Emilio Sáez Sánchez
Emilio Sáez Sánchez (Caravaca de la Cruz, Múrcia, 5 de desembre de 1917- Tordesillas (Valladolid), 7 de maig de 1988) va ser un historiador i medievalista.[2][3] Fou el director de la Institució Milà i Fontanals entre 1974 i 1979, i el vicepresident del CSIC entre 1978 i 1980.[3]
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 5 desembre 1917  Caravaca de la Cruz (Regió de Múrcia) |
| Mort | 7 maig 1988 (70 anys) Tordesillas (província de Valladolid) |
| Causa de mort | Accident automovilístic |
| Director Institució Milà i Fontanals de recerca en Humanitats - CSIC | |
| 1974 – 1979 ← Marià Bassols de Climent – Joan Vernet i Ginés → | |
| Catedràtic d'universitat | |
| | |
| Dades personals | |
| Formació | Universitat Complutense de Madrid |
| Activitat | |
| Ocupació | Historiador, medievalista, professor i paleògraf |
| Ocupador | CSIC (Consell Superior d'Investigacions Científiques) |
| Família | |
| Cònjuge | Amalia Sánchez |
| Pares | Emilio Sáez López i Encarnación Sánchez Caparrós |
Premis | |
Biografia modifica
Fill d'Emilio Sáez López, procurador dels tribunals, i Encarnación Sánchez Caparrós, cursà les primeres lletres i el batxillerat al Col·legi Cervantes de Caravaca. Va començar els estudis de Filosofia i Lletres a la Universitat de Múrcia i acaba llicenciant-se a la Universitat Complutense de Madrid el 1940 i doctorant-se en la mateixa universitat el 1948.[3]
Durant la postguerra va donar classes a l'Acadèmia Torres i fou professor ajudant de la Facultat de Filosofia i Letres de Madrid el 1948. Durant 1950 col·laborà amb el Patronat Científic Menéndez Pelayo. Ben aviat es vincula al CSIC, primer com a becari, i des de 1954 com a col·laborador científic, per oposició, participant en l'"Escola d'Estudis Medievals" (EEM).[3]
El 1958 es trasllada a Barcelona per ocupar la càtedra d'Història Medieval que havia guanyat per oposició[4] a la Universitat de Barcelona. Allà, crearà un important grup d'investigació al voltant de la seva Cátedra i Seminari, amb la fundació en 1962 del "Instituto de Historia Medieval de España" en la Universitat de Barcelona,[5] que posteriorment acabaria convertint-se en Departament d'Història Medieval. La tasca de cap del Departament d'Estudis Medievals, integrat a la Institució Milà i Fontanals des de 1964, moment en què es va constituir, fins a 1979, la va compaginar en certs moments amb la seva funció de Secretari de l'esmentada Institució Milà I Fontanals, des de 1968 fins a 1974, i entre 1974 a 1979 en fou el Director. També fou cap de la Unitat Estructural d'Investigació de l'Institut Jerónimo Zurita entre 1979 i 1985, i Vicepresident del CSIC entre 1978 i 1980.[3]
El 1978 retorna a Madrid com a catedràtic d'Història d'Espanya Medieval de la Universitat Complutense de Madrid. Poc després es reincorpora com a col·laborador científic al CSIC, un lloc que ocuparà fins al final dels seus dies. Fou el cap de la secció de Barcelona de l'"Escola d'Estudis Medievals" (EEM) entre 1964 i 1968, director del Departament d'Estudis Medievals del CSIC el 1964, secretari fundador entre 1968 i 1974 i director entre 1974 i 1979 de la Institució Milà i Fontanals, i durant dos anys, fins a 1980, també exercí el càrrec de vicepresident del CSIC.[3]
Activitat acadèmica i científica modifica
Més enllà de la seva activitat acadèmica com a professor, fou també un destacat historiador i medievalista, a més de paleògraf.
Sáez fou també el creador, el 1964, i director de la que acabaria convertint-se en una de les revistes científiques d'Història Medieval més prestigioses, en l'àmbit nacional i internacional, l'Anuario de Estudios Medievales[6] i, també, el 1972, de la Miscelanea de Textos Medievales. Va col·laborar, també en altres revistes com l'ADHE, Hispania, Revista Portuguesa de Historia, La Ciudad de Dios, Al-Andalus, Arbor, Revista de Trabajo i Cuadernos de Estudios Gallegos; i fou el fundador de l'editorial "El Albir". Des de la seva condició d'editor i com a destacat medievalista participa en multitud de congressos i reunions científiques arreu del món, a Bucarest, Spoleto, Bari, Niça, Friburg, Moscou, Prato, Roma, San Francisco, Oxford, París i Los Angeles. El 1980 fou el principal impulsor de la Sociedad Española de Estudios Medievales.[2]
Publicacions modifica
Referències modifica
- ↑ «Casa de cultura Emilio Sáez». Región de Murcia. [Consulta: 2 febrer 2017].
- ↑ 2,0 2,1 Peiró Martín, Ignacio; Pasamar Alzuria, Gonzalo. «Sáez Sánchez, Emilio». A: Diccionario Akal de Historiadores españoles contemporáneos. Ediciones AKAL, 24 de maig de 2002, p. 553–554. ISBN 978-84-460-1489-8 [Consulta: 2 febrer 2017].
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 Cantera Montenegro, Margarita «In memoriamː Don Emilio Sáez Sánchez (1917-1988), investigador de la Edad Media». Hispania. Consell Superior d'Investigacions Científiques, Vol. 48, Núm. 170, 1988, pàg. 1087-1098. ISSN: 1988-8368. [Consulta: 2 febrer 2017].
- ↑ Peiró Martín, Ignacio. Historiadores en España: historia de la historia y memoria de la profesión. Universidad de Zaragoza, 2013, p. 296. ISBN 978-84-15770-44-2.
- ↑ Marín Gelabert, 2004, p. 172-173.
- ↑ Marín Gelabert, 2004, p. 294 i 300.
Bibliografia modifica
- Villanueva Fernández, Juan Manuel. Escrito en Caravaca, I. Personajes Caravaqueños. Caravaca: I.B. San Juan de la Cruz, 1994. ISBN 978-84-398-3274-4.
- Carlé, María del Carmen «Emilio Sáez Sánchez (1917-1988)». Estudios de historia de España, Núm. 2, 1989, pàg. 5-6. ISSN: 0328-0284.
- Benito Ruano, Eloy «El profesor Dr. D. Emilio Sáez Sánchez (1917-1988)». Anuario de Estudios Medievales, Vol. 17, 1987, pàg. XI-XXXV. ISSN: 0066-5061.
- «Estudios dedicados a la memoria del prof. D. Emilio Sáez Sánchez». Anuario de Estudios Medievales, Vols.ː 18, 19 i 20, números monogràfics, respectivament, dels anys 1988, 1989 i 1990. ISSN: 0066-5061.
- Marín Gelabert, Miquel A. Los historiadores españoles en el franquismo, 1948-1975. La historia local al servicio de Ia patria. Zaragoza: Institución «Fernando el Católico» (CSIC), 2004. ISBN 84-7820-748-1 [Consulta: 31 març 2017].