Edwige Fenech (Bona, Algèria francesa, 24 de desembre de 1948) és una actriu i productora italiana de pare maltès i mare siciliana. És coneguda sobretot per haver interpretat durant la dècada de 1970 nombroses pel·lícules pertanyents al gènere de la comèdia eròtica italiana.

Infotaula de personaEdwige Fenech

(1974) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement24 desembre 1948 Modifica el valor a Wikidata (75 anys)
Annaba (Algèria) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióproductora de cinema, model, actriu de cinema, presentadora de televisió, model eròtica Modifica el valor a Wikidata
Activitat1967 Modifica el valor a Wikidata –
Família
ParellaLuca di Montezemolo Modifica el valor a Wikidata

IMDB: nm0271763 Allocine: 26507 Allmovie: p23060 TMDB.org: 44434
Facebook: EdwigeFenechOfficial Discogs: 9416935 Modifica el valor a Wikidata

Biografia modifica

Va néixer a Annaba, aleshores anomenada Bône, a l'Algèria francesa, el 24 de desembre de 1948, filla de Felix, d'origen maltès, i Yvonne, siciliana originària d'Acate, a la província de Ragusa, de la qual més tard va esdevenir ciutadana honorària.[1][2] Després del divorci dels seus pares, es va traslladar amb la seva mare a Niça, a França, on va estudiar batxillerat i va estudiar dansa i medicina. Allà la van observar mentre caminava pel carrer i la van contractar per a un petit paper a la pel·lícula Toutes folles de lui de Norbert Carbonnaux.[3]

Des de molt jove va començar a participar en concursos de bellesa i als 16 anys va guanyar “Miss Mannequin de la Côte d'Azur”. Posteriorment, el 1967, es va tornar a proclamar vencedora en "Lady França".[4] obtenint així el dret a participar a Lady Europa com a representant del seu país; l'esdeveniment es va produir a l'agost i Fenech va acabar en tercer lloc, darrere de la guanyadora Dolores Agusta i l'espanyola Rocío Jurado.[5] Després d'aquests primers passos, i gràcies a la seua sensual i exuberant bellesa llatina, va començar a treballar com a model. Havia iniciat estudis de medicina, que va abandonar.

En el personal, va tenir un fill del director i productor Luciano Martino (1941). Més tard va estar unida sentimentalment a l'empresari Lucca Cordero di Montezemolo, president de Ferrari i FIAT i un dels organitzadors de la Copa Mundial de Futbol de 1990 a Itàlia. Actualment és la companya sentimental del galerista Angelo Bucarelli.

Cinema modifica

Tot i que no va guanyar el concurs de Lady Europa, va ser observada per un cercador de talents que li va proposar rodar a Itàlia, com a protagonista, la pel·lícula Samoa, regina della giungla, dirigida per Guido Malatesta; després es va traslladar a Itàlia amb la seva mare.[3] Va treballar en produccions eròtiques de baix pressupost, però posteriorment va aconseguir fer pel·lícules considerades més dignes. A Itàlia, després del final dels anys 1960 i l'inici dels anys 1970, va actuar en pel·lícules del gènere giallo (thriller), molt en voga en aquells anys.

La seva consagració va arribar el 1972, quan va representar a la protagonista de la decameronesca Quel gran pezzo dell'Ubalda tutta nuda e tutta calda, de Mariano Laurenti, convertida en pel·lícula de culte, com la successiva Giovannona Coscialunga disonorata con onore. Des d'aquest moment i durant tota una dècada va ser la reina de la comèdia eròtica italiana, en totes les seves modalitats (escolàstica, militar, hospitalària i policíaca). La primera pel·lícula d'aquest últim gènere interpretada per ella és La poliziotta fa carriera (1976, en la qual òbviament interpreta a una provocativa policia), fins a l'última pel·lícula de la sèrie en 1981. El seu primer nu integral en la pantalla gran es remunta a la pel·lícula La pretora (1976), dirigida per Lucio Fulci.

El seu gran èxit entre el públic masculí, que la considera una veritable sex symbol, es deu a un cos ple de corbes i a una forta càrrega seductora i provocativa, que els directors no van dubtar a mostrar en cada pel·lícula. Després de passar gairebé trenta anys des de la seva última comèdia eròtica, Edwige és considerada una icona del gènere, que a Espanya es va conèixer gràcies a les retransmissions de la cadena Tele5 durant els anys 1990. En 2007 va fer un cameo en Hostel 2, gràcies a Quentin Tarantino, el seu incondicional fan.[6]

Televisió modifica

Passada la seva època cinematogràfica, en els anys 1980 va començar a fer-se un buit en la graella televisiva italiana amb multitud de programes als canals Itàlia 1 i Canale 5. La seva fama va anar augmentant i la seva consagració va arribar amb el programa Domenica In (Domingo A), del període 1989-1990, en el qual es revelà com una presentadora simpàtica i refinada. Poc després, el 1991, va presentar al Festival de San Remo.

A mitjans de la dècada de 1990, va crear una productora per finançar diverses minisèries i telefilms italians, mentre que en dates més recents també ha produït pel·lícules prestigioses com Fernando i Carolina (1999) de Lina Wertmüller o la recent versió del mercader de Venècia (2004), dirigida per Michael Radford i protagonitzada per Al Pacino, Jeremy Irons i Joseph Fiennes. El seu últim film com a actriu havia estat Il fratello minori (2000), fins que en 2007 va tornar a la interpretació realitzant una participació especial en la pel·lícula de terror nord-americà Hostel 2.

La producció cinematogràfica modifica

En els últims anys s'ha ocupat a temps complet de produccions televisives i cinematogràfiques a través de la seva societat Immagine i Cinema S.r.l.. Entre les pel·lícules produïdes per ella destaca la ja citada El mercader de Venècia (2004).

Filmografia modifica

 
Rosalba Neri, Eva Thulin i Edwige Fenech a un Fotograma Top Sensation (1969).
 
Fotograma de Lo strano vizio della signora Wardh (1971).
 
Fotograma de Tutti i colori del buio (1972), de Sergio Martino.
 
Fotograma de Grazie... nonna (1975).

Actriu modifica

Cinema modifica

Televisió modifica

Productora modifica

Cinema modifica

Televisió modifica

  • Il coraggio di Anna – minisèrie TV (1992)
  • Delitti privati, dirigida per Sergio Martino – minisèrie TV (1993)
  • Il segno della scimmia, dirigida per Faliero Rosati – telefilm (1997)
  • Le madri (1999)
  • Commesse – sèrie TV (1999)
  • Aleph – telefilm (2000)
  • L'attentatuni - Il grande attentato, dirigida per Claudio Bonivento – minisèrie TV (2001)
  • Le ragioni del cuore, dirigida per Luca Manfredi, Anna Di Francisca, Alberto Simone – minisèrie TV (2002)
  • Commesse 2 – sèrie TV (2002)
  • La notte di Pasquino, dirigida per Luigi Magni – telefilm (2003)
  • Part Time (2004)
  • Vite a perdere, dirigida per Paolo Bianchini (2004)
  • La omicidi, dirigida per Riccardo Milani – miniserie TV (2004)
  • Angela - telefilm (2005)
  • Matilde - telefilm (2005)
  • Lucia - telefilm (2005)
  • La stella dei re, dirigida per Fabio Jephcott – telefilm (2007)
  • Per una notte d'amore, dirigida per Vittorio Sindoni – minisèrie TV (2008)
  • Un amore di strega, dirigida per Angelo Longoni – telefilm (2009)
  • Le segretarie del sesto, dirigida per Angelo Longoni – minisèrie TV (2009)
  • Una sera d'ottobre, dirigida per Vittorio Sindoni – minisèrie TV (2009)
  • La figlia del capitano, dirigida per Giacomo Campiotti – minisèrie TV (2012)
  • È arrivata la felicità – sèrie TV (2015-2018)

Teatre modifica

Referències modifica

  1. «Edwige Fenech sarà festeggiata per le sue origini ragusane» (en italià). il Centro. Il Centro S.p.a., 02-09-2007. Arxivat de l'original el 20 febrer 2017 [Consulta: 24 desembre 2023].
  2. «Ricevimento di Edwige Fenech e dei premiati» (en italià). Editore R.T.M. srl, 01-09-2007. Arxivat de l'original el 14 setembre 2017 [Consulta: 24 desembre 2023].
  3. 3,0 3,1 Manlio Gomarasca «Intervista a Edwige Fenech. Edwige Fenech: la donna assoluta» (en italià). Nocturno. TDA The Digital Agency SRL, 16-05-2007. Arxivat de l'original el 5 juliol 2015 [Consulta: 24 desembre 2023].
  4. «La rassegna cinematografica sulla costa azzurra» (en italià). La Stampa. GEDI Gruppo Editoriale, 109, 10-05-1967.
  5. «Lady Europa è la moglie di un industriale di Varallo». Stampa Sera. GEDI Gruppo Editoriale, 196, 21-08-1967.
  6. «INTERVISTA A EDWIGE FENECH» (en italiano). Nocturno.it. Arxivat de l'original el 26 d'octubre de 2014.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Edwige Fenech