Circassians
Els circassians són un poble originari de Circàssia, una regió del nord del Caucas que per diversos conflictes (notablement amb Rússia) s'ha vist obligat a migrar a Turquia, Israel i altres zones del Llevant. Històricament s'han lligat també amb les dinasties regnants a Egipte i Iran. La majoria de circassians viuen de l'agricultura, practicada per nuclis familiars extensos i amb codis tradicionals de conducta, si bé l'acme de les ciutats ha fet canviar en gran part aquests rols. Les religions majoritàries entre els circassians són l'islam i el cristianisme.
  | |
| Tipus | ètnia |
|---|---|
| Població total | 3.500.000 |
| Llengua | kabardí, adigué, rus, turc i àrab |
| Religió | sunnisme |
| Part de | pobles del Caucas |
| Geografia | |
| Estat | Turquia, Kabardino-Balkària, Adiguèsia, Karatxai-Txerkèssia, territori de Krasnodar, Territori de Stàvropol, Moscou, Ossètia del Nord - Alània, Jordània, Síria, Iraq, Líbia, Aràbia Saudita, Alemanya, Egipte, Estats Units d'Amèrica, Estat de Palestina, Israel, Sèrbia, Uzbekistan, Ucraïna, Austràlia i Bulgària |
Els principals grups circassians són els adigués, els txerkesos, els belesney i els kabardins.
Hàbits i costumsModifica
Els kabardins foren els qui menys resistència oferiren al govern rus, i per això els seus caps assoliren la consideració dels vencedors, arribant fins i tot a assolir alts graus en l'exèrcit de l'Imperi. Al costat, a les fonts del Kuban i termener amb el territori del kabardins, es troben els Karachays, d'idioma ural-altaic, que lluitaren a favor de Rússia contra els seus veïns, raó per la qual continuen tenint les terres dels seus avant-passats.
Més al nord d'aquests, en les riberes del Kuban, habiten les restes dels qui no emigraren, dels adiguesos o vertaders circassians, que durant tant de temps van combatre contra els cosacs i van anar abandonant de mica en mica les valls dels tributaris superiors del Kuban, ara deserts.[1]
ReferènciesModifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Circassians |
- ↑ Enciclopèdia Espasa (en castellà). Espasa, 1996, p. Vol.13, p.350. ISBN 84-239-4513-8.