Emilio Palomo Aguado
Emilio Palomo Aguado fou un escriptor i polític espanyol nascut a Santa Cruz de la Zarza (província de Toledo) en 1898. Després de passar per Mèxic va viure exiliat a Cuba però la va abandonar en triomfar la Revolució de Fidel Castro (1959). Va morir a Miami (Florida) en 1964.
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1898  Santa Cruz de la Zarza (província de Toledo) |
| Mort | 1964 (65/66 anys) |
 Diputat a les Corts republicanes | |
Representa: Izquierda Republicana 22 febrer 1936 – 2 febrer 1939 Legislatura: tercera legislatura de la Segona República Espanyola Circumscripció electoral: Toledo | |
| Diputat a les Corts republicanes | |
| 4 juliol 1931 – 9 octubre 1933 Legislatura: primera legislatura de la Segona República Espanyola Circumscripció electoral: Toledo | |
| Activitat | |
| Lloc de treball | Madrid |
| Ocupació | escriptor, polític |
Biografia modifica
Va ocupar diferents càrrecs públics durant la Segona República, arribant a Ministre de Comunicacions. Succeiria Eduardo Ortega y Gasset com a governador civil de Madrid el juny de 1931.
Tancat en la Presó Model de Madrid, amb el Comitè Nacional Revolucionari a conseqüència de la fallida insurrecció de Jaca, va compartir presó amb part del Comitè Revolucionari republicà, format per Lucio Garzón Baz, Ángel García, Justo Aedo, Jesús del Río, Ángel Galarza, Luis Hernández Alfonso, Antonio Sánchez Fuster, Carlos Castillo, Niceto Alcalá-Zamora, Largo Caballero, Fernando Brisuel, Fernando de los Ríos Urruti, Miguel Maura i Santiago Casares Quiroga.
El mateix any del seu ingrés a la Presó Model de Madrid havia publicat a l'editorial Morata l'obra titulada Dos ensayos de revolución. ¿España en marcha?. També escriví sobre la qüestió agrària a la revista Cuadernos de Cultura, concretament "Uso y abuso de la tierra" el 1930.[1]
Fou elegit diputat per Toledo a les eleccions generals espanyoles de 1931[2] com a independent a les files del Partit Republicà Radical Socialista. Dins les files d'aquest partit va ocupar algunes sotssecretaries i va arribar al càrrec de Ministre de Comunicacions en el VI Govern de la República, presidit per Diego Martínez Barrio (del 8 d'octubre de 1933 al 16 de desembre de 1933). Durant la seva estada en aquest ministeri va ocupar la presidència de la Comissió d'Estudi del Túnel Hispanoafricà Submarí sota l'Estret de Gibraltar (CETHASEG)[3] Militant ja a Izquierda Republicana fou reelegit diputat per Toledo a les eleccions generals espanyoles de 1936.[2]
Fou President del Tribunal de Comptes des del 25 de juny de 1936 fins al 29 de març de 1940. Succeí Jaime Dominguez Barbero, que havia estat President interí (sense nomenament) des del cessament de Pedro Gómez Chaix el 22 d'agost de 1933.[4]
Exiliat a Mèxic, va ser membre de la Delegació mexicana de la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols (JARE)[5] que presidia Indalecio Prieto i de la que cessà el gener de 1940 després de descobrir-se la sustracció de joies dels "bultos" del iot Vita.[6][7]
El 1942 publica l'obra En pecado mortal a la impremta "La Verónica" que Manuel Altolaguirre fundà en el seu exili a Cuba.[8]
Hi ha constància de la seva pertinença com a maçó al Gran Orient Espanyol a començaments de la II República, participant activament com a gran orador.[9]
Referències modifica
- ↑ Cuadernos de Cultura
- ↑ 2,0 2,1 Resultat eleccions 1931 i 1936
- ↑ «Comisión de Estudio del Túnel Hispanoafricano Submarino bajo el Estrecho de Gibraltar (CETHASEG)». Arxivat de l'original el 2013-11-04. [Consulta: 28 maig 2012].
- ↑ «Comptadors Majors, Governadors i Presidents del Tribunal de Comptes». Arxivat de l'original el 2011-11-18. [Consulta: 28 maig 2012].
- ↑ Junta de Auxilio a los Republicanos Españoles (JARE)[Enllaç no actiu]
- ↑ Actas: 24 de 31-01-1940, 28 de 06-02-1940, 31 de 14-02-1940, 34 de 19-02-1940, 38 de 24-02-1940 y 39 de 28-02-1940 de la JARE; Archivo Carlos Esplá-Archivo General de la Guerra Civil Española[Enllaç no actiu]
- ↑ En els últims dies de la guerra, es va formar un immens tresor amb béns confiscats per al sosteniment dels exiliats republicans que es va transportar a Mèxic en un iot de luxe de 690 tones noliejat expressament, el Vita, anteriorment conegut com Giralda, iot reial d'Alfons XIII. A l'arribada del Vita a Veracruz, Prieto es va apoderar del vaixell, iniciant una llarga i amarga disputa amb Juan Negrín. S'ha acusat Negrín, tant des de l'esquerra com des de la dreta, d'utilitzar aquests fons en benefici propi. Negrín va afirmar que la seva intenció era utilitzar aquests diners per finançar el noli de vaixells per al trasllat d'exiliats republicans a Mèxic. Per a això, va organitzar el Servei d'Evacuació de Refugiats Espanyols (SERE). No obstant això, Indalecio Prieto entenia que era més apropiat destinar aquests diners a l'ajuda directa dels refugiats (en menjar, etc.), creant la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols (JARE).
- ↑ «Imprenta La Verónica». Arxivat de l'original el 2012-01-13. [Consulta: 28 maig 2012].
- ↑ Arbeloa, Víctor Manuel. La semana trágica de la Iglesia en España: (8-14 de octubre de 1931). Encuentro, 2006. pág. 61, ISBN 84-7490-809-4.
Enllaços externs modifica
- En la cárcel Modelo Arxivat 2007-05-29 a Wayback Machine.
| Càrrecs públics | ||
|---|---|---|
| Precedit per: Eduardo Ortega y Gasset |
Governador civil de Madrid 1931 |
Succeït per: ? |
| Precedit per: Antonio Lara Zárate |
Ministre de Comunicacions .svg){kind=small} 1933 |
Succeït per: José María Cid Ruiz-Zorrilla |
| Precedit per: Jaime Rodríguez Barbero |
President del Tribunal de Comptes 1936-1939 |
Succeït per: Rodrigo Díaz Gutiérrez |