Estat de Palestina

No s'ha de confondre amb Territoris Palestins ni amb Autoritat Nacional Palestina.

Palestina (en àrab: فلسطين, Filasṭīn, Falasṭīn o Filisṭīn), oficialment declarat com l'estat de Palestina (en àrab: دولة فلسطين, Dawlat Filasṭin),[1] és un estat amb reconeixement limitat ubicat al Pròxim Orient, més concretament en el Llevant mediterrani, i que limita amb Israel, Jordània, Egipte i la ribera sud-oriental de la mar Mediterrània. Va ser proclamat a l'exili a l'Alger, el 15 de novembre del 1988, quan el Consell Nacional de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP) va adoptar la declaració d'independència de Palestina de manera unilateral. En aquell temps, l'OAP no exercia control sobre cap territori, i era un govern en l'exili.[2] Encara avui, part del territori reclamat es manté sota ocupació d'Israel.[3] Reivindica els territoris palestins definits abans de la guerra de 1967,[4] i ha designat Jerusalem Est com la seva capital.[5][6] El 1994, d'acord amb els Acords d'Oslo entre la OAP i el Govern d'Israel, es va establir l'Autoritat Nacional Palestina com l'entitat administrativa transitòria. El 31 d'octubre del 2011, va ser admesa com a membre número 195 de la UNESCO, com a estat membre de ple dret.[7]

Infotaula de geografia políticaEstat de Palestina
Bandera Coat of arms of State of Palestine (Official).png
Bandera Modifica el valor a Wikidata

HimneBiladi Modifica el valor a Wikidata

Localització
State of Palestine (orthographic projection).svg Modifica el valor a Wikidata
 32° 00′ N, 35° 15′ E / 32°N,35.25°E / 32; 35.25Coord.: 32° 00′ N, 35° 15′ E / 32°N,35.25°E / 32; 35.25

CapitalJerusalem i Ramal·lah Modifica el valor a Wikidata
Població
Total4.684.777 (2017) Modifica el valor a Wikidata
• Densitat173,51 hab/km²
Idiomaàrab Modifica el valor a Wikidata
Geografia
Part deOrient Mitjà i Àsia Modifica el valor a Wikidata
Superfície27.000 km² Modifica el valor a Wikidata
Dades històriques
AnteriorAutoritat Nacional Palestina Modifica el valor a Wikidata
Creació 15 novembre 1988
Organització política
Òrgan executiuAutoritat Nacional Palestina Modifica el valor a Wikidata
Òrgan legislatiuConsell Legislatiu Palestí Modifica el valor a Wikidata
• President Modifica el valor a WikidataMahmud Abbas Modifica el valor a Wikidata
• Primer Ministre Modifica el valor a WikidataMohammad Shtayyeh (10 març 2019) Modifica el valor a Wikidata
Economia
Monedadinar jordà Modifica el valor a Wikidata
Identificador descriptiu
Fus horari
Domini de primer nivell.ps Modifica el valor a Wikidata
Prefix telefònic+970 Modifica el valor a Wikidata
Codi paísPS Modifica el valor a Wikidata
L'estat de Palestina en les seves fronteres (teòriques) actuals

El 29 de novembre del 2012, l'Assemblea General de les Nacions Unides va adoptar la Resolució 67/19 (projecte de resolució A/67/L. 28) en virtut de la qual va concedir a Palestina la condició d'«estat observador no membre» de l'organització,[8] reafirmant a més el dret del poble palestí a un territori sota les fronteres definides abans de la Guerra del 1967.[9] Aquesta resolució no implica encara l'admissió de Palestina com a membre ple dret de l'organització, ja que per a això es necessitaria l'aprovació del Consell de Seguretat, on els Estats Units s'hi oposa.

EtimologiaModifica

Des del mandat britànic, el terme "Palestina" s'ha associat a l'àrea geogràfica que actualment cobreix l'estat d'Israel, Cisjordània i la Franja de Gaza.[10] L'ús general del terme "Palestina" o termes relacionats amb la zona sud-est del mar Mediterrani al costat de Síria està acceptat des de l'època de l'Antiga Grècia, quan Heròdot va escriure al segle V a.C històries d'un "districte de Síria, anomenat palestí" en què els fenicis interactuaven amb altres pobles marítims.[11] Es creu que el terme "Palestina" (en llatí, Palæstina) va ser un terme encunyat pels grecs per a l'àrea de terra ocupada pels filisteus, encara que hi ha altres explicacions.[12]

TerminologiaModifica

Aquest article utilitza els termes "Palestina", "Estat de Palestina", "territori palestí ocupat" (oPt o OPT) indistintament segons el context. Concretament, el terme "territori palestí ocupat" fa referència en general a l'àrea geogràfica del territori palestí ocupat per Israel des del 1967. En tots els casos, qualsevol referència a terra o territori fa referència a terres reclamades per l'Estat de Palestina.[13]

HistòriaModifica

El 1947, l'ONU va adoptar un pla de partició per a una solució de dos estats al territori restant del mandat britànic. El pla va ser acceptat per la direcció jueva, però rebutjat pels líders àrabs, i Gran Bretanya es va negar a aplicar-lo. A la vigília de la retirada britànica definitiva, l'Agència Jueva per la Terra d'Israel va proclamar la creació de l'Estat d'Israel d'acord amb el pla proposat per l'ONU. El Comitè Superior Àrab no va declarar un estat propi i, en canvi, juntament amb Transjordània, Egipte i els altres membres de la Lliga Àrab de l'època, van iniciar una acció militar que va resultar en la guerra àraboisraeliana del 1948. Durant la guerra, Israel va guanyar territoris addicionals que van ser integrats a l'Estat d'Israel, usurpant-los a l'estat àrab segons el pla de les Nacions Unides. Egipte va ocupar la Franja de Gaza i Transjordània va ocupar i annexionar Cisjordània. Egipte va donar suport inicialment a la creació d'un govern a tota Palestina, però el va dissoldre el 1959. Transjordània no el va reconèixer mai i va decidir incorporar Cisjordània amb el seu propi territori per formar Jordània. L'annexió es va ratificar el 1950, però va ser rebutjada per la comunitat internacional. La Guerra dels Sis Dies del 1967, quan Israel va lluitar contra Egipte, Jordània i Síria, va acabar amb Israel ocupant Cisjordània i la Franja de Gaza, a més d'altres territoris.

El 1964, quan Jordània controlava Cisjordània, s'hi establí l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP) amb l'objectiu d'enfrontar-se a Israel i recuperar el territori. La Carta Nacional Palestina de l'OAP defineix els límits de Palestina com el territori restant del mandat, inclòs Israel. Després de la guerra dels sis dies, l'OAP es va traslladar a Jordània i més tard al Líban, després del setembre negre de 1971.

La cimera de la Lliga Àrab d'octubre de 1974 va designar l'OAP com a "únic representant legítim del poble palestí" i va reafirmar "el seu dret a establir un estat d'urgència independent". El novembre de 1974, l'OAP va ser reconeguda com a competent en tots els assumptes relativa a la qüestió de Palestina per part de l'Assemblea General de les Nacions Unides que els va atorgar l'estatus d'observador com a "entitat no estatal" a l'ONU.[14][15] Després de la Declaració d'Independència de 1988, l'Assemblea General de les Nacions Unides va reconèixer oficialment la proclamació i va decidir utilitzar la designació "Palestina" en lloc de "Organització per a l'Alliberament de Palestina" a les Nacions Unides.[16][17] Malgrat aquesta decisió, l'OAP no va participar a l'ONU en la seva capacitat de govern de l'Estat de Palestina.[18]

El 1979, a través dels acords de Camp David, Egipte va indicar el final de qualsevol reclamació sobre la Franja de Gaza. El juliol de 1988, Jordània va cedir les seves reclamacions sobre Cisjordània, excepte la tutela sobre Mont del Temple, a l’OAP. El novembre de 1988, la legislatura de l'OAP, mentre estava a l'exili, va declarar la creació de l'Estat de Palestina. El mes següent, va ser reconegut ràpidament per molts estats, inclosos Egipte i Jordània. A la Declaració d'Independència Palestina, l'Estat de Palestina es descriu com el "territori palestí", sense especificar explícitament res més. Per això, alguns dels països que van reconèixer l'Estat de Palestina en les seves declaracions de reconeixement es refereixen a les "fronteres de 1967", reconeixent així com el seu territori només el territori palestí ocupat i no Israel. La sol·licitud d'adhesió a l'ONU presentada per l'Estat de Palestina també especificava que es basava en les "fronteres de 1967".[19] Durant les negociacions dels Acords d’Oslo, l’OAP va reconèixer el dret d’existència d’Israel i Israel va reconèixer l’OAP com a representant del poble palestí. Entre el 1993 i el 1998, l'OAP es va comprometre a canviar les disposicions de la seva Carta Nacional Palestina, incompatibles amb l'objectiu d'una solució de dos estats i una coexistència pacífica amb Israel.

Després que Israel prengués el control de Cisjordània i la Franja de Gaza, començà a establir-hi assentaments israelians. Es van organitzar al districte de Judea i Samaria (Cisjordània) i al Consell Regional de Hof Aza (Franja de Gaza) al districte sud. L'administració de la població àrab d'aquests territoris va ser realitzada per l'Administració Civil Israeliana sota el mandat del Coordinador d'activitats governamentals als territoris i pels consells municipals locals presents des d'abans de la presa de possessió israeliana. El 1980, Israel va decidir congelar les eleccions per a aquests consells i establir-hi Lligues del Poble, els funcionaris dels quals estaven sota la influència israeliana. Més tard, aquest model va esdevenir ineficaç tant per a Israel com per als palestins, i les Lligues del Poble van començar a trencar-se, sent l'última la Lliga Hebron, dissolta el febrer de 1988.[20]

El 1993, en els Acords d'Oslo, Israel va reconèixer l'equip negociador de l'OAP com a "representant del poble palestí", a canvi que l'OAP reconegui el dret d'Israel a existir en pau, l'acceptació de les resolucions 242 i 338 del Consell de Seguretat de l'ONU i el seu rebuig a violència i terrorisme".[21] Com a resultat, el 1994 l'OLP va creat l'administració territorial anomenada l'Autoritat Nacional Palestina (ANP), amb funcions governamentals a Cisjordània i la Franja de Gaza.[22][23] El 2007, després que Hamàs obtingués el control de la Franja de Gaza va dividir políticament i territorialment els palestins, amb Fatah de Mahmud Abbas governant de jure Cisjordània i reconeguda internacionalment com a l'Autoritat palestina oficial,[24] mentre que Hamàs consolidava el seu control sobre la Franja de Gaza. L'abril de 2011, ambdós grups palestins van signar un acord de reconciliació, però la seva implementació no va ser possible fins que es va formar un govern d'unitat el 2 de juny de 2014.[25]

Tal com es preveia als Acords d'Oslo, Israel va permetre a l'OLP establir institucions administratives provisionals als territoris palestins, que es van presentar en la froma de l'ANP. Se li va donar control civil a l’àrea B i control civil i de seguretat a l’àrea A, i va romandre sense implicació a l’àrea C. El 2005, després de la implementació del pla de desvinculació unilateral d’Israel, l'ANP va obtenir el control total de la Franja de Gaza, a excepció de les seves fronteres, l'espai aeri i les aigües territorials. Després del conflicte entre Fatah i Hamàs del 2006, Hamàs va prendre el control de la Franja de Gaza i Fatah va prendre el control de Cisjordània. Des de 2007, la Franja de Gaza va ser governada de facto per Hamàs i Cisjordània per Fatah.

El 29 de novembre de 2012, en una votació de 138-9 (amb 41 abstencions i 5 absències), l'Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar la resolució 67/19, que dota a Palestina d'una "entitat observadora" a un "estat observador no membre [...] dins del sistema de les Nacions Unides", significant el reconeixement de la sobirania de l'ANP.[26] El nou estatus de Palestina equival al de la Santa Seu.[27] L'ONU ha permès a Palestina titular el seu càrrec de representació davant l'ONU com a "Missió d'Observador Permanent de l'Estat de Palestina a les Nacions Unides",[28] i Palestina ha donat instruccions als seus diplomàtics perquè representin oficialment l'Estat de Palestina i no l'Autoritat Nacional Palestina. El 17 de desembre de 2012, el cap de protocol de les Nacions Unides, Yeocheol Yoon, va declarar que "la designació de l'Estat de Palestina serà utilitzada per la Secretaria en tots els documents oficials de les Nacions Unides",[29] reconeixent així el títol "Estat de Palestina" com a nom oficial de l'estat per a tots els propòsits de l'ONU. El 21 de desembre de 2012, un memoràndum de l'ONU va discutir la terminologia adequada que s'hauria d'utilitzar després de la GA 67/19. S'hi assenyalava que no hi havia cap impediment legal per utilitzar la designació Palestina per referir-se a l'àrea geogràfica del territori palestí. Al mateix temps, es va explicar que tampoc hi havia cap impediment per a l'ús continuat del terme "territori palestí ocupat inclosa Jerusalem Oriental" o qualsevol altra terminologia que l'Assemblea pogués utilitzar habitualment.[30] A 31 de juliol de 2019, 138 (71,5%) dels 193 estats membres de les Nacions Unides han reconegut l’Estat de Palestina.[31] Molts dels països que no reconeixen l'Estat de Palestina reconeixen, tanmateix, l'OLP com el "representant del poble palestí". El Comitè Executiu de l'OLP està habilitat pel Consell Nacional Palestí per exercir les funcions de govern de l'Estat de Palestina.[32]

 
Bandera palestina
 
Palestina i Transjordània sota mandat britànic

Vegeu tambéModifica

ReferènciesModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Estat de Palestina
  1. «Palestina cambia su nombre a "Estado de Palestina"». El País, Uruguay [Consulta: 6 gener 2013].
  2. Bercovitch, Jacob; Zartman, William; Kremenyuk, Victor. The SAGE Handbook of Conflict Resolution (en anglès). SAGE Publications, 2008, p. 43. ISBN 9781412921923 [Consulta: 24 octubre 2012]. 
  3. «Palestinians 'May Declare State'» (en anglès). BBC News, 20-02-2008 [Consulta: 24 octubre 2012]. «But another negotiator and senior official, Saeb Erekat, disagreed arguing that the Palestine Liberation Organisation had already declared independence in 1988. 'Now we need real independence, not a declaration. We need real independence by ending the occupation. We are not Kosovo. We are under Israeli occupation and for independence we need to acquire independence', Mr Erekat said.»
  4. «Palestinian Authority applies for full UN membership» (en anglès). United Nations Radio, 23-09-2011 [Consulta: 24 octubre 2012]. «I would like to inform you that, before delivering this statement, I, in my capacity as President of the State of Palestine and Chairman of the Executive Committee of the Palestine Liberation Organization, submitted to H.E. Ban Ki-moon, Secretary-General of the United Nations an application for the admission of Palestine on the basis of the 4 June 1967 borders, with Al-Kuds Al-Sharif as its capital, as a full member of the United Nations.»
  5. Baroud, Ramzy. Middle East Review (en anglès). 27a ed.. Londres: Kogan Page, 2004, p. 161. ISBN 978-0-7494-4066-4 [Consulta: 24 octubre 2012]. 
  6. The World: A Third World Guide 1995–96. Montevideo: Instituto del Tercer Mundo, 1995, p. 443. ISBN 978-0-85598-291-1 [Consulta: 24 octubre 2012]. 
  7. «Izan bandera palestina en la UNESCO». Servicio de Noticias de las Naciones Unidas, 2010. [Consulta: 31 gener 2012].
  8. «Palestina entra como Estado en la ONU». El País.
  9. Resolució A/67/L.28 de l'ONU. 
  10. Rubin, Don. The World Encyclopedia of Contemporary Theatre: The Arab world (en anglès). Taylor & Francis, 1999. ISBN 978-0-415-05932-9. 
  11. Masalha, Nur. Palestine: A Four Thousand Year History (en anglès). Zed, 2018. ISBN 978-1-78699-273-4. 
  12. «Palestine» (en anglès). [Consulta: 13 maig 2021].
  13. OCCUPIED PALESTINIAN TERRITORY. COMMON COUNTRY ANALYSIS, 2016.
  14. «United Nations Official Document». [Consulta: 13 maig 2021].
  15. Geldenhuys, Deon. Isolated states : a comparative analysis. Cambridge ; New York : Cambridge University Press, 1990. ISBN 978-0-521-40268-2. 
  16. «United Nations Official Document». [Consulta: 13 maig 2021].
  17. Hillier, Tim. Sourcebook on Public International Law (en anglès). Cavendish Publishing, 1998-02-14. ISBN 978-1-84314-380-2. 
  18. «United Nations Official Document». [Consulta: 13 maig 2021].
  19. «Ban sends Palestinian application for UN membership to Security Council» (en anglès), 23-09-2011. [Consulta: 13 maig 2021].
  20. «40 Years Of Israeli Occupation», 18-07-2011. [Consulta: 13 maig 2021].
  21. Facebook; Twitter; options, Show more sharing. «Israel and PLO, in Historic Bid for Peace, Agree to Mutual Recognition : Mideast: After decades of conflict, accord underscores both sides' readiness to coexist. Arafat reaffirms the renunciation of violence in strong terms.» (en anglès americà), 10-09-1993. [Consulta: 13 maig 2021].
  22. «United Nations Official Document». [Consulta: 13 maig 2021].
  23. «United Nations Official Document». [Consulta: 13 maig 2021].
  24. «Hamas leader’s Tunisia visit angers Palestinian officials» (en anglès), 07-01-2012. [Consulta: 13 maig 2021].
  25. «Palestinian unity government sworn in by Mahmoud Abbas» (en anglès). BBC News, 02-06-2014.
  26. «General Assembly grants Palestine non-member observer State status at UN» (en anglès), 29-11-2012. [Consulta: 13 maig 2021].
  27. CNN, By Tim Hume and Ashley Fantz. «Palestinian United Nations bid explained». [Consulta: 13 maig 2021].
  28. «Permanent Observer Mission of Palestine to the United Nations - Permanent Observer Mission of Palestine to the United Nations», 31-01-2013. [Consulta: 13 maig 2021].
  29. «U.N. Adds New Name: "State of Palestine" - The Daily Beast», 21-12-2012. [Consulta: 13 maig 2021].
  30. http://palestineun.org/wp-content/uploads/2013/08/012-UN-Memo-regarding-67-19.pdf
  31. «NAD - Presidential Christmas Message to the Christian World from Palestine», 03-11-2014. [Consulta: 13 maig 2021].
  32. Sayigh, Yezid. Armed Struggle and the Search for State: The Palestinian National Movement, 1949–1993 (illustrated ed.). Oxford University Press, 1999, p. 624. ISBN 978-0-19-829643-0.