Cleo de 5 a 7
Cleo de 5 a 7 (títol original en francès Cléo de 5 à 7)[1] és una pel·lícula francoitaliana en blanc i negre de 1962 dirigida per Agnès Varda. Va estar nominada a la Palma d'Or del Festival Internacional de Cinema de Canes,[2] i el crític de cinema Roger Ebert li va atorgar quatre estrelles, la seva màxima puntuació.[3]
| Cléo de 5 à 7 | |
|---|---|
  | |
| Fitxa | |
| Direcció | Agnès Varda |
| Protagonistes | |
| Producció | Georges de Beauregard Carlo Ponti |
| Guió | Agnès Varda |
| Música | Michel Legrand |
| Fotografia | Paul Bonis Alain Levent Jean Rabier |
| Muntatge | Corinne Marchand Antoine Bourseiller Dominique Davray Dorothée Blanck José Luis de Vilallonga |
| Distribuïdor | Netflix |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | Itàlia França |
| Estrena | 1962 |
| Durada | 90 minuts |
| Idioma original | francès |
| Versió en català |  Sí |
| Color | en color i en blanc i negre |
| Descripció | |
| Gènere | drama |
| Lloc de la narració | París |
           | |
La història comença a les 5 de la tarda del 22 de juny, amb una jove i frívola cantant, Florence "Cléo" Victoire, que ha d'esperar fins a les 7 per a saber els resultats d'una prova mèdica que confirmarà una possible diagnosi (de càncer). La pel·lícula és coneguda pel seu tractament d'alguns temes existencialistes, incloent-hi discussions sobre la mort, la idea de la desesperació, i el fet de dur una vida significativa. Té un punt de vista feminista i planteja preguntes sobre com són percebudes les dones. Els miralls ténen un paper predominant per a simbolitzar l'autoobsessió.
Argument[4] modifica
Cléo (Corinne Marchand) és una cantant pop que volta per París mentre espera els resultats de les seves proves mèdiques. Mentre no arriba l'hora de telefonar al doctor per tal que la informi, es troba amb uns quants amics i desconeguts, tot intentant conviure amb la idea de la seva pròpia mortalitat.
En adonar-se de la indiferència pel seu tràngol dels que li són més propers, es troba qüestionant-se sobre la imatge de nina que la gent té d'ella, i se sent aclaparada per un sentiment de solitud i impotència. Finalment troba una mica de consol en la companyia d'un desconegut al Parc Montsouris, que resulta ser un soldat a punt de partir a la Guerra d'Algèria i amb qui pot tenir una conversa sincera, ja que comparteixen la por a morir aviat. Aquest l'acompanya a l'Hospital Pitié-Salpêtrière, on a les 6:30h trobarà el doctor que li donarà els resultats de l'examen.
Repartiment modifica
- Corinne Marchand: Florence, 'Cléo Victoire'
- Antoine Bourseiller: Antoine
- Dominique Davray: Angèle
- Dorothée Blanck: Dorothée
- Michel Legrand: Bob, el pianista
- José Luis de Vilallonga: l'amant
- Loye Payen: Irma, la tiradora de cartes
- Renée Duchateau
- Lucienne Marchand: la conductora de taxi
- Serge Korber: Plumitif, el lletrista
- Robert Postec: el doctor Valineau
- Raymond Cauchetier: Raoul, el projectionista (no surt als crèdits)
També hi fan un cameo Jean-Luc Godard, Anna Karina, Eddie Constantine i Jean-Claude Brialy, com a personatges de la pel·lícula muda que Raoul ensenya a Cléo i Dorothée.
Banda sonora modifica
La banda sonora conté quatre cançons escrites par Agnès Varda sobre músiques de Michel Legrand, interpretades per Corinne Marchand:[5]
- Sans toi
- La Menteuse
- La Joueuse
- La Belle P...
Referències modifica
- ↑ Títol en català a Ésadir.cat
- ↑ Pel·lícules en competició al Festival de Canes del 1962 (francès)
- ↑ Crítica de la pel·lícula, per Roger Ebert (anglès)
- ↑ «Cleo de 5 a 7». The New York Times.
- ↑ Edició en EP 45 rpm per Philips 432-596 BE. Primera reedició el 1991 en CD Le Mépris, recopilació Hortensia (CD FMC 529), distribució BMG France
Enllaços externs modifica
- Cleo de 5 a 7 a The New York Times (anglès)