Viquipèdia

Paradís fiscal

Un paradís fiscal (prové d'una mala traducció de l'anglès tax haven i no tax heaven, on haven significa refugi, port, mentre que heaven vol dir cel en sentit espiritual, paradís) o refugi fiscal és un territori on certs impostos són molt baixos o no existeixen. Això anima empreses i individus adinerats a establir-se en eixes àrees que, d'altra manera, serien descartades. Algunes jurisdiccions s'especialitzen a ser paradisos per a diferents tipus d'impostos, i per a diferents tipus de gent i/o companyies.[1] Els acadèmics consideren ara que, per les activitats, els paradisos fiscals són sinònims dels centres financers extraterritorials (offshore),[2]

Mapa de paradisos fiscals.
L'Illa de Man, al mig del Mar d'Irlanda està catalogada com a paradís fiscal

Malgrat haver-se intentat de diverses maneres, és difícil trobar una definició satisfactòria o generalment acceptada d'allò què constitueix un paradís fiscal. The Economist ha adoptat, amb dubtes, la descripció feta per Colin Powell (ex-Assessor Econòmic Presidencial per Jersey): "Allò que identifica una àrea com a paradís fiscal és l'existència d'una estructura composta d'impostos establerta deliberadament per a explotar i aprofitar-se d'una demanda mundial d'oportunitats de negoci per a aconseguir evasió legal d'impostos". The Economist assenyala que aquesta definició encara exclouria un nombre de jurisdiccions que tradicionalment són considerades com paradisos fiscals. En molts casos es caracteritza per facilitar l'evasió fiscal mitjançant l'opacitat i el secretisme: aquests paradisos es neguen a donar i fins i tot conèixer la identitat i l'origen de les inversions que reben.

Els paradisos fiscals tradicionals, com Jersey, estan oberts amb taxes impositives molt baixes (poc més de zero), com a conseqüència han limitat els tractats fiscals bilaterals. Els paradisos fiscals corporatius moderns tenen taxes impositives no "zero" i nivells elevats de compliment de l'OCDE i, per tant, tenen grans xarxes de tractats bilaterals. No obstant això, les seves eines d'erosió de la base imposable i trasllat de beneficis (“BEPS”) permeten a les empreses assolir taxes impositives “efectives” més properes a zero, no només al refugi, sinó a tots els països amb els quals el refugi té tractats fiscals; posant-los en llistes de paradisos fiscals. Segons els estudis moderns, els 10 principals paradisos fiscals inclouen paradisos centrats en les empreses com els Països Baixos, Singapur, Irlanda i el Regne Unit, mentre que Luxemburg, Hong Kong, el Carib (Caiman, Bermudes i Illes Verges Britàniques) i Suïssa com a paradisos fiscals tradicionals més importants i importants paradisos fiscals de les empreses. Els paradisos fiscals de les empreses solen ser "conductes" dels paradisos fiscals tradicionals.[3][4][5]

L'ús de paradisos fiscals comporta una pèrdua d'ingressos fiscals per a països que no són paradisos fiscals. Les estimacions de l'escala financera dels impostos evitats varien, però les més versemblants tenen un rang de 100-250 mil milions de dòlars anuals.[6][7][8] Les estimacions de capital de paradisos fiscals també varien: les estimacions més versemblants se situen entre 7 i 10 bilions de dòlars americans (fins a un 10% dels actius mundials).[9] El perjudici dels paradisos fiscals tradicionals i empresarials s'ha notat especialment en els països en desenvolupament, on els ingressos fiscals són necessaris per construir infraestructures.[10]

Més del 15%[a] dels països de vegades tenen l'etiqueta de paradisos fiscals.[13][14] Els paradisos fiscals són economies principalment exitoses i ben governades, i el fet de ser refugi els hi ha aportat prosperitat.[15][16] Els 10-15 principals països per PIB per capita, excloent els exportadors de petroli i gas, són paradisos fiscals. A causa del PIB per capita inflat (a causa dels fluxos de comptabilitat BEPS), els paradisos són propensos a un excés de palanquejament (el capital internacional redueix el valor del deute artificial amb el PIB). Això pot provocar greus cicles de crèdit i/o crisis propietats/banca quan els fluxos de capital internacionals es revisen. En són un exemple el Celtic Tiger d'Irlanda i la posterior crisi financera el 2009-2013.[17] Jersey és un altre.[18] La investigació mostra que els EUA són els majors beneficiaris i l'ús de paradisos fiscals per part de les empreses nord-americanes van maximitzar els rebuts per la hisenda nord-americana a llarg termini.[19]

L'atenció a la lluita contra els paradisos fiscals (per exemple, projectes de l'OCDE-FMI) s'ha centrat en els estàndards comuns, la transparència i l'intercanvi de dades.[20] L'augment dels paradisos fiscals de les empreses que conformen l'OCDE, les eines de la qual BEPS són les responsables de la majoria dels impostos perduts,[8] ha provocat una crítica d'aquest enfocament davant dels baixos impostos reals pagats.[21] Les jurisdiccions d'impostos més elevats, com els Estats Units i molts estats membres de la Unió Europea, es van apartar del Projecte BEPS de l'OCDE el 2017-2018, per introduir règims d'impostos anti-BEPS, dirigits a l'augment d'impostos nets pagats per les empreses en paradisos fiscals.

Vegeu també modifica

Notes modifica

  1. ↑ La llista d'estats sobirans tenia 206 al setembre del 2018, de manera que el 15% equival a una mica més de 30 paradisos fiscals; la llista del 2000 de l'OCDE tenia 35 paradisos fiscals,[11] la llista James Hines 2010 tenia 52 paradisos fiscals,[12] les llistes d'estudis del Conduit and Sink OFCs de 2017 29 estats.

Referències modifica

  1. ↑ Lo Cascio, Paola «On es renten els diners?». Sàpiens [Barcelona], núm. 91, maig 2010, p. 12-13. ISSN: 1695-2014.
  2. ↑ Gabriel Zucman «The Missing Wealth of Nations: Are Europe and The U.S. Net Debtors or Net Creditors?». The Quarterly Journal of Economics, 128, 3, agost 2013, pàg. 1321–1364. DOI: 10.1093/qje/qjt012. «Els paradisos fiscals són jurisdiccions amb impostos baixos que ofereixen a les empreses i a les persones oportunitats per evitar impostos (Hines, 2008). En aquest treball, utilitzaré l'expressió “paradís fiscal” i “centre financer extraterritorial” de forma intercanviable (la llista de paradisos fiscals considerats per Dharmapala i Hines (2009) és idèntica a la llista de centres financers extraterritorials considerats pel Fòrum d'Estabilitat Financera (FMI, 2000), llevat d'excepcions menors)»
  3. ↑ «Netherlands and UK are biggest channels for corporate tax avoidance». The Guardian, 25-07-2017.
  4. ↑ «Is the U.K. Already the Kind of Tax Haven It Claims It Won't Be?». Bloomberg News, 31-07-2017. Arxivat de l'original el 13 juny 2018.
  5. ↑ «Tax Havens Can Be Surprisingly Close to Home». Bloomberg View, 11-04-2017. Arxivat de l'original el 17 juny 2018.
  6. ↑ «Zucman:Corporations Push Profits Into Corporate Tax Havens as Countries Struggle in Pursuit, Gabrial Zucman Study Says». Wall Street Journal, 10-06-2018. «Such profit shifting leads to a total annual revenue loss of $250 billion globally»
  7. ↑ «The Missing Profits of Nations» p. 68. Gabriel Zucman (University of Berkley), abril 2018. Arxivat de l'original el 12 juny 2018.
  8. ↑ 8,0 8,1 «BEPS Project Background Brief» p. 9. OECD, gener 2017. Arxivat de l'original el 22 juliol 2017. «With a conservatively estimated annual revenue loss of USD 100 to 240 billion, the stakes are high for governments around the world. The impact of BEPS on developing countries, as a percentage of tax revenues, is estimated to be even higher than in developed countries.»
  9. ↑ Gabriel Zucman «Taxing across Borders: Tracking Personal Wealth and Corporate Profits». Journal of Economic Perspectives, 28, 4, agost 2014, pàg. 121–48. DOI: 10.1257/jep.28.4.121.
  10. ↑ Gabriel Zucman «The desperate inequality behind global tax dodging». The Guardian, 08-11-2017 [Consulta: 6 març 2019]. «The equivalent of 10% of global GDP is held offshore by rich individuals in the form of bank deposits, equities, bonds and mutual fund shares, most of the time in the name of faceless shell corporations, foundations and trusts.»
  11. ↑ «Towards Global Tax Co-operation» p. 17. OECD, abril 2000. Arxivat de l'original el 31 març 2018. «PARADISOS FISCALS: 1.Andorra 2.Anguilla 3.Antigua i Barbuda 4.Aruba 5.Bahamas 6.Bahrain 7.Barbados 8.Belize 9.Illes Verges Britàniques 9.Illes Cook 11.Dominica 12.Gibraltar 13.Grenada 14.Guernsey 15.Illa de Man 16.Jersey 17.Libèria 18.Liechtenstein 19.Maldives 20.Illes Marshall 21.Mònaco 22.Illa de Montserrat 23.Nauru 24.Antilles Neerlandeses 25.Niue 26.Panamà 27.Samoa 28.Seychelles 29.Saint Lucia 30.Saint Christopher i Nevis 31.Saint Vincent i les Grenadines 32.Tonga 33.Illes Turks i Caicos 34.Illes Verges Nord-americanes 35.Vanuatu»
  12. ↑ James R. Hines Jr. «Treasure Islands». Journal of Economic Perspectives, 4, 24, 2010, pàg. 103–125. «Table 1: 52 Tax Havens»
  13. ↑ «Which countries become tax havens?». Journal of Public Economics, 93, 9–10, 2009, pàg. 1058–1068. Arxivat de l'original el 8 agost 2017. DOI: 10.1016/j.jpubeco.2009.07.005. «The 'tax havens' are locations with very low tax rates and other tax attributes designed to appeal to foreign investors.»
  14. ↑ ; Francis Weyzig«Identifying Tax Havens and Offshore Finance Centres». Tax Justice Network and Centre for Research on Multinational Corporations, juliol 2007. Arxivat de l'original el 7 desembre 2017. «Various attempts have been made to identify and list tax havens and offshore finance centres (OFCs). This Briefing Paper aims to compare these lists and clarify the criteria used in preparing them.»
  15. ↑ James R. Hines Jr. «Tax Havens». The New Palgrave Dictionary of Economics, 2007. Arxivat de l'original el 24 setembre 2016. «Tax havens are low-tax jurisdictions that offer businesses and individuals opportunities for tax avoidance. They attract disproportionate shares of world foreign direct investment, and, largely as a consequence, their economies have grown much more rapidly than the world as a whole over the past 25 years.»
  16. ↑ James R. Hines Jr. «Do Tax Havens Flourish». National Bureau of Economic Research, Tax Policy and the Economy, 19, 2005, pàg. 65–99. Arxivat de l'original el 18 agost 2017. DOI: 10.1086/tpe.19.20061896. «ABSTRACT: Per capita real GDP in tax haven countries grew at an average annual rate of 3.3 percent between 1982 and 1999, which compares favorably to the world average of 1.4 percent.»
  17. ↑ Heike Joebges. «CRISIS RECOVERY IN A COUNTRY WITH A HIGH PRESENCE OF FOREIGN-OWNED COMPANIES: The Case of Ireland». IMK Macroeconomic Policy Institute, Hans-Böckler-Stiftung, gener 2017. Arxivat de l'original el 12 abril 2019.
  18. ↑ Oliver Bullough «The fall of Jersey: how a tax haven goes bust». The Guardian, 08-12-2015. «Jersey bet its future on finance but since 2007 it has fallen on hard times and is heading for bankruptcy. Is the island's perilous present Britain's bleak future?»
  19. ↑ «Using Financial Accounting Data to Examine the Effect of Foreign Operations Located in Tax Havens and Other Countries on US Multinational Firms' Tax Rates». Journal of Accounting Research, 47, 5, 12-10-2009, pàg. 1283–1316. DOI: 10.1111/j.1475-679X.2009.00346.x. «Finally, we find that US firms with operations in some tax haven countries have higher federal tax rates on foreign income than other firms. This result suggests that in some cases, tax haven operations may increase US tax collections at the expense of foreign country tax collections.»
  20. ↑ «TAX CUTS AND JOBS ACT OF 2017 Corporate Tax Reform and Wages: Theory and Evidence». Council of Economic Advisors, 17-10-2017. Arxivat de l'original el 26 agost 2018. «[In the Whitehouse advocating for the TCJA] Applying Hines and Rice’s (1994) findings to a statutory corporate rate reduction of 15 percentage points (from 35 to 20 percent) suggests that reduced profit shifting would result in more than $140 billion of repatriated profit based on 2016 numbers.»
  21. ↑ Alex Cobham. «New UN tax handbook: Lower-income countries vs OECD BEPS failure». Tax Justice Network, 11-09-2017. Arxivat de l'original el 29 maig 2018.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Paradís_fiscal&oldid=31184567»