El Tour començà amb un pròleg de 6,3 km a Futuroscope, al qual el seguiren dues etapes disputades l'endemà, també pel parc temàtic: una etapa en línia i una contrarellotge per equips. El primer dia de descans estava programat pel dijous 5 de juliol, quan només s'havien disputat etapes planes, el pròleg i la contrarellotge per equips; però just l'endemà d'una etapa maratoniana entre Avranches i Rouen de 301 quilòmetres de recorrent pla. Dos dies més tard es disputava una contrarellotge individual (7a etapa) i a partir de la desena etapa, que coincidia amb el pas per Suïssa, es disputaven quatre etapes de muntanya i una cronoescalada. Finalment, abans de l'etapa final pels Camps Elisis de París, es disputà una contrarellotge individual de 45 quilòmetres.
Una de les novetats d'aquesta edició fou la introducció d'un sistema de bonificacions per als tres primers classificats de les etapes (20, 12 i 8 segons) i d'algunes metes volants (6,4 i 2 segons).[1]
Els favorits per guanyar la cursa eren el francès Laurent Fignon, l'irlandès Stephen Roche, el nord-americà Greg Lemond i l'espanyol Perico Delgado, tots ells vencedors de la prova en edicions anteriors. D'aquests, Greg Lemond, guanyador de l'edició de 1989 no va participar en cap de les altres dues grans rondes per etapes,[3] mentre que Pedro Delgado havia quedat segon a la Vuelta a Espanya; però duia una temporada regular.
Després del pròleg inicial, guanyat pel francès Thierry Marie, el canadenc Steve Bauer esdevé el líder de la prova després de formar part d'una escapada que arriba a Futuroscope amb més de 10 minuts d'avantatge i que es va resoldre a l'esprint final, quan el neerlandès Frans Maassen va fer valer la seva millor punta de velocitat davant de Ronan Pensec i l'italià Claudio Chiapucci.[4]
Bauer seria líder fins a la fi de la primera etapa dels Alps, quan el rellevaria al liderat el seu company d'escapada Pensec. Aquest duria el mallot groc tot just dos dies, abans de cedir-lo al tercer integrant de l'escapada de la primera etapa, Claudio Chiapucci. Greg LeMond era quart a 7 minuts i mig i Delgado cinquè a més de 9 minuts; però, a l'etapa següent (la 13a), l'italià va perdre quasi 5 minuts, temps que es va anar reduint amb relació a l'estatunidenc, que arriba a la contrarellotge de la penúltima etapa a tot just 5 segons. En aquesta etapa, guanyada per Erik Breukink, LeMond supera Chiapucci i aconsegueix el mallot groc, mentre que Delgado baixa a la 4a posició i, per primer cop en les tres edicions precedents, no puja al podi. L'espanyol havia contret una gastroenteritis i no pogué seguir el ritme de Lemond als Pirineus, fet que el va deixar fora de la lluita pel triomf final. A l'etapa reina, les ordres d'equip de Banesto alliberen Miguel Indurain de la feina de gregari, fet que li permet aconseguir la seva segona victòria a la prova francesa en l'etapa que acaba a Luz Ardiden.[5]
Dos ciclistes catalans participaren en aquesta edició: el donostiarra, però d'origen català, Peio Ruiz Cabestany que acabaria en la dotzena posició a 13' 39" de Greg Lemond; i l'osonenc Melcior Mauri, que acabaria 78è, a 1h 33' 40" del guanyador.
França
Suïssa
Greg LeMond (Z)
Claudio Chiappucci (Carrera Jeans-Vagabond)
Erik Breukink (PDM-Concorde-Ultima)
Olaf Ludwig (Panasonic-Sportlife)
_pictogram.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
Z
BAN
PDM
CHA
7EL
WEI
HEL
RYA
ALF
