Viquipèdia

Elena Fortún

escriptora espanyola

Encarnación Aragoneses de Urquijo, més coneguda pel pseudònim literari Elena Fortún (Madrid, 17 de novembre de 1886 - ibídem, 8 de maig de 1952), va ser una escriptora espanyola dedicada a la literatura infantil i juvenil.

Infotaula de personaElena Fortún

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(es) María de la Encarnación Gertrudis Jacoba Aragoneses y de Urquijo Modifica el valor a Wikidata
18 novembre 1886 Modifica el valor a Wikidata
Madrid Modifica el valor a Wikidata
Mort8 maig 1952 Modifica el valor a Wikidata (65 anys)
Madrid Modifica el valor a Wikidata
Sepulturacementiri de San Justo Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ReligióCatolicisme Modifica el valor a Wikidata
FormacióResidencia de Señoritas Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióescriptora, novel·lista, escriptora de contes Modifica el valor a Wikidata
Activitat1929 Modifica el valor a Wikidata –  1952 Modifica el valor a Wikidata
OcupadorBlanco y Negro
La Prensa Modifica el valor a Wikidata
Membre de
GènereLiteratura infantil i literatura lèsbica Modifica el valor a Wikidata
MovimentFeminisme Modifica el valor a Wikidata
Nom de plomaElena Fortún Modifica el valor a Wikidata
Carrera militar
LleialtatSegona República Espanyola Modifica el valor a Wikidata
Participà en
19 octubre 1939Spanish Republican's exile journey on the SS Massilia (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Família
CònjugeEusebio de Gorbea Lemmi (1906–1948), mort Modifica el valor a Wikidata

BiografiaModifica

Era filla de Leocadio Aragoneses y Esteban, alabarder de la Guàrdia Real, i de Manuela de Urquijo y Ribacova, de la noblesa basca. Va néixer a Madrid i passava els estius a la vila segoviana d'Abades, a casa del seu avi patern, don Isidro Aragoneses, mort el 1892. Va estudiar Filosofia i Lletres a Madrid. Es va casar el 1908 amb Eusebio de Gorbea i Lemmi, militar republicà i també escriptor, que va haver d'exiliar-se després de la Guerra Civil i es va suïcidar a Buenos Aires el 16 de desembre de 1948. D'ell va tenir dos fills, el petit dels quals, Bolín, va morir als deu anys, el 1920. Va viure sobretot a Madrid, però també va residir a les illes Canàries,[1] Sant Roque, Saragossa, Barcelona, València, França i Argentina.[2] I fou sòcia del Lyceum Club de Madrid.[3]

Va començar a escriure per a nens el 1928, a la revista Blanco y Negro, ressuscitant la secció de Gente menuda, ja amb el pseudònim d'Elena Fortún. El 24 de juny de 1928 les històries de la nena madrilenya Celia Gálvez de Montalbán, que qüestionava el món dels adults, van quallar entre els lectors infantils de tal manera que l'editorial Aguilar es va interessar per l'obra. Així van anar veient la llum títols tan coneguts com Celia, lo que dice, Celia en el colegio, Celia y sus amigos, Celia novelista o Celia madrecita. L'últim, Celia en la revolución, va romandre inèdit molts anys, i va ser editat el 1987 per l'editorial Aguilar, amb un esborrany de 1943. Va treballar a les revistes Blanco y Negro, Cosmópolis, Crònica i Setmana, i a les infantils Macaco, El Perro, el Ratón y el Gato i encara altres d'Espanya i Amèrica.[2][4]

Va crear importantíssims personatges com Celia, el més popular, protagonista d'una llarga sèrie de novel·les; Cuchifritín i Matonkiki, també protagonistes respectius de cicles novel·lístics, i altres com Mila, Roenueces, el Mag Pirulo, el Professor Bismut, Lita i Lito i La Padrina. Elena Fortún comprenia com ningú fins aleshores la psicologia infantil i es va guanyar la simpatia dels nens, que es podien identificar fàcilment amb els seus personatges rebels i reconeguts al carrer. Sabia com posar-se a l'alçada dels nens i entrar a la seva ment i a les seves il·lusions; sabia què dir-los i com parlar-los, perquè Elena Fortún va prendre partit, definitivament, pel bàndol infantil.

No es va comprometre amb cap partit o organització política, però Encarna Aragoneses sempre va ser republicana en el sentit que pensava que la II República estava cridada a acabar amb l'analfabetisme i amb la situació de desigualtat que vivia la dona. Les seves narracions extenses han relegat a l'oblit la seva narrativa curta, molt abundant i de gran qualitat. La major part d'aquestes històries es van publicar a les pàgines de les revistes ja esmentades (Gent Menuda, Crònica...) i moltes d'elles van ser recollides després en dos volums titulats Els contes que Celia explica a les nenes (1951) i Els contes que Celia explica als nens (1952). Però gran part de les altres no han tornat a veure la llum i mereixen una adequada recuperació.

Va tenir una relació sentimental amb la també escriptora Matilde Ras. La relació va acabar quan va decidir exiliar-se amb el seu marit, militar republicà.[5]

La seva última novel·la, Celia a la revolució, havia quedat inèdita durant molt de temps.[6] És la seva novel·la sobre la Guerra Civil espanyola: la vida de la por i de la gana a la rereguarda. Celia afirma: «Jo m'havia figurat les revolucions amb multitud de gent cridant pels carrers. Aquí hi ha silenci, pols, brutícia, calor i homes que ocupen el tramvia amb fusells a l'espatlla». Celia viu amb un pare republicà i un cosí falangista i no sap qui dels dos té la raó. Algú la té sempre completament? Acaba sola, se li mor un fill amb deu anys i l'altre i el seu marit se suïciden. Així acaba la novel·la: «Tots, un darrere l'altre, han anat deixant-me sola abans que m'anés».[7] Va deixar diverses obres inèdites, una de les quals és un testimoniatge autobiogràfic sobre el lesbianisme.

Al Parc del Oeste de Madrid, el 1957, es va erigir una estàtua de l'escultor murcià José Planes en memòria seva. A més a més, un carrer de la capital porta el seu nom.

ObresModifica

Sèrie de CeliaModifica

  • Celia, lo que dice (1929), col·lecció d'històries curtes publicades a la revista Blanco y Negro.
  • Celia en el colegio (1932), col·lecció d'històries curtes publicades a la revista Blanco y Negro.
  • Celia novelista (1934), col·lecció d'històries curtes publicades a la revista Blanco y Negro.
  • Celia en el mundo (1934),col·lecció d'històries curtes publicades a la revista Blanco y Negro.
  • Celia y sus amigos (1935)
  • Cuchifritín, el hermano de Celia (1935), germà de Celia
  • Cuchifritín y sus primos (1935), germà de Celia
  • Cuchifritín en casa de su abuelo (1936), germà de Celia
  • Cuchifritín y Paquito (1936), germà de Celia
  • Las travesuras de Matonkikí (1936), cosina de Celia
  • Matonkikí y sus hermanas (1936), cosina de Celia
  • Celia madrecita (1939), i reeditat per Renacimiento (2015)
  • Celia institutriz en América (1944), i reeditat per Renacimiento (2015)
  • El cuaderno de Celia (1947)
  • La hermana de Celia (Mila y Piolín) (1949), i reeditat per Renacimiento (2015)
  • Mila, Piolín y el burro (1949)
  • Celia se casa (cuenta Mila) (1950)
  • Patita y Mila, estudiantes (1951)
  • Los cuentos que Celia cuenta a las niñas (1951), volum recopilatori d'escrits breus publicats en revistes com Gent Menuda i Crònica.
  • Los cuentos que Celia cuenta a los niños (1952), volum recopilatori d'escrits breus publicats en revistes com Gent Menuda i Crònica.
  • Celia en la revolución (1987), redactat cap al 1940, l'esborrany (complet, però sense revisar) va quedar inèdit, ja que descriu l'experiència de la vida quotidiana durant la Guerra civi; el manuscrit, en mans dels hereus, fou editat 35 anys després de la mort de l'autora. Reeditat per Renacimiento (2016).

Altres obresModifica

  • Canciones infantiles (1934), volum recopilatori de contes.
  • El bazar de todas las cosas (1935), llibre de treballs manuals on ensenyava a fer cases de nines, flors, joguines, disfresses i titelles.
  • Teatro para niños (1942), dotze comèdies. Reeditat per Renacimiento (2003).
  • El arte de contar cuentos a los niños (1947), i reeditat per Renacimiento (2013).
  • El mago Corifitos y otros cuentos de Celia
  • Pues señor... Cómo debe contarse el cuento y cuentos para ser contados
  • El camino es nuestro (Fundación Banco Santander, 2015)
  • Oculto sendero (Renacimiento, 2016)

Adaptació televisivaModifica

La sèrie de televisió Celia va ser una sèrie infantil espanyola estrenada a Televisió Espanyola, basada en els llibres d'Elena Fortún Celia, lo que dice (1929) i Celia al col·legi (1932). Explica les aventures de Celia, una nena rebel de set anys, pertanyent a l'alta burgesia madrilenya.[8]

ReferènciesModifica

  1. ↑ Fraga Fernández-Cuevas, María Jesús. Elena Fortún, periodista. (en castellà). Pliegos, 2013, pàgina15. ISBN 978-84-96045-88-0.. 
  2. ↑ 2,0 2,1 Molero, María del Mar Antón Cabello & José Antonio. «Personajes en su Historia «Elena Fortún» por María del Mar Antón Cabello & José Antonio Molero». [Consulta: 8 juny 2017].
  3. ↑ Prada, Ruth. «Ni tontas ni locas: las mujeres del Lyceum Club Femenino» (en castellà). Jot Down Cultural Magazine, 05-03-2019. [Consulta: 3 juliol 2022].
  4. ↑ Catalán, Concha. «Memòria de guerra i postguerra en femení». Terrassa: Malarrassa, 14-10-2019. [Consulta: novembre 2019].
  5. ↑ Andrés Ibáñez: «El amor imposible de Elena Fortún», ABC Cultural, 14 de febrero de 2014, pág. 10.
  6. ↑ García, Rocío «Celia cuenta la verdad de la guerra» (en castellà). EL PAÍS, 11-04-2016.
  7. ↑ «Elena Fortún y Celia». El Huffington Post.
  8. ↑ País, Ediciones El «Entrevista | José Luis Borau: "A los niños hay que darles lo mejor"» (en castellà). EL PAÍS, 03-01-1993.

BibliografiaModifica

  • Marisol Dorao, Los mil sueños de Elena Fortún: Celia. Cadis: Universitat de Cadis. Servei de Publicacions): 2000.

Enllaços externsModifica

  • Celia. Sèrie de Televisió Espanyola (Fragment del capítol 2º Donya Benita)[1]
  • Conferència duta a terme per Carmen Martín Gaite sobre Elena Fortún[2]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Elena_Fortún&oldid=31383334»