Eleccions al Parlament del Regne Unit de 2017

Eleccions generals britàniques

Les eleccions al Parlament del Regne Unit de 2017 van ser anunciades el 18 d'abril per la primera ministra, Theresa May, en una compareixença pública inesperada davant del 10 de Downing Street, per a ser efectuades el 8 de juny, anticipant-se tres anys a la data prevista per triar el 57è Parlament.[1]

Infotaula d'esdevenimentEleccions al Parlament del Regne Unit de 2017
Tipus eleccions generals britàniques i eleccions anticipades
Data 8 juny 2017
Estat Regne Unit
Part de elections in the United Kingdom
Càrrec a elegir Membre del Parlament del Regne Unit
Etiqueta de Twitter #GE2017
Modifica dades a Wikidata

Amb aquest anunci la primera ministra britànica trencava la reiterada promesa de no fer l'avançament electoral, segons ja es va comprometre en arribar al càrrec, substituint al dimitit David Cameron, poques setmanes després del referèndum del Brexit, a mitjans de juliol del 2016. La justificació estaria, segons les seves paraules, en el fet que "diversos partits s'oposaven als plans del govern sobre el Brexit",[2] mentre que el país necessitava estabilitat i un lideratge fort per tirar endavant les negociacions amb la Unió Europea.[1]

El cert era que els sondejos del cap de setmana anterior a l'anunci donaven una victòria clara als conservadors, molt per sobre del seu màxim rival, un Partit Laborista molt afeblit: un 44% dels enquestats votaria als tories; un 23% als laboristes; un 12% als liberal demòcrates; i un 10% pel UKIP.[3]

En les primeres reaccions, el líder del laborisme, Jeremy Corbyn, s'hi va manifestar a favor, mentre que la ministra principal escocesa, la independentista Nicola Sturgeon, va acusar May de voler avançar les eleccions per imposar un "Brexit dur".[1] Per la seva part, el líder liberaldemòcrata, Tim Farron, va assegurar que era el moment de canviar el rumb pres pel govern en relació amb el Brexit.[2]

L'endemà, el Parlament britànic va donar llum verda a la moció presentada per Theresa May, sol·licitant la convocatòria, per 522 vots a favor (conservadors, laboristes i liberaldemòcrates) i 13 en contra. El mig centenar de diputats del Partit Nacional Escocès (SNP) a Westminster es van abstenir.[4]

ReferènciesModifica