Tour de França

cursa ciclista a França

El Tour de França (Tour de France en francès) és una competició ciclista per etapes disputada al llarg de la geografia francesa i, a vegades, d'altres països durant tres setmanes del mes de juliol. S'ha celebrat anualment des de 1903, només essent interrompuda entre el 1915 i el 1918 a causa de la Primera Guerra Mundial i de 1940 a 1946 per culpa de la Segona Guerra Mundial. L'any 2003 el Tour fou guardonat amb el Premi Príncep d'Astúries dels Esports.[1]

Plantilla:Infobox sports competitionTour de França
Modifica el valor a Wikidata
Imatge
Nom oficialTour de France (1903–) Modifica el valor a Wikidata
TipusGrans Voltes Modifica el valor a Wikidata
Esportciclisme de carretera Modifica el valor a Wikidata
EpònimFrança Modifica el valor a Wikidata
OrganitzadorAmaury Sport Organisation
Société du Tour de France
L’Auto Modifica el valor a Wikidata
Part deUCI World Tour Modifica el valor a Wikidata
Localització  i  dates
EstatFrança Modifica el valor a Wikidata
Vigència1903 – Modifica el valor a Wikidata
Freqüènciaanual Modifica el valor a Wikidata
Organització
PresidentChristian Prudhomme (2005–) Modifica el valor a Wikidata
Altres
Lloc webletour.fr Modifica el valor a Wikidata

Facebook: letour X: LeTour Instagram: letourdefrance Youtube: UCSpycUnuU0IVF7gGIhGojhg Pinterest: letourdefrance Modifica el valor a Wikidata

Descripció

modifica

El Tour de França és una cursa ciclista coneguda arreu del món. Sol tenir 21 dies de competició o etapes i, tot i que històricament hi ha hagut edicions més llargues, l'Unió Ciclista Internacional en limita el seu recorregut a un màxim de 3.500 kilòmetres.[2] El Tour més curt va ser el de 1904 amb 2.420 kilòmetres i el més llarg el de 1926 amb 5.745 kilòmetres.[3]

Les tres setmanes de competició solen incloure dos dies de descans, que a vegades són utilitzats per a transportar els ciclistes d'una ciutat a una altra.[4] La cursa recorre França en el sentit de les agulles del rellotge o en sentit contrari en anys alternatius. El primer circuit en el sentit contrari de les agulles del rellotge va ser el 1913.[5]

 
El Tour del 2004 en la seva última etapa per l'avinguda dels Camps Elisis

El The New York Times deia el "El Tour de França és probablement el més exigent dels esdeveniments atlètics". L'esforç es comparava a "córrer una marató uns quants dies a la setmana durant tres setmanes", i l'elevació total de les pujades es va comparar amb "pujar tres Everest".[6]

El nombre d'equips normalment varia entre 20 i 22. Durant molts anys, cada equip tenia nou ciclistes; però a la dècada de 2010 es va rebaixar a 8 per mirar de reduir els accidents en competició. Des de la introducció de l'UCI World Tour, tots els equips UCI World Team i els dos millors Pro Teams de la temporada precedent hi tenen accés garantit. L'organitzador de la cursa, l'Amaury Sport Organisation, convida dos equips més.

Els ciclistes es classifiquen segons el temps que cadascun ha fet durant la cursa, en la classificació general. Hi pot haver bonificacions d'hora per acabar bé en una etapa o ser el primer en creuar un punt intermedi. És possible vèncer sense guanyar una etapa, com Greg LeMond que va guanyar el 1990. Hi ha classificacions subsidiàries (vegeu més avall), algunes amb jerseis distintius per al millor ciclista.

Els ciclistes normalment comencen junts cada dia, amb el primer sobre la línia de sortida; però alguns dies es fan contra-rellotges individuals o per equips. El guanyador de la general sol dominar la muntanya i la contra rellotge. La majoria del recorregut transcorre per França; però és habitual que el Tour visiti altres països.[7] En aquest sentit, ja el 1906, es va visitar Alemanya, Itàlia i Espanya.[8] Les etapes poden ser planes, ondulants o muntanyoses. Des del 1975 l'última etapa ha sigut el recorregut per l'Avinguda dels Camps Elisis a París; des del 1903 al 1967 la cursa acabava a l'estadi al Parc des Princes a París i des del 1968 al 1974 al Velòdrom de Vincennes.[9]

Història

modifica

Creació del Tour

modifica
Jonas VingegaardTadej PogačarEgan BernalGeraint ThomasVincenzo NibaliChristopher FroomeBradley WigginsCadel EvansAndy SchleckCarlos SastreAlberto ContadorÓscar PereiroLance ArmstrongMarco PantaniJan UllrichBjarne RiisMiguel InduráinPedro DelgadoStephen RocheGreg LeMondLaurent FignonJoop ZoetemelkBernard HinaultLucien van ImpeBernard ThévenetLuis OcañaEddy MerckxJan JanssenRoger PingeonLucien AimarFelice GimondiGastone NenciniFederico BahamontesCharly GaulJacques AnquetilRoger WalkowiakLouison BobetHugo KobletFerdinand KublerFausto CoppiJean RobicSegona Guerra MundialGino BartaliRoger LapébieSylvère MaesRomain MaesGeorges SpeicherAntonin MagneAndré LeducqMaurice de WaeleNicolas FrantzLucien BuysseOttavio BottecchiaHenri PélissierLéon ScieurFirmin LambotPrimera Guerra MundialPhilippe ThysOdile DefrayeGustave GarrigouOctave LapizeFrançois FaberLucien Petit-BretonRené PottierLouis TrousselierHenri CornetMaurice Garin

A finals del segle xix a França, hi havia un diari esportiu anomenat Le Vélo. El seu director, Pierre Giffard,[10] utilitzava les seves columnes per donar suport a Alfred Dreyfus i aquest fet va desagradar al cercle industrial i automobilístic (en la seva majoria anti-Dreyfus). El 1900, el seu representant, el Comte de Dion, Henri Desgrange, va decidir crear un diari per fer la competència, aquest nou diari s'anomenà l'Auto-Vélo. Mentre que Le Vélo es publica en paper verd, Desgrange decideix que la publicació en l'Auto-Vélo sigui en paper groc (un any més tard, aquest color donarà lloc a la samarreta groga).[11] El Director de Le Vélo, Paul Rousseau, posa una demanda i el 16 de gener de 1903, Dion perd i es veu obligat a canviar el nom d'Auto-Vélo a Auto, com que el ciclisme és tan important en termes econòmics la pèrdua de la designació podria afectar les vendes del diari.[11] Desgrange va trobar una solució gràcies al seu col·lega, el periodista Geo Lefevre que li va proposar organitzar una cursa de bicicletes que podrien augmentar el seu nombre de lectors: el Tour de França. El 19 de gener de 1903, l'Auto va anunciar la creació "del major esdeveniment ciclista que se celebra" el Tour de França.[11]

La cursa es va iniciar al juliol i les vendes de l'Auto van anar en augment en detriment de Le Vélo. Continua la seva publicació l'any següent.[11] Desgrange va ser l'organitzador del Tour fins al 1939, any de la Segona Guerra Mundial. El 1936, malalt, va abandonar el Tour a Charleville, i va passar el testimoni de la cursa a Jacques Goddet.[12]

El primer Tour

modifica

El primer Tour de França es va celebrar entre l'1 de juliol i el 19 de juliol de 1903 tot i tenir només 6 etapes. Va ser un recurs publicitari del diari francès L'auto-Vélo i el seu recorregut fou dissenyat pel director d'aquest, Henri Desgrange.

En aquest Tour els ciclistes que abandonen en una de les etapes els és permès de continuar prenent-hi part, tot i que, a partir d'aquell moment, no competeixen per a la classificació general. Això fa que Hippolyte Aucouturier pugui guanyar dues etapes, tot i haver abandonat durant la primera etapa del Tour. En aquest primer Tour es produí la primera participació d'un ciclista català al Tour. Fou Pau Pujol, de Castellví de la Marca (Alt Penedès) que participà en la 4a etapa entrant en 14a posició a 40’ 38” del guanyador (http://www.sitiodeciclismo.net/ritfiche.php?ritid=5711). Posteriorment, l'any 1905, Pau Pujol seria campió d'Espanya.

El primer guanyador fou el francès Maurice Garin qui va treure gairebé 3 hores al seu perseguidor a la general, el també francès Lucien Pothier.

Una etapa marcada pel dopatge (1996-2010)

modifica

El 1996 Bjarne Riis guanyà el Tour de França, acabant amb el domini de Miguel Indurain. Tot i això, Riis, qui més tard seria el director de l'equip CSC confessà haver-se dopat amb EPO en el període 1993-1998. Això propicià que el Tour, en principi, li retirés la seva victòria el 1996 i el seu tercer lloc el 1995. Essent d'aquesta manera la victòria per a Jan Ullrich, un ciclista alemany que acabà segon a 1'01" de Riis tot i la seva joventut (22 anys); finalment, però, el Tour no li retirà les victòries a Riis.[13] La carrera d'Ullrich, tot i semblar prometedora, es veié truncada tant per la mala sort com per l'aparició d'un altre gran ciclista, Lance Armstrong, qui el relegà a un segon lloc.

El 1997, Riis partia com a favorit, però a causa de la força del jove alemany Jan Ullrich, l'equip li va treure el "títol" de corredor principal de les files a mitjan Tour. Ullrich aconseguí un gran avantatge respecte de Richard Virenque, qui finalment seria el segon classificat, guanyant per tant de manera clara i contundent. Riis, va perdre 2' respecte d'Ullrich en una contra-rellotge, d'aquí que l'equip decidís escudar a Ullrich. Riis acabà a 26' 34" del líder, en setena posició.

El 1998, s'esperava una gran victòria d'Ullrich. No obstant això, l'escalador Marco Pantani li va treure vuit minuts en una etapa de muntanya en què es passava el Col du Galibier i s'arribava a la meta al cim de Les Deux Alpes, fet que li va permetre enfundar-se el mallot groc. El ciclista italià va mantenir el mallot fins al final del Tour, tot i els intents d'Ullrich de recuperar-lo, i acabà en primer lloc, a 3 minuts de Jan Ullrich, que ocupava la segona posició de nou. Durant la celebració d'aquesta edició, sortí a la llum el Cas Festina, on es veieren implicats diversos corredors de gran importància, com Richard Virenque.

El 2007, Alberto Contador s'imposà en un Tour clarament marcat pel dopatge, que deixà fora a Aleksandr Vinokúrov i al seu equip, l'Astana. També es veié forçat a retirar-se Michael Rasmussen, quan faltaven quatre etapes per al final del Tour i essent líder de la classificació general.

El Tour del 2008 va estar marcat per l'absència de l'equip Astana, on figurava el que, a priori, era el gran favorit, Alberto Contador. L'organització castigà d'aquesta forma el positiu del kazakh Aleksandr Vinokúrov a l'anterior edició. A pesar d'aquesta absència, un altre espanyol, Carlos Sastre, s'adjudicà una victòria forjada en la muntanya, especialment amb un atac espectacular a l'Alpe d'Huez que li va servir per a treure més de dos minuts a l'australià Cadel Evans, segon classificat.

Amb aquesta victòria, el ciclisme espanyol en sumà tres de consecutives amb tres ciclistes diferents (fet aconseguit també per ciclistes de França i Bèlgica), ja que a les de Contador (2007) i Sastre (2008) s'ha de sumar la de Óscar Pereiro (2006), que aconseguí entrar en el palmarès de la ronda per etapes més important del ciclisme després de la desqualificació per dopatge de l'estatunidenc Floyd Landis.

A aquestes tres victòries espanyoles s'ha de sumar la realitzada per Alberto Contador en el Tour de 2009, conjuntament amb la de l'equip Astana Qazaqstan Team. Un Tour marcat per la supremacia realitzada per Contador en les etapes de muntanya com Arcalís i Verbier i la contra-rellotge d'Annecy (victòria en les dos últimes), i pel retorn de Lance Armstrong als 38 anys i per la tensió viscuda en l'equip Astana entre els dos suposats líders. El Tour de 2009 passà per Barcelona i moltes altres poblacions de la costa catalana.

L'any següent, Alberto Contador acabà el Tour de França de 2010 en primera posició; però, posteriorment, es va identificar un positiu seu de Clenbuterol en un test fet durant un dia de descans. El Tribunal d'Arbitratge de l'Esport el va considerar culpable d'utilitzar clenbuterol durant la cursa i el va desposseir del títol el 6 de febrer de 2012.[14] Aquell mateix any, l'UCI desposseeix i desqualifica Lance Armstrong de tots els títols aconseguits des de l'1 d'agost de 1998 i el sanciona de per vida a causa de l'acusació de l'USADA i de diversos ciclistes de dopatge continuat.[15]

El Tour de França i el dopatge

modifica
 
Espectadors durant el Tour de França de 2006

El dopatge és present al ciclisme des de la fi del segle xix;[16] però no es considerà un problema rellevant fins als anys 1950, tot i que sí que preocupava Desgrange. Tant és així, que, el 1924, Albert Londres descrivia amb tots els detalls les pràctiques dopants dels ciclistes a Les forçats de la route.[17] Així mateix, en les narracions diàries que feia a Le Pétit Parisien, reproduïa revelacions d'alguns corredors -l'ús de cocaïna als ulls o cloroform a les genives-, no pas per millorar el seu rendiment, sinó per suportar la durada de les etapes, que s’allargaven entre 15 i 20 hores.[18] Anys més tard, el cinc vegades vencedor de la prova, Jacques Anquetil, també reconeixeria en públic l'ús de substàncies dopants de manera habitual: "Prefereixo posar-me una injecció de cafeïna que beure tres tasses de cafè, que em fan mal al fetge..."[19] i "Em dopo perquè tothom es dopa [...]. Molt sovint m'he posat injeccions."[20]

Es considera que la lluita contra el dopatge va començar en l'edició del 1966,[21] després que hi hagués hagut diversos incidents en les edicions recents. Aquell any es van fer 12 controls a la fi de dues etapes, dels quals sis van resultar positius d'amfetamines. L'intent d'aplicar sancions als corredors que havien donat positiu va fer que els ciclistes, liderats per Anquetil, es declaressin en vaga, motiu pel qual els testos van ser blanquejats i on hi va haver cap sanció.[22] Després que, l'any següent, Tom Simpson morís durant l'ascensió al mont Ventoux, el 1968 es va decidir que, a la fi de cada etapa, diversos ciclistes escollits a l'atzar serien testats.

A partir de la fi dels anys 1970 i fins a la fi del segle xx, diversos casos espectaculars de dopatge van sacsejar el Tour: desqualificació de Michel Pollentier, degradació de Joop Zoetemelk, interrogatori a Pedro Delgado. L'arribada massiva de l'EPO, durant la dècada de 1990 va suposar un salt endavant en les pràctiques de dopatge, arribant al seu zenit amb l'esclat del Cas Festina, el 1998, que representa un punt d'inflexió en la percepció pública del dopatge[23] i per la imatge del Tour de França.[24] Aquesta operació judicial revela la magnitud del dopatge[25] i el pas "d'un dopatge artesanal a un dopatge industrial" relacionat amb l'EPO. Durant uns anys, el dopatge afectaria el Tour i els seus principals corredors cada edició. Per aquest motiu, la lluita tradicional (controls antidopatge) s'incrementa durant l'inici del segle XXI i s'uneix a una política policial d'intervencions per delictes relacionats amb els productes estupefaents.

 
Lance Armstrong, el 2002

El 2006, Floyd Landis fou el primer vencedor del Tour desqualificat per dopatge; però les gestes de Lance Armstrong, guanyador del Tour set vegades entre el 1999 i el 2005 esclafant els adversaris, són objecte de "sospites permanents".[23] Els periodistes aborden el tema i revelen testimonis que confirmen les pràctiques de dopatge d'Armstrong, així com els testos positius[A]. L'agost de 2012, l'Agència Antidopatge dels Estats Units va suspendre Lance Armstrong a perpetuïtat i el va privar dels seus set títols per diverses infraccions del Codi antidopatge mundial.[15] La pèrdua dels seus títols va ser confirmada per l'UCI el 22 d'octubre de 2012; però, en reconeixement a la magnitud del dopatge dins del pilot internacional, els triomfs no es van assignar a cap altre ciclista.El 2011, Alberto Contador va prendre la sortida del Tour perquè el Tribunal d'Arbitratge de l'Esport encara no s'havia pronunciat sobre el control de dopatge positiu al qual havia set sotmès durant l'edició anterior, que havia guanyat. El 6 de febrer de 2012, Contador va ser finalment exclòs i desposseït del triomf.[14] D'aquesta manera, entre el 1999 al 2011, es van cancel·lar nou victòries de catorze edicions. A més, la de Bjarne Riis del 1996, havia estat anul·lada de la llista el 2007, abans de ser reincorporada el 4 de juliol de 2008, amb una menció a la seva confessió de dopatge.

Directors del Tour de França

modifica
 
Christian Prudhomme, director actual de la ronda francesa.

Ciclistes que han mort durant el Tour de França:

També han succeït altres set accidents:

  • 1934: Un motociclista morí durant una exhibició al velòdrom de La Roche Sur Yon xocant a gran velocitat mentre entretenia la multitud abans que els ciclistes arribessin.[26]
  • 1957: 14 de juliol: El motociclista Rene Wagter i el passatger Alex Virot, un periodista de Ràdio Luxemburg, es despenyaren en la carretera de muntanya d'Acs.
  • 1958: Constant Wouters, morí després de tindre un accident amb l'esprintador André Darrigade al Parc des Princes.[27]
  • 1964: Vint persones moriren quan una furgoneta de subministraments xocà amb un pont a la regió de Dordonya, resultant en l'accident més important de la història del tour.[28]
  • 2000: Un nen de 12 anys de Ginacèrvias, Phillippe, fou atropellat per un cotxe de la caravana publicitària del Tour de França.[29]
  • 2002: Un nen de 7 anys, Melvin Pompele, morí prop de Retjons després de córrer davant la caravana.[29]
  • 2009: 18 de juliol, 14a etapa: Un espectador d'uns 60 anys fou atropellat per una motocicleta de la policia mentre creuava la carretera prop de Wittelsheim.[28]

Palmarès

modifica
 AnyVencedorSegonTercer
1903  Maurice Garin[30]  Lucien Pothier[30]  Fernand Augereau[31]
1904  Henri Cornet  Jean-Baptiste Dortignacq  Aloïs Catteau
1905  Louis Trousselier  Hippolyte Aucouturier  Jean-Baptiste Dortignacq
1906  René Pottier  Georges Passerieu  Louis Trousselier
1907  Lucien Petit-Breton  Gustave Garrigou  Émile Georget
1908  Lucien Petit-Breton  François Faber  Georges Passerieu
1909  François Faber  Gustave Garrigou  Jean Alavoine
1910  Octave Lapize  François Faber  Gustave Garrigou
1911  Gustave Garrigou  Paul Duboc  Émile Georget
1912  Odile Defraye  Eugène Christophe  Gustave Garrigou
1913  Philippe Thys  Gustave Garrigou  Marcel Buysse
1914  Philippe Thys  Henri Pélissier  Jean Alavoine
1919  Firmin Lambot  Jean Alavoine  Eugène Christophe
1920  Philippe Thys  Hector Heusghem  Firmin Lambot
1921  Léon Scieur  Hector Heusghem  Honoré Barthélémy
1922  Firmin Lambot  Jean Alavoine  Félix Sellier
1923  Henri Pélissier  Ottavio Bottecchia  Romain Bellenger
1924  Ottavio Bottecchia  Nicolas Frantz  Lucien Buysse
1925  Ottavio Bottecchia  Lucien Buysse  Bartolomeo Aymo
1926  Lucien Buysse  Nicolas Frantz  Bartolomeo Aymo
1927  Nicolas Frantz  Maurice De Waele  Julien Vervaecke
1928  Nicolas Frantz  André Leducq  Maurice De Waele
1929  Maurice De Waele  Giuseppe Pancera  Jef Demuysere
1930  André Leducq  Learco Guerra  Antonin Magne
1931  Antonin Magne  Jef Demuysere  Antonio Pesenti
1932  André Leducq  Kurt Stöpel  Francesco Camusso
1933  Georges Speicher  Learco Guerra  Giuseppe Martano
1934
1935  Romain Maes  Ambrogio Morelli  Félicien Vervaecke
1936  Sylvère Maes  Antonin Magne  Félicien Vervaecke
1937  Roger Lapébie  Mario Vicini  Léo Amberg
1938  Gino Bartali  Félicien Vervaecke  Victor Cosson
1939  Sylvère Maes  René Vietto  Lucien Vlaemynck
1947  Jean Robic  Édouard Fachleitner  Pierre Brambilla
1948  Gino Bartali  Albéric Schotte  Guy Lapébie
1949  Fausto Coppi  Gino Bartali  Jacques Marinelli
1950  Ferdi Kübler  Stan Ockers  Louison Bobet
1951  Hugo Koblet  Raphaël Géminiani  Lucien Lazaridès
1952  Fausto Coppi  Stan Ockers  Bernardo Ruiz i Navarrete
1953  Louison Bobet  Jean Malléjac  Giancarlo Astrua
1954  Louison Bobet  Ferdi Kübler  Fritz Schaer
1955  Louison Bobet  Jean Brankart  Charly Gaul
1956  Roger Walkowiak  Gilbert Bauvin  Jan Adriaenssens
1957  Jacques Anquetil  Marcel Janssens  Adolf Christian
1958  Charly Gaul  Vito Favero  Raphaël Géminiani
1959  Federico Martín Bahamontes  Henry Anglade  Jacques Anquetil
1960  Gastone Nencini  Graziano Battistini  Jan Adriaenssens
1961  Jacques Anquetil  Guido Carlesi  Charly Gaul
1962  Jacques Anquetil  Joseph Planckaert  Raymond Poulidor
1963  Jacques Anquetil  Federico Martín Bahamontes  José Pérez Francés
1964  Jacques Anquetil  Raymond Poulidor  Federico Martín Bahamontes
1965  Felice Gimondi  Raymond Poulidor  Gianni Motta
1966  Lucien Aimar  Jan Janssen  Raymond Poulidor
1967  Roger Pingeon  Julio Jiménez Muñoz  Franco Balmamion
1968  Jan Janssen  Herman Van Springel  Ferdinand Bracke
1969  Eddy Merckx  Roger Pingeon  Raymond Poulidor
1970  Eddy Merckx  Joop Zoetemelk  Gösta Pettersson
1971  Eddy Merckx  Joop Zoetemelk  Lucien Van Impe
1972  Eddy Merckx  Felice Gimondi  Raymond Poulidor
1973  Jesús Luis Ocaña Pernía  Bernard Thévenet  José Manuel Fuente Lavandera
1974  Eddy Merckx  Raymond Poulidor  Vicente López Carril
1975  Bernard Thévenet  Eddy Merckx  Lucien Van Impe
1976  Lucien Van Impe  Joop Zoetemelk  Raymond Poulidor
1977  Bernard Thévenet  Hennie Kuiper  Lucien Van Impe
1978  Bernard Hinault  Joop Zoetemelk  Joaquim Agostinho
1979  Bernard Hinault  Joop Zoetemelk  Joaquim Agostinho
1980  Joop Zoetemelk  Hennie Kuiper  Raymond Martin
1981  Bernard Hinault  Lucien Van Impe  Robert Alban
1982  Bernard Hinault  Joop Zoetemelk  Johan van der Velde
1983  Laurent Fignon  Ángel Arroyo Lanchas  Peter Winnen
1984  Laurent Fignon  Bernard Hinault  Greg LeMond
1985  Bernard Hinault  Greg LeMond  Stephen Roche
1986  Greg LeMond  Bernard Hinault  Urs Zimmermann
1987  Stephen Roche  Pedro Delgado  Jean-François Bernard
1988  Pedro Delgado  Steven Rooks  Fabio Enrique Parra Pinto
1989  Greg LeMond  Laurent Fignon  Pedro Delgado
1990  Greg LeMond  Claudio Chiappucci  Erik Breukink
1991  Miguel Indurain Larraya  Gianni Bugno  Claudio Chiappucci
1992  Miguel Indurain Larraya  Claudio Chiappucci  Gianni Bugno
1993  Miguel Indurain Larraya  Tony Rominger  Zenon Jaskuła
1994  Miguel Indurain Larraya  Piotr Ugriúmov  Marco Pantani
1995  Miguel Indurain Larraya  Alex Zülle  Bjarne Riis
1996  Bjarne Riis  Jan Ullrich  Richard Virenque
1997  Jan Ullrich  Richard Virenque  Marco Pantani
1998  Marco Pantani  Jan Ullrich  Bobby Julich
1999no atribuït  Alex Zülle  Fernando Escartín Coti
2000no atribuït  Jan Ullrich  Joseba Beloki Dorronsoro
2001no atribuït  Jan Ullrich  Joseba Beloki Dorronsoro
2002no atribuït  Joseba Beloki Dorronsoro  Raimondas Rumšas
2003no atribuït  Jan Ullrich  Alekszandr Vinokurov
2004no atribuït  Andreas Klöden  Ivan Basso
2005no atribuït[32]  Ivan Bassono atribuït
2006  Óscar Pereiro Sio  Andreas Klöden  Carlos Sastre Candil
2007  Alberto Contador Velasco  Cadel Evansno atribuït
2008  Carlos Sastre Candil  Cadel Evans  Denís Ménxov
2009  Alberto Contador Velasco  Andy Schleck  Bradley Wiggins
2010  Andy Schleck  Samuel Sánchez González  Jurgen Van den Broeck
2011  Cadel Evans  Andy Schleck  Fränk Schleck
2012  Bradley Wiggins  Christopher Froome  Vincenzo Nibali
2013  Christopher Froome  Nairo Quintana Rojas  Joaquim Rodríguez i Oliver
2014  Vincenzo Nibali  Jean-Christophe Péraud  Thibaut Pinot
2015  Christopher Froome  Nairo Quintana Rojas  Alejandro Valverde Belmonte
2016  Christopher Froome  Romain Bardet  Nairo Quintana Rojas
2017  Christopher Froome  Rigoberto Urán  Romain Bardet
2018  Geraint Thomas  Tom Dumoulin  Christopher Froome
2019  Egan Bernal Gómez  Geraint Thomas  Steven Kruijswijk
2020  Tadej Pogačar[33]  Primož Roglič[34]  Richie Porte
2021  Tadej Pogačar  Jonas Vingegaard  Richard Carapaz Montenegro
2022  Jonas Vingegaard  Tadej Pogačar  Geraint Thomas
2023  Jonas Vingegaard  Tadej Pogačar  Adam Yates
2024  Tadej Pogačar  Jonas Vingegaard  Remco Evenepoel
2025
2026
2027

Palmarès per països

modifica
País Victòries 2n lloc 3r lloc Total
  França 36 (20) 30 32 98
  Bèlgica 18 (10) 15 16 49
  Espanya 12 (7) 6 14 32
  Itàlia 10 (7) 16 15 41
  Regne Unit 6 (3) 2 2 12
  Luxemburg 5 (4) 6 3 14
  Estats Units 3 (1) 1 2 6
  Dinamarca 3 (2) 2 1 6
  Eslovènia 3 (1) 3 - 6
  Països Baixos 2 (2) 11 4 17
  Suïssa 2 (2) 4 3 9
  Alemanya 1 8 - 9
  Colòmbia 1 3 2 6
  Austràlia 1 2 1 4
  Irlanda 1 - 1 2
  Rússia - 1 1 2
  Letònia - 1 - 1
  Portugal - - 2 2
  Àustria - - 1 1
  Suècia - - 1 1
  Polònia - - 1 1
  Lituània - - 1 1
  Kazakhstan - - 1 1
  Equador - - 1 1
  • Entre parèntesis el número de ciclistes diferents que han aconseguit victòries per a cada país.

Estadístiques

modifica

Més victòries generals

modifica
Ciclista País Victòries Anys
Jacques Anquetil   França 5 1957, 1961, 1962, 1963, 1964
Eddy Merckx   Bèlgica 5 1969, 1970, 1971, 1972, 1974
Bernard Hinault   França 5 1978, 1979, 1981, 1982, 1985
Miguel Indurain   Espanya 5 1991, 1992, 1993, 1994, 1995
Chris Froome   Regne Unit 4 2013, 2015, 2016, 2017
Philippe Thijs   Bèlgica 3 1913, 1914, 1920
Louison Bobet   França 3 1953, 1954, 1955
Greg LeMond   Estats Units 3 1986, 1989, 1990
Tadej Pogačar   Eslovènia 3 2020, 2021, 2024
 
Mallot groc del Tour.

Altres dades

modifica

Vegeu també

modifica

Notes a peu

modifica
A. a Els periodistes Pierre Ballester i David Walsh han publicat tres obres sobre aquest assumpte: L.A. Confidentiel : Les secrets de Lance Armstrong (2004), L.A. Officiel (2006), i Le sale tour (2009).

Referències

modifica
  1. 324cat. «El Tour s'emporta el Príncep d'Astúries dels esports l'any del seu centenari», 04-06-2003. [Consulta: 27 juny 2021].
  2. «UCI Regulations» p. 43. [Consulta: 21 juliol 2009].
  3. . «Tour Honour Roll». Ride Media 2007 Official Tour de France Guide, Australian Edition, 2007, pàg. 172, 200–201.
  4. El primer Tour on una etapa acabava en una ciutat i la següent començava en una altra fou el de 1906, quan els participants van acabar la primera etapa a Lilla i es van haver de desplaçar fins a Douai, on començava la segona.
  5. . Augendre, Jacques (1996), de Gira Le França: Panorama d'un siècle, de Gira de Société du França, cap Isbn, p17
  6. . Coyle, Daniel «What He's Been Pedaling». , 16-07-2006.
  7. The Tour de France, 1903-2003 : a century of sporting structures, meanings, and values. Londres: F. Cass, 2003. ISBN 0-203-50241-8. 
  8. «Guide historique - 1906» (en francès). Tour de France, 2022. [Consulta: 21 gener 2022].
  9. . Augendre, Jacques (1996), Le Tour de France: Panorama d'un siècle, Société du Tour de France, no ISBN, p61
  10. Jacques Seray. Pierre Giffard, précurseur du journalisme moderne. Le Pas d'oiseau, 2008.
  11. 11,0 11,1 11,2 11,3 Coll., Tour de France, 100 ans, 1903-2003, Paris, L'Équipe, 2003, p. 16-17
  12. Coll., Tour de France, 100 ans, 1903-2003, Paris, L'Équipe, 2003, p. 227
  13. «Anuario del Tour de Francia-Le Tour en chiffres Les podiums». letour.fr. [Consulta: 3 novembre 2009].
  14. 14,0 14,1 febrer 2012, Cycling News 06. «CAS sanction Contador with two year ban in clenbuterol case» (en anglès). [Consulta: 18 abril 2021].
  15. 15,0 15,1 «Comunicat UCI referent a Lance Armstrong». [Consulta: 23 octubre 2012].
  16. Mondenard, Jean Pierre de. Dopage, l'imposture des performances : mensonges et vérités sur l'école de la triche. París: Chiron éd, 2000, p. 10 - 12. ISBN 2-7027-0639-8. 
  17. Londres, Albert. Les forçats de la route. París: Arléa, impr. 2008. ISBN 978-2-86959-819-5. 
  18. Zamora, Jaume. «Jaume Janer, ciclista pioner». Fosbury, 22-06-2020. [Consulta: 20 abril 2021].
  19. Garcia, David. La face cachée de "L'Équipe". París: Danger public, DL 2008. ISBN 978-2-35123-202-6. 
  20. Mondenard, Jean-Pierre de. Dictionnaire du dopage. Issy-les-Moulineaux: Masson, 2004. ISBN 2-294-00714-X. 
  21. «Cinquante ans de gâchis antidopage» (en francès). Le Monde.fr, 16-07-2015.
  22. Augendre, Jacques, .... Petites histoires secrètes du Tour. París: Solar éditions, DL 2015. ISBN 978-2-263-06987-1. 
  23. 23,0 23,1 Viollet, Sandrine. Le Tour de France cycliste : 1903-2005. París: L'Harmattan, DL 2007. ISBN 978-2-296-02505-9. 
  24. Bœuf, Jean-Luc; Léonard, Yves. «Les forçats du Tour de France» (en francès). L'Histoire, no 277, 01-06-2003. [Consulta: 18 abril 2021].
  25. Lagrue, Pierre. Le Tour de France : reflet de l'histoire et de la société. París: L'Harmattan, 2004, p. 187. ISBN 2-7475-6675-7. 
  26. «Ultimas Informaciones - La XXVIII Vuelta a Francia» (en castellà). El Mundo Deportivo, 28-07-1934, p. 2.
  27. Woodland, Les. The Yellow Jersey Companion to the Tour de France. Londres: Yellow Jersey Press, 2003, p. 105. ISBN 0224080164. 
  28. 28,0 28,1 «Europe | Tour de France spectator killed». BBC News, 18-07-2009 [Consulta: 18 juliol 2009].
  29. 29,0 29,1 Woodland, Les. The Yellow Jersey Companion to the Tour de France. Londres: Yellow Jersey Press, 2003, p. 80. ISBN 0224080164. 
  30. 30,0 30,1 (fr) Historique du Tour de France, Année 1903, letour.fr. Retrieved 22 de febrer de 2016.
  31. (fr) Historique du Tour de France, Année 1903, letour.fr. Retrieved 3 de març de 2016.
  32. (en) Lance Armstrong Is Stripped of His 7 Tour de France Titles, nytimes.com, 22 de octubre de 2012.
  33. (fr) Tour de France 2020 : un jeune vainqueur, Tadej Pogacar, et de vieux doutes, lemonde.fr, 21 de setembre de 2020.
  34. (fr) Primoz Roglic : « On verra dans l'avenir si je peux encore gagner un Tour », lequipe.fr, 20 de setembre de 2020.
  35. Padilla, Toni. «Segona entrada triomfal a París de Tadej Pogacar, el ciclista sense sostre». Diari Ara, 17-07-2021. [Consulta: 18 juliol 2021].
  36. Camps, Albert. «Mark Cavendish fa història amb la 35a victòria d'etapa en el Tour». L'esportiu de Catalunya, 03-07-2024. [Consulta: 3 juliol 2024].
  37. «Charles Pélissier». Results history. letour.fr. Arxivat de l'original el 20 octubre 2012. [Consulta: 23 juliol 2012].
  38. «Eddy Merckx». Results history. letour.fr. Arxivat de l'original el 17 agost 2012. [Consulta: 23 juliol 2012].
  39. «Freddy Maertens». Results history. letour.fr. Arxivat de l'original el 27 octubre 2012. [Consulta: 23 juliol 2012].

Bibliografia

modifica

Enllaços externs

modifica