Obre el menú principal

Dècades dels 1950 i 1960 a Andorra

(S'ha redirigit des de: Dècada dels 1960 i 1970 a Andorra)
Història d'Andorra
Història d'Andorra
Formació geològica
Període prehistòric
Període romà
Edat Mitjana
Alta Edat Mitjana
Baixa Edat Mitjana
Època moderna
Reforma i Contrareforma
Els Segadors
Segle XIX
Revolució Francesa
Entre absolutistes i liberals
La Qüestió d'Andorra
Segle XX
Primera Guerra Mundial
Del bucolisme a la revolució
Entre l'Estat català i Primo de Rivera
Guerra Civil
Segona Guerra Mundial
Andorra i el franquisme
Boom econòmic
Transició Nacional
Generació constitució
Segle XXI
Salt a la globalització
Transició energètica
Guerra antiterrorista
La crisi de les Subprimes
Crisi del paradís fiscal
Procés d'independència català i Andorra
Nacionalisme andorrà
Coprincipat parlamentari i monarquia
Història dels Països Catalans

A partir de la dècada del 1950 Andorra entra a formar part de les influències dels països capitalistes. El món del final de la Segona Guerra Mundial no té res a veure amb l'anterior. Europa i de retruc la resta del globus assisteixen progressivament a un escenari bipolar. D'una banda està l'Europa capitalista recolzada pels americans. De l'altra està l'Europa comunista recolzada per l'URSS.[1] Andorra per la seva situació geogràfica va quedar dins del bloc capitalista i, per tant, el país va viure les transformacions pròpies d'una societat que camina vers el capitalisme.[2][3][4][5][6]

La guerra va engendrar la prohibició de fites democràtiques abans aconseguides a conseqüència del gir a la dreta a Europa. Així el sufragi universal masculí va ser prohibit obligant a tornar al sistema anterior de la Nova Reforma. Els 50 i els 60 es transformen doncs en els anys de la lluita per recuperar aquests drets. Alhora el país es veu influenciat per les polítiques favorables a l'establiment d'estat dels benestar. S'hi lluita doncs per tenir drets laborals.[2][3][4][5][6]

Les dècades de creixement econòmic foren igualment sinònimes de "turisme de massa". Si per als Estats Units els anys 50 i 60 són els anys del "somni americà" per Andorra els anys 50 i 60 també són els anys del "somni andorrà". Es podria dir que el país va passar en l'espai de 30 anys d'una economia preindustrial a una de postindustrial. Si quan es va reunificar Alemanya es va parlar del "miracle alemany" no és gens exagerat qualificar la situació d'Andorra com a "miracle andorrà".[2][3][4][5][6]

A partir d'aleshores el país ha anat evolucionat al ritme del món, mai en paral·lel o en diferit com sí que passava abans. Tant és així que Andorra ha assolit un PIB per càpita i una esperança de vida superior als països més estàndards de l'economia actual.[2][3][4][5][6]

HistoriografiaModifica

Existeix molta recerca sobre l'economia andorrana d'aquesta època però molt poca sobre la situació social i política del país. L'època interessa sobretot per les conseqüències econòmiques de l'obertuda del país al capitalisme. Les tensions entre coprínceps i andorrans queden de forma general reglades al segon pla.

Estudis econòmics:

  • Dolors Comas (2002). Andorra, una economia de frontera. Pagès Editors.   
  • Josep M. Bricall (2001). L’economia andorrana en el canvi de segle. Fundació Julià Reig.
  • Maria Jesús Lluelles Larrosa (2004). El segle XX. La modernització d’Andorra. Pagès Editors   
  • Maria Jesús Lluelles Larrosa (1991). La transformació econòmica d’Andorra. L’Avenç (Col·lecció Clio).

La historiadora Maria Jesús Lluelles Larossa és pràcticament l'única historiadora andorrana qui més s'ha interessat per aquest període. Tampoc hi ha recerca exhaustiva sobre el canvi sociocultural propi dels Anys Daurats a Andorra. L'únic intent de posar per escrit tot el període barrejant temàtica econòmica amb política, cultural i social el presenta,

  • Rubí Ariel Rocha Simões (2019) Els Anys (No Tant) Duarats. Editorial Círculo Rojo

Aquest període pot abordar-se des dels arxius mateixos amb l'ajuda d'articles de premsa o de biografia dispersa que aborda temàtiques o assumptes concrets d'època.

Biografies multidisciplinàries:

  • Maria Jesús Lluelles Larrosa (2018) Les ràdios andorranes, una qüestió de sobirania. Institut d’Estudis Andorrans.
  • Maria Jesús Lluelles Larrosa (2010). Impacte de la immigració a Andorra. Govern d’Andorra.
  • Rafa Mora (2012). "Andorrans olímpics". El Periòdic d’Andorra.
  • Miquel Ribas i Comas (2007). La realitat d’un somni. GrandValira.
  • Antoni Morell Mora (2009). Andorra, un profund i llarg viatge. Govern d’Andorra.
  • Diversos autors (2003). 110 anys de telecomunicacions a Andorra. Andorra Telecom.
  • Segarra i Terés (2008). FEDA, 20è aniversari. FEDA.
  • Martí Garcia-Ripoll Duran (2007). Ràdio en català a l’estranger. UAB.
  • Gualbert Osorio (2013) Ràdio Andorra, la història d’un mite que va fer història. Crèdit Andorrà

El turisme de masses i el model desfiscalitzatModifica

Article principal: Edat d'or del capitalisme

L'obertura andorrana a l'economia capitalista es va traduir en dos eixos,

Si en un primer moment la societat civil va ser l'encarregada de portar a terme les iniciatives per dinamitzar l'economia del país, a partir dels 60 és l'administració pública qui pren el relleu encara que de manera maldestra. Aprofitant el boom econòmic francès, conegut en aquest país com a "Trenta Glorioses", el país va viure fenòmens com la immigració massiva, el turisme massiu, el baby boom, la cultura de massa o la idolatració als béns de consum massiu, com ara les rentadores, l'automòbil i a poquet a poquet la televisió.

En l'espai de 30 anys Andorra va viure una revolució demogràfica, urbana, sanitària, cultural, del transport, migratòria, administrativa i banquera espectacular. Dit d'una altra manera, Andorra va viure el boom capitalista i la revolució industrial al mateix temps. Va ser una autèntica explosió. El país va servir de pont entre un veí del nord dinàmic (boom econòmic degut a l'ajuda americana mitjançant el Pla Marshall que empeny el país a una economia capitalista) i un veí del sud autàrquic (la dictadura franquista es tradueix en un tancament econòmic fent del país un estat altament rural i poc industrialitzat).

El turista buscava a Andorra productes que o bé no tenia (en el cas dels catalans o espanyols), o bé tenia però amb preus molt elevats (en el cas dels francesos). Andorra esdevé així doncs el supermercat d'Europa del sud i nord-oest mentre paral·lelament creix el sector financer que aprofita la desfiscalització per especular i fer venir fortunes.[2][3][4]

La fase transitòriaModifica

Els primers passos cap al boom capitalista daten dels anys 30. Durant la guerra el país s'equipa i busca atractius per fer venir gent, independentment de les conseqüències que es deriven dels conflictes exteriors. D'aquesta recerca en surten tres, l'esquí, el paradís fiscal i les compres. Els turistes que s'atansen al país s'anomenen doncs de transició, ja que el país està en plena transició vers la "massa de turisme" desitjada. En aquesta primera fase destaquen diversos projectes que aprofiten tres condicions, la manca d'aliment a Espanya, la manca de fiscalitat a Andorra i la contínua proposició de productes nous. Xavier de Plandolit és el responsable del primer projecte. L'any 1933 decideix obrir el primer museu de ciències naturals del país a Ordino muntant un hotel annex per fer venir visitants. L'objectiu era trobar atractius i el museu n'era un. Va fer-ne promoció a la seva revista, Andora Agrícola, però l'esclat de la Guerra Civil Espanyola va estancar el projecte.[2][3][4]

 
Evolució del boom econòmic d'Andorra vers una economia capitalista des dels anys 50 al principi del segle XX.[7]

Un altre projecte prematur el tenim en l'Avinguda Carlemany que esdevé cap als anys 70 fins als 90 i més enllà en l'eix comercial més important del país (conjuntament amb l'Avinguda Meritxell avui unides). La iniciativa vingué de Cultural Andorrana, un grup de pares benedictins de Montserrat que van començar el projecte urbanístic construint l'Hostal Valira i l'edifici del col·legi Meritxell. Automàticament van florir les propostes i a poc a poc es van anar construint al voltant d'aquests dos edificis comerços, teatres, cinemes, cafès,... com ara el Casino Gran Hotel Andorra (1929). El creixement fou tan espectacular que les construccions d'Escaldes es va unir a les d'Andorra la Vella. Com a conseqüència el poble mateix va iniciar un procés que portaria Escaldes-Engordany a separar-se de la parròquia d'Andorra la Vella formant-se com a parròquia individual.[2][3][4]

En paral·lel es va desenvolupar el projecte de paradís fiscal amb l'arribada dels primers bancs. L'any 1930 es va fundar el Banc Agrícol i Comercial d'Andorra (BACA, SA) que havia de servir de font de recursos per la construcció de FHASA. Els conflictes, però, la van fer decantar cap a altres usos com ara fer passar diners d'un bàndol a l'altre durant la Guerra Civil Espanyola. S'ha de dir que l'arribada del banc fou molt important, ja que fins llavors els andorrans havien de desplaçar-se a la Seu d'Urgell, que era el mercat natural més proper. Tot i així el banc va adonar-se ben aviat que no aconseguiria suportar els costos de FHASA, malgrat haver rebut per part del Consell General l'exclusiva d'explotació a Andorra. És d'aquesta manera que s'instal·len altres bancs com ara Crèdit Andorrà (1949 i encara dempeus) o la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis. Tots dos havien d'abonar 5% de les operacions al Consell General per garantir la clàusula d'exclusiva de Banc Agrícol Comercial. Gràcies a l'abolició d'aquesta exclusiva l'any 1951 el país es transforma d'un dia per l'altre en seu bancària: obre les portes La Caixa (el primer banc estranger, en aquest cas català), Banca Reig (que es fusiona amb Banc Agrícol i finalment avui ha esdevingut AndBanc), Banca Mora (avui MoraBanc, abans BIBM), Banca Cassany o SOBANCA, etc. Aquesta allau devia haver provocat pànic en els despatxos del copríncep francès i és per això que l'any 1957 els coprínceps prohibeixen l'establiment de noves entitats bancàries. L'any següent els bancs existents s'agrupen en l'Agrupació de Bancs i Banquers. El 1968 SOBANCA fa fallida i la resta de bancs n'assumeixen el dèficit a canvi de tenir l'oligopoli bancari, és a dir, controlar el sector i no deixar establir cap més banc a Andorra. L'acord el van passar amb el Consell General i aquesta situació perdurarà fins al principi del segle XXI. El fet de no haver de pagar impostos va posar directament Andorra dins de la llista de paradisos fiscals i el país va viure així durant la resta del segle XX.[2][3][4]

L'esquí també fou un projecte precoç. Aquest es transformarà en la base de l'economia andorrana del segle XX i principis del XXI. L'any 1932 es funda per primera vegada l'Esquí Club Andorra però l'activitat es va deixar. Àlvar Menéndez, enginyer de FHASA, fou un dels impulsors de l'esquí al país. Juntament amb Manel Cerquerda i Miuqel Baró van fundar l'Esquí Club Envalira l'any 1945 fent que es reprengués l'activitat a l'Esquí Club Andorra. El ciclisme també va ser utilitzat com a atractiu turístic. L'any 1931 Andorra va ser l'escenari de la Volta a Catalunya donant pas als esdeveniments posteriors com el Tour de França o la Vuelta de España. En conseqüència, el fubtol va començar a trobar els primers adeptes. L'any 1945, per exemple, el pare Enric Graner de Montserrat va crear el Fútbol Club Andorra, una de les primeres entitats esportives del país. Amb tot la construcció d'hotels no va parar.[2][3][4]

L'arrencadaModifica

Durant l'arrencada la societat civil s'encarrega de posar en marxa l'economia. El país viu la Revolució Industrial tant desitjada d'antuvi. Entra la cultura adolescent, l'abundància alimentària, el confort a casa, el progrés mèdic, les primeres manifestacions feministes, etc.[2][3][4] L'administració andorrana mirà d'influenciar i potenciar l'activitat econòmica amb el Sindicat d'Iniciativa però el gran gruix de canvi el proporcionà la societat civil. Atès la quantitat important de canvis que va viure el país, es llisten a continuació els principals fets marcants:[2][3][4]

  • 1936, creació de la Loteria Nacional d'Andorra
  • 1940, el Consell General posa en funcionament el primer Servei Telefònic
  • 1945, creació del Futbol Club Andorra
  • 1947, creació de l'Agrupació Sardanista Andorrana
  • 1950, primera assegurança
  • 1954, creació de l'Automòbil Club d'Andorra per inicitiva de Gil Torres
  • 1955, la primera Societat de Caça i Pesca
  • 1961, creació del Cercle de les Arts i les Lletres
  • 1961, primera Associació Fotogràfica de Cine Amateur
  • 1962, la primera associació hotelera, Unió Hotelera, creada per gestionar l'increment espectacular de turistes
  • 1962, el primer Club de Rugbi d'Andorra (que posteriorment triarà l'isard, símbol d'Andorra)
  • 1968, creació del Moto Club d'Andorra
  • primers cursos Internacionals Superiors d'Extensió Cultural que desenboquen en la creació d'Andorra, la primera revista publicada l'any 1956
  • els primers campaments d'estiu
  • 1961, reorganització per part del parlament del servei de bombers
  • 1961, s'inaugura una Plaça de Braus a Andorra la Vella com a incentiu turístic (principalment espanyols falangistes)
  • 1962, el síndic Francesc Escudé inaugura una nova central de telèfons
  • 1964, s'inaugura l'estació d'esquí de Soldeu (Canillo)
  • 1965, l'esquí és declarat esport nacional d'Andorra
  • 1970, creació del Cine Club d'Andorra gràcies a Jordi Sasplugas
  • 1970, es rebaixa l'edat per a votar a 21 anys
  • 1980, primer McDonald's

Un creixement descontrolatModifica

Un creixement com aquell que va viure Andorra durant els 50 i 60 implicava obligatòriament una planificació, una projecció i unes previsions de futur. Tant l'administració com la societat civil van posar-ho tot perquè la sortida de la crisi fos un èxit però sense una verdadera planificació. L'auge urbanístic va ser potser massa gros i tot va créixer de manera desproporcionada i, en cert sentit, una mica caòticament. L'impacte mediambiental fou negatiu i importantíssim. Per entendre millor de què estem parlant, cal traslladar-se el 1982. Els aiguats que van tenir lloc s'haguessin pogut gestionar molt millor i haver causat moltes menys destrosses si en les dècades anteriors hi hagués hagut una bona planificació.[2][3]

Una de les primeres conseqüències visibles va donar-se en l'àmbit de l'habitatge. La parròquia d'Andorra la Vella es va convertir en el lloc d'establiment de la majoria de les empreses andorranes. L'administració també s'hi va instal·lar i això va fer que una bona part dels llocs de treball quedessin concentrats a la capital donant a les altres parròquies una funció de dormitori. Aquesta situació trencava l'equilibri existent anteriorment i sobretot feia que les altres parròquies s'empobrissin a diferència de la capital que creixia imparablement.[2]

En l'àmbit de la construcció l'impacte mediambiental va ser molt negatiu. La legislació era escassa i bàsicament regulava només l'alçada dels edificis (1956). No hi va haver unificació de criteris a l'hora de construir. La majoria dels edificis d'aquesta època no estan integrats al paisatge. L'administració va estar doncs molt absent. La urbanització es va fer principalment al fons de les valls, on el terreny és més pla. Però també és al fons de les valls on es troben les millors terres per al cultiu. Com a conseqüència el sector primari va caure en decadència i des d'aleshores mai ha recuperat. Avui dia aquest sector només representa un 14% del PIB i segueix existint perquè existeixen subvencions. L'únic producte que es cultiva és el tabac i només perquè és considerat com a tradició característica d'Andorra. El paisatge natural n'ha quedat malmès. L'arribada massiva de vehicles també va contribuir a contaminar l'aire, l'aigua i altres recursos del país. Aquesta contaminació venia agreujada per les cues interminables dels cotxes dels turistes que, a falta de tenir una xarxa viària ben planificada, s'acumulaven al fons de la vall. Un panorama, d'altra banda, poc atractiu per al turista mateix.[2][8]

En l'àmbit econòmic, Andorra no tenia moneda pròpia i, per tant, el Consell General no podia incidir en la massa monetària del país, element important, ja que a partir del 1951 una allau de bancs es van instal·lar al país. A la llarga, però, mai es plantejarà tenir moneda pròpia, ja que es considerarà aquest fet com un atractiu més (així els espanyols, catalans o francesos no cal que bescanviïn res abans de marxar de vacances i atrau aquells que volen jugar amb la diferència de divises). El sistema escollit, a més, obligava el país a importar productes massivament per després vendre'ls, cosa que provoca un desequilibri en la balança importacions/exportacions. Aquesta qüestió afegida a la monetària fa que Andorra sigui dependent de l'economia dels països veïns.[2]

L'administració va provar d'adaptar-se i mirar d'incentivar encara més el boom econòmic. Amb ulls d'avui la seva actuació era clarament criticable, ja que, comptades alguns decrets regulatoris, es pot dir que l'administració va ser molt maldestre. En l'àmbit de les relacions laborals, per exemple, no va fer pràcticament res. S'ha d'entendre però que l'administració era petita i que a més estava molt estancada en els segles anteriors, mai havia viscut una revolució industrial, s'havia quedat estancada a l'Andorra de la Nova Reforma. Es limitava per tant a protegir la sobirania del país, amb un nacionalisme exacerbat. Però per primer cop va començar a moure fitxa i a involucrar-se en la nova economia del país i això, un cop més, va anar cap a la confrontació amb els coprínceps (ex.: treta de neu, gestió de les deixalleries,...).[2][3][4]

L'any 1950, per exemple, el Consell General va crear el Patronat Nacional de Turisme amb el qual pretenia ajudar la iniciativa privada perquè el turisme massiu fos una realitat. Estava presidit per Bonaventura Armengol i tan sols un any després es va decidir convertir la iniciativa en Sindicat d'Iniciativa, reprenent d'aquesta manera el nom del sindicat creat l'any 1925. Van ser els responsables de difondre publicitat als països veïns i d'erigir-se com el principal impulsor del turisme. Les autoritats del país van encarregar-se de l'enquitrament de les carreteres existents, de l'ampliació de la xarxa viària i de mantenir el port d'Envalira obert tot l'any en vista d'explotar el turisme d'esquí. L'any 1940 el parlament regula també sobre les societats i el 1952 mitjançant una ordenació es va començar a demanar impostos sobre els productes venuts. La sanitat va venir a càrrec del sector privat. L'any 1941, i a proposta del doctor Nequi avui altament conegut al país, el doctor Joaquim Trias es va traslladar a Andorra i va constituir una petita clínica a la casa Guillemó. En morir el sr. Nequir, el doctor Vilanova, gendre de Joaquim Trias, va prendre el relleu com a metge en cap i va inaugurar la clínica Vilanova l'any 1956. Paral·lelament, el Consell General va reorganitzar el Servei de Bombers i va començar a gestionar el problema de la brossa.[2][3]

La Seguretat Social AndorranaModifica

El creixement econòmic portà el país a sol·licitar mà d'obra en massa. Això portà a una allau successiva d'immigrants. El país va passar de 5000 habitants a més 60 000 en l'espai d'un escassos anys. La població de nacionalitat andorrana va passar de representar el 70% de la població a ser-ne només el 30%. És evident doncs que Andorra és verdaderament un país d'acollida, però també és evident que algú havia de gestionar aquests nouvinguts. L'administració es va mostrar molt reaccionària en un primer moment davant l'onada immigrant.[2][3][4][9][10][11]

Nota: França, per exemple, un país que sempre s'ha qualificat tradicionalment com un país acollidor d'immigració no arriba ni ha arribat mai a aquestes xifres (el percentatge d'immigrants a França és del 15% el 2014). Aquests percentatges només són assolits per petits països com Mònaco, San Marino o Liechtenstein.

El país mancava de lleis. El personal no tenia condicions de treball. Se'ls feia treballar fins a hores passades de la nit, sense dies de descans i amb un salari ridícul a vista de l'esforç humà que aportaven. Unir-se a un sindicat o protestar estava molt mal vist i els que ho feien quedaven marcats. A Ràdio Andorra, per exemple, es va contractar mà d'obra clandestina per construir l'edifici. Els andorrans excloïen els nouvinguts. No hi havia cap mena de cobertura sanitària, només una mísera cobertura de tercers. Els primers sindicats del país es van ajudar de l'onada anarquista catalana del segle XX per reclamar drets laborals. A més, l'administració andorrana no va posar gaire de la seva part per integrar i garantir la cohesió social.[2][3][4][12]

Evolució demogràfica
1950196019701980199020052010
6.1768.39219.54535.46054.50778.54985.015
Font: Departament d'Estadística d'Andorra[13]

Andorra integra la primera Seguretat Social avui esdevinguda Caixa Andorran de Seguretat Social després de la visita de De Gaulle a Andorra. El copríncep hi pronuncia un discurs en què apel·la a oblidar el dret de sang per acollir-se al dret de sòl i obrir la porta de la nacionalitat als estrangers. De Gaulle era totalment contrari al parlament establert en aquell moment. És per això que va revocar-lo per tornar a instaurar el sufragi universal masculí. Els dos coprínceps van ser els qui van parlar i molt de la necessitat de tenir una seguretat social andorrana.[2][3][4]

La llengua del país va ser la que en va sortir més mal parada. L'immigrant va passar a viure amb l'immigrant i a no sentir la necessitat de parlar la llengua pròpia del país, conèixer la cultura andorrana, la història del país. Al cap i a la fi les actituds de l'administració no l'encoratjaven a fer-ho. A això s'afegia el fet que molts immigrants eren espanyols i aquests venien d'una dictadura que els negava el dret de parlar català, gallec o basc. La voluntat doncs de parlar la llengua del país era pràcticament o totalment nul·la. Amb tot, la població andorrana va convertir-se en una autèntica poliglota. La majoria (més del 80%) esdevé bilingüe o poliglota (60%).[2][3][4]

Arran de la visita del copríncep el Consell General va aprovar per primer cop el primer codi de relacions laborals. L'any 1968 entra finalment en vigor la Llei de Seguretat Social que crea la Caixa Andorrana de Seguretat Social (CASS). La llei va ser adoptada per prestigi, més que per donar cabuda als drets socials de què ha de gaudir qualsevol persona. El patronat va reaccionar-hi en contra perquè, segons explica Càndid Riba, consellera general de l'època, "havien de pagar als treballadors". Hi va haver gent que va voler fer veure que la llei era una manera per al Consell General d'enriquir-se. Es van haver de fer reunions a totes les parròquies per explicar què era la cobertura social. La xiulada del patronat va ser molt important, "feien sortir els obrers" a protestar en contra d'una llei que els beneficiava a ells. Els parlamentaris tampoc van donar gaire exemple, cosa que fa ser força negatiu per fer acceptar la nova llei. Un cop entrada la llei hi va haver patrons que van pagar més als seus treballadors si no s'asseguraven, però callaven a canvi. Els immigrants eren totalment exclosos de la societat.[2][3][4][14][15]

La visita del copríncep De Gaulle (1967)Modifica

 
Fotografia del copríncep, general i president Charles de Gaulle.

A partir del moment en què el títol de copríncep francès passa a mans del rei de França, aquest no tornarà a visitar mai més Andorra. Charles De Gaulle va transformar-se en el primer copríncep francès a fer-ho novament, pràcticament 700 anys després dels pariatges. En la seva visita va pronunciar dos discursos, un primer a la Casa de la Vall i un segon a la Plaça Príncep Benlloch (nom d'un copríncep episcopal), és a dir, l'un adreçat als polítics i l'altre a la nació.[16][17][18]

De Gaulle va voler posar èmfasi en la fidelitat dels andorrans a tot allò que conforma la seva pròpia identitat. Deia que la nació havia restat fidel "a la vostra llengua, a la vostra religió, a les vostres tradicions". Reconeixia per tant tots aquells elements que conformen la nació andorrana, però advertia. Deia als andorrans que, efectivament són una nació, fidel "a la vostra llengua", "religió" i "institucions", però això no implicava, segons ell, excloure els nouvinguts. De Gaulle feia així menció a la massa d'immigrants que va venir a viure al país. Estava informat del tracte que rebien. Deia, en aquest sentit, que el turisme seria una eina per als andorrans i que havien d'aprofitar-la, però sobretot, saber-la gestionar correctament. Però calia una obertura de mentalitat al país. Per a De Gaulle calia que els andorrans deixessin enrere el dret de sang per acollir-se al dret de sòl i així obrir les seves portes a la integració. Era necessari per a ell que s'aprovessin lleis que protegissin el treballador. En aquesta línia autoritza el sufragi universal masculí. Revoca el Consell General organitzant noves eleccions. Ajuda a crear la Seguretat Social Andorrana.[14][16]

D'altra banda, tampoc va tancar els ulls davant la transformació brutal del país. Era favorable al canvi econòmic, a aquest boom en el qual es vivia. N'era tan favorable que va aconsellar sobre com s'havia de gestionar el boom econòmic. Així doncs instava a preocupar-se per l'ensenyament, per un "túnel" que faciliti l'accés d'Andorra cap a França i per acollir els nouvinguts respectant els drets humans; afegint que sent així "el vostre copríncep", "us hi ajudarà en la mesura dels seus mitjans".[16] Així, com a conclusió, el copríncep donava el seu vistiplau al boom econòmic i reivindicacions nacionals. Tanmateix, advertia que aquest havia de fer-se sempre dins del marc dels drets humans i de l'obertura.[16]

Andorra i la cultura de massesModifica

El canvi radical de què va ser objecte Andorra gràcies a l'arribada del capitalisme també havia, òbviament, de modificar el modus vivendi dels seus habitants. El país va entrar llavors en l'anomenada cultura de masses. No hi ha molta documentació sobre Andorra relativa a aquest tema. No obstant això, el fet que el món capitalista es globalitzi permet afirmar, sense molts documents a la mà, que Andorra també va viure fenòmens com el "baby boom".[18][4] Així l'"estil de vida americà" es va traduir segurament per als andorrans dels 50 en l'arribada de les primeres cuines modernes. La mostra d'això és el duralex, la marca d'un conjunt de vaixella que va arrasar literalment a Andorra. Els hàbits alimentaris van variar completament. Des d'ara es podia consumir tota mena de productes i s'havia abandonat aquell passat d'economia de subsistència. En conseqüència, la mida de la gent també va canviar. La població va créixer d'uns quants centímetres. L'esperança de vida també es va incrementar, d'igual manera que els naixements. Qui parla de "baby boom" també ha de parlar de la "cultura adolescent", és a dir, a conseqüència de tenir una població en majoria molt més jove i menor d'uns 25 anys, la música, el cine, la moda,... experimenten canvis radicals. El fenomen del rythm and blues va generar automàticament el rock'n'roll. Tot seguit van venir els Beatles donant per començada l'era de la música industrial: o dit d'una altra manera, la música de "compra i llença". La beatlemania va fer néixer el fenoem fans, els primers concerts i va contribuir a l'arribada de la música pop. A Andorra tenim una mostra evident d'aquesta nova cultura musical. La "chason Française" s'escoltava a Ràdio Andorra i el país va acollir concerts de Jonhy Halliday, Dalida,... De fet, Ràdio Andorra va passar a una graella de programació estandarditzada. Si als EUA els Top Llistes acaparaven l'atenció dels primers televisors, a Andorra "la cançó dedicada" triomfava a Ràdio Andorra, i de retruc a Europa. L'emissora era líder a França i bona part dels països europeus..[19][18][4][20][12][21]

D'altra banda, la construcció vivia els seus millors moments. Els edificis apareixien com bolets. La venda de tabac prefabricat també va créixer. Mentre apareixien els primers estudis sobre el greuge per a la salut, el tabac va esdevenir un producte més de consum. Els reclams es van disparar en aquells cartells gegants de cowboys pintats a mà i que tant caracteritzen l'època. Era un producte que el cinema, que també arribava a Andorra, associava a la rebel·lia. Al país, aquest sector va ser explotat com un verdader oligopoli. Les petites fàbriques artesanals dels anys anteriors van transformar-se, principalment Tabacs Reig de Sant Julià de Lòria, en verdaderes productores de tabac prefabricat. A aquest sector cal afegir-hi el del cafè, que gaudia ara de les noves cafeteres que arribaven al país. L'empresa Cafè Conseller va construir un imperi al país. Paral·lelament, els automòbils envaïen les recent-asfaltades carreteres. El niló esdevenia el símbol dels 50, mentre que l'esport patia una verdadera revolució. El futbol feia explotar les audiències de Cadena SER, mentre que a Andorra s'anaven formant els primers clubs esportius. El rugbi, l'esquí i el futbol són esports que aconsegueixen desprendre verdaderes passions a Andorra. Tot i això, el que no havia canviat, en canvi, eren els valors de la societat. Mentre la publicitat es desenvolupava, el masclisme encara arrelava a les llars. La dona havia de quedar-se a casa i dependre econòmicament de l'home. Són molt característics d'aquesta època els cartells publicitaris on s'intentava convèncer a la dona de la grandiositat de tenir una rentadora a casa. En aquest sentit, a Andorra i gràcies a Júlia Bonet s'obrien les primeres botigues de perfum, fet que denota un canvi important en el comportament de la població. Avui Júlia ha alçat tot un imperi al país. Exerceix amb Gala un oligopoli força lucratiu, al límit dels principis establerts per l'OMC. Als EUA, pel seu costat, el racisme era molt palpable. Els negres eren exclosos i havien de viure en suburbis. Se'ls segregava al metro, als autobusos,... A Andorra, tot i que no es tenen dades sobre si es feia diferència amb el color de pell, sí que es pot afirmar que hi havia certa xenofòbia envers l'estranger. Els immigrants que arribaven al país eren exclosos i maltractats pel patronat. Mentrestant, els 70 s'apropaven i l'"estiu de l'amor" del 1966 batejava aquell any com l'apogeu del moviment hippie. A Andorra aquest moviment també es va fer sentir. Les dones reclamaven per la primera vegada drets i Andorra també va ser objecte del "Women's Lib" (o Moviment per l'Alliberació de la Dona). El twiggy anunciava l'arribada de l'estil unisex. La "nouvelle vague" devia envair també els cinemes del Principat d'Andorra.[19][18][4][20][22][21][15]

Les sufragistes andorranesModifica

Article principal: Sufragi femení a Andorra

L'Europa de l'oest dels 50 i 60 era segurament molt capitalista i liberal però en qualsevol cas gens justa. Les minories ètniques eren excloses de la societat, d'igual manera que la dona o els homosexuals. Aconseguir que les dones poguessin votar va ser una tasca dura. Van haver de lluitar molts anys juntament amb les persones de color perquè se'ls reconegués que també són persones i, per tant, que també tenen dret no només al vot, sinó a ser tractades com a tal. És per aquesta raó que les fites aconseguides al principi del segle XX (Finlàndia permet el dret a vot a les dones el 1906 i Noruega el 1913) són considerades com a importantíssimes. El dret a vot va seguir del dret a ser tractades amb igualtat en l'àmbit de la societat als anys 70. L'ONU només va despenalitzar la discriminació racial l'any 1969 i va caldre a Martin Luther King una lluita aferrissada perquè l'apartheid fos abolit. Els anys 50 es van transformar al Regne Unit en el debat de les "sufragistes". És amb aquest nom que es coneix totes aquelles dones que van manifestar-se massivament al carrer pel seu dret a vot. Algunes fins i tot van entrar dins del Parlament o van cremar institucions que consideraven bastions masculins com ara els camps de golf.[23][24][25]

Andorra tampoc va quedar al marge d'aquests moviments. El mes de maig del 1967 tot un grup de dones van fer una crida a la signatura d'una súplica que després havia de ser entregada al Consell General perquè el parlament els cedís el dret a vot, així com el dret a ser elegides. Van aconseguir un total de 378 signatures de dones majors de 25 anys, és a dir, amb dret a signar. El Consell General només va respondre a la iniciativa el 4 de juliol del 1969, és a dir, dos anys després de la presentació de la sol·licitud. El decret del Consell General informava de dos punts. Primerament, reconeixia el dret a les dones de poder votar en igualtat de condicions que els homes (10 vots a favor, 8 en contra i 1 abstenció) però, en segon lloc, vetava el dret que tenien de poder ser elegides (12 vots a favor, 6 en contra i 1 abstenció). Si bé van aconseguir una part d'allò que pretenien, caldrà esperar-se al 14 d'abril del 1970, coincidint amb l'inici dels moviments feministes d'arreu dels països europeus capitalistes, perquè els delegats dels coprínceps decretessin que "totes les dones en possessió de la ciutadania andorrana plena tindran dret a vot, en igualtat de condicions que els homes". A França es va aprovar el dret femení a vot uns quants anys enrere (1944), mentre que Andorra es prohibia l'any 1941 el sufragi universal masculí. Aquest no va estar exempt de polèmiques, ja que l'any 1945, en acabar la Segona Guerra Mundial, el nou president de França i, per tant, també copríncep d'Andorra va revocar el Consell General que va sortir de les eleccions del mateix any. La revocació va ser deguda al fet que De Gaulle considerava que el nou parlament no era representatiu de la població, ja que es va emparar en la Nova Reforma i, mitjançant decret, va restablir també el sufragi universal masculí. Finalment el 24 de maig del 1973 el Consell General va acordar el reconeixement del dret a elegibilitat a les dones andorranes, això sí, després d'un llarg procés reivindicatiu.[22][26][27][28][29]

El projecte fallit de l'aeroport andorràModifica

Article principal: Aeroport de la Seu d'Urgell

De la mateixa manera que ho és el casino, l'aeroport també ha suscitat i suscita encara avui molt en l'imaginari dels andorrans. I d'igual manera que el casino, aquest imaginari es deu al projecte fallit del Consell General de construir un aeròdrom perquè el turisme de massa vingués a comprar al país. La demostració que era suposadament possible es va donar el 6 d'agost al camp de Santa Coloma (Andorra la Vella) el 1956. Aprofitant el creixement econòmic en què es va veure immers el país, la companyia francesa Max Holste fundada el 1942 en plena Segona Guerra Mundial va proposar-se de demostrar al Consell General que un aeròdrom era viable i que, per tant, es podria fer venir encara més turistes al país. La Primera Guerra Mundial fou l'escenari dels primers avions. Els alemanys van ser dels primers a utilitzar els bombardejos per guanyar terreny i debilitar l'enemic. Durant la Segona Guerra Mundial el desenvolupament d'avions va ser obligatori. Els alemanys nazis van utilitzar-los per bombardejar Londres. Però hi havia gent que veia en l'aviació una altra utilitat. Aquest va ser el cas molt probablement d'aquesta companyia que es va fundar a Reims (França).[22][30][31][32]

L'encarregat de la demostració va ser el pilot Adonis Moulène, nascut el 1917 a França. Va lluitar durant el primer conflicte com a pilot monoplaça i va caure presoner dels alemanys durant el segon. Va lluitar al costat del futur copríncep d'Andorra, De Gaulle, en la resistència al Regne Unit. Tot i així va sobreviure i el 6 d'agost del 1956 es va preparar a demostrar a tot el reguitzell d'autoritats andorranes que un aeròdrom a Andorra era possible. Però la sort no el va acompanyar. El Broussard MH1521 que pilotava va fallar degut a les pluges dels dies anteriors. Va córrer 300 mètres però la humitat del camp va fer que la roda esquerra de l'aparell topés amb els pollancres precipitant-se contra el terra. El fort impacte va trencar-li l'espinada i va haver de ser traslladat a França d'urgències. No se'n va sortir i el mes de setembre del mateix any mor. El conseller general lauredià, Julià Reig, i el representant del copríncep francès, Yves Michel, no van tenir cap dubte que allò no es podia tirar cap endavant i van preferir desfer-se del projecte. S'ha de dir que malgrat l'accident l'enlairament del primer avió al país va suscitar curiositat en la població que va rebre la notícia com tot un espectacle.[22]

 
Fotografia des de dalt. Aeroport de la Seu d'Urgell-Andorra.

El fet, però, és que per accedir a Andorra és força complicat i això és un greu impediment per fer venir turistes. Durant l'hivern l'accés a la frontera franco-andorrana està tallada tot sovint degut a les fortes nevades. Dins del país només les carreteres possibiliten el passatge a condició d'estar ben asfaltades i cuidades. Així el projecte d'un aeròdrom mai ha estat abandonat, ni pel Consell General ni pels posteriors Governs. Per tant, el 1978 un grup d'empresaris andorrans, empesos per Josep Betriu i Tàpies, un empresari industrial que triomfava al país, van començar a tenir contacte amb una empresa constructora anglesa perquè es pogués crear un aeroport a la Seu d'Urgell que geogràficament i territorialment té més condicions per construir-lo. La construcció va acabar finalment el 1980 però va ser tancat per a ús comercial l'any 1984 i el 2007 definitivament. És a partir d'aquestes dates que els governs del país es capfiquen en l'assumpte, protagonitzant desacords entre el govern català, l'espanyol i l'andorrà. El contingent finalment ha estat resolt i el 2009 es van iniciar les obres de millora de l'aeroport per finalment obrir-lo el 2010. Mentrestant, han anat sorgint altres projectes com el de l'Heliport al roc del Patapou (Andorra la Vella) el 2011-2012. La proposta feta per l'excap de govern Antoni Martí, del partit Demòcrates per Andorra, no va agradar al Comú de la Capital així com a ciutadans de la mateixa que van iniciar una forta campanya sota l'eslògan “No a l'Heliport del Patapou” considerant que era una perill per a la seguretat pública.[33][34][35][36][37][30][38]

El comú d'Andorra la Vella a més va afegir que tocava competències pròpies de la capital i que la concessió es va fer sense consultar. Rosa Ferrer, excònsol de la parròquia, i la plataforma que va aplegar més de 200 persones en les reunions, es van mostrar decidits a "anirem a totes". La recollida de signatura va acabar als tribunals i finalment aquests van estimar que el projecte era inviable perquè els informes que se'n van derivar alertaven de riscs naturals. La plataforma anti-heliport es va felicitar de la feina feta. Amb tot, l'oposició (PS) va exigir al govern la publicació del cost de la ubicació d'una infraestructura que considera "se sabia que hi havia alternatives molt millors» acusant el govern de "mala planificació o la mala gestió" i afegint que el poble havia de saber quant havia costat aquesta història que finalment no havia portat a res, sinó a despeses.[33][34][35][36][37][30] Les tensions pels tancaments de la frontera franco-andorrana sempre han estat un element més que motiva a la construcció d'aquest aeroport. L'any 2013, per exemple, els empresaris del Pas de la Casa, el poble andorrà fronterer amb França, va queixar-se pel tancament de les carreteres argumentant que calia trobar definitivament una solució al problema, cosa que denota ja una certa repetició de l'assumpte. El comú d'Encamp i el propi govern d'Andorra van utilitzar la visita del copríncep francès, François Holande, a Andorra el 2014 per parlar-ne. Aquest es va comprometre a millorar les carreteres que permeten l'accés a Andorra per via francesa.[39][40]

Però aquest no és pas l'únic intent de construir aeroports a Andorra. L'excap de govern Marc Forné i Molné, del partit Liberals d'Andorra i en el càrrec de president del 1994 al 2004, va intentar construir un aeroport Andorra-Pirineus, així com un sistema de transport públic elevat per tot el territori nacional el 2006. Assegurava que ho tindria enllestit en l'espai de dos anys i que les negociacions que el seu govern mantenia amb l'estat espanyol apuntaven que el Govern d'Espanya en pagaria el 50%. Volia que el nou aeroport, que situaria cap a Bellestar i Montferrer, prop de la Seu d'Urgell, acollís uns 70 a 80 passatges per vol. Tenia per objectiu incrementar les visites a finals de les diades de Pasqua, sobretot aquelles relacionades amb el visitant de negocis. En aquest sentit, l'excap de Govern proposava acollir cimeres, reunions de negocis,... Tanmateix, tot això mai va tenir lloc i les promeses de Marc Forné es van quedar en promeses. L'aeroport que sí que es va inaugurar finalment va ser el de la Seu d'Urgell però degut a un llarg procés de negociacions entre diferents governs catalans i andorrans. En aquest sentit, es feia difícil imagina un transport públic aeri i, de fet, mai s'ha portat al terme dit projecte. Tot i així, les diferents propostes del govern andorrà o del Consell General de crear un aeroport han aconseguit que el país creés un imaginari que sempre s'ha quedat en això, en un imaginari.[41]

La guerra de les ràdiosModifica

Article principal: Ràdio Andorra
 
Antena emissora de Sud Ràdio a Andorra. L'emissora encara existeix a França però la joventut del país ja no sap el per què de la seva creació.

Després de la Guerra Civil espanyola la radiodifusió, i així durant tot el franquisme, va passar a ser utilitzada pel règim per fer propaganda. El Ministeri de Propaganda va deixar que existissin ràdios privades i públiques però en la realitat totes havien de fer propaganda a favor del règim. Les ràdios catalanes, per exemple, van desaparèixer o ser substituïda per fórmules pro-franquisme. Neixen la COPE, la SER i REM (Red de Emisoras del Movimiento, és a dir Xarxa d’Emissores del Movimiento). Les úniques ràdios que no estaven controlades pel dictador i que emetien sense consentiment era Ràdio Pirenaica, una ràdio anti-franquista i que emetia informació lliure que el règim censurava, i Ràdio Liberty, mantinguda financerament per la CIA que enviava propaganda anticomunista cap a l'URSS. El règim franquista va provar més d’una vegada boicotejar les emissions de Ràdio Pirenaica. Del costat francès, el govern post-guerra mundial es va trobar també amb una radiodifusió francesa mig destrossada. El govern francès volia monopolitzar a tot preu les ràdios del país i això va fer després del conflicte. A través de l’ORTF (Oficina de Radiodifusió-televisió Francesa) el govern va crear una ràdio generalista, France Inter, i dues temàtiques, France Culture (de continguts culturals) i France Musique (amb contingut musical). Però l’afany de control no va donar fruits a França, ja que des del petits països fronterers (Luxemburg, Mònaco i Andorra) que els francesos anomenaven “perifèriques”.[12]

Fins i tot l'Espanya franquista es preocupava de tenir controlada Andorra. Les primeres emissions es van fer en castellà, ja que els franquistes temien que Ràdio Andorra emetés en català. Trémoulet va ser l'encarregat d'anar a veure les autoritats franquistes per dir-los que estiguessin tranquils, ja que des d'Andorra s'emetria en castellà. Va ser efectivament així però el veguer francès va intervenir advertint que aquesta situació havia de ser temporal, ja que el francès s'havia de sentir a Ràdio Andorra. També va ser així, l'acció del veguer va fer que el francès tornés a escoltar-se. L'afany del govern francès, d'altra banda, per tancar Ràdio Andorra després de la Segona Guerra Mundial en vista de monopolitzar la radiodifusió va traduir-se en una verdadera guerra, raó per la qual es va passar anomenar "la guerra de ràdios" el període post-guerra. El govern francès va instal·lar una ràdio alternativa a Andorra sota control governamental. El seu objectiu era fer-li la competència a Ràdio Andorra. el Consell General es va revoltar i el copríncep francès va reaccionar-hi un cop més per la força. Això va fer que la població hi reaccionés un cop més creant una Assemblea Magna en què es va decidir regular la radiodifusió. Però els problemes continuaven. La nova ràdio francesa : Ando Radio, Radio de les Valls (més tard Sud Ràdio), seguia la seva línia d'ofensiva privant d'electricitat a Ràdio Andorra. Sud Ràdio i Ràdio Andorra van entrar en una guerra d'audiències.[12]

ReferènciesModifica

  1. «La guerra freda i la política de blocs». [Consulta: (Julià Buxadera i Vilà, www.buxaweb.cat)].
  2. 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 2,12 2,13 2,14 2,15 2,16 2,17 2,18 2,19 2,20 2,21 Ministeri d'Educació, Joventut i Esports, 1998.
  3. 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 3,12 3,13 3,14 3,15 3,16 3,17 3,18 Guillamet Andon, 2009.
  4. 4,00 4,01 4,02 4,03 4,04 4,05 4,06 4,07 4,08 4,09 4,10 4,11 4,12 4,13 4,14 4,15 4,16 4,17 4,18 4,19 Armengol Aleix, 2009.
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 «Guerra Freda», (revista sàpiens.cat).
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 «Trente Glorieuses», (enciclopèdia Larousse).
  7. «[www.estadistica.ad Pàgina web del Departament d'Estadística del Govern d'Andorra]».
  8. http://www.elperiodicdandorra.ad/societat/36840-el-govern-preveu-mantenir-la-subvenci-en-dos-milions-deuros
  9. «Dades de la immigració al Luxemburg», (statistiques.public.lu).
  10. «Dades de les estadístiques d'immigrants de França», (insee.fr).
  11. Qu'est-ce qu'une nation
  12. 12,0 12,1 12,2 12,3 Osorio, 2013.
  13. «Població total». Departament d'Estadística d'Andorra. [Consulta: 12 agost 2011].
  14. 14,0 14,1 http://www.elperiodicdandorra.ad/politica/34480-el-boom-econmic-apropa-lelisi-a-andorra.html
  15. 15,0 15,1 http://diariandorra.ad/index.php?option=com_k2&id=37428&view=item&Itemid=541
  16. 16,0 16,1 16,2 16,3 «Visites dels coprínceps a Andorra», (Ambaixada Francesa a Andorra).
  17. http://www.thecanadianencyclopedia.ca/en/article/de-gaulle-and-vive-le-quebec-libre-feature/
  18. 18,0 18,1 18,2 18,3 Guillamet Antoni, 2009.
  19. 19,0 19,1 http://www.julia.ad/cat/index.php?sc=140
  20. 20,0 20,1 http://www.uha.ad/wp-content/uploads/2012/05/PUBLICITAT-HOTELERA-ANYS-20-300001.pdf
  21. 21,0 21,1 Adam Hart-Davis, "Historia"
  22. 22,0 22,1 22,2 22,3 Segalàs, 2012.
  23. «Sufragisme», (Enciclopèdia Catalana, Moviment feminista per a la consecució del vot).
  24. «Apartheid», (Enciclopèdia Catalana, Sistema segregació les poblacions no blanques instituït oficialment a la República Sud-àfrica).
  25. «El sufragi femení a Occident», (donantdades.cat 03-abr-14).
  26. «El Principat d'Andorra, l'únic parlament paritari 2011-2015», (fòrum.ad, 30-08).
  27. «El parlament andorrà és el segon del món amb més dones», (Periòdic Andorra, 03-03-12).
  28. «El Consell General celebrarà el 40è aniversari del sufragi femení», (Diari Andorra, 21-11-11).
  29. Guillemet Anton, 2009.
  30. 30,0 30,1 30,2 «Aeroports i heliports, els miratges del país», (Periòdic Andorra, 01-oct-14).
  31. «Primera Guerra Mundial cambió la historia de la aviación», (El Nacional i BBC, 20-10-14).
  32. «La Seconde Guerre Mondiale», (Larrousse.fr, enciclopèdia).
  33. 33,0 33,1 «La Seu torna a volar», (La Vanguarida, 27-08-2007).
  34. 34,0 34,1 «Comú i Plataforma aniran totes perquè l'heliport no es faci al patapou», (Bondia, 20-06-2012).
  35. 35,0 35,1 «L'adjudicació de l'heliport reconeix que l'emplaçament al roc del Patapou és el més afectat», (Bondia, 20-06-12).
  36. 36,0 36,1 «El Comú i la Plaforma es mostren satisfets per la revocació de l'heliport al roc del Patapou», (Periòdic Andorra, 04-12-12).
  37. 37,0 37,1 «El PS vol saber quants diners ha costat la mala gestió de l'heliport», (Periòdic Andorra, 07-12-2012).
  38. http://www.bondia.ad/entrevistes/jordi-alcobe-hi-posarem-els-mitjans-suficients-perque-laeroport-de-la-seu-funcioni
  39. «Mas es mostra satisfet del compromís adquirit pel copríncep en relació a l'accés a França», (Bondia, 13-06-2014).
  40. «Queixes dels comerciants del pas pel tall de l'accés a França», (Bondia, 17-01-13).
  41. «Andorra vol un aeroport, transport públic i una oferta turística única abans de dos anys», (3-24, 09-11-2006).

BibliografiaModifica