Obre el menú principal

El País Valencià (publicat, originàriament en castellà, com El País Valenciano) és una guia de viatges escrita per Joan Fuster i Ortells i publicada per Destino en 1962. Com el seu nom indica, està dedicada al País Valencià.[1]

Infotaula de llibreEl País Valenciano
Tipus guia turística
Fitxa
Autor Joan Fuster
Llengua castellà
Publicació 1962
Editorial Destino
Modifica les dades a Wikidata

L'obraModifica

El País Valenciano formava part de la col·lecció Guías de España, on diversos autors realitzaven una guia de viatge de cadascuna de les regions de l'estat.[1] Tot i que en un principi l'encarregat d'escriure-la havia de ser el redactor del diari Levante, José Ombuena,[2] finalment l'editorial Destino va encarregar a Fuster la realització del volum sobre el País Valencià.[2]

Publicada en 1962, mateix any que dos de les obres més polítiques de Fuster, Qüestió de noms i Nosaltres, els valencians, esta obra divergeix d'aquelles dos en el fet de ser publicada en castellà,[1] fet que li va permetre tindre una repercussió que la literatura en valencià no tenia per aquelles dates, i també divergeix en el fet de tractar-se d'una obra amb escàs contingut de caràcter polític,[1] si bé a El País Valenciano Fuster realitza una narrativa on la psicologia col·lectiva és la base que explica la identitat valenciana contemporània,[3] de la mateixa manera que ho va fer a Nosaltres, els valencians.[3]

ConseqüènciesModifica

El disgust d'Ombuena pel fet de no haver estat elegit per a realitzar l'obra li va portar a fer una campanya en premsa criticant fortament l'obra, provocant una reacció contrària per elements conservadors del País Valencià, amb polèmics articles negatius al diari Levante primer, i a Jornada i Las Provincias posteriorment.[2]

També Francesc Almela i Vives es va sumar a la campanya, i en 1965 publicaria la seua pròpia guia Valencia y su reino.[2] La campanya, dirigida de manera deliberada, va donar-li gran publicitat al llibre, a més de provocar que un ninot d'un fuster d'ofici fóra cremat a la Cavalcada del ninot.[2] Després dels incidents, Joan Fuster no va tornar a publicar a la premsa valenciana del Movimiento.[4] D'esta època daten les seues primeres col·laboracions a Correo Catalán (1961-66).

Tanmateix, Fuster va jutjar com a positius els efectes de la polèmica, ja que de retruc les seues propostes polítiques i culturals van guanyar visibilitat[5] i la bel·ligerància dels sectors franquistes li va fer guanyar la simpatia dels sectors liberals[5] i suports entre diferents sectors intel·lectuals i entre els joves universitaris, el públic que Fuster volia per a la seua obra política.[6] Entre el sector del valencianisme que sí que es va desmarcar de Fuster durant esta polèmica trobem la gent del grup Torre, amb qui ja havia tingut enfrontaments dialèctics des de principis de la dècada de 1960.[7] Estes discussions portaren a la divisió absoluta durant la Transició política, on Xavier Casp i Miquel Adlert abraçaren el secessionisme lingüístic.[8] No farien així altres dels signants de la carta a Serra d'Or, ni Manuel Sanchis Guarner qui, tot i la discrepància amb Fuster, s'havia mantingut al marge de les polèmiques dels anys 60 i trencaria relacions amb el grup Torre després que estos es manifestaren públicament en contra de les idees de Fuster mentre durava la campanya de premsa en contra del suecà.[7]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 2012, Archilés, p. 103.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2012, Archilés, p. 104.
  3. 3,0 3,1 2012, Archilés, p. 132.
  4. 2012, Archilés, p. 105.
  5. 5,0 5,1 2012, Archilés, p. 106.
  6. 2012, Archilés, p. 107.
  7. 7,0 7,1 2012, Archilés, p. 108.
  8. 2012, Archilés, p. 110.

BibliografiaModifica

Enllaços externsModifica