amb Teresa d'Entença, comtessa d'Urgell, tingué preferència per Castelló o pernoctava sovint. El 1319, concedí als castellonencs un privilegi pel qual aquests no eren obligats a prestar homenatge ni a ell ni als seus successors fins que aquests haguessin jurat les llibertats de la vila. Alfons, com a dotació d'esponsalici, cedí a la seva muller el 1314 Castelló de Farfanya. El 1328, el comte d'Urgell, amb Castelló, pertanyia a l'infant Jaume, fill d'Alfons i de Teresa d'Entença.[3]

El nou posseïdor reorganitzà el règim municipal de Castelló atorgant a la vila, en virtut de l'usatge de Pau i Treva, un govern semblant al de la paeria de Lleida. El seu successor, Pere II d'Urgell, va fer gaudir Castelló va gaudir d'una important puixança política i econòmica; es bastiren les esglésies de Santa Maria, al castell, i de Sant Miquel a la vila baixa. El 1408 cedí a la seva esposa Margarida l'usdefruit del castell i de la vila. El fill del dit comte, el dissortat Jaume II, veié la liquidació dels seus estats a causa de la inquietat de Casp.[3]

El comtat d'Urgell passà a Ferran d'Antequera (les bombardes que aquest emprà contra el comte d'Urgell havien estat fabricades a Castelló), el qual el 1415 permutà amb el comte Foix la vila i el castell de Castelló de Farfanya, amb totes les rendes i jurisdiccions, pel preu de 34.000 florins d'or aragonesos, en canvi dels drets que el dit comte de Foix tenia en la baronia de Castellvell de Rosanes.

 
Castelló de Farfanya en una fotografia de 1893

El castell de Castelló de Farfanya va ser l'últim bastió de resistència urgellista durant la revolta Jaume d'Aragó, el comte d'Urgell, el 17 de novembre de 1413.[3]

Mentrestant, Alfons el Magnànim concedí el 1424 a Castelló el privilegi de celebrar fires de vint-i-quatre dies seguits a partir de Santa Cecília (22 de novembre), de la qual cosa protestaren els paers de Balaguer perquè coincidia amb les fires balaguerines de Santa Llúcia.[3]

La senyoria de Castelló, integrada als dominis dels Foix, revertí a la fi del segle XV al Regne de Navarra fins que el 1512 Ferran el Catòlic desposseí els reis navarresos de les terres d'ençà dels Pirineus i incorporà Castelló de Farfanya novament a la corona: la senyoria de Castelló fou encomanada a Lluís de Beaumont, comte de Lerín, gran prior i conestable de Navarra, el blasó del qual són esculpits al portal de Santa maria, que dóna al camí de Balaguer. Després, unit aquest llinatge amb la casa dels ducs d'Alba, aquests exerciran el domini de la vila des del 1596 fins al 1835, quan fou incorporada al partit judicial de Balaguer.[3]l castell es va malmetre a la Guerra dels Segadors, quan la fortalesa fou assetjada i presa per les forces del general Felipe de Silva (1644), després que els francesos l'haguessin abandonada. El mariscal La Mothe-Houdancourt, que inicià una dura repressió essent lloctinent general de Catalunya, hi estigué uns quants dies malalt. El castell patí també amb la Guerra de Successió (1710) i l'ocupació francesa (1810-1813), així com la Primera Guerra Carlina i més endavant amb altres esdeveniments militars, com els atacs dels carlins a la vall d'Àger i a les guarnicions de Balaguer i Castelló (1836-38),[3] fins que es va abandonar definitivament a començament del segle xix.

La vila modifica

A més de les esglésies de Santa Maria (seu d'un priorat canonical) i de Sant Miquel, la vila té diverses construccions senyorials i una font barroca, prop de l'església de Sant Miquel. Procedeix de Castelló el deteriorat Retaule de la Pietat, obra de Jaume Ferrer I i una predel·la del mateix autor però procedent d'un altre retaule, ambdues peces conservades ara al Museu Episcopal de Vic.

El 8 de març de 2023 el castell de la vila va ser afegit a la Llista Vermella del Patrimoni.[5][6]

Geografia modifica

Demografia modifica

Evolució demogràfica
1497 f 1515 f 1553 f 1717 1787 1857 1877 1887 1900 1910
172 157 184 426 1.260 1.687 1.608 1.572 1.421 1.150

1920 1930 1940 1950 1960 1970 1981 1990 1992 1994
1.230 1.154 1.106 1.083 986 1.001 680 642 612 612

1996 1998 2000 2002 2004 2006 2008 2010 2012 2014
597 592 587 582 588 564 586 564
549
565

2016 2018 2020 2022 2024 2026 2028 2030 2032 2034
556
538
539
508 - - - - - -

1497-1553: focs; 1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info. 

Referències modifica

  1. «castelloní» Diccionari Normatiu Valencià. Acadèmia Valenciana de la Llengua.
  2. «castelloní». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Vol. 10, pàgs. 343/45. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1983. ISBN 84-85194-40-3
  4. Sàez, Anna «Històries de la mitja Lluna». Sàpiens [Barcelona], núm. 96, octubre 2010, p.70. ISSN: 1695-2014.
  5. Redacció/ACN. «Hispania Nostra inclou el Castell de Castelló de Farfanya i el Monestir de Santa Maria d’Escarp a la Llista Vermella del Patrimoni» (en castellà), 08-03-2023. [Consulta: 9 març 2023].
  6. Avintia. «Castillo e iglesia de Santa María en Castelló de Farfanya» (en castellà). [Consulta: 9 març 2023].

Vegeu també modifica

Bibliografia modifica

  • Josep Lladonosa i Pujol. Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Vol. 10. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1983. ISBN 84-85194-40-3
  • Josep Gudiol, Santiago Alcolea. Pintura gòtica catalana. Edicions Polígrafa, Barcelona, 1987 ISBN 84-343-0510-0

Enllaços externs modifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Castelló de Farfanya