Charo Soriano

actriu espanyola

Rosario «Charo» Soriano Urbano (Madrid, 21 de febrer de 1928) és una actriu espanyola.[1]

Infotaula de personaCharo Soriano
Biografia
Naixement21 febrer 1928 Modifica el valor a Wikidata (93 anys)
Madrid Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióActriu Modifica el valor a Wikidata

IMDB: nm0814994 Modifica el valor a Wikidata

BiografiaModifica

Rosario Soriano Urbano, més coneguda com a Charo Soriano, neix en Madrid el 21 de febrer de 1928. Després d'estudiar en el Col·legi Sant Vicent de Paul i iniciar els estudis de Comerç en el Liceu Italià di Madrid, amb 16 anys rep classes de l'actor José Franco i accedeix com a meritòria al Teatro Español. Inicia així una de les carreres artístiques més longeves de l'escena espanyola, desenvolupant durant més de sis dècades una trajectòria professional que l'ha portat a participar en més de 80 muntatges teatrals, centenars de recitals poètics, sèries de televisió i pel·lícules de la mà de professionals com Adolfo Marsillach, Fernando Fernán-Gómez, Carlos Saura, o José Luis Borau.

L'any 2019 el Fons Charo Soriano, compost per una diversa tipologia documental (fotografies, llibrets, material audiovisual, retallades de premsa....) rebuda i produïda per l'actriu, va ser dipositat en el Centre de Documentació de les Arts Escèniques i de la Música (CDAEM).

TeatreModifica

Realitza el seu primer rol destacat en 1946 en l'obra El sexo débil ha hecho gimnasia, d’Enrique Jardiel Poncela. Comença a sobresortir en diferents papers i companyies com la de Irene López Heredia i a participar en vàries gires americanes amb les companyies de María Esperanza Navarro - Ricardo Alpuente (1950) i Pedro López Lagar (1951-1952).

Per motius personals ha d'abandonar la seva activitat artística, tornant al costat de l'actriu Isabel Garcés amb l'obra El amor….. y una señora (1958). En aquesta nova etapa intervé en produccions com La encantadora familia Bliss (1959), Cuidado con las personas formales (1960) o Don Juan Tenorio (1961). Alhora pren part en representacions de diversos gèneres al costat de textos d'autors moderns com Ugo Betti (Lucha hasta el alba, 1962), Thorbjørn Egner (La ciudad de los ladrones, 1965), Alfonso Sastre (Oficio de tinieblas, 1967) o Edward Albee (Un delicado equilibrio, 1969).

El 1965, amb ¿Quién quiere una copla del Arcipreste de Hita?, emprèn la seva col·laboració amb l'actor i director Adolfo Marsillach, estenent-se al llarg de diferents muntatges, entre els quals destaquen Águila de Blasón (1966), La piedad de noviembre (1966), Marat-Sade (1968), El Tartufo (1970) i La señorita Julia (1973).

A la dècada de 1970 intervé en muntatges com Descansa en paz … querida (1972), Alguien debe morir esta noche (1975), de Fernando García Tola, La piel del limón (1976), Abre el ojo (1978) o Noche de guerra en el Museo del Prado (1978).

En els últims anys ha centrat la seva carrera en el teatre, destacant les seves interpretacions en La cena del rey Baltasar (1981), de Pedro Calderón de la Barca, Calígula (1982), d’Albert Camus, Los ladrones somos gente honrada (1985), El concierto de San Ovidio (1986), Tirante el Blanco (1987), de Joanot Martorell, Comisaría especial para mujeres (1992) d’Alberto Miralles, Mariposas negras (1994), de Jaime Salom, Magnolias de acero (1997), Una mujer sin importancia (2000), d’Oscar Wilde, amb Silvia Tortosa, Pato a la naranja (2000), Don Juan Tenorio (2001), Las bicicletas son para el verano (2003), La pereza (2006), La visita inesperada (2006) o Collioure, último viaje de Antonio Machado (2007), de Marco Canale.

Al costat de les representacions teatrals ha realitzat nombrosos recitals sobre textos de poetes clàssics i moderns per tot el país, sola o al costat de l'actor Pepe Martín, com l'espectacle Poemas a dos voces.

CinemaModifica

En 1966 debuta al cinema amb la primera pel·lícula d’Antonio Giménez Rico,, Mañana de domingo.

La seva carrera en la pantalla gran es desenvolupa sobretot en els anys setanta i vuitanta, i es caracteritza per una destacada reiteració de papers dramàtics, dones estripades i apassionades. Al llarg d'aquests anys, té ocasió de treballar amb alguns dels cineastes més destacats del moment, com Carlos Saura, Adolfo Marsillach o Jaime Camino.

Destaquen en la seva filmografia títols com Las salvajes en Puente San Gil (1966), Stress es tres, tres (1968), El jardín de las delicias (1970), La casa de las chivas (1971), Ana y los lobos (1972), Flor de santidad (1972), Les llargues vacances del 36 (1976), Mamá cumple cien años (1979), Otra vez adiós (1980) o De hombre a hombre (1984). Després d'una pausa de dotze anys va tornar a la pantalla gran de la mà de Manuel Gutiérrez Aragón, amb Cosas que dejé en La Habana (1997), i José Luis Borau a Leo (2000).

TelevisióModifica

A Televisió Espanyola són nombroses les seves col·laboracions en la dècada de 1970 en diversos programes i sèries com Estudio 1 (Otelo, El sillón vacío, El viajero sin equipaje, Curva peligrosa), Novela, Risa española (Pepa, la frescachona), Teatro de Siempre (Napoleón I, 1970), Ficciones (La aparición de la señora Veal, 1972), Curro Jiménez, Este señor de negro (dirigida per Antonio Mercero, 1975), El quinto jinete (El demonio, 1975) o Silencio, estrenamos, amb guió d’Adolfo Marsillach i direcció de Pilar Miró (1974). En la dècada de 1990 destaca la seva intervenció en les sèries ¡Ay señor, señor! (1994) y Carmen y familia (1996). La seva última aparició televisiva va ser en 2011 en la minisèrie Sofia.

PremisModifica

Premis del Sindicat Nacional de l'Espectacle de 1971 a la millor actriu, per La casa de las chivas.[2]

Premi d'Interpretació en el cicle de Teatre Llatí (1968), per Marat-Sade.

Trajectòria en teatreModifica

ReferènciesModifica