El pont del riu Kwai

(S'ha redirigit des de: El pont sobre el riu Kwai)

El pont del riu Kwai (títol original en anglès The Bridge on the River Kwai)[1] és una pel·lícula anglo-estatunidenca de 1957 dirigida per David Lean, basada en la novel·la homònima de Pierre Boulle. Va ser rodada a Anglaterra i Sri Lanka. Va guanyar nombrosos premis Oscar.

Infotaula de pel·lículaEl pont del riu Kwai
The Bridge on the River Kwai
River kwai2.jpg
Fitxa
DireccióDavid Lean
Protagonistes
ProduccióSam Spiegel
GuióPierre Boulle
Michael Wilson
Carl Foreman
MúsicaMalcolm Arnold
FotografiaJack Hildyard
MuntatgePeter Taylor Modifica el valor a Wikidata
ProductoraHorizon Pictures (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
DistribuïdorColumbia Pictures
Dades i xifres
País d'origenRegne Unit
Estats Units
Estrena1957
Durada161 min.
Idioma originalAnglès
Coloren color Modifica el valor a Wikidata
Pressupost3 milions dòlars
Recaptació27.200.000 $ Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Basat enThe Bridge over the River Kwai (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
GènereDrama bèl·lic
TemaSegona Guerra Mundial, Guerra del Pacífic i River Kwai bridge (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Lloc de la narracióTailàndia Modifica el valor a Wikidata
Premis i nominacions
Nominacions
Premis

IMDB: tt0050212 Filmaffinity: 344734 Allocine: 1602 Rottentomatoes: m/bridge_on_the_river_kwai Mojo: bridgeontheriverkwai Allmovie: v7112 TCM: 69690 Metacritic: movie/the-bridge-on-the-river-kwai TV.com: movies/the-bridge-on-the-river-kwai Modifica els identificadors a Wikidata

Els autors del guió, Carl Foreman i Michael Wilson eren a la llista negra de la caça de bruixes liderada pel senador Joseph McCarthy, acusats de pertànyer a organitzacions comunistes, pel que van haver de treballar secretament i la seva aportació no va ser acreditada en la primera versió. Per això l'Oscar al millor guió adaptat va anar a parar únicament a Pierre Boulle, autor de la novel·la original. El 1984, l'Acadèmia va concedir un premi pòstum als dos guionistes.[2]

ArgumentModifica

Durant la Segona Guerra Mundial, uns presoners britànics reben l'encàrrec dels japonesos de construir en plena selva un pont de ferrocarril sobre el riu Kwai, a la zona de les Muntanyes de Tenasserim a Tailàndia. El coronel Nicholson (Alec Guinness), que és al capdavant dels presoners, és el típic oficial britànic que busca aixecar la moral dels seus homes. Veu el pont com una forma d'aconseguir-ho, tenint-los ocupats en la construcció i sentint-se orgullosos de l'obra. Per la seva part, el major nord-americà Shears (William Holden), presoner en el mateix camp, només pensa a fugir. Al final ho aconsegueix i, en contra de la seva voluntat, torna unes setmanes més tard guiant un comando anglès, la missió del qual és volar el pont construït pels presoners abans que hi passi el primer tren.

MúsicaModifica

La pel·lícula va contribuir a popularitzar la Marxa del Coronel Bogey una melodia militar britànica que els soldats del coronel Nicholson xiulaven en desfilar. S'ha convertit en un clàssic de la música del cinema. Aquesta melodia va ser seleccionada per Malcolm Arnold per a la banda sonora que va compondre per a la pel·lícula i per la qual va obtenir un premi Oscar i un Grammy.[3]

Història realModifica

 
El pont, l'any 2004

El pont sobre el riu Kwai va existir i existeix avui en dia i va ser construït costant més de 200 vides de presoners anglesos, holandesos i australians i va ser destruït per bombes teleguiades de l'aviació nord-americana el 1945. Després de la guerra va ser reconstruït en metall.[4]

Premis i nominacionsModifica

PremisModifica

NominacionsModifica

Al voltant de la pel·lículaModifica

  • Molts imprecisions històriques que apareixen a la pel·lícula han estat descrites per testimonis de la construcció del ferrocarril de Birmània al que es fa referència.[5][6][7][8]
  • La trama i els personatges de la novel·la de Boulle i el guió posterior eren, en la seva majoria, de ficció.[9]
  • El coronel Saito va existir realment, però el seu verdader caràcter distava molt de l'inhumà i cruel personatge del film. El verdader Saito era un militar culte, intel·ligent i humà que tractava els presoners amb respecte i compassió. Fins al punt que, després de la derrota del Japó, Tossey va acudir com a testimoni al consell de guerra que el tribunal aliat per a crims de guerra va entaular contra Saito i el va salvar de la forca amb les seves declaracions. Quan Tossey va morir, el 1975, Saito va viatjar a Anglaterra per visitar la seva tomba.
  • El coronel Nicholson (Alec Guinness) s'inspira a la figura real de Philip Tossey, tinent coronel enginyer de l'exèrcit britànic. Presoner dels japonesos, va fingir acceptar l'encàrrec dels seus captors per construir el pont, encara que en realitat va fer el que va poder per sabotejar la construcció: des d'afegir fang al ciment per debilitar-lo fins a infectar-lo de tèrmits que ell i els seus homes agafaven a la selva.[6][7]
  • El guió es basa en una novel·la de l'escriptor francès Pierre Boulle, que es va inspirar en fets reals ocorreguts en la selva de Birmània durant la Segona Guerra Mundial. Els japonesos van utilitzar milers de presoners de guerra anglesos, australians i neozelandesos com a mà d'obra per a la construcció d'infraestructures militars per a la invasió de l'Índia britànica: entre ells el pont sobre el riu Kwai per al ferrocarril entre Rangun i la frontera tailandesa.
  • Es va construir un pont de fusta en plena selva de Ceilan, actual Sri Lanka, només per dinamitar-lo. Van invertir 250.000 dòlars i van començar a construir-lo mesos abans d'iniciar el rodatge. 500 obrers, 35 elefants i 8 mesos va costar aixecar-lo.
  • En lloc d'utilitzar una maqueta per rodar la destrucció del pont Sam Spiegel (productor) va voler donar-li un major toc de realisme construint un pont i adquirint un tren del govern local per destruir-los al final de la pel·lícula.
  • La contractació de Guinness va resultar molt complicada fins al punt que després de diverses negatives de l'actor britànic va haver de ser el mateix Spiegel que es desplacés a Londres per convèncer-lo. Més endavant es van traslladar a Tòquio per contractar Sessue Hayakawa. Per a la contractació de Holden n'hi va haver prou amb enviar-li el guió i l'endemà al matí ja havia acceptat (portant-se un 10% dels beneficis en taquilla).
  • El paper del nord-americà va ser una imposició dels estudis per aprovar la realització de la pel·lícula. També van exigir la inclusió d'un paper femení.
  • La pel·lícula es va rodar a l'illa de Ceilan, i el seu pressupost va pujar a 3 milions de dòlars
  • El cap del poblat que ajuda als presoners era Chakrabandu, que va ajudar en realitat a diversos aviadors aliats durant la Segona guerra mundial fingint treballar per als japonesos.
  • Un camió de combustible que es va incendiar a prop del pont amb la dinamita ja col·locada, va poder haver causat la seva destrucció sense que es pogués filmar, però els soldats de l'exèrcit singalès que protegien el pont de sabotatges, van arriscar la seva vida per desviar el camió de les proximitats del pont.
  • Els operaris encarregats de filmar la demolició del pont havien de deixar les càmeres filmant i posar-se ràpidament a cobert, fent llavors un senyal perquè es pogués volar el pont, però un d'ells després d'amagar-se es va oblidar de donar el senyal i l'equip de demolició no va poder volar-lo, de manera que el tren va travessar el pont per descarrilar poc després de xocar amb un generador. Van haver de treballar a marxes forçades per tornar a posar el tren al seu lloc i en perfecte estat per filmar l'endemà al matí la seqüència, aquesta vegada sense errors.
  • L'Oscar al millor guió original li van donar a Pierre Boulle (autor de la novel·la) que no parlava anglès, ja que els verdaders guionistes Michael Wilson i Carl Foreman no podien optar per llei al premi, en ser a les llistes negres de Hollywood durant la cacera de bruixes. Ambdós guionistes van ser exclosos dels crèdits de la pel·lícula en la seva estrena encara que en anys posteriors es va solucionar l'assumpte, de manera que a la còpia que ara podem veure ja apareixen acreditats. De manera pòstuma, van rebre el premi Oscar que es mereixien.[2] El mateix David Lean també va afirmar que el productor Sam Spiegel el va enganyar en relació a la seva part corresponent en els crèdits, ja que havia tingut un protagonisme important en l'elaboració del guió.[10]

ReferènciesModifica

  1. Títol en català a Ésadir.cat
  2. 2,0 2,1 Aljean Harmetz «Oscars Go to Writers of 'Kwai'». The New York Times, 16-03-1985 [Consulta: 14 març 2019].
  3. Schafer, Murray. British Composers in Interview. Faber and Faber, London, desembre 1963. ISBN 978-0571054428. 
  4. "The Colonel of Tamarkan: Philip Toosey and the Bridge on the River Kwai", publicat per la National Army Museum el 03-04-2012. Accés el 09-24-2015.
  5. Gordon, Ernest. Through the Valley of the Kwai. Nova York: Harper & Row Publishers, 1962. ISBN 978-1579100360. 
  6. 6,0 6,1 Summer, Julie. The Colonel of Tamarkan. Simon & Schuster Ltd, 2005. ISBN 0-7432-6350-2. 
  7. 7,0 7,1 Davies, Peter N. The Man Behind the Bridge. Continuum International Publishing Group, 1991. ISBN 0-485-11402-X. 
  8. Una nova transcripció de l’entrevista i del documental en conjunt es pot trobar a la nova edició del llibre de John Coast, Railroad of Death.Coast, John. Railroad of Death. Myrmidon, 2014. ISBN 978-1-905802-93-7. 
  9. "Remembering the railway: The Bridge on the River Kwai, www.hellfire-pass.commemoration.gov.au. Retrieved 09-24-2015.
  10. The Guardian, April 17, 1991

Coord.: 14° 02′ 27″ N, 99° 30′ 11″ E / 14.040833333333°N,99.503055555556°E / 14.040833333333; 99.503055555556